La narrativa de la por

“Ui!... Ja ho veurás... és un desastre”

“No hi ha res a fer... és impossible”

“Ja et vaig dir que mai arribaria a res... Sempre ha estat així”

Descriure una situació, un comportament o una resposta començant amb una frase negativa i posteriorment fer un ús categòric d’un verb com ser pot donar-nos una visió inamovible d’algú, sobretot si no tenim en compte que una persona d’entrada no “és així”: el fet d’actuar d’una determinada manera no vol dir que sigui d’aquesta determinada manera. Les persones actuem en un moment determinat, en una situació determinada i d’una manera determinada. Hauríem de poder enfocar la mirada a tota aquesta complexitat.

Fer servir un discurs que resumeixi globalment, fins i tot de vegades amb la millor intenció, els successos, les progressions i la personalitat d’una persona... pot oferir-nos una visió esbiaixada d’aquesta persona. Hauríem d’intentar pensar en tot el que queda afectat en donar aquesta opinió, com també pensar en “per què” ho fem.

La narrativa que es genera pot tenir molt poder depenent de qui s’apoderi d’ella, com podem observar cada dia en els mitjans de comunicació, on tots volen apoderar-se de la postveritat, o la ja anomenada veritat de l’emoció. Assumint aquest poder ens agradaria reflexionar sobre com una narrativa, la nostra narrativa individual o la col·lectiva està relacionada amb les expectatives que tindrà la persona que la rep respecte qui es descriu. Des d’una perspectiva del construccionisme social, fent una metaanàlisi de les narratives i utilitzant aspectes de la teràpia narrativa, podem fer-nos conscients que el relat de la realitat és important, una construcció pròpia i amb la qual es poden construir diferents versions d’una mateixa realitat.

És interessant apuntar que aquesta noció postmoderna de la realitat es fa a través del llenguatge, i n’hauríem de ser conscients. Però per posar-nos en situació i donar un contingut teòric a aquesta visió de la narrativa des del punt de vista de la complexitat podem revisar els principis de la teràpia narrativa i apropar-los al nostre context professional.

D’acord amb els postulats de la innovació educativa s’entén el professional docent com algú que no té una posició tan jeràrquica, sinó més col·laborativa, i que adopta una posició on es tenen en compte els sistemes de creences i els models culturals tant dels alumnes com de les famílies i de la resta de diferents companys de professió. La forma peculiar de cada individu, família i/o col·lectiu en donar sentit a la seva realitat sorgeix en l’espai social a partir de les nostres ideologies i els models socials predominants (Sluzki, 1998; 2006).

“La forma peculiar de cada individu, família i/o col·lectiu en donar sentit a la seva realitat sorgeix en l’espai social a partir de les nostres ideologies i els models socials predominants (Sluzki, 1998; 2006).”

Davant d’aquest plantejament podem observar si algunes dinàmiques de treball plantejades en altres entorns ens poden ser útils, com per exemple si agafem com a referència el treball de Tom Andersen i les seves pràctiques reflexives (Andersen, 1994; Friedman; 1995) i les portem al terreny educatiu: ens podem preguntar si els alumnes alguna vegada han tingut la possibilitat d’escoltar i observar l’equip de docents mentre parlen sobre ells. Potser en aquesta observació hi hauria la possibilitat de crear entorns de treball transparents, col·laboratius i oberts a múltiples perspectives (Moreno, 2014) i, en la línia del que s’ha escrit fins ara, fer que es creessin narratives diferents de les que els mateixos alumnes tenen d’ells mateixos i de les que tenen sobre ells l’equip docent. Aquest plantejament es fa amb la premissa que la voluntat és bona en tots dos sentits i es busca el creixement de totes les parts implicades.

Amb aquesta finestra que us deixem entreoberta volem atrapar la vostra curiositat per saber més, explorar-nos a nosaltres mateixos com a professionals que tractem amb persones. Quan narrem una història sempre afegim una part de nosaltres mateixos.El fet de ser conscients d’aquests fets, així com de les repercussions que tindrà en els altres, ens durà a construir una arquitectura del diàleg des d’on narrar i escoltar tindrà una dimensió més complexa.