Evidència prèvia sobre les habilitats verbals i no verbals en el TEL

BarcelonaPer a la majoria de nens amb Trastorn Específic de Llenguatge (TEL), les dificultats en el llenguatge romanen en el temps (Leonard, 2014). Sovint s’observen millores en les habilitats lingüístiques, però la majoria de cops, els dèficits en el llenguatge segueixen sent aparents en la infància tardana, l’adolescència i l’adultesa. Els estudis que documenten la persistència en el dificultats del llenguatge són retrospectius, abracen entre els 7 i els 25 anys d’edat i depenen de tests de llenguatge que van evolucionant a través del temps, per la qual cosa, la majoria d’estudis presents a la literatura no compleixen els estàndards actuals. Els resultats però, són bastant convincents.

Al llarg dels estudis revisats, es troba que a mesura que es fan grans, els nens amb TEL superen les dificultats inicials amb frases simples, però les dificultats amb estructures complexes i els significats abstractes romanen persistents. El grau de severitat de les dificultats a l’edat de 7 anys es relaciona directament amb l’evolució del desenvolupament del llenguatge en els següents anys (Paul et al., 1983). Altres estudis (Stothard et al., 1998) indiquen que quan les dificultats dels nens amb TEL són resoltes abans dels 6 anys d’edat, aquests segueixen mostrant habilitats adequades de llenguatge, mentre que aquells que no les han pogut resoldre seguiran presentant dificultats de forma significativa. Estudis retrospectius en adults aporten evidència que les dificultats de llenguatge no resoltes no desapareixen després de l’adolescència (Hall & Tomblin, 1978).

En la definició del TEL estan implicades les dificultats en habilitats verbals, però també les dificultats no verbals. Per entendre l’evolució d’aquestes, cal comprendre el context teòric i clínic, però es requereixen estudis longitudinals amb estàndards vàlids per elucidar les trajectòries de desenvolupament de les habilitats (Thomas et al., 2009). Gina Conti-Ramsden i el seu equip (2012), en un article publicat al Journal of Speech, Language, and Hearing Research, parlen d’un estudi longitudinal que van dur a terme sobre el desenvolupament i la trajectòria de les habilitats verbals i no verbals de nens amb TEL des de la infància fins l’adolescència, dels 7 als 17 anys d’edat.

Amb referència a les habilitats verbals, la literatura científica disponible suggereix que durant la infància els nens amb TEL poden mostrar trajectòries de desenvolupament diferents en els dominis del llenguatge (Rice et al., 2006). Hi ha evidència que per a alguns nens amb TEL pot haver-hi una acceleració del creixement d’habilitats verbals, però generalment durant l’etapa preescolar (Bishop & Edmundson, 1987). En la infància tardana i l’adolescència hi ha evidència d’un creixement més lent de les habilitats verbals, especialment en el vocabulari (Beitchman et al., 1996). Tot i així, la literatura disponible indica que els adolescents i adults amb TEL presenten un creixement estable de les habilitats verbals globals, tant en llenguatge expressiu com receptiu. Pel que fa a les habilitats no verbals, diferents estudis longitudinals han reportat que, en comparació del grup d’edat, els nens amb TEL presenten una disminució del rendiment en tasques no verbals fins a l’adolescència.

Evolució de les trajectòries; els resultats de Conti-Ramsden

Pel que fa a les habilitats verbals, l’objectiu era examinar les modalitats expressiva i receptiva del llenguatge de forma simultània per estudiar al detall patrons distintius en les trajectòries de creixement. Respecte a les habilitats no verbals, van voler analitzar la trajectòria de desenvolupament del subtest PIQ (rendiment global en les proves cognitives), esperant un alentiment en el creixement de les habilitats no verbals. D’altra banda, analitzaren la relació entre el llenguatge (CELF) i el PIQ. El autors, en contra d’una de les definicions tradicionals del TEL que assumeix l’absència de dificultats no verbals, van predir canvis en la relació entre ambdues habilitats des de la infància fins l’adolescència: durant la infància no estan relacionades, però, a poc a poc, s’anirien ajustant de camí a l’adolescència.

