M'obres la porta?

Tenir càncer també retalla el sou

Zoom

Rellegir els savis és una de les maneres d’asserenar-se davant el món convuls que vivim. Però us confesso que aquests dies ni així he aconseguit el to idoni, el to que ens manté en la justa tensió entre el que ens fa sentir bé a nivell íntim i el que ens fa sentir bé a nivell col.lectiu. Ens ho estan posant difícil els esdeveniments actuals. Hem de saber practicar l’habilitat de mantenir-nos en equilibri, mentre ens van sacsejant tossudament la corda de l’estabilitat.

Molts de nosaltres hem viscut dins d’un estoïcisme indignat les retallades salarials, les retallades que afectaran la qualitat educativa , les retallades socials globals que s’han dut a terme apel.lant a la necessitat d’estrènyer-nos el cinturó per a poder fer possible el manteniment mínim de l’estat del benestar. En un primer moment , malgrat l’escepticisme imperant, vam entendre que aquest esforç col.lectiu calia fer-lo.

Però aquest marge de confiança que els ciutadans hem atorgat als nostres governants polítics i econòmics s’ha esvaït del tot. Ara, sabem que els sacrificis que ens han demanat, no són per a poder albirar un futur, sinó per fer front a un desgavell monumental que aquesta oligarquia ha fet amb la riquesa generada pels seus ciutadans en temps de bombolles especulatives. El descrèdit d’aquesta classe dirigent ha agafat unes magnituds que recorden etapes històriques que donàvem per superades. El final del període de la Restauració en podria ser ben bé un exemple: crisis polítiques contínues, corrupció del sistema, xoc de classes socials , reivindicacions nacionals...Un contínuum que ens resulta familiar. Els homes i les dones del segle XX del nostre país van haver de patir molt per deixar-nos en herència l’anhelada classe mitjana.

I ara mateix ens l’hem carregat. La nostra educació, la nostra salut i el nostre benestar han estat moneda de canvi d’un sistema que ha deixat de costat a les persones en nom dels interessos especulatius que eufemísticament hem anomenat mercats . En joc hi ha la credibilitat i la sostenibilitat de l ‘actual sistema democràtic.

Però si avui us mostro la meva cara més indignada és pel fet que a continuació us detallo: Tinc una companya , professora de ciències socials com jo, que està de baixa des del setembre passat. Ara fa just un any li van detectar un càncer de mama. Per davant l’esperava un any feixuc i llarg de tandes de quimio i ràdio que ha portat de manera exemplar. He compartit moltes estones amb ella en tot aquest procés i m’admira la seva serenor i el seu bon to vital, la seva força i el seu optimisme.

Però tota aquesta vitalitat que el seu càncer no s’ha endut, ho han fet els efectes de la darrera reforma laboral. Des del passat mes d’abril que va entrar en vigor, s’aplica una reducció dràstica de salari a les persones que porten de baixa més de tres mesos. A la meva companya li van aplicar aquesta reducció el mes de maig sense previ avís , restant-li un percentatge important del seu sou. Sense tenir temps per a planificar-s’ho, ella i el seu company a l’atur s’han vist abocats a haver de sobreviure al càncer amb menys diners i sobretot, amb tot el dolor emocional que comporta haver d’acceptar que, en aquests moments , al nostre país, estar malalt es penalitza.

Segur que el seu és, malauradament, només un exemple més, entre les moltes persones afectades. Els professors del meu centre no som funcionaris i per tant no tenim la feina de per vida, com tampoc tenim d’altres dels avantatges que s’associen al funcionariat. Les retallades salarials les hem patit com si ho fóssim, com tants d’altres treballadors. I l’aplicació d’aquesta mesura tampoc s’ha fet esperar, no fos cas. Tot plegat ens diu molt d’on hem posat l’accent i de les prioritats en aquesta crisi i , crida poderosament l’atenció, la manca de sensibilitat que domina als reductes on es prenen les decisions.

Necessito creure que els responsables d’haver convertit aquest país en un casino enrunat , un dia tindran la decència de demanar perdó a la resta de persones que han acomplert escrupolosament amb els seus deures ciutadans, tan en temps de bonança com en temps de crisi però que quan han hagut de recórrer a la cobertura de l’estat , com és el cas d’una malaltia greu , s’han trobat amb un cop de porta als morros.

La meva companya és forta i ha vençut el càncer , i això és el millor d’aquesta història. Ella pot tenir la tranquil.litat de l’ànima que d’altres mai més tindran. Les escoles filosòfiques de l’Antiguitat van tenir com a principal objectiu obtenir la pau mental i la serenitat de l’ànima. Cada una d’elles proposava diferents maneres d’arribar-hi però coincidien en una suposició bàsica: tenir tots els sentits posats en el present. Deien: la tranquil.litat de l’ànima només és possible si ens alliberem de la càrrega del passat , de la incertesa que genera el futur.

Com sempre , recórrer als clàssics és una bona manera d’acostar-se a la saviesa i alhora modular la nostra indignació.