Trivium

Trivium

Fenomen hiperpaternitat

Per: Anna Bayo

PERFIL:Pares i mares, normalment primerencs. Intel·ligents, formats, amb una situació social i laboral acomodada. Preocupats per la criança dels seus fills, els dissenyen una estratègia vital des que són nadons per tenir-ho tot sota control, per fer-los competents en la “jungla” del segle XXI.

ACTITUDS:

Horaris planificats al mil·límetre, tallers i activitats extraescolars que potenciïn l’òptim desenvolupament integral, les joguines més estimulants, hores de conversa en diferents idiomes per promoguin el trilingüisme o el quadrilingüisme, llistes d’espera per accedir a les escoles més ben valorades, lectura dels llibres i articles que exposen els millors mètodes de criança, aprenentatges precoços...

Aquests pensaments i preocupacions van perfilant un neguit dins el nucli familiar que acaba traduint-se a intentar oferir les millors oportunitats, recursos i possibilitats, a estar “superformats” davant de qualsevol situació i/o conflicte de la vida del nen o nena.

Aquests comportaments són els que defineixen el fenomen anomenat hiperpaternitat. L’allau d’entrades a Google i l’augment de vendes de llibres que ens parlen sobre aquest nou model parental ens indica que és un “mal” més comú del que ens pensem.

Però què és exactament la hiperpaternitat? I sobretot, què representa per als nostres fills? Aquest fenomen es va descriure fa unes dècades als EUA i en aquests darrers anys ha arribat amb força a Europa. Podem definir el concepte d’hiperpaternitat com l’excessiva atenció que els pares i mares dediquen als seus fills; la incansable supervisió del que fan i del seu correcte desenvolupament. En aquests casos, els fills passen a ser l’eix central de l’estructura familiar.Psicòlegs i professionals del terreny de l’educació alerten que aquests tipus de conductes poden representar deixar al marge aspectes importants per al desenvolupament de l’infant com són l’adquisició de l’autonomia, la capacitat d’esforç i la tolerància a la frustració, i fins i tot poden generar infelicitat i desorientació en l’etapa adolescent.

Com hem arribat fins aquí i què podem fer per reconduir la situació?

Probablement, els models de competència i pressió social i laboral als quals estem sotmesos últimament contribueixen a potenciar conductes d’abús de control dins l’entorn familiar i a dur a terme dinàmiques de sobreprotecció.

Els pares i les mares actuen amb l’objectiu de fer les coses al millor possible, intentant generar un entorn que faciliti i propiciï l’èxit i la felicitat dels seus fills. Però és clar que les bones intencions no sempre són les que marquen el millor camí.

Quan els nens són nadons necessiten de la nostra atenció i la nostra supervisió constant. Però hem de ser conscients que quan es fan grans hem d’anar donant responsabilitats, espais propis i també capacitat per prendre decisions. Hem de fer sentir als nens que són capaços de fer coses per si mateixos, de resoldre els seus errors i conflictes.

Alleujar una mica les angoixes i les expectatives de futur són els primers passos per reconduir una situació que a la llarga pot ser perjudicial.

Respectar el temps lliure i de joc perquè els nens i les nenes s’esplaïn, experimentin i desenvolupin els seus propis interessos són accions imprescindibles per propiciar un desenvolupament saludable.

Observar el que fan no com un control, sinó com un acompanyament. Observar sense intervenir, per demostrar que som partícips de la seva evolució. Així podrem veure com de mica en mica van superant els seus obstacles i aprenen a créixer, a caure i tornar-se a aixecar.

Els nens i nenes no mesuren com són de bons els pares, ni la quantitat d’oportunitats que els generen. Només pretenen que els estimin i que estiguin amb ells respectant el seu espai. Estar “sobrepreparat” per ser pare, no significa necessàriament estar preparat per ser-ho. Intentem deixar pas a la vivència, l’emoció i l’espontaneïtat de ser pares i mares imperfectes.

Lectura recomanada: La Hiperpaternitat; del model moble al model altar, d’Eva Millet.