ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Contacte de llengües

Aquest article va ser publicat el dia 21 de juny de 2016 al diari El Punt Avui

Fa uns quants mesos que he d’assistir regularment a unes reunions que, malgrat que tenen lloc a Catalunya, es desenvolupen íntegrament o majoritàriament en castellà per la presència de persones que hi acudeixen de diferents indrets d’Espanya i, fins i tot, d’algun altre Estat.

Solen participar-hi professionals relacionats amb l’educació: pedagogs, psicòlegs, educadors socials i psicopedagogs. Persones, per tant, qualificades i que, tot i no ser professionals de la llengua, sí que es veuen obligats a fer-ne una eina de treball.

Al llarg d’aquestes reunions –ara en porto, de fetes, ja unes quantes-, he pogut comprovar de manera més o menys sistemàtica fins a quin punt la influència del contacte de llengües és bidireccional a casa nostra, contràriament al que pensen molts ciutadans.

És ben sabut que la llengua castellana incideix en la catalana deixant-hi petges que l’enlletgeixen i l’empobreixen i tothom és conscient que quan ens expressem en català, fem servir expressions que són de matriu castellana. Són els anomenats barbarismes o castellanismes, un fenomen que un exèrcit d’assessors lingüístics i correctors de casa nostra s’afanyen a mirar de minimitzar.

I és possible que els qui ens expressem normalment en català tinguem la percepció que aquesta contaminació es produeix únicament del castellà cap al català. Res més lluny de la realitat: la llengua castellana que es fa servir a Catalunya també està tacada d’incorreccions i impureses procedents del català que l’empobreixen i enlletgeixen tant com succeeix en sentit contrari.

Hi ha, però, una diferència substancial. En català, la contaminació es produeix fonamentalment en els registres que van des de l’estàndard, farcit de tontos,sèrios, nòvios i barcos, fins al més baix. El col·loquial, amb els seus xiringuitos, buenos i pues i la llengua vulgar, sobretot pel que fa a paraules malsonants i al vocabulari dels genitals i del sexe, posem per cas, que està completament contaminat de mots castellans, com ara cabrón, maricón, gilipollas, capullo, joder, polvo, polla, etc.

El castellà, en canvi, acostuma a conservar la seva genuïnitat en els registres més baixos de la llengua, mentre que, en canvi, la contaminació es produeix en els registres que van des de l’estàndard cap amunt. Al llarg d’aquestes reunions que esmentava en les primeres ratlles de l’article, he anat fent un extens inventari de catalanismes que he pogut caçar al vol, si em permeteu l’expressió, utilitzats pels professionals catalanoparlants que hi fan servir el castellà. Són mots i expressions que potser passen inadvertits quan els sentim castellanitzats però que fereixen les orelles del castellanoparlant no contaminat. És a dir, d’aquell que no viu a Catalunya i està acostumat a sentir la seva llengua utilitzada en un estat més pur. Per raons d’espai, us en faig una breu selecció, extreta de la modestament àmplia llista que he pogut anar elaborant: con todo y con eso, descuidarse (per olvidarse) ensinistrar, inserir, no cal, téxtil, garantir, poner rojo (per poner colorado, en el sentit d’avergonyir algú), paleta (per albañil), dejar ir (per soltar), abrir/cerrar la luz, atabalar, bien bien (per exactamente), conque (amb sentit causal), namás (per solamente), trenta, plegar, a poco a poco, abús de l’expressió ir a buscar ignorant el més comú ir por, etc. Naturalment, també hi ha mots que se solen fer servir en un registre més col·loquial i que difícilment els sentirem a dir a qui fa servir el nivell estàndard, però són els menys freqüents. Fixeu-vos-hi: prou, arrepencharse, monchetas, una mica, un desto, adeu, mastresa, rachola, samarreta...

El contacte de llengües produeix una influència mútua que resulta inevitable. Una influència, però, que, a causa de la nostra composició social, es produeix d’una determinada manera. Les àmplies capes de castellanoparlants d’origen que no solen utilitzar els registres més alts i, alhora, són capaços de fer servir el català no tenen tantes ocasions de contaminar els usos més elevats del català com sí que en tenen en els més baixos, mentre que les àmplies capes de catalanoparlants d’origen que solen fer servir aquests registres en castellà, sí que hi incideixen intensament. Naturalment, no parlo d’una regla absoluta perquè, efectivament, la contaminació es produeix en ambdues direccions i en tots els registres, però sí que és cert que les diferències que assenyalo es produeixen en extensió i en intensitat, segons el registre.

Sí que és cert que, quan una llengua es contamina sobretot per sota, com passa en català, corre el perill de llatinitzar-se i de perdre capacitat expressiva, mentre que, quan es contamina en els registres més elevats, el perill és menor. En primer lloc, perquè no tots els parlants són capaços de fer-los servir i, per tant, només se’n contamina una certa elit; i, en segon lloc, perquè la freqüència amb què es fan servir aquests registres en llengua escrita els preserva més, que no pas els més baixos, que són fonamentalment orals i, sobretot, utilitzats per tota la població sense excepcions.

Com sempre, fins i tot en això, al català, li toca la pitjor part.