TRINITAT GILBERT

A casa cuinem km 0

 Famílies arrelades al territori

El Sergi de Meià (35 anys), cuiner del restaurant de km 0 Monvínic, de Barcelona, confessa que de petit era molt mal menjador: "Fins als 12 anys em vaig alimentar d'espaguetis, filet a la planxa i formatge". Però hi va haver un dia que l'àvia va cuinar un bacallà a la llauna, que ell es va animar a tastar, i es va adonar que havia perdut el temps! "Aquell plat era boníssim, i no eren ni espaguetis ni filet ni formatge!", diu.

Ara el Sergi és pare de l'Oleguer, de 5 anys, i ha procurat que el petit mengés de tot, com ell fa ara. Com ho ha fet? Anant a comprar amb ell i cuinant junts els plats que es menjarà. "Fins i tot m'ajuda a preparar la pasta, que amassem a casa", diu el Sergi. L'Oleguer té eines de cuina aptes per a mans menudes, com ara un pelador, i així intervé en les preparacions que facin falta.

"La cuina de km 0 passa obligatòriament per preparar-la a casa, perquè no pot ser que hàgim passat de viure a les cuines, com es feia segles enrere, a veure-les com l'habitacle on hi ha el congelador i el microones", reflexiona. És més, el cuiner Sergi de Meià sosté que la cuina de km 0 no és cap utopia, perquè és el més senzill: alimentar-se dels fruits que dóna la terra on es viu. "La utopia, a casa nostra, és el menjar xinès", diu.

Una altra argumentació per fer que les famílies apostin per la cuina de km 0: "Una hamburguesa del McDonald's costa 1 euro, però el cost real, social, que haurà deixat -per la petjada de CO que deixa al medi ambient, pel baix sou dels treballadors i pels problemes de salut que comporten a la llarga- és de més de 200 euros", assegura el cuiner. I continua: "Hi ha treballadors de McDonald's dels Estats Units que fan els àpats en menjadors socials". Només amb aquestes dues informacions, afirma: "Els pares hem de defensar aferrissadament els aliments pròxims, els que no han recorregut més de 150 km fins a arribar a la nostra taula".

Una bona organització

Tornem a la cuina de casa. Els temps moderns fan que les famílies no tinguin temps de comprar ni de cuinar. "A mi també em passa, però hi ha sistemes per sortir-se'n si es vol", diu el Sergi de Meià. Per començar, les cistelles de fruita local i ecològica, que distribueixen el menjar porta a porta. Per continuar, el que fa el Sergi, organitzar-se. És la clau. "Jo preparo els plats de tota la setmana els diumenges, i passem molt bona estona, perquè l'Oleguer potineja els aliments mentre li explico clarament què és cada un dels ingredients que faig servir", diu. Aquesta és una altra de les claus per atreure les criatures cap al menjar. Se'ls ha de parlar del menjar. Se'ls ha de dir els noms dels aliments. I s'ha de comentar què es menja. És un consell del cuiner Sergi de Meià que la cuinera Carme Ruscalleda ha sostingut també sempre. "Ni que sigui menjant uns senzills macarrons, els hem de preguntar què els sembla, si troben que han quedat bé o no", diu la cuinera de Sant Pol de Mar.

Aprendre a menjar

Perquè, tinguem-ho ben clar, segons diu el director de la Fundació Alícia, Toni Massanés, a menjar se n'aprèn menjant. No hi ha cap altra manera.

Peter Singer i Jim Mason, al llibre Com mengem. La importància ètica de les nostres decisions alimentàries (Pagès Ed.), asseguren que als Estats Units el Worldwatch Institut (Worldwacth.org) té calculat que per fer un àpat americà normal es gasta fins a 17 vegades més petroli i, "per tant, s'emet 17 vegades més diòxid de carboni", diu. I no és una mecànica habitual d'aquest país, sinó en general "dels països desenvolupats". Així que a l'hora de triar un producte local o un que no ho sigui, cal recordar: 1) amb el producte local, s'enforteix l'economia local; 2) s'estarà donant suport als pagesos locals; 3) s'estarà protegint el medi ambient perquè no caldrà que hi hagi cost en combustibles per travessar continents; 4) es tindrà la seguretat que aquell aliment local i de temporada no ha estat processat, és a dir, que no ha estat congelat, deshidratat ni enllaunat.

A l'hora de buscar més arguments, el metge naturista Pedro Ródenas explica un exemple que, pel seu contrast, fa veure que les persones necessiten menjar el que més a prop tenen, perquè és el que més bé els va per al seu organisme: "Si un esquimal anés al tròpic se sentiria descol·locat, no sabria què fer ni què menjar i no se li posaria res bé a l'estómac perquè el seu organisme no estaria preparat per a cap altre menjar".

Parlant d'esquimals i pensant en els peixos que mengen, el cuiner Sergi de Meià recomana a les famílies que s'atreveixin amb peixos poc populars. "A les criatures els acostumem a donar els mateixos peixos sempre, el rap, el llenguado, el lluç". En canvi, a la peixateria es poden trobar altres aliments, "que cal dir que són molt més econòmics, que als infants els poden encantar", diu. "Per exemple, el pop. Es pot preparar per a una amanida, per a un guisat, per acompanyar uns cigrons -afirma-. Simplement bullit amb patates, pebre vermell, sal gruixuda i un bon raig d'oli d'oliva verge extra, ja el teniu preparat". I les potes es poden menjar a la brasa, sense gaires preparatius més. "El que és molt important és que les famílies busquin els peixos econòmics, perquè a la cuina es poden aprofitar de moltes maneres, i hi ha molta cultura de cuinar-los".

Lligam amb el territori

Finalment, un argument infal·lible per apostar pels productes locals és pels lligams que les mateixes criatures faran amb el territori on viuen. Podran conèixer el nom del pagès que ha cultivat les patates que mengen, sabran que hi ha una feina que és la de conrear la terra, i acabaran apreciant (fins i tot estimant a mesura que es facin grans) el lloc on viuen. L'actor Sergi López i el cuiner Joan Roca asseguren que com més lligams tenen les persones amb la terra més bé viuen. L'afirmació no té base científica però el metge Pedro Ródenas assegura que "és una deducció de plantejament filosòfic, però que té bases bioquímiques i orgàniques".