Aquest article va sortir publicat al diariEl Punt Avuiel dia 30/11/16 La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (SF), màxima autoritat acadèmica en matèria de normativa de la llengua catalana, ha aprovat recentment una sèrie de canvis que modifiquen certs aspectes de l’ortografia de la nostra llengua. Un dels que més s’han comentat és l’eliminació de la major part dels accents diacrítics, cosa que ha provocat una certa polèmica entre lingüistes i professionals de la llengua, alguns dels quals en són detractors, mentre que d’altres hi estan a favor. Com a lingüista, he de dir que els diacrítics sempre m’han semblat tots prescindibles, cosa que no vol dir necessàriament que trobi bé eliminar-los un cop ja existien. De fet, hi ha molts idiomes, com ara l’alemany, l’holandès o l’anglès, entre d’altres, que no en fan servir cap i això no genera cap mena de confusió ni d’ambigüitat entre els parlants. L’ortografia és un fet arbitrari i, per tant, en termes lingüístics, no es pot dir que una opció sigui més encertada que l’altra; i d’altra banda, hem de ser conscients que la llengua és un fet dinàmic i que el canvi és en l’essència de la seva existència. En aquest sentit, cal lloar la intenció de la Secció Filològica, tradicionalment titllada de conservadora, ja que ha actuat amb l’objectiu d’adaptar la llengua als nous temps i de fer-la més simple. Per tant, com a lingüista, no posaré pas el crit al cel. Tot i això, no negaré que, per molts arguments que hagi donat la SF, em sembla una arbitrarietat innecessària haver eliminat els diacrítics i, sobretot, haver-ne mantingut uns quants. Trobo estrany i incòmode, per exemple, haver de recordar que s’ha eliminat el que diferenciava sóc de soc i que, en canvi, s’ha mantingut el que diferencia són de son. Sobretot, a més, quan sempre s’ha ignorat el doble valor de sou. Els arguments de la SF, doncs, no em semblen prou consistents, però el fet és que s’ha pres una decisió i estic convençut que l’hem d’acatar. No han estat pas precisament quatre arreplegats els que l’han presa, sinó ni més ni menys que la nostra Acadèmia; i la situació del català no es pot permetre actituds refractàries, que no farien més que entorpir el normal funcionament de la nostra normativa. Ara bé, com a ciutadà, si que hi tinc coses a dir, sobre aquesta decisió. Per exemple, s’ha valorat l’impacte que pot tenir la mesura a l’escola? Fins a quin punt, els docents serem capaços de capgirar una norma que ha esdevingut costum per a molts alumnes, en molts casos, amb molt d’esforç i força de voluntat per part seva? Com aconseguirem que les persones que ja no són a l’escola, per a les quals l’ortografia no és la màxima prioritat, adoptin la nova normativa sense fer-se un embolic? El món editorial també se’n sentirà... Voleu dir que, en comptes de simplificar la llengua, no l’hem complicada? Perquè sí que és veritat que l’existència de diacrítics enfarfega la llengua més que no pas la serveix, però també és cert que qualsevol canvi provoca inseguretat i desorientació, cosa que és especialment greu en una llengua com la nostra, en la qual l’usuari ja se sent prou insegur. No tinc cap dubte que, al cap d’uns anys, ja ens haurem fet a la nova normativa i l’ortografia dels usuaris del català serà potser tan defectuosa com avui, però no pas més. Ara bé, la transició serà llarga i generarà una sèrie de dubtes i d’inseguretats que faran de molt mal pair. I, sobretot, és que em fa l’efecte que aquesta iniciativa s’emmarca inevitablement en una perillosa tendència dels nous temps, que és la voluntat de procurar que la gent s’esforci tan poc com sigui possible a qualsevol preu. Ja no ens cal recordar els números de telèfon dels nostres amics perquè els emmagatzemem a la memòria del nostre aparell. Els més joves no recorden ni tan sols el seu perquè quan l’han de donar a algú, li fan una perduda i llestos; ja ningú consulta els mapes de carreteres perquè els navegadors ens fan la feina; de l’esforç que fèiem en fer girar l’antiga maneta d’apujar la finestreta del cotxe, ni ens en recordem i introduir la clau al pany de la portella ja ens fa una mandra irresistible perquè els dispositius electrònics ho resolen a vint metres de distància... No seré pas jo qui renegui de tots aquests desitjables avenços. Ho són i, a més, crec que no n’hem de prescindir, però sí que hauríem d’anar amb molt de compte que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc i que totes aquestes facilitats no ens facin esdevenir uns perfectes inútils, presoners d’un hedonisme perillós i anorreador.
3 min
