Un dia, el Josep, de 3 anys, estava jugant al parc. Hi havia anat amb el papa Germán, i un nen li va preguntar on era la seva mare. El Josep va respondre-li, sense deixar de jugar: "No tinc mare. Tinc un pare i un papa". El Josep té un papa, el Germán, i un pare, el Pere. "I sabem educar una criatura com ho pot fer una parella heterosexual o monoparental o la variable que sigui", expliquen els dos professors de matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). "L'important és estimar i educar les criatures amb uns valors, i per fer això nosaltres hi estem preparats, i no depèn de si som dos pares o dues mares sinó de la qualitat humana de cadascú".
Pere Cruells i Germán Sáez feia 25 anys que eren parella. Ja passaven dels 40 anys i van començar a parlar de tenir una criatura. "El Germán era qui collava més; jo li deia que més endavant, però era veritat que era el moment". Així doncs, un matí, el Germán va demanar a Benestar Social la sol·licitud d'informació per adoptar criatures. Al cap de tres anys de tràmits i paciència, tenien en braços el Josep. Era l'octubre del 2010, i el nen tenia 20 mesos.
A l'hora d'educar, fan com moltes parelles, o potser no. "El Germán és més estricte i jo sóc més tou o, com a mínim, això és el que ell diu de mi", explica el Pere. Tots dos, per això, tenen molt clars els valors amb què volen que creixi el Josep. Que sàpiga compartir, estimar els altres, respectar-los, que tingui una mirada neta, sense prejudicis i que sigui feliç, molt feliç.
"Hi ha matins que mirem tots tres junts Doraemon , i el Germán i jo ens fem mirades de complicitat perquè pensem que hi surten valors que no ens agraden gens. S'esbatussen entre ells, per exemple. O un dia el Gegant va fer un petó al Novita i després estaven molt avergonyits perquè s'havien fet un petó dos nois", continuen. I és que no són il·lusos, els pares. "Costa trobar contes, dibuixos en què surti reflectida amb normalitat la família homoparental". I al mateix temps, expliquen: "Sabem que potser algun dia a l'escola, quan sigui més gran, li podran dir alguna cosa sobre el fet de tenir dos pares". Les criatures són cruels. Apunten sobre qualsevol fet que surti del que ells creuen que és la normalitat. Al que porta ulleres li diuen quatre ulls . Al que coixeja, peu coix . Al que no agafa bé el bolígraf, al que té pigues a la cara... Què és la normalitat i què no?
La normalitat del Josep és que té dos pares i una família extensa de cosins, cosines, avis i àvies que l'estimen. "Em va saber molt greu que el meu pare morís abans de conèixer el Josep, perquè estic segur que n'hauria estat encantat, veient com està la meva mare", diu el Pere. El Josep és la perleta de la família, perquè els seus pares, el Germán i el Pere, són els fills petits de les seves respectives famílies, i per tant, té cosins i cosines més grans, que sempre hi juguen. "No notem cap diferència en la seva criança pel fet que tingui un pare i un papa", afegeixen. I, a més, expliquen: "Tenim molt clar que quan li toqui decidir de tenir parella, tindrà un horitzó molt obert".
Com qualsevol família
Per la seva banda, la Mercè i la Tonny, mares de l'Alma, corroboren les paraules del Germán i el Pere. "L'Alma viu amb naturalitat i tranquil·litat el fet de tenir dues mares", expliquen. Ah! I també té una mare més estricta (la Tonny) i una de més tova (la Mercè). "És un repartiment de papers, segur que passa en totes les famílies", diuen.
També tenen moltes anècdotes per explicar. "De vegades, l'Alma ens crida dient «mama», i nosaltres li responem: «Quina mama? La mama Tonny o la mama Mercè?»" Una tarda, passejant, una dona que no coneixien es va adreçar a l'Alma i li va dir: "Que guapa que ets, ¿et deus assemblar al teu pare?" Tant la mama Tonny com l'Alma van respondre a la vegada: "No ho sabem, perquè no el coneixem".
L'Alma és adoptada. Ara té 7 anys, acabats de fer, però quan en tenia 3 ja era a casa de la Tonny i de la Mercè. "Des del primer moment li hem explicat, d'una manera planera i adaptada a l'edat, la seva història", expliquen les mares. De fet, han fet servir un conte inventat per les mares mateixes per fer-li saber la seva història de vida: "Tu eres una nena que volies dues mares i nosaltres teníem el desig de tenir una filla tan guapa com tu. La Generalitat ens va ajuntar i ara vivim felices".
A classe, amb els amics, la mama Tonny i la mama Mercè saben que hi ha companys que li han dit que té molta sort de tenir dues mares. "Ella ens ho ha explicat tota orgullosa". Això no vol dir que l'Alma no s'adoni que hi ha altres tipus de famílies. "Aquesta és la gràcia, justament, que conegui tota la diversitat, però a la seva classe ella és l'única que té dues mares". Per això, de vegades, totes tres van a les trobades que organitza l'Associació de Famílies Lesbianes i Gais (www.familieslg.org), perquè és una "oportunitat que vegi que hi ha altres criatures que també tenen dues mares o dos pares". En una cita amb l'associació, l'Alma els va dir: "Aquí tots som iguals".
Pel que fa a la manera de fer, l'Alma és "molt femenina". La Tonny i la Mercè ho tenen clar: "Serà hètero, cosa que ens sembla perfecta perquè nosaltres no volem incidir en aquesta decisió". Les mares la veuen femenina, i l'Alma els retreu, per exemple, que no sàpiguen fer-li trenes perfectes. "Totes dues tenim els cabells curts i no tenim gaire experiència a pentinar cabells llargs", riuen. Per això l'Alma mateixa es pentina per aconseguir fer-se les trenes soleta.
Per acabar, la Mercè i la Tonny expliquen per què van decidir adoptar una criatura en comptes de tenir-ne una, cosa que podien fer pel fet de ser dones. "Nosaltres sempre havíem preferit l'opció d'adoptar; ens convencia més per tot el que implica". Tot i així, un cop van tenir la idoneïtat, la Tonny va provar la inseminació un parell de vegades.
Ara el Germán, el Pere, la Mercè i la Tonny miren el futur amb optimisme. "Sabem que a mesura que es faran grans, ens faran més preguntes, i hauran d'afrontar el fet de ser adoptats i el de tenir famílies homoparentals, però tenim clar que se'n sortiran perquè estarem al seu costat en tot moment i sobretot perquè els estimem i els donem el caliu d'una família", coincideixen tots quatre.
Algunes dades
Segons l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, hi ha hagut 247 sol·licituds d'adopcions homoparentals des del 2005 fins al maig del 2012, fet que representa un 7,67% del total. D'aquestes 247, el 75% les han presentat parelles d'homes i un 25% parelles de dones.
Des de l'abril del 2005 fins al maig del 2012, s'han fet efectives 57 assignacions a parelles homoparentals. La directora de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, Núria Canal, recorda que Catalunya continua sent pionera amb la llei aprovada pel Parlament que permet que les parelles homoparentals puguin adoptar, ja que la resta de comunitats de l'Estat encara no ho permeten. Ara bé, "internacionalment, l'adopció és difícil, perquè en la majoria de països no està permesa". Només estats com el Brasil i algun dels EUA ho accepten.
