Futur i comiat… (per vacances)

dilluns, 23/06/2014

-

Avui sí, les criatures no han anat a l’escola i estem a l’estiu, avui començo vacances!

-

Estic pensant que segur que no, perquè ja sabeu que les meves vacances són condicionals i si surten notícies de lactància faig entrada segur… i sé segur que si jo dic que vull fer vacances saltarà la llebre!

Bé, ja ho veurem, temps al temps.

Avui aquesta entrada és un comiat temporal i una pregunta, perquè fa mesos que tinc al cap una cosa i no sé per on tirar. Per tant em cal saber què en penseu.

Us explico, quan vaig començar el bloc l’any 2009 jo no tenia ni idea de com funcionava un bloc i tenia moltes ganes d’escriure i moltes coses per dir, ara després d’aquests anys i després de gairebé 700 entrades hi ha moltes coses dites i  cada vegada tinc més feina i més propostes de formació, més mares a les que ajudo en directe… Tinc un parell de projectes que m’ocupen moltes hores, i un pel qual haurè de treballar molt els propers mesos i del que espero, aviat, poder-vos dir més coses perquè està relacionat amb la lactància i espero que us agradi molt…. En resum que ara mateix no dono per més, però no sé què fer…

Sovint tinc la sensació que no tothom llegeix, ho sento però és així, que per molt que escrigui sempre hi haurà qui em preguntarà el mateix. Entenc que cercar informació per Internet quan no saps res de lactància pot ser altament confús, perquè del mateix tema pots trobar informació molt diversa i excloent… però fer entrades de 700 paraules tres vegades a la setmana és esgotador i sovint (perdoneu però ho he de dir) penso que no serveix de massa. I per mi i per la Bruna (que s’encarrega de la correcció del bloc) és una feinada estar al peu del canó.

En resum, no sé que fer. Segueixo al mateix ritme de tres entrades la setmana? Escric només quan hi hagi quelcom a dir encara que això vulgui dir reduir a 1 o cap les entrades setmanals? O en faig mínim 1 a la setmana?

Què faig??? Què fem?????

Em sembla important saber què us interessa més perquè el bloc és de tots, de la que el fa i dels que llegeixen, així que us agrairia opinió.

En aquest enllaç podeu votar què us sembla millor.

No m’enrotllo massa més. Dir-vos que gràcies per seguir aquí aquest curs, gràcies per les vivències que m’heu fet arribar, gràcies per totes les imatges que m’heu cedit, gràcies per llegir, gràcies per compartir a les xarxes, gràcies per comentar, gràcies per ser-hi!

Us desitjo un gran estiu amb els vostres peques, gaudiu molt d’ells que creixen molt ràpid i ja sabeu que si teniu dubtes o problemes de lactància sóc molt fàcil de localitzar a les xarxes: al  meu FB o el del bloc, o al TW,  per mail: albapadroibclc@hotmail.com o al telèfon d’ALBA lactància 690144500.

Petonarros i estic segura que esciure en breu…. hehehehe segur!

 

La iaia Maria

divendres, 20/06/2014

-

Avui havia de ser la darrera entrada d’aquest curs, però el relat de la Roser m’ha fet post possar-ho fins dilluns. Perquè  jo també tenia una iaia Maria (la meva besàvia) que estic segura que hauria fet i dit el mateix, i estic segura que va patir igual que la iaia de la Roser per criar al sei únic fill. Gràcies Roser per compartir i gràcies a totes les iaies!!!

-

Em dic Roser i sóc una mare enamoradíssima dels meus fills, un nen de 3 anys, en Gerard, i una nena de 6 mesos, la Clara. A tots dos els he donat el pit; bé, la Clara és l’únic que pren hores d’ara! I, sí, sóc una mare enamorada, però també sóc néta, encara! I és que és de la meva àvia Maria, que us vull parlar.

L’estimo amb bogeria, la meva iaia. Cada vegada que puc enfilo la canalla al cotxe i m’acosto a fer-li companyia perquè estar al seu costat escoltant-la és gairebé tan gratificant com estar amb els meus marrecs.

