La fal·làcia dels mòbils a les aules I

El tema dels mòbils a les aules surt al debat públic de tant en tant, diria que és un d'aquells temes cíclics amb els quals tothom s'atreveix a opinar encara que no hagi trepitjat una aula des de fa dècades.

Ja d'entrada us dic que una cosa molt bonica és la teoria i una altra és la pràctica. En educació passa dia sí i dia també que prepares una cosa sobre el paper i una vegada la portes a l'aula canvia cap a bé o cap a malament; la tasca docent és la manera com aconsegueixes que la planificació acabi al costat positiu després d'una feina d'orfebreria que millora amb les experiències pròpies i col·lectives.

Mòbils a les aules

Els nostres veïns francesos els han prohibit i tenen les seves raons. Aquí sembla que aniran entrant i com que em sembla fatal ho argumentaré com a docent amb més de vint anys demostrables innovant amb la tecnologia, coordinador TIC a diferents escoles, tutor de cicle superior i pare d'adolescent.

Argument 1: addicció

No hi ha cap invent de masses més addictiu en la història de la humanitat que el mòbil. Per què? Perquè ho té tot: jocs, càmera, xarxes socials, informació, aplicacions que -en teoria- et fan la vida més fàcil, mapes, trucades, estatus social... Aquest argument sovint és rebatut pels favorables als mòbils a les aules dient que és un element molt motivador, cert; és súper motivador. No hi ha cosa que agradi més a un adolescent que remenar el mòbil. De fet, es lleven amb el mòbil i se'n van a dormir amb el mòbil i en cases sense normes també el remenen en els àpats i sovint aquesta addicció és compartida amb els progenitors. Molts adults vivim amb el mòbil sempre a prop amb l'excusa del que pugui passar però també estem enganxats a les llamineres xarxes.

Blanquejar un problema global

L'OMS reconeix que l'addicció als videojocs es pot tractar com a malaltia mental i el mòbil ha agreujat aquest problema; com? Molt senzill, fins a l'arribada de l'anomenat telèfon intel·ligent qui volia jugar a un videojoc havia de fer-ho davant d'un ordinador o una consola però ara també ho pot fer a tot arreu amb un aparell molt més petit que porta sempre a sobre i que degut a tenir la pantalla més petita també agreuja, de pas, els problemes visuals. Aquesta dependència dels videojocs també la podem veure amb les xarxes socials com Instagram o Youtube de gran èxit entre el jovent; podríem dir que hi passen el dia "a dins" on entren a les dictadures del like i a infinitat de problemes derivats.*

Si el mòbil no entra a les aules almenys assegurem unes hores sense mòbil. En cas contrari passarien unes 16 hores al dia mirant una pantalla si comptem que n'hi ha vuit que dormen.

Han d'aprendre un bon ús

Això -i tractar-me de luddita- és el que em diuen sempre quan dic que no trobo bé que els mòbils entrin a les aules. Òbviament estic totalment a favor d'aprendre a fer un bon ús de la tecnologia i per això sempre ho he impulsat a les escoles on he estat mitjançant xerrades dels Mossos d'Esquadra i altres tallers i activitats. En aquest apunt anomenat "Els cadells de la Manada" en parlo àmpliament. No desviem el debat. *Sent tutor de cicle superior m'han arribat problemes realment greus pel mal ús de les xarxes socials i ha costat molt de gestionar entre d'altres coses perquè els infants són poc conscients del mal que poden arribar a fer o rebre. Cal molta més formació en aquest sentit però no per això cal que portin el mòbil a l'aula.

Estaré encantat de rebatre sobre el tema i properament escriuré una segona part amb un altre argument de pes.