Júlia de Paz: "Hi havia nens que tenien atacs de pànic perquè se'ls forçava a veure el seu pare"

BarcelonaAquest divendres s'ha estrenat als cinemes La buena hija, de la directora Júlia de Paz (Sant Cugat del Vallès, 1995), la qual mostra les conseqüències de la violència vicària i de la violència masclista sobre els infants, víctimes sovint no reconegudes. I ho fa a través de la Carmela, una nena de 12 anys, que ha d'acudir periòdicament a un punt de trobada per reunir-se amb el seu pare, a qui idolatra. A poc a poc, però, la nena –i amb ella, l'espectador– anirà descobrint com és ell realment i la seva forma d'exercir violència psicològica.

Per què aquest tema per a la teva segona pel·lícula?

— Tot va començar fa set anys perquè una de les meves amigues estava treballant en un punt de trobada familiar. Jo no tenia ni idea de què era i ella m'ho explicava des d'un punt de frustració per haver de complir una llei en què ella, en molts moments, no hi creia. Perquè hi havia casos en què veia clarament que no era bona idea que l'infant es visités amb el progenitor, en aquest cas l'agressor, però ella havia de complir la llei. I a partir d'aquí, amb la Núria Dunjó, que és la coautora de la pel·lícula, vam començar a visitar punts de trobada i a entrevistar-nos amb dones supervivents de violència masclista. I el que ens vam trobar és que moltes d'elles compartien una por enorme pels seus fills i filles que, al no patir violència física ni sexual, judicialment no eren considerades víctimes de la violència i havien de continuar veient-se amb el progenitor. Com que és una violència, la psicològica, més difícil de demostrar, no hi ha prou acompanyament ni recursos per fer una valoració continuada d'aquests infants. I preval la idea del pater familias, no es vol trencar amb aquesta idea normativa de família i els fills han de continuar veient-lo. Vam començar una investigació, que va durar 5 o 6 anys, i la ignorància de preguntar-nos si realment la situació d'aquests infants és així, és el que ens va portar a fer la pel·lícula de La buena hija.

Quines situacions vau presenciar? Els fills volien reunir-se amb els pares?

— Hi havia de tot, però sí que és cert que ens trobàvem molts casos en els quals no volien, i, a l'arribar al punt de trobada tenien atacs de pànic, deien clarament que no volien, i tot i així, es forçava que tinguessin la visita.

No acostumem a sentir la veu d'aquests infants. Ni a veure'ls en pantalla.

— Crec que és perquè s'imposa una mirada adulta sobre ells. Se'ls hi treu valor al seu discurs i al que ells volen. Però també és complicat que aquests fills i filles acceptin no voler veure el pare. És molt difícil acceptar que una persona a qui estimes pugui tractar-te i violentar-te així. I també perquè és difícil de llegir certes violències perquè ens han educat per normalitzar i acceptar moltes violències, sobretot psicològiques, que formen part ja del mateix sistema masclista. Al final, donar la responsabilitat a aquest infant de dir no vull veure el meu pare és molt grossa. Però si hi hagués un acompanyament de veure realment què està passant, llavors també se li trauria responsabilitat.

També per als adults és difícil a vegades percebre la violència psicològica. Què caldria per començar a entendre que també és una forma de violència?

— La resposta està en l'educació i en estendre el que entenem com a violència, és a dir, els límits del que es considera violència. Ens hem de plantejar qui està decidint aquest catàleg. Cal replantejar el que fins ara hem considerat violència i el que no.

A la pel·lícula el pare, interpretat per Julián Villagrán, és un personatge que fins i tot pot caure simpàtic fins que t'adones de com és realment.

— Volíem que el públic fes el mateix viatge que la Carmela, la filla. Que fins i tot puguis empatitzar en certs moments amb el pare també per generar una certa incomoditat en el públic, ja que a poc a poc anem descobrint qui és.

Una pregunta que et planteja el film és si persones així poden ser bons pares.

— Més que respondre sí o no, perquè al final hi ha casos molt diferents, crec que hem de preguntar-nos quin tipus d'educació i de vincle té amb el seu fill o filla una persona que es relaciona des de la violència. Jo em pregunto més això. ¿Una persona que entén l'amor des de la por a l'abandonament, des del control, des del poder, quin tipus de vincle tindrà amb el seu fill o filla? Quina educació li donarà?

I quin rol tenen les mares aquí?

— Ens vam trobar que és una situació amb bastant conflicte perquè les mares són la zona de seguretat i això també provoca que sigui l'espai on els fills i filles projectin la ràbia, la culpa, la frustració... l és una situació molt complicada, tant per als fills i filles com per a les mares. Si ara la maternitat és complicada, imagina't en una situació en què emocionalment estàs trencada, on hi ha falta de recursos... El vincle és fràgil, però a la vegada també molt fort, perquè d'alguna manera ja tenen molt clar que han de protegir i cuidar aquests fills i filles.

La violència masclista ha estat ben representada al cinema?

— Hi ha pel·lícules brutals que parlen de la violència masclista, com és Te doy mis ojos, o El bola, que són grans referents, i sort que hi són. Però quan vam fer recerca sí que vam trobar a faltar la representació de la violència psicològica, que és com més difícil de detectar. I és curiós perquè ens estem trobant en els col·loquis que hi ha persones del públic que no veuen gens de violència a la pel·lícula. Crec que aquest diàleg posterior és el que és interessant d'aquesta pel·lícula: per què hi ha persones que no ho veuen com a violència? I, justament, l'estem fent per això i pel diàleg posterior.

I què diuen?

— Que és un tipus normal, que el veuen narcisista, però que no el consideren violent. Ens han fet creure com ha de ser un maltractador, que és algú com un clixé, i si no és així, llavors ja no el llegim com un maltractador. I la violència va molt més enllà.

Com afecta el procés maduratiu d'aquests infants?

— Són nens que han de madurar molt abans, que han de forçar entrar en aquest món adult quan encara no els hi pertoca, perquè, en comptes de viure, han de sobreviure.

La Carmela està en plena adolescència, quin tipus d'adolescència volies mostrar en pantalla, també lliure de clixés?

— No volíem que el món de l'adolescència tingués la nostra mirada adulta, la de la Núria i meva. Sí que ens hem revisitat molt a nosaltres amb aquella edat, i també hem donat molt d'espai a les mateixes actrius que surten a la pel·lícula perquè hi incorporessin la seva experiència. També vam fer molta escolta, per exemple, ens fixàvem molt en converses que sentíem al metro, al carrer i ens les apuntàvem. Hem estat molt obertes a reconnectar amb aquesta adolescència per no donar aquesta mirada adulta. I hem volgut mostrar el primer amor, el fet de fumar, de cantar, d'estar amb les amigues... Era important ensenyar també aquesta lluminositat.

És bonic el vincle que hi ha entre les amigues al film.

— Sí, això era un homenatge a les nostres amigues. Perquè, al final, a mi, qui m'ha salvat de tot han sigut les meves col·legues.