Què aprenem confinats?

El context

Fa quatre dies una colla de quart jugaven a l'atrapada a l'hora del pati en la seva versió clàssica "la peste" però canviant el nom per la paraula de moda: Coronavirus. Es passaven el virus i reien. El mot els sonava perquè la gent en parlava als mitjans però només era una cosa llunyana "dels xinos" i "el meu pare diu que és com una grip".

Avui estan tots confinats a casa i ja no en fan broma. El maleït virus els ha espatllat la quotidianitat que només valores quan la perds: anar a l'escola, sortir al carrer a jugar ara amb el bon temps, el berenar que et prepara la iaia, els partits del cap de setmana, la volta amb bicicleta o l'acompanyar la família a fer les compres.

I també estan aprenent a base de dosi de realitat, sí, aquella que fa perdre aquella innocència tan lligada a la infància. Avui potser han après una paraula que es diu ERTO que no deixa dormir els pares i que els fa estar angoixats i de mal humor. Mentrestant les notícies parlant de malalts, morts i confinaments. És que no hi ha res més?

Estan aprenent que formen part d'una societat i que ara toca quedar-se a casa perquè cal tenir una disciplina social quan els nostres actes poden desencadenar problemes als nostres veïns. Cal fer cas a qui sap de què parla i rebutjar qui xerra sense arguments, amb arguments erronis o amb interessos partidistes.

Estan aprenent que en una comunitat hi ha moltes peces, de vegades invisibles, que han d'encaixar perquè funcioni. A les vuit surten a aplaudir el personal sanitari que està a primera línia però han de saber que perquè arribin els subministres algú els ha de portar i algú els ha de descarregar; algú ha d'atendre't a la farmàcia, algú a la fruiteria, algú ha de reposar aquells iogurts que tant t'agraden als prestatges de les botigues; cada peça compta i s'ha de valorar. Valorar el que abans era invisible. "L'essencial és invisible als ulls", Saint-Exupéry: un visionari. Sincerament crec que tot això a la llarga haurà anat bé per guanyar en valors, tinc ganes de creure-ho. Tinc massa ganes de pensar que tota aquesta desgràcia haurà servit per alguna cosa.

Estan creixent entenent que el món està connectat i no només per Internet; que una cosa que comença a la Xina pot arribar al portal de casa teva després de recórrer nou mil tres-cents quilòmetres com si res. Imatges de carrers buits i carreteres buides a qualsevol lloc del planeta. Ja no es veuen avions al cel, no es veuen avions al cel!

Estan aprenent que el "ho vull ara i aquí" potser s'ha d'acabat perquè no és normal, ni sostenible i ara mateix també és impossible. Més paciència, més pausa i menys estrés és també més salut perquè estar bé no és només l'abscència de mals físics.

Estan aprenent que quan l'home s'atura la natura reneix, l'aire és més net, més pur i l'horitzó es veu més clar i més lluny. I si tot això és un mecanisme del planeta Terra per dir Prou d'una vegada? Un mecanisme de defensa després de tants atacs i cops baixos? Un argument poc científic, ho sé.

Aquesta crisi està fent estralls que duraran anys però cal veure també les oportunitats que s'obren en aquests aprenentatges que estan (estem) vivint de primera mà. Recordem que els aprenentatges significatius són els que pots palpar, els que vius o alguna cosa així diu no sé quina ciència.

Omplir les hores fent deures perquè sí, sense una raó més que absurdament intentar calcar l'horari escolar a casa, potser farà veure només un barret quan és una boa que ha engolit un elefant.