Criatures 30/03/2016

Llengua i ús

3 min

Aquest article va sortir publicat al diariEl Punt Avui el dia 25/6/16. El debat sobre l’adequació de la normativa a l’ús real de la llengua és antic. Fa molts anys que dura i no pas per això sembla que estigui ni de bon tros resolt. La meva intenció és, doncs, fer-hi una aportació sobre determinats aspectes que em sembla imprescindible considerar i que, en canvi, sovint es menystenen o s’obvien. De bon antuvi, vull deixar ben establert que és la normativa qui s’ha d’adequar a l’ús i no pas a la inversa. I que és un il·lús qui pensi que la normativa pot arribar a canviar la manera de parlar de les persones. I, això no obstant, la normativa actual de la nostra llengua, en alguns punts, no s’adapta o ho fa de manera insuficient i inadequada a l’ús que fem del català. Vet aquí, doncs, un problema que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i més concretament la seva Secció Filològica ha d’acarar de manera valenta i, fins i tot —diria—, de manera urgent. Ara bé, no és menys cert que és l’IEC, i ningú més, qui ha de fer aquesta feina. I no la pot fer ningú altre perquè l’IEC és l’única institució que reuneix les dues condicions imprescindibles: d’una banda, pot garantir que es farà amb criteris científics i vàlids i, alhora, té encomanada, aquesta tasca per llei, de manera impecablement democràtica. Ara bé, dit això, entenc que, tanmateix, és lícit denunciar una certa inoperància i una lentitud exasperant per part de la Secció Filològica de l’IEC a l’hora d’acollir nous termes i noves regles. A més, és del tot lògic exigir que escolti l’opinió dels docents, dels traductors i dels correctors i assessors lingüístics perquè som nosaltres els qui hem d’haver-nos-les cada dia amb una normativa que no resol, en alguns casos, les necessitats comunicatives de la nostra llengua d’una manera prou eficient. Però, correlativament, tots aquests professionals hem de mantenir-nos disciplinadament dins d’aquesta normativa. I fer mans i mànigues, si cal, per no saltar-nos-la alegrement amb l’argument, probablement ben fundat, que és obsoleta en alguns punts. Perquè si obrim aquesta aixeta, no en podrem controlar els excessos que es puguin produir i correm el risc que cada un d’aquests professionals vagi pel seu costat, que vulgui fer servir un model de llengua d’acord amb la seva sensibilitat lingüística, que pot ser extremament diversa, personal i intransferible i que ultrapassi límits que no es poden ultrapassar. Límits que —ens agradi o no— només l’IEC té autoritat per a fixar. La llengua és un fet dinàmic i, com a tal, el canvi és inherent a la seva naturalesa. I els professionals i els especialistes hem d’estar disposats a acceptar aquest fet indiscutible, a percebre l’extraordinària mutabilitat del fenomen lingüístic com un irrenunciable bé al servei de la seva capacitat de ser útil i d’adaptar-se a les noves necessitats de cada època. Per això, hem, de protestar, hem d’exigir i hem de proposar. Però, a l’hora de fer ús de la llengua, ho hem de fer d’acord amb la normativa que proposa l’IEC, fins i tot quan aquesta normativa sigui contrària als nostres postulats com a professionals. Hem de reconèixer que cadascun de nosaltres, com a docents, com a traductors o com a assessors i correctors lingüístics, individualment o col·lectiva, no som ningú per a decidir i encara menys per a divulgar formes lingüístiques que no han estat acceptades per l’Acadèmia. No hem d’oblidar dues coses fonamentals: en primer lloc, que som, en molts casos, un model per a parlants que no disposen de prou informació com per a tenir un criteri homologable i, en segon lloc, que si cadascun de nosaltres se sent autoritzat a transgredir, ens quedarem sense arguments davant d’aquells que s’atreveixen a proposar normatives poc rigoroses i qui sap si amb interessos ben allunyats de l’estricte servei a la llengua catalana. Si no som capaços d’actuar amb aquest respecte exquisit per la nostra Acadèmia, si des dels mitjans i des de les escoles potenciem l’anarquia lingüística, si acceptem que qualsevol professional de la llengua, des d’un lloc privilegiat com pot ser una classe o la interpretació d’un llibre d’estil, faci valer les seves opinions sense tenir en compte les de l’IEC, fomentarem el campi qui pugui i la idea que la nostra llengua és un camp de batalla on qualsevol pot imposar la seva llei encara que aquesta sigui contrària a qualsevol plantejament científic rigorós. I em temo que aquest procés de degradació, que ja fa uns quants anys que ha començat, serà molt difícil d’aturar si la Secció Filològica de l’IEC no es posa d’una vegada la granota de fer la feina i pren, amb autoritat, les regnes d’una situació que cada dia que passa se li escapa més de les mans.

stats