Psicologia infantil

Cristian Toribio - Psicòleg a Girona

Passerells

Aprenents de la vida

Passerell Zoom

Passerell

"En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t'agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum."

Aquest paràgraf forma part de «La vida que aprenc» de Carles Capdevila i alguna cosa en ell em va remoure els intestins (això que alguns anomenen el segon cervell) al llegir-lo. Em vaig quedar detingut i retingut en la paraula passerell. Quina manera més maca de dir «novato», «aprenent» o «principiant». I per què passerell, com l'ocell? Em preguntava jo. Va utilitzar-se primer per referir-se a l'ocell o per referir-se a la persona? I per què s'utilitza també «pipioli» per referir-se a «principiant»? I per què pipioli l'escolto tan irremeiablement onomatopeica? No puc evitar escoltar el pi-piu, la piulada del pollet. M'imagino un ocell petit, un pollet indefens, tendre i menut. Una cria d'ocell. I el conjunt de totes aquestes imatges impactant-me en el meu món intern em portaven a la conclusió inequívoca que no hi havia millor paraula per a contextualitzar el que en Carles Capdevila volia explicar-nos després: prioritzar és créixer.

Renunciar, acceptar, entendre que no es pot tenir tot ni que tot és possible, que hi ha límits en aquest món i que està bé que sigui així és justament el que ens transforma en ocells capaços de deixar el niu i volar. I a vegades està bé veure el límit de manera clara i contundent, en forma d'ultimàtum, autoimposat o imposat pels altres, perquè això ens regala la possibilitat de prioritzar. Perquè en un món sense límits no hi ha necessitat de prioritzar i en un món sense prioritats no hi ha necessitat d'escollir ni de renunciar: Aspectes intrínsecs i indissociables de l'acte de viure. Sense marges, sense mapa, el món es desdibuixa i ens sentim desorientats i desencaminats. En canvi, amb ells ens agafa aquest «atac de lucidesa» del que parla Carles Capdevila.

Òbviament, pensar que hi ha més límits que els que realment hi ha no ens ajuda a avançar com a persones. Tenir por a explorar el mapa no ens ajuda a descobrir els indrets més amagats i els racons més verges. Però abastar-ho tot és probablement impossible. I això no vol dir rendir-se, vol dir prioritzar sabent que si bé és cert que no es pot tenir tot i en tot moment, es pot tenir allò que necessitem per a cada moment. Sense necessitat de renunciar a seguir explorant, però sense sentir la frustració del que experimenta que hi ha un límit i que el camí escollit potser no va portar al destí desitjat sinó a un atzucac, però amb la satisfacció que va ajudar-te a aprendre i aprehendre la vida. Que vas escollir i amb la teva decisió vas copsar l'acte de viure.

No sé si existeix un moment en el qual es deixa de ser un passerell, un aprenent. Un moment en el qual es deixa d'aprendre. Desitjo que no. El que sí que vull és equipar la meva motxilla d'aprenentatges, entre ells, la importància de prioritzar i d'actuar en conseqüència. Del reconeixement de l'existència d'allò que és inabastable i la valoració de la bellesa que es desprèn d'aquest aprenentatge. En tot cas, mentre cerco respostes faré cas a una de les reflexions que fa Carles Capdevila:

La vida s'aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d'endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.

Carles Capdevila - La vida que aprenc

Aquest blog serà un intent d'endreçar aprenentatges, preguntes i respostes sobre salut, benestar i creixement, sobretot dels més passerells, les criatures, per tant de psicologia infantil.

Cristian Toribio

Psicòlegs Girona

Psicòlegs Figueres