ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

"El català, llengua de comunicació a l'escola"

Estem a punt d’iniciar un nou curs escolar i és, per tant, un moment en què, de manera cíclica, els docents tenen l’oportunitat de revisar actituds, millorar maneres de fer i, en definitiva, plantejar el nou període esmenant l’anterior per fer més eficaç encara l’acció educativa de cada professional.

És per això que abordo precisament avui, a pocs dies que els alumnes comencin a arribar a les aules, un tema que em sembla que, des de la part docent, i també des de l’autoritat educativa, es tracta, en molts casos, de manera excessivament laxa, com si no passés res, i amb una irresponsable imprudència, que pagarem molt cara si no hi posem remei.

L'ACTITUD LINGÜÍSTICA DELS DOCENTS

L’existència, al nostre país, de dues llengües oficials, en convivència amb una multitud d’altres de no oficials i la clara hegemonia del castellà, que actua com a llengua franca en els moments de conflicte, dona lloc, en múltiples ocasions, que, quan un docent s’adreça a un alumne que no té el català com a llengua primera, ho faci en castellà. I aquesta és una vella tendència que, a més, ha augmentat darrerament a causa de l’actitud bel·ligerant que ha pres l’estat contra tot allò que representi, ni que sigui de lluny, qüestionar les essències i els valors de l’Espanya més rància i uniformitzadora. I això és, entre altres factors, el que facilita que avui, ens trobem amb resultats com els del darrer estudi fet per Plataforma per la Llengua, que dona un màxim d’un escarransit 14% de converses en català als patis dels centres docents d’àrees urbanes.

Aquest és un fenomen que es dona en tots els nivells de l’escolaritat obligatòria, però és a secundària on pren unes proporcions certament alarmants i del tot insostenibles. Una situació, doncs, que caldria revertir si no volem que s’ensorri tot el que s’ha construït fins ara, sobretot des de primària, que no és tot el que caldria, però que no és poc, ja que s’ha aconseguit, si més no, que una gran part de la població jove de Catalunya sigui capaç d’interactuar amb normalitat en català, tot i que amb diferents nivells de competència.

La diversitat existent en la preparació i competència lingüística de mestres i professors de secundària, juntament amb la seva actitud i disposició davant del català són claus en l’eficàcia pedagògica pel que fa a la transmissió de la llengua. I una de les baules més importants és transferir-la com el que és: no tan sols com una assignatura més, però tampoc com una manera de comprometre’s o d’identificar-se amb el país, sinó, simplement, com una eina de comunicació que ha d’esdevenir útil als ciutadans. I per a transmetre aquest missatge en la justa mesura, no cal més que fer-la servir en tot moment per a comunicar-se. Res més. No serveix de res fer grans proclames ideològiques, patriòtiques o de qualsevol altra índole sobre la necessitat d’aprendre català si, després, l’alumne comprova que, amb el castellà ja en té prou i que el català, no el necessita per a res.

LES RAONS

Les raons que impulsen molts docents a adreçar-se als alumnes en castellà, no tan sols al pati o pels passadissos, sinó, fins i tot, a l’aula són variades. La primera és la comoditat que ofereix fer servir la llengua no marcada, aquella que no comporta conflicte, la que sembla no estar connotada ideològicament i que, per tant, fa la sensació  que serveix només per a comunicar-nos, per bé que és innegable que també vehicula una determinada concepció de les coses i del país, però que passa més desapercebuda.

Una altra raó de comoditat és el fet que el castellà assegura la comunicació. Aquell que tria expressar-se en castellà no tan sols sap amb seguretat que serà comprès, sinó que, a més, se sent amb el dret indiscutible de ser comprès. I això, normalment, no succeeix quan un hom escull expressar-se en català. El qui pren aquesta segona opció resta condemnat a actuar sempre amb la inseguretat de qui tem que se li qüestioni el dret a fer-ho.

