Una família nombrosa

Marina Sancho

Una història d'amor

16 - 1 Zoom

16 - 1

Estic enamorada de la casa on visc. Entre ella i jo hi ha una història d'amor que avui us explicaré. Jo vivia en una caseta de fusta molt bonica que va començar a donar-nos alguns problemes: humitat, foscor, alt preu del lloguer,... De manera que poc a poc vaig anar sabent que aquell no era el meu lloc. Jo estimava aquella casa: les seves parets, el comfort que m'oferia, les olors,...Tanmateix era com una closca que s'ha quedat petita.Jo necessitava créixer, trobar un lloc amb més possibilitats, un lloc obert a la nostra creativitat. Un dia de primavera vaig sortir a fer ioga al jardí. Mentre meditava em vaig preguntar quin seria el lloc idoni per anar a viure. Vaig girar el cap i en veure la casa del costat se'm va omplir el pit d'una sensació especial. Tenia un gust entre l'esperança i la felicitat. El xalet del costat de casa nostra estava abandonat, hi havia viscut un senyor que estava malalt que se n'havia anat a viure a la ciutat, a casa la seva mare. No tenia cap contacte amb ell. No sé com, aquell matí em vaig espavilar per trobar el seu contacte. Així que el vaig tenir el vaig trucar i mentre parlava amb ell em vaig sentir com una boja: hola, sóc la seva veïna, truco per si em podria vendre la seva casa.... la casa ni tan sols estava a la venta. M'havia deixat endur per l'emoció sense calcular ni tan sols quant podria valdre, no hi havia entrat mai, no sabia com era, i desconeixia les intencions d'aquell home vers la seva propietat. Tanmateix, va accedir. Aquell diumenge ens la ensenyaria. Va ser el dia que em va canviar la vida. Un nou amor va entrar al meu univers i ja no el podria oblidar. Així que vaig entrar a la casa, tot i que estava en terribles condicions, vaig saber que era casa meva. Us prometo que me'n vaig enamorar. No era quelcom racional. era un sentiment que vaig percebre en posar els peus en aquell lloc: desprenia llum, bellesa i encant. Ja no em volia moure d'allí.

Tanmateix, quan vam parlar del preu tots els castells es van ensorrar. La casa ens va semblar massa cara. Aleshores li vam començar a trobar tots els defectes del món: massa gran, en un poble massa petit, masses obres per fer, en fi, masses complicacions. Vam abandonar la possibilitat d'entrar a viure-hi, de manera que vam començar a buscar altres opcions. Allò va ser un infern: vam visitar toooootes les cases en venta del poble. Totes ens decebien. Vam considerar altres pobles i ciutats, visitant centenars d'habitatges de tots els estils que us pugueu imaginar. Quan ja havíem esgotat totes les possibilitats ens vam asseure a analitzar la nostra situació: com podia ser que cap casa ens semblés oportuna? La conclusió va ser que la primera casa que havíem visitat se'ns havia posat al cap, o al cor en el meu cas, i ja res ens agradava, totes les comparàvem amb la primera. Aleshores vam començar les negociacions amb l'amo d'aquesta casa i era complicat perquè ell estava malalt i canviava d'opinió. Nosaltres estàvem insegurs per si era una inversió arriscada. Mai havíem comprat cap casa. Tenim tres fills, no volíem comprometre tots els nostres estalvis. Finalment un dia de novembre vam decidir comprar-la passés el que passés. Com per art de màgia tot es va arreglar, el vent bufava al nostre favor i tot quadrava a la perfecció. Al desembre vam començar les obres, encara no havíem firmat cap paper però ens havia deixat les claus perquè la poguéssim arreglar abans de comprar. Cada cop que entrava en aquella casa em semblava un somni tan especial que tenia la impressió d'estar guanyant la loteria cada cop que acaronava alguna de les seves parets. El simple fet de poder trepitjar aquell terra era un regal. A partir d'aquell moment, cada cop que entrava a la casa sabia del cert que estava al paradís. Els dies que hi anava a netejar es convertien en dies espectaculars pel sol fet d'haver pogut respirar l'aire contingut entre les seves parets.

El dia que vam firmar el document de propietat vaig saber que un somni s'havia fet realitat. Tinc qualsevol cosa que desitjo de veritat pel simple fet de saber què vull. Jo havia dibuixat els plànols de la casa on visc molt abans de saber com era la casa del costat que vam comprar. El cas és que aquesta respon perfectament als esbossos que un dia la meva parella i jo vam fer. Ara sé del cert que tenir les coses clares ens proporciona la energia per aconseguir qualsevol propòsit. Senzillament es tracta de saber què volem per destinar tot allò que som i tenim a la nostra meta. En aquests moments sé perfectament a què vull dedicar el meu temps, per això faig del meu present una pastilla de fang que modelo amb coherència amb la meva identitat. Intento mostrar-me com sóc per sobre de tot, serena i confiada que el meu entorn sempre respon al meu comportament. Segura que tot allò quant experimento és una prolongació del meu interior.