Aquesta frase és una de les que més odio i lluito per desterrar del vocabulari de les assessores i del meu!
Quan algú t’explica entre llàgrimes i sanglots les seves dificultats, els seus mals, les seves cabòries i les seves pors més profundes. El primer que acostumem a deixem anar tan feliçment és la frase maleïda:
“Tranquil·la (-a), no passa res!”
I ens quedem tan amples. És clar que el to que fem servir hi juga un paper fonamental però en essència la frase és terrible!
No suporto aquesta frase, l’odio de tot cor i lluito per fer-la desaparèixer, com si fos una mala herba!
Aquesta entrada és per assessores però no dubteu que és aplicable en la vida quotidiana, per acompanyar a una amiga o un amic que viu una situació complicada.
Quan no saps què dir, quan no saps com consolar dir aquesta frase “TNPR” és una manera de frenar les llàgrimes de l’altre, de contenir la seva angoixa i pensar que hemfet servei a l'altre... Però realment serveix?
Doncs no. No serveixper res.
Quan et trobes malament, quan et sents esgotada física i mentalment i explotes i aboques tot el que tens a dins a una persona ( coneguda o desconeguda com és el cas de les mares amb les assessores) busques principalment dues coses:
Just quan dius “tranquil·la” trenques amb això. Et tallen el discurs, “t’obliguen” a callar a parar, a no dir res més i, a sobre et diuen que no passa res, que el que sents no té importància!!!
Em direu que no és per enrabiar-se!!!!???
Quan una mare pateix una dificultat, per molt simple que ens sembli, per ella és una GRAN dificultat, viu una situació terrible i ÚNICA, la SEVA situació. Per tant encara que no ens sembli tant important ho és per l’altre persona, així que respectem aquest sentiment. Permetem que la mare estigui angoixada i preocupada, no li neguem aquest sentiment.
I com consolem a una mare ( o a un amic desesperat)?
En primer lloc callant. Per mostrar suport no cal parlar, cal escoltar i si això i sumem una mica de llenguatge corporal l’ajuda és perfecte: afirmar o negar amb el cap, tocar: la mà, l’espatlla, les cames, abraçar, acostar-se ... D’aquesta manera l’altre sap que estem amb ell de manera incondicional. També podem fer servir el parallenguatge, petits sonsque no tallen el discurs, només fan saber a la mare que l’escoltem i que no perdem el fil: ja, sí, mmh...
I quan finalment puguem parlar cal sempre afirmar el que la persona sent, no negar-ho:
-Veig que estàs molt trista.
-Quin disgust que tens, et sents molt malament, oi?
- Plora tot el que et calgui
- És evident que això t’ha afectat molt.
D’aquesta manera aconseguim ser empàtiques, demostrar que entenem els sentiments de l’altre i que ens posem al seu lloc. Així l’altre es relaxa i realmenttroba l’alleujament que busca.
Només amb això: escoltar, no negar i afirmar, aconseguim més que amb la frase maleïda. I és així perquè parlar permet posar les coses en ordre. Esplaiar-se permet tenir un altre preceptiva de què passa, alleugerar la càrrega i deixar espai mental per poder començar a visualitzar nous camins i noves sortides.
Sovint quan em surt la frase i m’adono del que he dit em donaria cops de cap a la paret! És difícil deixar-hoperò no impossible. Us explico un truc: quan veig que començo a dir “tranquil·la” em mossego la llengua un moment i modifico la frase:
“Tranquil·la.... Per mi no pateixis, plora tot el que et calgui”
No frenem les emocions, deixem-les sortir, perquè no passa res si algú plora una mica!