I després hi ha també una raó més diguem-ne suposadament empàtica. Si el docent escull parlar en català amb algú que no el té com a llengua primera o, més encara, que no el domina amb facilitat, té la inevitable sensació d’establir una barrera entre ell i el seu interlocutor quan, en canvi, el que fa en realitat és intentar que, amb el temps, aquesta barrera desaparegui. Una barrera, per cert, que, en molts casos, es percep innecessària perquè té una aparença purament ideològica. No dic pas que ho sigui necessàriament. I hi ha molts professors d’aquests que pretenen ser guais amb els seus alumnes que creuen que, blegant-se al que es pensen, potser de manera infundada, que és una exigència lingüística dels joves, se’ls guanyaran amb més facilitat.

Una variant d’això és la d’aquell professor que, de bona fe, mirant-se l’alumne nouvingut amb una certa commiseració, pensa: “Pobre...! A sobre que ve de lluny, no li complicaré jo ara la vida parlant-li en català...! Si, total, no em costa gens adreçar-m’hi en castellà...”. I no tan sols decideix incomplir la normativa escolar en aquest punt, sinó que conculca els drets d’aquell alumne dificultant-li l’accés a la llengua catalana, la completa integració a la comunitat on probablement haurà de viure i, a sobre, li dona un perniciós missatge que ve a dir: “No cal que aprenguis el català perquè aquí tots sabem parlar castellà i no ens costa gens fer-ho”. I, amb aquest missatge, dona una raó de pes a l’esmentat alumne per a decidir no aprendre mai la llengua d’aquest país, integrar-s’hi exclusivament en castellà i, en conseqüència, obligar-nos a tots a entendre i a parlar el castellà sempre que li vingui de gust comunicar-se amb algú a casa nostra. Fins i tot, els seus companys catalanoparlants li parlaran en castellà si observen aquest patró de comportament en els docents.

LES CONSEQÜÈNCIES

I, així, se’l condemnarà a ser, per sempre més, un immigrant i un ciutadà que no podrà competir en el mercat laboral, en igualtat de condicions amb els catalanoparlants. Imagineu un professor de matemàtiques, posem per cas, fent un raonament anàleg?: “Pobre...! A sobre que ve de lluny, no li complicaré jo ara la vida fent-li aprendre a resoldre les equacions de segon grau...! Si, total, jo no he hagut de fer-les servir ni un sol cop en la meva vida si no ha estat per a ensenyar-les...”. Podeu concebre un raonament així per part d’un professor i una decisió en conseqüència, presa individualment, sense fer cas de la programació presentada i, per tant, desobeint la normativa curricular vigent? Doncs, amb el català, aquest tipus de raonament i la consegüent inhibició té lloc cada dia del món a cada institut de Catalunya i també a moltes escoles de primària. I no passa res! I les autoritats s’ho miren impassibles com si el més normal del món fos saltar-se alegrement el que estableix la normativa i, probablement, el mateix reglament lingüístic del centre.

UNA ACTITUD POC LEGÍTIMA

Però és que, a més, aquesta actitud, que –repeteixo i remarco– és individual i no obeeix a cap plantejament pedagògic col·lectiu, sinó a raons particulars de cada docent, té conseqüències en els alumnes que tenen el castellà com a llengua primera encara que siguin perfectament competents en català, perquè també se senten legitimats per a expressar-se sempre en la seva llengua i exigir als altres, de manera implícita, que ens hi adaptem de manera sistemàtica. I així ens va: que el català esdevé una llengua subsidiària, supèrflua i innecessària. Vet-ho aquí.

I això que, fins aquí, he parlat només de professors catalanoparlants amb plena competència lingüística, si més no, com a usuaris. Ah, que no ho havíeu notat...? Doncs, sí. Perquè si entrem a parlar d’aquells que tenen alguna reticència a fer servir el català o, fins i tot, rebuig o, simplement, que se senten més segurs expressant-se en castellà i s’aprofiten de la laxitud de la situació per a no haver de fer cap esforç, entrem ja en un món que m’estalvio de descriure.

No cal ni dir que tots aquests docents que, moguts per raons diverses, s’adrecen als alumnes en castellà incompleixen una part important de la seva obligació, perquè impedeixen als joves que encara no dominen la llengua gaudir de les poques oportunitats que tenen d’interactuar en català i, per tant, de practicar-lo i poder aprendre amb més facilitat la llengua pròpia del país, que és una de les garanties més bàsiques que ha d’oferir l’ensenyament obligatori. Però és que, alhora, serveixen de model als altres, que sí que dominen el català, ja que, a partir de l’actitud d’aquests docents, es veuen legitimats a fer servir sempre el castellà, que, com ja he dit més amunt, és una opció que dona la falsa aparença de no estar marcada ideològicament.

