Ampliar la família, ara? Esteu com una cabra!

No ens ho ha dit ningú a la cara, si més no de moment. Però per la cara que ha posat més d’un en saber-ho, ja ens ha quedat clar que algú ho deu pensar. I no li falta raó. Com si no tinguéssim ja prou cabòries, amb les criatures hagudes i per haver, bípedes i quadrúpedes, des de fa una setmana tenim una nova bestiola a la família, la Pepa. Filla d’una saga de cabres lleteres d’uns amics, campions mundials en això dels formatges, deixeu-m’ho dir. Una cabrida amb bones credencials, vaja. Crèiem que s’enganxaria al biberó en un tres i no res, però a l’hora de la veritat hem suat de valent per acostumar-la al mugró sintètic. He pensat molt en l’Alba Padró, aquests dies (bé, en el seu blog), i en la insubstituïble bondat d’unes bones mamelles de carn i òssos –bé, de carn i greix, ja m’enteneu. Com les de la mare de la Pepa, ara ja alliberades i plenament dedicades a produir llet per a fer deliciosos formatges.

La de la Pepa és una aventura que no ha fet més que començar. No fa ni deu dies que és entre nosaltres i hem après un munt de coses: que les cabrides mamen millor si els tapes els ulls, com si estessin submergides sota les cuixes de sa mare; que barrejar una cabrida de vuit dies amb vuit nebots d’entre tres i nou anys pot produïr escenes més semblants al camarot dels germans Marx que als crèdits de la Heidi; que els primers dos dies has d’anar al darrere de l’animal i passats dos dies més no te la treus del darrera; que una cabrida dins una cistella de vímet a la cambra de bany de ca ta mare fa molta pudor, encara que sigui Nadal o sant Esteve; que les cabrides fan una pixarada a terra dos minuts després de mamar, i un grapadet de cagallons una estona després. I que les cabres, en efecte, estan com una cabra. Us ho aniré explicant, per poc que pugui, a partir de l’any que ve.