Criatures 15/05/2020

L'escola de després del confinament

3 min

Ara que falta poc perquè els nens i les nenes tornin a l’escola, reflexiono sobre com serà el dia a dia quan la normalitat s’estableixi. L’assistència als centres escolars es va aturar al març per una causa aliena aquesta. Aprofito aquesta pausa per analitzar el mode de vida que estan vivint els meus fills aquests mesos excepcionals i el contrasto amb el que tenien quan tot era “normal”. Em serveix per ser conscient que les característiques innates dels infants és el que ha de regir qualsevol decisió que es prengui respecte l’educació. La seva salut, benestar i felicitat estan per sobre de tot. A més, fent revisió de com ha estat l’experiència d’estar a casa confinats més de 62 dies, he observat que hi ha tres necessitats intrínseques a tot infant que és imprescindible que trobin resposta a l’escola on aviat habitaran: la necessitat de moviment, la de descans i la d’afecte.

La primera observació que he fet es que els meus fills han deixat de ser sedentaris. Estan més actius ara que no van a l’escola. Les hores que abans es passaven asseguts fent treball intel·lectual, ara les inverteixen assolint habilitats amb l’organisme sencer. Salten la corda, escombren, reguen el jardí, cuinen, ballen, es fan el llit, caminen, cusen, endrecen, dibuixen, construeixen, treuen la pols, posen menjar i aigua al gos i als gats. Fa dos mesos els meus fills es limitaven a aprendre amb el cervell i no tant mitjançant tot el cos.

No paren de publicar llibres, estudis científics i articles que proclamen que el sedentarisme es el pitjor mal de la humanitat. La salut depèn del moviment. Quant més actius siguem, més estarem funcionant segons les veritables característiques del nostre cos. Els infants estan en ple procés de creixement i necessiten estirar els més de 650 músculs de que estan compostos i activar els 206 ossos. En la quotidianitat d’aquest confinament, els meus fills han trobat resposta a la seva forma de ser activa innata. Poder-se moure naturalment, els ha aportat benestar. Vull que visquin l’existència des del seu ésser complet, tenint en compte cadascun dels àmbits que componen la seva integritat. Vull que siguin actius i que mobilitzin, utilitzin i treballin el seu cos de forma harmoniosa.

Un altre aspecte important que se m’ha fet palès es que els infants neixen relaxats per naturalesa. Es a dir, van al seu ritme i fan les coses com a resposta a les seves necessitats corporals. Viuen el present i se centren en allò que tenen entre mans, de manera que ho gaudeixen de forma plena perquè, en aquell moment, l’únic que importa es aquella experiència que estan vivint. De tot el que s’ha d’ocupar la seva ment es d’immergir-se la realitat que tenen davant. També han trobat coherència durant aquest confinament entre les seves activitats i la seva manera intrínseca de ser. Han fet les coses sota un ritme natural, tranquil i pausat. Sense pressió. Sense judicis. Sense comparacions. Sense angoixa. Els seus bioritmes han imperat cada dia i d’aquesta manera han fet les paus amb el seu cos. També vull que això segueixi així quan s’incorporin a l’escola. Que es tinguin en compte els tempos que els infants necessiten per a realitzar les activitats. Que descansin quan ho necessitin. Que s’esvaeixin quan en tinguin ganes. Que somiïn truites cada cop que els vingui de gust. Que volin en el país de la imaginació cada cop que el seu cervell els ho demani. Perquè divertint-se i gaudint es com apareixen les serendípies i les personalitats més intenses.

La tercera constatació que vull esmentar es que els nens i nenes neixen amb una necessitat bàsica d’amor i contacte. Els meus fills es passen el dia abraçant-me, rebolcant-se tots plegats, volen braços, carícies i presència física. Les necessitats afectives són a la base de la seva piràmide de prioritats. Estimar, tocar i ser tocats es el principal per a la seva salut i felicitat. M’agradaria que quan tornin a l’escola també trobin en aquesta un lloc on poder-se nodrir de tot aquest caliu que necessiten per sobreviure.

D’aquesta manera, la conclusió es que vull que els nens puguin dedicar-se a ser nens i que facin les coses pròpies de la infància: moure’s, esbargir-se i estimar. Desitjo profundament que el mode vida que alguns nens i nenes (i adults) han començat a viure durant aquest confinament trobi continuïtat en el dia a dia que esdevindrà quan el virus estigui controlat. Desitjo que la seva necessitat innata de moviment sigui respectada per sobre de tot, com un requisit sagrat. Anhelo que la pau i el repòs que han pogut trobar en rebaixar-se el nivell d’exigències es converteixi, a partir d’ara, en la seva normalitat. I em deleixo perquè l’escola que trepitgin a partir d’ara sigui la font d’amor i contacte per a la que tot humà està configurat.

stats