Hem de tenir en compte, a més, que els alumnes que no tenen el català com a llengua primera disposen de molt poques ocasions de fer-lo servir. Al carrer, tothom els deu parlar en castellà; a casa, també i els amics, tres quarts del mateix. Com volem que s’integrin en català, aquestes criatures...?

I algú dirà que no cal esquinçar-se els vestits perquè, com que bona part de les classes són en català, a l’aula, tenen, cada dia, l’ocasió de fer servir la llengua. Efectivament, però matisem-ho. En primer lloc, hem de considerar que, malgrat el que estableixi el projecte lingüístic del centre, que sol ser paper mullat –no ho oblidem–, els professors, a l’aula, poden fer el que els passi pel barret sense cap mena de control, d’acord amb el que he explicat a les ratlles precedents. I, en el millor dels casos, encara que el professor parli tota l’estona en català, no hi ha cap garantia que ho faci l’alumne, perquè pot quedar-se tota la sessió callat a classe o, si ha d’intervenir, fer-ho en castellà. Difícilment, el professor el convidarà a repetir el seu missatge en català, que és el que hauria de fer. M’atreviria a dir que, en determinats casos, ni tan sols a les classes de llengua catalana, s’incentiva l’ús de la llengua i, en canvi, s’hi prioritzen continguts com ara l’anàlisi sintàctica o la literatura medieval, que, sense ànim de menyspreu, em semblen, de bon tros, menys importants que obtenir una certa fluïdesa en l’ús de la llengua si és que l’alumne no en té.

DE DRETS I DEURES

Tan gran és el complex d’inferioritat que tenim de fer servir la llengua pròpia de Catalunya, que actuem sense qüestionar ni poc ni gaire el dret dels altres a expressar-se sempre en la seva. Fins i tot, quan fer-ho va contra els seus mateixos interessos perquè permetre’ls-ho els sostreu oportunitats d’aprendre la llengua del país. Curiosament, percebem que induir-los a fer servir el català és una mena d’imposició que no ens acabem de creure que sigui del tot legítima. Perquè tenim l’estranya i malaltissa percepció que ensenyar-los català és un dret dels catalans; i això ens fa tenir cert pudor a l’hora d’exigir aquest suposat dret, al qual certs docents se senten magnànimament inclinats a renunciar. I no. Fixeu-vos-hi: és fonamental entendre que ensenyar-los català no és un dret dels catalans, sinó una obligació que tenim per tal de no discriminar ningú. És, per tant, un dret seu. No pas nostre. Ho diu l’Estatut: el coneixement del català és un dret de l’administrat i, com a tal, genera un deure a l’administració.

Un dret, doncs, anàleg al que impedeix al professor de matemàtiques defugir el deure d’exigir als alumnes que aprenguin a resoldre les equacions de segon grau. Si la Constitució no consagra el català com a deure i, al damunt, no fem cas del fet que l’Estatut el consagra com a dret, ja podem plegar... Per a obligar a tothom a aprendre el castellà, no se’n tenen tantes, de manies, caram...!

EL CATALÀ COM A EINA DE COMUNICACIÓ

A més, si permetem que sigui l’aula l’únic lloc on s’ensinistri els nens i joves en l’ús del català, conferim a la llengua un valor purament oficialista i no de comunicació. Si el docent s’adreça en català a l’aula i ho fa en castellà al pati, als passadissos o, fins i tot, a les reunions de pares o durant les entrevistes amb famílies, el nen aprèn que el català només serveix per a fer classe, però que, per a comunicar-se de veritat, hi ha l’altra llengua, la seriosa, la que tothom entén... I, a més, aquest serà un prejudici que afectarà no tan sols els nouvinguts, sinó també els que dominen sense problemes la llengua pròpia del país. Com voleu que el noi o la noia prenguin mai la iniciativa de llançar-se a fer servir el català amb normalitat?

