Obrir les escoles

La nova situació degut al COVID-19 és una oportunitat per transformar l’escola. Com reflexionava a l’anterior article, passar més estona fora de l’aula és una innovació necessària tant per la salut física dels infants, com la mental (les quals al cap i a la fi són part d’una sola integritat -la persona-). En aquesta mateixa línia de sortir de les aules i habitar l’entorn més proper dels infants més enllà de les quatre parets de l’edifici que és l’escola, suggereixo ampliar també el món de les relacions. Com un aforisme indica, no n’hi ha prou amb els pares per educar un nen, cal tota una tribu. De la mateixa manera, no n’hi ha prou amb uns quants mestres per educar uns infants, cal tota una societat.

El fet és que els mestres acabem sent un grup bastant homogeni de la societat, amb un perfil que te un nombre elevat de coincidències. Cal obrir la ment dels nens i nenes a la diversitat i exposar-los a un ventall ampli i ric d’aportacions. El forner del barri, la enfermera del cap, l’escombriaire de la zona, el fontaner, l’arquitecte, el pagès, el germà amb síndrome de down, el pintor inquiet, l’àvia , ...totes aquestes persones tenen una visió del món diferent, interessant i imprescindible per al sa desenvolupament de l’infant. Per aquest motiu és necessari obrir l’escola a la oportunitat d’aprenentatge que es produeix quan persones de diferents àmbits socials fan la seva aportació..

Ja existeixen iniciatives, i amb molt d’èxit, en aquesta direcció; com per exemple la que es du a terme a les escoles Pompeu Fabra i Sant Pau de Reus, a les quals la gent gran participa acompanyant els nens i nenes a llegir i a escriure, comparteix jocs, converses i recursos. La qüestió és que es crea un vincle molt bonic i intens entre els avis i els nens i nenes (alguns dels quals viuen en condicions socials i econòmiques molt desfavorides) . Les àvies es converteixen en un referent, una figura afectiva per als infants, creant-se complicitats molt especials. La Txell Sánchez, una amiga que treballa en aquests projectes, em va explicar que fins i tot durant el confinament es va veure la necessitat de mantenir viu aquest vincle i es va decidir apropar els avis i àvies als infants mitjançant la proposta “Teixint històries”, en la qual les àvies van compartir en una carta algunes de les seves aventures viscudes durant la infància i a la qual els alumnes d’aquestes escoles van respondre amb la narració de les seves pròpies peripècies i una gran dosi d’estima i ànims per la seva àvia de referència.

N’he vist mostres i m’he emocionat perquè he pogut constatar com aquests avis i àvies són per als menuts allò que aquests necessiten: els brinden amor, saviesa i seguretat. I per l’altra banda, es infants també els aporten reconeixement, vitalitat i afecte.

Aquest es un exemple de la riquesa que es pot generar en incentivar la relació entre els diferents membres de la societat. Els nens i nenes han de tastar la vida que hi ha fora del maó de l’edifici escolar i els avis i àvies necessiten seguir vius en altres àmbits més enllà dels centres per a gent gran. Tenen molt per donar, oferir i compartir. Els nens molt per absorbir, explorar i observar. La vida és massa gran per ser limitada, separada i classificada. Quan permetem que els diferents components interactuïn, delicioses i màgiques reaccions es produeixen.

Tan de bo aquest article serveixi per incentivar l’obertura de ment, de portes i de finestres per tal de que tots participem de la creació d’una societat més humana i amb més sentit, que tingui en compte les necessitats de les persones per sobre de qualsevol altre factor i que afavoreixi els vincles, el benestar i la salut completa de cadascun dels seus membres.