" ...alletar és molt més que alimentar per créixer, és donar amor"

- Em sembla millor no dir res, només llegiu :-)

-

"Fa mesos que em passa pel cap la idea d’explicar la meva historia de lactància amb bessons prematurs. Un dia em vaig trobar a la Jemina per casualitat, gairebé no ens coneixiem, però ella és un referent a la ciutat com a assessora del grup ALBA i la vaig “assaltar” per explicar-li que havia tingut bessons i, tot i les adversitats, havíem consolidat la lactància. Tenia ganes de cridar-ho però no podia fer-ho. Fa uns dies m’ho va recordar, i ara, després de varies sessions de teràpia, em sento forta.

Crec important començar explicant que tinc una fillagran, 25 mesos més que els bessons. La Olivia va néixer en un part respectat i íntim. El primer que va fer va ser mamar, la vaig ajudar a sortir amb les meves mans i directa al pit. Va ser una lactància sense problemes. M’agradava alletar. Ho vam fer fins als 16 mesos. Dos mesos després sabríem que tornaríem a ser pares. Ho teníem molt clar, volíem el mateix pel bebè. Quan vam saber que serien bessons el món em va caure a sobre però hi havia una cosa que tenia clara, els alletaria als dos.

En Fèlix i en Nilo van néixer al març de 2011 a les 30.5 setmanes de gestació i per cesària d’urgència, amb un pes de 1830 i 1730gr respectivament. Vaig patir una infecció que va provocar el part.

Fins les 15 hores després de la intervenció no vaig veure als meus petits. Però la lactància ja havia començat. Vaig estimular els pits a les poques hores, ens vam comprar el tirallet elèctric . Al mateix temps prenia homeopatia, un producte natural indicat per la lactància i em posava compreses d’aigua calenta als pits. Recordo com sortien les primeres gotes, eren tant poquesper un l’esforç tant gran! Tot i així, les van pujar a UCIN. Eren 3 gotes peròeren seves. He de confessar que sóc una mica cap quadrat, si m’havia de treure llet cada 3 hores era cada 3, i no cada 5. Això havia de sortir bé si o si.

A les 48 hores vam poder agafar-los. Sents una felicitat absoluta peròsona el “piiiii” de la maquina i et torna a la realitat. Els teus fills estan plens de cables i tornaràs a casa sense ells. Ells van tenir sort, tot i la seva prematuritat no varen necessitar respiració assistidani van patir cap problema greu. Havien de madurar, agafar pes i estar sota vigilància.

Quan el Nilo i el Fèlix va néixer no tenien desenvolupat l’instint de succió, encara trigarien unes 2/3 setmanes en tenir-lo. Als 4 o 5 dies de la seva estada a la incubadora una infermera (pro-lactància)em va proposar posar-me els nens al pit. Sabíem que no succionarien però m’estimularien només amb el seu contacte. La sorpresa va ser quan el Fèlix es va agafar al pit 5 segons. Recordo la sensació de la seva petita boca, ho va fer amb ganes, vaig plorar. Era l’empenta que necessitava! Però no ho va tornar a fer fins molts dies desprès, jo insistia cada cop que estava allà, primer un després l’altre.

Aviat em va pujar la llet i omplia cada tres hores uns quants pots per portar a l’Hospital i ells començaven a guanyar pes, només van estar amb llet artificialtres o quatre dies, la resta va ser sempre LME això si l’alimentació era per sonda.

Als 20 dies van iniciar la alimentació per via oral. Quan hi era primer els oferia el pit, mamaven i les infermeres els preparaven un bibe dela meva llet, no ens agradava aquesta opció però no ens quedaven forces per lluitar contra el sistema de la UCIN. El Fèlix de seguida es va fer amb la tècnica del biberó, el Nilo va trigar més, s’ofegava en cada toma però amb el pit era un altre història. Hi havia tomes que després no volien bibe i jo sentia que havien buidat el pit però la realitat era que això succeïa molt poc. Es cansaven, suposava massa esforç.

Una altra infermera, (la segona pro-lactància) em va aconsellar utilitzar mugroneres. Uf! No ho veia clar. Començava a estar desesperada i una mica desanimada. Em va preguntar “tens paciència?” “sí, molta" vaig dir. Va respondre: “ Ok, doncs ara han d’engreixar i sortir d’aquí ràpid. Un cop a casa, tranquils, sense màquines, sense ningú ho aconseguiràs”. El Juan i jo vam reflexionar. Aquest era l’objectiu: sortir el més aviat possible. Així que continuava oferint el pit sempre, amb mugroneres i després el biberó.

