"No renyem els amics dels fills perquè som individualistes"

Què vol dir renyar? La resposta me la dóna la psicoterapeutaAres Anfruns: "Renyar vol dir posar uns límits adequats a les criatures". Així que renyar no ha de significar cridar ni ser autoritari, però sí posar pautes en tots els casos que siguin necessaris. "Les normes s'han de raonar perquè la criatura entengui què passa i per a què serveix aquell límit". És més, continua sentenciant Anfruns, "una norma imposada no s'accepta tan bé com una norma que passa pel raonament".

S'hi afegeix, a la conversa, el psicòleg Xavier Oñate, que també sosté que "renyar és posar límits". Ara bé, quan les criatures són els amics dels nostres fills, la responsabilitat és una qüestió de grau. "Que siguin amics dels nostres fills no ens eximeix de la responsabilitat de marcar unes pautes que beneficien els mateixos implicats i també la resta del grup".

Aquesta hauria de ser la teoria, la pràctica, segons el psicòleg, "és que estem en una societat alienada, en què el concepte d'individualitat el tenim hipertrofiat contra el sentiment de grup-tribu".

És més, si com a adults pensem que les criatures dels altres no ens pertoquen, que no n'és la nostra responsabilitat, al final "se'ns pot girar en contra, perquè poden convertir-se en joves inadaptats socialment i tots els qui hi convivim en paguem les conseqüències". Per això, "qualsevol cosa que fem en benefici d'un desenvolupament sa dels menors, siguin fills nostres o no, és un benefici per a la societat en general".

És clar, que "els pares no són els salvadors del món".Davant d'un comportament no adient d'un amic dels nostres fills en què nosaltres estiguem sols amb ells, hem d'exercir aquesta "autoritat". No s'hi val el pensament "com que no és fill meu, tot està permès". Un mestre no es qüestiona pas si ha de posar límits encara que no siguin fills seus. Però si els pares dels amics dels nostres fills són presents en la situació, el més adient, si no se n'han adonat, és avisar-los perquè siguin ells els qui posin les coses a lloc, perquè "jeràrquicament" ells van abans que nosaltres, conclou el psicòleg Xavier Oñate.

Què en penseu?