Criatures 21/11/2017

El procés: agafem aire i tornem-hi

5 min

Després de les duríssimes setmanes que viu Catalunya des de l’1 d’octubre, ja res no tornarà a ser igual. Una part important dels catalans maldem per aconseguir l’emancipació de Catalunya. Serà difícil però, amb temps, sort i uns líders socials i polítics amb prou intel·ligència i habilitat per a fer les coses ben fetes, ens en sortirem. De moment, la desconnexió mental ja s’ha produït i l’econòmica es produirà també si es materialitzen els boicots comercials anunciats i la Catalunya empresarial opta per mirar cap a Europa més que cap a Espanya.

Fins a l’1 d’octubre, la veu independentista ho ocupava gairebé tot; i això ens donava la impressió de formar part d’una majoria inqüestionable. Sense voler entrar en si l’independentisme és o no majoritari a casa nostra perquè això no ho sap ningú, és evident que hi ha una part important de la població que no és independentista i que ara comença a sortir de l’armari fent-se visible en actes al carrer. Amb actituds, en alguns casos, ben diferents de les del moviment independentista, sempre escrupolosament pacífic, però s’han fet visibles. Són els que formen allò que se’ns ha volgut vendre sempre com a majoria silenciosa, un concepte confusionari com miraré d’explicar a continuació.

En primer lloc, això de majoria està per demostrar. De moment, les eleccions del 27-S van donar com a resultat que la majoria érem els independentistes (en vots, 1.966.508 contra només 1.608.840). I això de silenciosa, tampoc, de fet, perquè la participació va ser la més alta des de la recuperació de les institucions que ara hem tornat a perdre. Gairebé un 75%. Certament, però, una minoria altament significativa que no pot ser menystinguda i que defensa una opció legítima com la que més.

El concepte, a vegades, es torça, de manera fal·laç, i esdevé “majoria silenciada”, com si no se’ls permetés expressar-se amb total llibertat. Res més lluny de la realitat com sap tothom que viu a Catalunya encara que no ho reconegui. I si hi ha algú que hagi volgut silenciar-la, han estat precisament els partits unionistes, que els van aconsellar no votar el dia 1 d’octubre i, per això, no van poder demostrar si eren o no eren majoria.

Sí que és cert, però, que aquests ciutadans no havien sentit mai, fins ara, la necessitat de manifestar-se públicament i, per tant, en general, havien mantingut un discret silenci. Analitzem però per què. A parer meu, les causes són dues.

La primera ­–no necessàriament la més important– és que l’escrupolós respecte que l’independentisme ha tingut per la seva opció no els ha fet mai sentir la necessitat de queixar-se. L’única cosa que podrien adduir és la diferència amb què els governs autonòmics han tractat sempre les dues llengües oficials des de l’escola, des de l’administració i des dels mitjans públics, amb un decidit decantament cap al català, però és clar que aquest tracte diferenciat ha obeït sempre a la innegable necessitat de discriminar positivament la llengua que es troba en clara situació d’inferioritat. I això és un fenomen que tothom –uns i altres–, tret d’excepcions que es poden considerar residuals, ha entès i ha respectat. No oblidem que no hi ha monolingües catalanoparlants, sinó que els únics monolingües que hi ha a Catalunya ho són en castellà.

La segona, que és, en part, conseqüència de la primera, és que no han vist mai realment amenaçada la seva opció, perquè sempre ha estat reforçada pel suport incondicional que ha tingut des del poder de Madrid, que com s’ha pogut veure amb els darrers esdeveniments, és l’únic real que existeix a l’estat.

Ara, però, sí que han sentit que la seva opció perillava. Un referèndum celebrat a tota costa sota condicions veritablement extremes i mitja proclamació de república independent han estat fets rellevants que poden haver despertat unes reaccions que jeien somortes. I, d’altra banda, les violentes respostes de l’estat han donat ales a l’opció unionista. No oblidem, tanmateix, que, a Catalunya, hi ha una part important de l’unionisme que no se sent representada per l’actitud de l’estat. I també seria injust no fer-ho constar aquí.

