Vaig conèixer l’Eva, en persona, al Congrés de Fedalma. Per mi va ser tot un regal posar cara a aquest tros de dona!
Al maig del 2003 vaig decidir ser mare encara que no tenia parella. Per tant per aconseguir fer realitat aquest desig moltes persones havien d’intervenir per què jo ho aconseguís: el personal mèdic de diverses clíniques, el donant de semen, els tractaments de reproducció assistida, l'avortament i el raspat que vaig patir...
Tots ells havien d'involucrar-se en aquest procés, tot aixòés el que vàrem fer per poder tenir el Rodrigo.
L'última setmana abans de la data prevista pel part em van avisar que si no em posava de part, em farien una cesària. De sobte la lactància va cobrar una importància supina! Veia la lactància com el meu únic reducte, l'únic en el que el meu fill i jo seríem els protagonistes sense que pogués ni hagués d’ intervenir ningú. Era cosa nostra i només nostra.
En cap moment em vaig plantejar com seria aquesta lactància, no vaig pensar si curta o prolongada, si a demanda o amb horaris ... De moment el més important era aconseguir-ho, em calia aconseguir-ho. Però no coneixia a ningú que hagués donat el pit amb èxit o satisfacció, no podia contar amb ningú per ajudar-me. Així és com vaig començar a buscar informació a Internet. Vaig posar al cercador alguna cosa així com “ lactància i cesària” i d’aquesta manera vaig arribar a ALBA lactància materna. El problema era que el temps se’m tirava a sobre, a punt de parir entre la setmana 40 i la 41, que era l'última que em donaven per posar-me de part! Ja veieu, sense cap mena de pressió! Vaig enviar una consultaal mail de d’ALBA i així va ser com vaig entrar en contacte amb l’Alba.
Em va oferir el seu mòbil, la seva disponibilitat telefònica després de la cesària i amb les seves paraules, vaig adquirir confiança. Sabia que algú era allà amb mi ( físicament no, jo visc a Madrid i l’Alba és a Barcelona) i creia en el que jo volia fer.
I com afronta la lactància una mare sola? Quan tens parella són dos contra el món. Dos per acompanyar, aturar, callar i respondre davant els altres. En el nostre cas, mares solteres per elecció, ens hem de plantar nosaltres soles, i defensar la nostra decisió i per això ens cal aguantant les cares, els comentaris i les mirades. Si no et plantes en un màxim d’un mes, estàs donant biberons d'ajuda i acabant amb la lactància.
Tinc la sort, per mi, de ser autònoma amb la qual cosa em vaig organitzar-me per no treballar els sis primers mesos de vida del Rodrigo, així vam poder gaudir sense problemes d’una lactància materna exclusiva. En aquest temps, el fet de no tenir parella, el que em va donar és més temps per nosaltres dos, perquè això sí el Rodrigo mamava, mamava i mamava sense interrupció. Jo durant aquest temps, vaig anar treballant uns mesos més altres menys i això sí,vaig comptar amb l'ajuda d'una persona gairebé cada dia durant quatre hores. Com que el meu treball gairebé sempre el puc fer des de casa, vaig poder seguir amb la lactància sense problemes per la feina.
Va passar el temps. Primer un any, després dos i vam arribar fins als tres
Al llarg d'aquests tres anys bàsicament la diferència amb les dones que tenen parella seria el que he dit, que he estat sola davant de tots els comentaris (encara que a vegades tenir parella tampoc garanteix tenir suport) i que he tingut tot el temps del món per dedicar al nen en els seus primers tres anys.
No dic que això sigui ni millor ni pitjor, és clar, només són les nostres circumstàncies i la nostra lactància.
