Els pantalons es cusen.

Arribes a una edat que t'acostumes a viure. Què carai, si porto vivint 46 anys, el normal és viure, no? I es va convertint en un acte , més o menys monòton. És el "qui dia passa, any empeny". "És l'anar fent". "És l'anar tirant". I jo no no em resigno a això. Quan comences a donar les coses per suposat, passa això. Tot és normal. I passen els dies. I passen les setmanes. I passen els mesos...i passen els anys.

I, arriba un dia que els teus fills creixen, sobretot si en tens. I t'adones que ells no donen les coses per suposat. Ells no estan acostumats a viure. Fa molt poc que viuen. El Martí fa 7 anys que exerceix. I el Nil, només en fa 5. No hi estan acostumats. I com que no hi estan acostumats, no ho donen per suposat. I encara millor, es sorprenen. Cada dia. A cada moment. Pel que els passa. I pel que no els passa. Viuen de sobres. Com si fos un regal. I com me n'adono d'això? Us en dono uns exemples i vosaltres em podeu ajudar a fer una llista més llarga...i més ampla. La llista de viure de sobres...

La majoria de pantalons que tenen estan estripats. Ja sigui del cul, dels genolls, de les cuixes. De córrer. De saltar. D'enfilar-se. De baixar d'on s'han enfilat. De caure. D'arrossegar-se. Hi ha un estrip de cada cosa. Cada estrip té un significat. Gairebé puc saber el que han fet durant el dia pels estrips dels pantalons o...

...per les rascades i cops que porten.

"Mira papa, porto una rascada al braç".

"Que has relliscat de l'arbre on t'havies enfilat, Martí".

"Sí, com ho saps?".

"Sóc el teu pare, tinc super poders."

Ara és el braç, ara la cama. Només em fa patir quan sigui el cap. "Aneu en compte", els dic. Com si no sabés que no em faran gens de cas. Però és part de la meva feina. Dir-ho per poder utilitzar el "Ja t'ho deia" si mai passa.

Les sabates els duren quatre dies. Al Martí li duren més que al Nil. El Martí xuta pilotes, però el Nil ho xuta tot. Pilotes, galledes, pedres, parets. Xuta. Molt.

Les mans brutes. Toquen. Ho toquen tot. Les mans brutes són viure de sobres. Toquen parets. Terres. Tot. Ho toquen tot. I llavors se les posen a la boca. I ho veig. I em poso la mà al cap. La meva. La que està neta. Potser me l'hauria d'embrutar més.