Blue Monday.

Avui diuen que és el Blue Monday. No hi ha una certesa demostrable empíricament que aquest dilluns és el dia més trist de l'any. Segur. No hi és. Però estic gairebé segur que això del Blue Monday s'ho va inventar un manresà o manresana que es va llevar per anar a treballar a les 7 hores del matí i es va trobar el termòmetre a 0 graus amb boira que no s'havia d'aixecar en tot el dia. Típic caràcter manresà. El "no em barrufa" dels Barrufets. Jo, per evitat entrar en l'espiral manresística, faig servir el típic "però altres estan pitjor" i tinc descarregada l'aplicació WeatherPro on hi he posat com a favorits la ciutat russa, Verkhoyansk, considerat com un dels nuclis habitats més freds de l'hemisferi nord, i, així, quan estic a punt de queixar-me, obro l'app i veig:

"Verkhoyansk, alerta de fred, -58 graus centígrads." Quin detall que t'alertin que fa fred a -58 graus. Potser no t'adones sino reps l'avís...

I somric.

De fet, el Martí, que té 7 anys, no té ni idea del concepte de Blue Monday. No pot estar condicionat de cap manera. A més, quan s'ha llevat avui, tampoc ho sabia jo. O sigui, que no el podia condicionar amb la mirada. Deixeu-me que us faci un petit resum dels 15 minuts del Martí des de que ha obert els ulls avui 15 de gener de 2018 (Setmana dels Barbuts, la més freda de l'any)...

"Martí, que són tres quarts de vuit, que farem tard! El Nil ja s'ha begut la llet amb colacao (que és un genèric per dir Nesquik)". M'acosto al seu llit. El miro. I veig que alguna cosa no va bé. Fa cara d'emprenyat (més del normal, vull dir), i em diu:

"Papa, com que farem tard, quin dia és avui?"

I jo: "Martí, és dilluns",

I ell: "Nooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo" i 2 minuts més tard em diu:

"Papa, diga'm que no és dilluns. Diga'm que és diumenge". I jo que li dic que no (no serviria de res enganyar-lo si al cap de mitja hora és dins de l'autocar de l'escola. Se n'adonaria solet...). Estava enfonsat. De fet, hi ha res pitjor que llevar-te un dilluns pensant-te que és diumenge? (Sí, ja sé que hi ha coses pitjors, però és que l'exageració funciona molt bé en l'storytelling). Estava destruït.

"No, és el pitjor dia de la meva vida" (en van uns quants, normalment en dilluns i a tres quarts de vuit del matí). "No pot ser, i a més tota la setmana tinc verdura de primer plat a l'escola!". Aquí he estat a punt de donar-li la raó i dir-li que sí, que pintava a setmana de merda. Però, què coi, sóc el seu pare i he de fer veure que a mi també m'agrada la verdura i que és bona...

S'ha anat llevant i vestint i hem repassat la setmana. L'hem vista en perspectiva, hem vist la següent i millora, francament. Aquesta. Justa. Quatre de cinc en verdura. I el dia que no, pasta però ams salsa de xampinyons. I sumem-hi peixet. Espines incorporades. Al final hem deconstruït alguns plats per ingredients, li he donat estratègies per menjar verdura sense que sembli verdura i la cosa ha millorat.

Ara bé. No hi ha ningú que el salvi avui de la paella amb verdures (s'ha d'entendre que, pensant com un nen, tallades petites i barrejades, per tant, insalvables!) i del lluç (que vol dir peix amb espines encara que em diguin que no) amb ceba i panses (sort de les panses!). Avui com a mal pare que ha salvat una situació d'emergència, li portaré una mica de pa Bimbo amb Nocilla per berenar.

Apa, a disfrutar del Blue Monday!