Som la llet

Alba Padró i Arocas

La culpa és meva!

-

Dimarts hora de dinar TV3 de fons parlen de nadons i de com tenir-ne cura. Orella parada i fetge regirat!

-Abans que seguiu llegint donar les gràcies a tots els amics i amigues sanitaris amb els quals comparteixo la passió per la lactància, gràcies per la vostra tasca per difondre l'evidència, per saber com n’és d’important la formació continuada i per garantir la millor ajuda a les famílies.

Com us deia, dimarts a TV3 en un programa de referència a Catalunya i en un dels micros espais on es tracten temes de salut, van convidar a una llevadora i una mare lactant amb el seu nen d’un mes per parlar de com tenir cura del nadó.

La primera part de l’entrevista per part de la llevadora és força correcte, tot i ser una mica negativa igoreal parlar de la lactància (mugró invertit, clivelles, mal, sang, nens que prenen sang) no donen massa ganes d’intentar-ho! I deixant a part els desafortunats comentaris de la presentadora Helena GarciaMelero: “els dic a les mares; sobretot que sel'emportin la primera nit”. O_O

Volien intentar mostrar com es dóna el pit i la llevadora va començar afirmant que la postura per la mare ha de ser còmode(100% d’acord) però a partir d’aquí la cosa va començar a trontollar i ja no hi havia per on agafar-ho. Afirmar que la mare ha d’estar sola o amb una persona que l’acompanyi, que no es pot donar el pit sentint xerrar a tothom perquè la mare vol estar a la conversa i el nadó s’adona que la mare està en altres coses és al·lucinant. Us juro que la cara d’interrogant encara em dura. Les mares poden donar el pit on vulguin, xerrant, dinant, mirant la tele, llegint un llibre, soles o en companyia de qui vulguin potser els primers dies és més segur, perquè no tens a ningú que hi foti cullerada però lataxativitatamb la que va emetre el consell era sorprenent i coartant.

Vaig respirar fons, vaig obviar les valoracions personals i per un moment em vaig alegraralpensar que podríem veure una mare alletant in situ amb les explicacions bàsiques pertinents, però no... En lloc d’això van fer un simulacre barroer; ja que la postura en què la mare sostén al nen no és correcte, té la mà al cul de la criatura amb el cap de la criatura al colze de la mare. Per si us ho pregunteu, la mà s’ha de situar entre els omòplats de la criatura. I liquiden un tema tan important com la postura amb una mena de misticisme irritant que conclou que mare i criatura ja noten quan queden acoblades. Gran informació!

Un apunt: Continuen parlant de com cal posar el nadó a dormir al bressol. Sé que no éstema teta,però no ho puc deixar passar. Les recomanacions oficials deixen clar que les criatures han de dormir panxa enlaire, NO de costat com afirma. Us deixo evidència. I evidentment només correspon a cada família decidir ON i FINS QUAN dormen amb els seus fills.

Continuen parlant dels senyals d’alerta i a mi sí que em van saltar totes les alarmes!

“El restrenyiment elsprimes 10 dies de vida ésbastant normal (...)posem la punta del termòmetre donemunesvoltetesal termòmetre i immediatament la criatura fa (...) però si estan uns dies sense fer tampoc passa res, si no es queixa”

Us juro que no ho entenc, estan parlant d'una criatura alletada? Si, oi? Una criatura que els primers 10 dies de vida fa el meconi i després no fa res noésque tingui estrenyiment, és que no menja!!! És clar que és una situació d’alerta però que no cagui no és més que un senyal de quelcom molt greu i que fa fracassar moltes lactàncies. I l’estimulació rectal amb julivert, termòmetre o palet de les orelles és una tècnica totalment desaconsellada.

I quan ja pensava que per fi s’acabava, faltava el cop final en boca de la llevadora:“No tothom ho aconsegueix, i és normal, el quepassaésque no t’has de frustrar perquè no aconsegueixis donar el pit al teu fill, si veus que portes uns dies, certament no 3 dies, però sí una setmana o 10 dies i el nen perd pes, tu estàs neguitosa... no val la pena, no val la pena, amb el biberó la criatura es cria molt bé, el pit es recomana al 100% però no cal amoïnar-se pel fet de la que la teva criatura no pugui prendre el pit (...) amb el segon potser tens més sort, no cal obcecar-se. Sense frustració.”

Aquesta frase la podria haver dit qualsevol. La podria haver dit la fruitera, una advocada, la veïna del cinquè, una amiga,una arquitecta... Però no pot ser dit per un sanitari que ha de vetllar per què les criatures rebin la millor alimentació. I si hi ha problemes, que n’hi ha, cal ajudar, derivar, sostenir... i si tot això nofunciona la mare triaquè vol fer, si vol deixar la lactància, però la primera opció en boca d’un sanitari mai pot ser la de rendir-se perquè dir “plega” donat un copet a l’espatlla ho pot fer qualsevol.

Mantenir a aquestes alçades un discurs políticament correcte, per evitar ferir sensibilitats resulta commovedor però indignant. No és tan complicat!!

I ja ho sé, la culpa és meva per veure la tele.