Criatures 10/05/2016

Tristesa

3 min

Aquesta columna sempre està escrita amb to humorístic. Això no significa que el que hi expliqui m’importi un rave. Tot el contrari, ja sabeu que el meu lema és “La perfecció mata i l’humor salva vides”. I avui intentaré parlar d’un tema que sembla tot el contrari de l’humor sense que ploreu: la tristesa. I no la dels menors d’edat a càrrec (MEC) quan s’adonen que no els organitzaré una festa d’aniversari amb karts, entrepans colesteròlics i llaminadures per acabar d’accelerar-ho tot. Em refereixo a la que sento com a progenitora de tant en tant.

Tabús

Quan ets progenitor se’t permeten certes llicències. Pots estar content, molt content, perquè coi, els MEC donen alegria, molta, molta. També pots estar esgotat, tot i que tampoc cal que ho expliquis gaire, perquè molesta una mica que algú que ha volgut tenir fills perquè li ha donat la gana comuniqui que està al límit de les seves forces. I fins i tot pots estar indignat, perquè hi ha molts motius per indignar-te sent progenitor (les inexistents ajudes a la família que recorden aquell acudit de l’Eugenio: ¿Hay alguien más? ; la nul·la cultura familiar que hi ha a la nostra societat, que es resumeix en la mirada d’odi que sempre et llança algú quan el nen plora en un autobús, etc.). Però trist, mira, no, val més que no estiguis trist. Per això quan alguna vegada he explicat que estava trista perquè havia passat alguna cosa amb algun dels MEC, sovint l’interlocutor ràpidament m’ha aportat una solució o una frase màgica perquè esborrés la tristesa del meu cervell i després ha parlat del temps i de la sequera.

I coi! De vegades estic trista, i no vull esborrar-ho tot tan ràpid. Per exemple, quan he tingut una topada amb algun dels MEC amb aquella intensitat salvatge de les lluites de Joc de trons i, després de l’emprenyada i de la gestió de l’emprenyada, el que queda és la tristesa, perquè veus que aquell MEC no t’ha entès, o tu no l’has entès a ell. O perquè s’equivoca, i tot i saber que he de permetre que ho faci veig que tot allò serà un sidral descomunal. O perquè m’adono que no avancem i la cosa no sembla que millori. O perquè aquella dificultat persisteix o augmenta i no puc fer-hi res. I durant un dia, o dos, o més, estic trista. I tampoc és tan greu estar-ho. Mai he notat que se’m destenyeixin més els cabells blancs quan no salto d’alegria pels carrers. Ni tampoc acostuma a fulminar-me cap llamp. I en canvi, quan algú ho detecta i jo comunico el diagnòstic, la incomoditat de la conversa és evident.

Por

He arribat a la conclusió que la tristesa fa por. En primer lloc perquè es llegeix com una mostra d’imperfecció, un error del sistema, un avís que hi ha alguna cosa que no funciona, i es disparen les alarmes ( warning, warning, warning!). I en segon lloc, perquè la tristesa s’ha convertit en un tabú. Tots hem d’estar permanentment feliços i a mi, tanta felicitat, m’està començant a tocar els pebrots. Però per sort sóc la pitjor mare del món, i el títol honorífic comporta avantatges i prerrogatives com les d’explicar el que em ve de gust i poder portar la contrària a la secta majoritària de la felicitat absoluta. Perquè sí, servidora de vegades està trista i no tinc ganes que ningú m’espatlli el moment. I perquè sense aquesta tristesa sé que no podré gaudir de la mateixa manera de l’humor desenfrenat, de les petites alegries i de la normalitat dels dies de cada dia.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 5 de març de 2016

stats