Ja ho deia Darwin que l'evolució, de vegades, es feia a salts. I alguna vegada en el meu friki-blog, n'he parlat. I a casa, en tenim un expert de créixer a salts. Els salts quàntics del Nil. Com si fos un electró, o un protó, o un neutró. Depèn del dia i de la seva energia. Ell en diria que està vermell, verd, blau o groc, gràcies al Monstre de Colors. I jo, en parlo en termes subatòmics, i, de vegades és un electró per la càrrega negativa, de vegades un protó per la positivitat que porta; i alguna vegada, poques, és un neutró, sense càrrega. El Nil és d'extrems. Ja l'aneu coneixent pel blog. I l'altre dia, un salt quàntic. Diumenge el Martí tenia una festa d'aniversari a casa d'un amic seu. Els 5 fantàstics. Tot un dia per fer l'animal, per jugar, per embrutar-se (i ho va fer, en dono fe!). I nosaltres, la Mariona i jo, un dia de regal per estar amb el Nil. El Nil, germà petit, que sempre ha estat acompanyat. Un dia sols amb ell. I de cop, com quan ell va néixer i vam mirar el Martí, s'havia fet gran de cop. Molt gran. I jo, fent fotos, per variar, el vaig caçar mig de puntetes, fent les seves cabanyes, el seu teatre, amb el globus ple d'heli enganxat al sostre. I em miro la foto. I gairebé em desmaio. El vaig veure gran. Molt gran. I per saber si només era una sensació meva, li vaig demanar a ell: "Nil, qui és aquest de la foto?" Em mira de reüll, com només sap fer ell, i em diu: "Papa, és el Martí" El Nil és mig, però quan està sol, és gran. Quan no hi ha comparador, és gran. Molt gran. Encara que sigui petit. És un oximoron amb potes. I a mi em va agafar una mica de vertigen. I després d'una setmana on he vist molt poc els nens, agafem el cotxe tots tres, la Mariona, el Nil i jo, per anar a buscar el Martí, i el Nil, assegut a darrera, em diu: "Papa, t'he trobat molt a faltar. T'estimo molt"...i dos segons després s'adorm amb un somriure als llavis. I jo, conduint, amb el mateix somriure als llavis que ell. O més.
2 min
