Quan anava a l'institut no sabia què volia estudiar, no tenia un concepte clar sobre la trajectòria del meu futur. M'agradaven i tenia facilitat per les llengües, així que vaig estudiar filologia anglesa sense més interès que aprofundir en el coneixement d'una llengua i la seva cultura. Sense més pretensions. Sense saber a què em dedicaria, quina era la meva vocació i de què volia treballar. El final dels meus estudis em va escopir al món laboral, una experiència que vaig viure dramàticament. Vaig treballar de professora en uns quants instituts, fent de substituta en les aules amb els casos més difícils perquè era l'última en arribar. Ni la meva tendra personalitat ni la meva insuficient autoestima van viure massa bé el contacte amb aquells pobres adolescents conflictius, que necessitaven més atenció que "mà dura". Tanmateix, no vaig saber fer, no vaig tenir eines per fer ni una cosa ni l'altra. Aleshores tot el meu món es va ensorrar, jo no vivia amb plaer la meva existència. Jo no creia ni volia que això fos la meva vida d'adult. Jo sentia que havia nascut per viure el meu present d'una altra manera. Encara a les palpentes vaig buscar un altre tipus d'ofici. Ell em va trobar a mi. L'Eva, la meva salvadora, em va treure de tanta foscor i em va oferir de treballar de cangur dels seus dos bessons de cinc mesos. No sabia encara per què, però em vaig sentir com a peix a l'aigua. Quina experiència més gratificant! La vaig gaudir de ple (amb alguna petita crisi)! L'Eva, conscient que jo no sabia què fer amb el meu futur i veient com gaudia amb els seus nens, em va suggerir estudiar magisteri d'educació infantil. Allò em va semblar la panacea, estar tot el dia envoltada d'infants. Poder canviar el món a través de l'educació. Poder transmetre totes les meves ganes de ser feliç. Així vaig encetar la segona carrera i, la veritat, em va agradar molt perquè tot el que estudiàvem estava relacionat amb els nens i nenes: el seu desenvolupament, la seva psicologia, cançons per cantar-los, poemes per gaudir, psicomotricitat, contes per explicar, natura per descobrir...estava d'allò més il·lusionada! Pensava que per fi havia descobert la meva vocació, que havia trobat el meu lloc al món! Amb tot l'esforç i ímpetu que aquesta creença em va proporcionar vaig treure'm les oposicions. Per fi era alguna cosa. Era mestra. Vaig començar a exercir i tot i que l'experiència no em va desagradar, sempre és bonic estar amb infants, el meu instint em va cantar de nou que allò no era el meu lloc. Buf! el forat negre de la insatisfacció tornava a estar despert. Aquesta vegada, però, vaig fer cas del meu instint. Vaig ser molt valenta i em vaig tirar a la piscina. Vaig demanar a la meva parella el que em feia més por del món i pel que estava menys preparada: li vaig dir que volia tenir un fill! Experiència que ho va canviar tot. El meu instint no s'equivocava. Ser mare em va transformar. Em va convertir en qui sóc. En qui jo VOLIA SER i no acabava de saber com. (i és clar que no ho sabia! Com podia saber sobre una experiència que em transformaria si no havia viscut mai? ). Vaig trobar la maternitat un viatge tan apassionant, una aventura tan impressionant que m'hi vaig voler capbussar tres vegades. I ara visc amb goig aquesta experiència. Amb l'únic inconvenient que els meus fills s'han fet tan grans (l'Ariadna té 9 mesos) que m'han tornat a escopir al món laboral. Però si jo ja estic bé fent de mare per triplicat, cuidant, cuinant, escrivint, descobrint, analitzant, experimentat, donant, creant bellesa, ... Tanmateix no n'hi ha prou! He de portar diners a casa! No es viu de l'aire i pujar tres criatures no porta diners! El que ara he estat prou madura per descobrir, en part gràcies a la meva maternitat per triplicat, és que em vull guanyar el sou fent el que m'agrada, oferint els meus dons, fent el què sé fer i em proporciona goig realitzar. Vull ser cuinera de paraules i dedicar-me a escriure. Tot el demés ho vull regalar, als meus fills i a les persones que m'envolten. La vida no té sentit sinó la visc en harmonia amb el que sóc, no té sentit si només fingeixo i interpreto un paper i no la puc viure COM SÓC REALMENT. Sinó puc viure QUI SÓC JO DE VERITAT. No vull continuar interpretant el paper de mestra perquè no ho sóc, no vull fer cap paper, només SER i EXPRESSAR-ME com sóc. He decidit ser sincera amb els demés, no enganyar-los i no mostrar-me amb una cara que no tinc. Sé que he nascut per escriure i d'alguna manera sempre ho he intuït en secret. Perquè, mitjançant les paraules, puc crear el món que m'apassiona. Els mots em permeten canalitzar el goig, la meravella que sento vers l'univers i compartir-les amb altres persones. Les paraules em donen poder de donar a llum, de ser arquitecta d'una realitat fulgent, em permeten expressar, la qual cosa necessito tant com respirar. Sento que no em puc seguir contradient. Que ha arribat el moment de deixar de trair la meva essència i bolcar-me de debò amb el que realment sóc. De viure una vida autèntica i coherent amb els teixits de la meva ànima. Que no hi ha cap altra opció viable, cap alternativa factible. Tan sols viure i donar quant sóc. Penso que el problema és en la pregunta De què vols treballar? És la pregunta incorrecta que ens dirigeix cap a una construcció errònia, o almenys incompleta del nostre futur. Tot el que volem fer amb la globalitat de la nostre persona és treballar? I els altres camps del nostre COMPLET ÉSSER? Per què no ens preguntem:
- què em fa ser feliç?
- Què em realitza?
- A què vull dedicar el meu temps finit i preat?
- Quines experiències vull perseguir?
- Quines aventures necessito per a sentir que la meva vida s'ha realitzat?
- Quina és la llista de coses imprescindibles que vull fer per a poder saber que la meva vida té sentit?
- Què puc aportar al món?
- Què puc donar de mi als demés per fer el món més bonic?
- Quina contribució li cal al món?
Jo esborraria per sempre més la GRISA I ESTÚPIDA pregunta Què vols ser de gran? Per tot l'arc de Sant Martí de preguntes anteriors que pinten de color el nostre futur enlloc de limitar-lo en l'estreta parcel·la de l'àmbit laboral.Perquè la nostra vida és més gran, més àmplia, més extensa del que en fem. Ens queda molt per descobrir i la nostra existència té molt per revelar-nos si fem l'esforç de no tancar-nos en reduïts terrenys que encongeixen, limiten i deprimeixen el nostre SER.