Les successives manifestacions massives dels onzes de setembre, en comparació amb les minoritàries concentracions que, de tant en tant, aconseguien aplegar uns quants milers d’unionistes amb l’ajut de gent vinguda d’arreu de l’estat, ens han donat una imatge equivocada de la complexitat de la identitat col·lectiva del nostre país. I això serà bo no oblidar-ho el 21-D perquè ara l’unionisme està mobilitzat i se sent fort després dels duríssims cops assestats a l’independentisme, que necessita, ara més que mai, tots els seus efectius per fer front a aquells per als quals, fins ara, mai no havia representat una amenaça i per això ens deixaven fer sense immutar-se, còmodament asseguts a la butaca de casa seva. Però ara, això ha canviat, i si els independentistes no sortim massivament a votar el 21-D, ens podem trobar amb un desastre majúscul.

Tot això ens pot induir a pensar que potser valia més que no haguéssim iniciat tot aquest enrenou, però crec no és així. Penseu només en algunes de les afirmacions que he hagut de fer al llarg de la meva reflexió. Permeteu-me recordar-vos-en algun fragment: 1) “ja res no tornarà a ser igual”, 2) “amb temps [i amb unes certes condicions], ens en sortirem”, 3) “la desconnexió mental ja s’ha produït”, 4) “en vots, 1.966.508 contra només 1.608.840”, i 5) “Ara, però, sí que [els unionistes] han sentit que la seva opció perillava”.

Cap d’aquests innegables canvis no haurien estat possibles sense la decisió dels nostres líders a desgrat de les terribles conseqüències que podia tenir aquesta opció en les seves vides personals. I ara, a més, hem aconseguit que Europa ens miri. Ja sé que, de moment, només ens mira i que, a més, ho fa de reüll, però ens mira. Abans, ni tan sols existíem. I, a sobre, ens hem carregat de raons per a desitjar més que mai fugir d’Espanya.

Sens dubte, s’han comès errors des del sector independentista. Algunes imprudències i potser algunes afirmacions excessivament optimistes que han arribat a confondre la ciutadania més entregada a la causa. Però no podem negar ni podem deixar de reconèixer la ferma actitud dels Jordis i dels membres del govern que avui estan empresonats o a l’exili. Sense oblidar, naturalment, els membres de la Mesa del Parlament. Tots mereixen que no els abandonem el 21-D perquè ells han estat al costat nostre fins a les últimes conseqüències i, fins i tot, podria ser que l’aplicació del 155, curta i amb eleccions immediates, tingués l’explicació en una Europa que sottovoce hauria pogut exigir al govern que les convoqués per comprovar novament si l’independentisme manté la seva força.

L’actitud dels membres de la Mesa davant del jutge del Suprem pot haver estat interpretada com una feblesa, però jo m’estimo més mirar-me-la com l’única solució pràctica possible. De què ens serveixen ja els líders a la presó? No trobeu que seran més útils fora? I, sobretot, els podem exigir aquest sacrifici quan sabem que serà estèril? Humiliació? Jo crec que no si no ens donem per vençuts. En una batalla, la retirada davant d’una força clarament superior és la resposta més intel·ligent quan la victòria és impossible. Replegar-se per tornar a sortir a la pròxima i tirar endavant amb estratègies diferents. Els jutjats són camps de batalla minats i hem de mirar d’evitar-los.

Ara sabem més coses. Sabem quin pa s’hi dona al govern, quin pa s’hi dona a la judicatura, quin pa s’hi dona a Europa i quin pa s’hi dona amb algunes de les forces polítiques de casa nostra, que mai no ens ho hauríem pensat...! Per tant, qui pensi que el procés s’ha acabat crec que s’equivoca. Tot just acaba de començar. I serà llarg. Potser caldrà rectificar estratègies, mesurar ben bé amb quines forces comptem i assegurar-nos de no col·lidir amb la judicatura abans de donar qualsevol pas. Això no s’ha acabat encara.

stats