Com a resultat de l’estudi, els autors van trobar un creixement estable i invariant en les habilitats verbals, amb una mínima evidència d’alentiment o acceleració en el creixement, amb una excepció: en el llenguatge receptiu, entre els 7 i els 8 anys, s’observa certa acceleració, superior al nivell observat als 11 o als 16 anys, fet que relacionen amb la intervenció intensiva del llenguatge més comuna en aquesta edat. Es van revelar també diferències en la funcionalitat no verbal dels participants amb historial de TEL i canvis de desenvolupament en el creixement de les habilitats no verbals. Els resultats suggereixen que les habilitats en el llenguatge receptiu estan al mateix nivell o són millors que el llenguatge expressiu, essent consistents amb la literatura anterior.

Els resultats segueixen una perspectiva neuroconstructivista, en què els dèficits observats en el TEL tenen certa influència genètica i neurobiològica, però no es relacionen amb una especificitat de domini cerebral, essent fruit de la interacció de diferents components funcionals durant el desenvolupament. Cal tenir en compte que el nivell de funcionalitat del llenguatge o la severitat del trastorn diagnosticat amb 7 anys és informatiu no solament pel que fa a les necessitats del nen segons el moment de desenvolupament, sinó per les implicacions a llarg termini.

Implicacions per a la diagnosi i la intervenció

Són molts els estudis que coincideixen a apuntar que la majoria d’individus amb historial de TEL segueixen tenint dificultats en l’adolescència (Bishop et al., 2016; Conti-Ramsden et al., 2012, 2007; Reed et al., 2007). Malauradament, aquests ja no reuneixen els criteris de diagnòstic de TEL i això recau en el risc de no rebre el tractament i les ajudes especialitzades. És cabdal incloure aquest tipus d’informació com un element clau en la descripció del TEL i el seu desenvolupament.

Tot i que la intervenció tingui certes limitacions a llarg termini, és important destacar que tractaments efectius en el llenguatge poden ajudar els nens amb TEL a maximitzar el seu potencial i les seves habilitats, millorant no solament la seva expressió i comprensió, sinó les habilitats socials i la seva qualitat de vida, dues àrees que es veuen sovint afectades per les implicacions del trastorn.

Articles de referència

• Bishop, DVM., Snowling, MJ., Thompson, PA., Greenhalgh, T. & CATALISE consortium (2016). CATALISE: A multinational and multidisciplinary Delphi consensus study. Identifying Language Impairments in children. Plos One 11(7), 1-26

Hall, P. & Tomblin, JB. (1978). A follow-up study of children with articulation and language disorders. Journal of Speech and Hearing Disorders 43, 227-241

Paul, R., Cohen, D. & Caparulo, B. (1983). A longitudinal study of patients with severe specific developmental language disorders. Journal of American Academy of Psychiatry 22, 525-534

Stothard, SE., Snowling, MJ., Bishop, DVM., Chipchase, B., & Kaplan, C. (1998). Language-impaired preeschoolers: A follow-up into adolescence. Journal of Speech, Language, and Hearing Research 41, 407-418

• Conti-Ramsden, G., St Clair, MC., Pickles, A. & Durkin, K. (2012). Developmental trajectories of verbal and nonverbal skills in individuals with a history of Specific Language Impairment: From Childhood to Adolescence. Journal of Speech, Language, and Hearing Research 55, 1716-1735

Beitchman, JH., Wilson, B., Brownlie, EB., Walters, H. & Lancee, W. (1996). Long-term consistency in speech/language profiles. Developmental and academic outcomes. Journal of American Academy of Child and Adolescent Psychiatry 35, 804-814

Bishop, DVM., & Edmundson, A. (1987). Specific Language Impairment as a maturational lag: Evidence from longitudinal data on language and motor development. Developmental Medicine and Child Neurology 29, 442-459

Rice, ML., Redmond, SM., & Hoffman, L. (2006). Mean lenght of utterance in children with Specific Language Impairment and in younger control children shows concurrent validity and stable and parallel growth trajectories. Journal of Speech, Language, and Hearing Research 49, 793-808

• Conti-Ramsden, G. & Durkin, K. (2007). Phonological short-term memory, language and literacy: developmental relationships in early adolescence in young people with SLI. Journal of Child Psychology and Psychiatry 48(2), 147-156
• Leonard, LB. (2014). Children with Specific Language Impairment. Cambridge, Massachussetts: MIT Press
• Reed, VA., Patchell, FC., Coggins, TE., & Hand, LS. (2007). Informativeness of the spoken narratives of younger and older adolescents with Specific Language Impairmant and their counterparts with normal language. Clinical Linguistics and Phonetics 21(11-12), 953-960