Hormones, guix, etcètera

Els bons alumnes es fan bones preguntes

En Benet em comenta que té la impressió, ell que ha tornat a les aules després de més de vint anys de dedicar-se a altres coses, que mentre per als alumnes internet i les aplicacions per a mòbils formen una part important de la seva vida de cada dia, la manera de plantejar els estudis i la manera d’accedir al coneixement es resisteix a canviar. “Internet -em diu- ens hauria de permetre passar d’una formació basada en les respostes a una formació basada en les preguntes”. M’ho explica: “Abans, fer un treball sobre la Revolució Francesa, sobre l’evolució de les espècies o sobre El Canigó de Verdaguer implicava anar a una biblioteca, llegir alguns llibres, sintetitzar les idees més importants, escriure-les i, finalment, vigilar la correcció ortogràfica del text. Ara els estudiants poden accedir fàcilment tant a treballs fets i penjats a la xarxa com a una quantitat gairebé inabastable d’informació sobre qualsevol d’aquests temes. Si els fa mandra, no cal que escriguin res. Es poden limitar a tallar i enganxar. I pel que fa a la correcció, els programes d’edició se n’ocupen amb bastanta fortuna”.

La conseqüència és que omplir vint pàgines, o dues-centes, parlant de l’origen de l’Univers, de les lleis de Mendel o de Quevedo ja és tan fàcil com inútil. També resulta absurd que el professor perdi el temps perseguint a veure qui retalla i enganxa. De fet, els resums que fèiem abans no eren pas gaire més originals. I perquè sigui una mica més útil no n’hi ha prou a fer que les preguntes que volem que responguin els alumnes siguin més concretes o més difícils: avui és tan fàcil fer un resum dels esdeveniments principals de la Revolució Francesa com saber a quina hora exacta es va rendir la guarnició de la Bastilla, quants guàrdies suïssos la defensaven o quines van ser les paraules exactes de Lluís XVI quan ho va saber.

“Les noves possibilitats d’accés a la informació ens haurien de permetre que la feina dels alumnes consistís més a fer-se preguntes que no pas a donar respostes”, em diu en Benet. Li dic que la idea em fa pensar en el que sempre ha dit Jorge Wagensberg, l’inventor del Museu de la Ciència de Barcelona, a propòsit del seu museu: que fornia més de preguntes que de respostes. I em diu que sí: “M’agradaria que els meus alumnes, en sortir de classe, es fessin més preguntes, tinguessin més interrogants que quan hi han entrat”.