És en aquests termes i a causa d’aquestes circumstàncies, naturalment, que cal rebutjar amb fermesa les tesis de les opcions pedagògiques que recomanen augmentar l’ús del castellà a l’aula com a llengua vehicular. És clar que, si un elevadíssim percentatge de la població jove escolaritzada a Catalunya és avui capaç d’entendre el català i una molt bona part, fins i tot, d’expressar-s’hi, és gràcies a l’escola primària, que, des dels vuitanta ençà, ha realitzat una meritòria tasca de divulgació de la llengua i ha permès donar-hi un prestigi i una extensió que havia perdut llastimosament durant la negra nit del franquisme. I ho ha fet a base de convertir el català en llengua vehicular. No pas ensenyant-lo com a assignatura durant les dues, tres o quatre sessions prescriptives.

Perquè no és possible aprendre català a l’escola si s’ensenya com una assignatura més. I no ho és perquè l’entorn absolutament castellanitzant dels nens que no la tenen com a llengua primera ho impedeix, però, sobretot, per la seva condició de llengua no necessària. Cal, doncs, un àmbit –almenys un– on parlar i entendre català sigui imprescindible. I les etapes educatives obligatòries, per on han de passar tots a una edat ideal per a l’aprenentatge de llengües, reuneixen les característiques idònies perquè aquest sigui l’àmbit escollit.

L’escola, doncs, pot fer –i ha fet– molta feina en aquest sentit. Però també és cert que, tota sola, no pot –ni ha pogut– fer-la tota. De fet, encara en queda molta per fer, ja que, en més de trenta anys de català a l’escola, encara és molt lluny d’universalitzar-ne la capacitat de parlar-lo fins a uns nivells que tendeixin al 100% entre els joves, no ha aconseguit tampoc una competència lingüística homologable en els alumnes i tampoc en molts dels docents que imparteixen classes en llengua catalana i, sobretot, no ha aconseguit que la llengua catalana, si més no, a l’escola, sigui la llengua franca en tots els moments. I quan dic “en tots els moments”, vull dir no tan sols a l’aula, sinó al pati, als passadissos, en les reunions de pares, en les relacions individuals entre professors i alumnes i en qualsevol tipus d’interacció que es produeixi. Només aconseguint això, el català serà percebut com una  veritable eina de comunicació i, per tant, realment útil. I si no es percep útil, les motivacions per a aprendre’l seran sempre febles, potser ideològiques, sí, però, precisament per això, sempre subjectes a la voluntat de cadascú. I, així, no anirem enlloc.

Sostenir que la llengua catalana i la llengua castellana han de ser vehiculars a l’escola al 50% i afirmar que, així, s’aprendran totes dues llengües per igual, tal com propugnen certes opcions polítiques, és estar afectat d’un absolut desconeixement de la realitat o, directament, malvolença. Ras i curt, mala intenció adreçada a aconseguir que el català es vagi esllanguint a poc a poc i que vagi perdent terreny en favor del castellà.

Amb una situació com la que vivim a Catalunya, oimés ara que tenim els poders de l’estat tan aferrissadament mobilitzats a la contra, és absolutament imprescindible que la llengua vehicular i la llengua per defecte als centres docents de primària i secundària sigui la catalana i que ho sigui de manera efectiva, mentre que la castellana hauria de quedar reservada per a vehicular exclusivament l’assignatura de llengua castellana. Només així, podrem mantenir –ni tan sols augmentar!– els clarament insuficients nivells actuals.

El proper dia 12, els docents en actiu teniu, si us heu vist reflectits en aquest article, l’oportunitat d’esmenar-vos i d’adoptar una actitud que propiciï fer del català allò que realment ha de ser: una veritable eina de comunicació a casa nostra. Una eina necessària. Imprescindible. Altrament, està condemnada a ser, per sempre més, una llengua de segona divisió i a anar desapareixent cada dia una mica més, que és el que pretén l’estat. Esteu disposats a seguir-li el joc?

Penseu-hi. Mestres i professors hi teniu una responsabilitat cabdal que no podeu defugir.