Tinc alumnes que em sol·liciten la meva amistat a través de les xarxes socials. Normalment no les accepto, almenys mentre sigui el seu professor. Ells no ho acaben d’entendre, suposo que perquè encara els costa distingir entre relacions professionals i personals. Quan ja no els dono classe, la majoria se n’obliden i em converteixo en part del seu passat. En uns pocs casos, però, no és així. Temps després que fos el seu professor insisteixen a mantenir el contacte amb mi, encara que sigui virtual. Acostumen a ser nois i noies amb moltes inquietuds polítiques, filosòfiques, culturals, i que exposen qüestions que per a mi tenen interès tot i la diferència d’edat i de referents.
Si ho analitzo, jo també he tingut professors amb els quals m’ha unit una afinitat especial que després s’ha convertit en amistat sincera. A les xarxes socials no explico detalls gaire personals. Ho utilitzo sobretot per parlar de llibres o d’articles i intento no fer-me pesat. La docència moderna permet que tots els meus alumnes potencialment em puguin enviar e-mails o que em trobin fàcilment en els cercadors. Dependrà de mi connectar o desconnectar el seu vincle.
Imatge distorsionada?
A internet tots ensenyem la nostra cara més amable. I això també em fa pensar en els centenars de pàgines web d’escoles i instituts de Catalunya. Si ens quedéssim només amb aquesta carta de presentació, segurament no ens acostaríem ni de bon tros a la realitat de les seves aules. Sí que pot donar-nos pistes, però només en positiu. Les misèries no s’ensenyen mai, no hi ha espai per als indesitjables, ni per als que ho suspenen tot i no participen en res. Sempre ensenyem el que queda modern, solidari i premiable.
En la nostra vida ens construïm el mateix tipus d’aparador. Si haguéssim de valorar el nostre grau de felicitat per les fotos que compartim, tots seríem les persones més somrients del món. Tots mostrem el que ens convé. Construïm amb més o menys complexitat la nostra cara pública i, per això, a vegades em diverteix i em preocupa a parts iguals la innocència amb què encara molts alumnes es despullen en tots els sentits davant de coneguts i estranys. Quan no accepto una d’aquestes invitacions és perquè prefereixo preservar les seves intimitats, amb el desig que un dia s’adonin que és el seu tresor més valuós.
