Un dels aspectes que has de tenir en compte quan ets psicòleg infantil és que no només treballes amb els menuts sinó que també ho has de fer amb els pares. Sovint parlant amb altres companys de professió hi ha comentaris com: "Llàstima de tenir aquests pares que no l'ajuden gens" "Fins que els pares no acceptin el que li passa..." "Poc podem fer amb aquests pares..." "Els pares no volen assumir cap responsabilitat" Des del meu punt de vista el nucli familiar de l'infant té un paper clau en el seu creixement, Això és un fet contrastat des de totes les visions de la psicologia. L'impacte i el desenvolupament de les persones ve en gran part determinat per com ha viscut els seus primers anys de vida. Molts cops no ens n'adonem del pes que pot tenir la nostra conducta en els nens, del valor de les nostres paraules, de les nostres reaccions i emocions en ells. Culpabilitzar als pares quanun petit no avanci no és cap solució, al contrari. Qualsevol pare o mare voldria fer tot el que estigués a les seves mans per ajudar al seu fill. I llavors? Perquè costa tan a vegades que hi hagi una reacció per part seva? Els pares no volen o no poden? No crec que sigui una qüestió de voluntat en la majoria de casos, sinó més aviat en creences negatives. Si no sóc capaç d'acceptar que el meu fill té una dificultat (perquè molts cops aquesta realitat és massa dolorosa) com puc ser conscient que necessita coses diferents de les que jo dono. Si quan un "estrany" (sigui un psicòleg, un mestre, un metge, un amic o un conegut) ens fa veure una dificultat en el nostre fill, ens evoca també a plantejar-nos l'origen d'aquesta realitat. A qüestionar-nos si la nostra labor de fer de pares l'estem fent bé, si ens hem equivocat o no... Els pares no som ni millors ni pitjors, no ens hem de sentir qüestionats ni jutjats, però el que succeeix moltes vegades és que es barreja la culpa i la responsabilitat de les dificultats que té un nen amb l'habilitat que han tingut els seus pares de criar-lo. Cada nen ésúnic i cada pare o mare també i per tant cadascú necessita coses diferents. Hem de créixer plegats i entendre que no sempre el que jo penso que és millor pel meu fill és el que ell necessita en aquell moment. Tinguem la ment oberta, escoltem, valorem i sobretot siguem sincers amb nosaltres mateixos. No es tracta de buscar culpes. Escoltem. Mirem endins. Reflexionem. Acceptem i treballem plegats per fer les coses diferents. També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Facebook i Twitter.www.sompares.com
2 min