Als 26 dies amb un pes de 2100gr ens donaven l’alta!

Ja estaven a casa! I ara què? Dons no hi havia lloc pels dubtes. Fora biberons. Només pit. Em vaig posar les mugroneres, això sí, sense elles no mamaven. A la setmana, plens de nervis, la pediatra els va pesar i havien agafat pes. Vam respirar tranquils. Diuen que l’instint d’una mare mai falla i jo sabia que era la decisió correcta i que tot anava bé.

A casa tot va canviar. Van dormir amb nosaltres des de el primer dia, teníem molt temps a recuperar! A més, en aquesta vida s’ha de ser pràctic, i el collit és perfecte per alletar a la nit. Tot i així, els dos primers mesos a casa varen ser molt durs. Començava a estar exhausta. El Juan va decidir que els donaria una toma a la nit, el congelador era ple de llet i jo podria dormir unamiqueta. Només ho vam fer un parell de setmanes, de seguida, es van acostumar a mamar al llit. Dormia amb un a cada costat i em girava en funció del nen que volia menjar i continuava dormint.

Gairebé sempre els donava el pit per separat. Era el nostre moment, amb cadascú d’ells. Donar el pit em relaxava i em donava pau. Per nosaltres, alletar és molt més que alimentar per créixer, és donar amor.

Poc a poc vam deixar d’utilitzar les mugroneres havien crescut i ara ja tenien força i creixien a bon ritme. Als dos mesos ja pesàven 4060gr el Nilo i 3980gr el Fèlix. Als 3 mesos entraven a les gràfiques i als 6 estaven al percentil 50%. No fem gaire cas d’aquestes estadístiques però fa una il·lusió tremenda veure com evoluciones.

Van fer lactància materna exclusiva fins als 5 mesos i mig que van començar amb els cereals combinantllet materna amb la de fòrmula, depenent del dia, no tenia temps ni forces per treure’m la llet. Als 7 van començar a introduir la resta d’aliments poc a poc.

Als 11 mesos gairebé no demandaven. Havia d’anar darrera oferint i no sempre volien. Als 12 vaig deixar d’oferir. Aquest va ser el fi de la nostra lactància. De vegades sento nostàlgia, mai més alletaré, penso que hauria d’haver insistit més però miro enrere i em sento orgullosa de la feina feta.

El Fèlix i el Nilo sempre han estat coordinats i es complementen. Tenien ritmes semblants i això va facilitar la feina.

El Juan i jo tenim clar que la lactància materna va ser un èxit gràcies a diversos factors; no vam tenir dubtes, la Olivia ho va portar molt bé, de seguida va entendre que els tetes havien de menjar. Estàvem informats i coneixia les tècniques per alletar, tenia suport de la família i els meus pares i el Juan es van encarregar de tota la logística: menjar, roba, neteja... durant els primers mesos.

Què va faltar? Em va faltar recolzament per part del personal de l’hospital. Tinc la sensació que em miraven amb incredulitat.

Als dos mesos van ser ingressats un parell de dies, tenien una mica de febre i els van deixar en observació. Doncs, es va passar la veu que encara alletava i les infermeres passàven a veureu-ho, no s’ho creien!! Això em va molestar infinitament.

Quan els nadons estan a la UCIN hi ha atenció psicològica pels pares. Les psicòlogues t’inviten a parlar però a mi em feien nosa. No era el moment, jo volia aprofitar cada minut amb ells. Volia una cadira còmoda no una de plàstic, volia un coixí de lactància per poder posar-me als dos (el vaig portar jo). Volia un tamboret pels peus (això ho va comprar una infermera de la seva butxaca). Volia que el pediatre em felicités i no em miressin de reüll o digués: “Oh, tens llet pels dos?” I tant! Volia el respecte que es mereix una família que pateix perquè no poden estar junts. Volia estar amb els meus fills!

Un cop fora de l’hospital he hagut de fer teràpia per poder viure amb el dolor que em provoca recordar el part i els 26 dies d’hospital...

Fins aquí, un resum, encara que no ho sembli, de la nostra experiència amb la lactància, que va ser possible per la persistència dels pares i la necessitat dels petits per estar amb la seva mare, instint o supervivència."