Viu a la casa pairal, amb mon pare –el seu fill– i ma mare, i on la meva germana i jo vam néixer i créixer-hi també. Quan sent que arribo ja ve a rebre’m, sol·lícita i eixerida com sempre. Duu el seu bastó a la mà dreta, que l’ajuda a sostenir l’esquena vinclada del pes de tants anys (94!). Contenta de veure’m, no es descuida de comprovar si porto els nens…. En Gerard ja salta del cotxe delerós de sentir-se lliure, de poder empaitar gats, de jugar amb l’aigua de les galledes, d’enfilar-se al tractor de l’avi… Ah! I d’esperar el moment que la iaia Maria tregui la capsa de galetes.

El primer que deixa anar ella quan descobreix la seva besnéta entremig de tanta manteta és un : “Vatua dena, que creix! Quina mossa més maca! Déu te doni salut per poder-la criar tan bé”. I és clar, jo em miro “la mossa” i m’estarrufo com la lloca que corre per l’era amb els seus flamants pollets” (Déu doni unes bones potes, gallina, per fugir de les intencions del meu fill…)

El moment que més m’agrada és quan seiem totes tres, besàvia, mare i filla, en un pedrís enorme que hi ha al pati de la masia. Acabo amb el cul ben adolorit però el que passa aleshores m’omple de tanta felicitat i satisfacció que ni me’n sento. És quan em disposo a donar el pit a la Clara. La meva iaia deleja per compartir aquell moment amb mi. Seu al meu costat, les seves mans colrades plegades damunt la falda, ben quieta, els ulls clavats a la nena i un somriure dibuixat als seus llavis de iaieta. Ben callada, no vol destorbar la nena, diu.

I quan la Clara ja s’ha enganxat a la teta i xuma amb ganes llavors ja sí, l’àvia no pot reprimir una riallada… “Com s’hi aferra la petita!” . La Clara l’ha sentida… s’atura un moment… que passa res? Aixeca el seu caparró pelat i em mira amb els seus ullassos oberts com preguntant-me si ha de patir per alguna cosa o pot continuar la seva feina… Que bonica que és! Riem totes tres! Aquell moments màgics la transporten en el temps, i llavors ve quan rememora les seves vivències com a mare.

Ella va tenir 3 fills, a casa, al seu llit, morta de por…La llevadora que havia assistit els parts de la majoria de dones del poble només tenia paraules i gestos freds com el gel… Em parla de cossis d’aigua calenta, de dolors, de llençols blancs que acabaven vermells… També d’una amiga seva que havia mort durant el part… “Tres, en van morir parint, aquí al poble!” I em detalla els seus noms, i els de les cases on vivien i tot. Jo aguanto estoicament però les cames sembla que em tremolen… Jo, que quan havia de parir el primer que vaig demanar en entrar a l’hospital va ser quants anestesistes treballaven aquell dia… que si hagués pogut ja m’hagués punxat jo mateixa l’epidural abans de sortir de casa….

La Clara no perd pistonada lliurada completament al seu quefer. Mentrestant, les mans aspres de l’àvia ressegueixen minuciosament el vestit de la Clara, del dret i del revés, preguntant-se de quina llei de teixit deu ser feta aquella peça tan suau… “Quines robetes més maques que fan per la canalla avui dia!” I això la duu a parlar-me que al seu temps enfaixaven el cos dels bebès perquè no s’herniessin fins ben bé els 4 o 6 mesos. Caram, pobres criatures!

“I les nits d’hivern passaven un fred…” Es veu que ella es llevava un parell de cops per abastar el braser i el col·locava prop dels llitets però, és clar, el fred rigorós de l’hivern esmorteïa de seguida les brases i els viatges a la llar de foc es feien interminables i esgotadors.

Evoca, sovint, el record d’aquella mena de gases que 70 anys enrere havien de palplantar al culet dels nadons. “Ara ho teniu molt bé amb aquests bolquers però abans sempre anaven cagats i amb el cul ben encetat…” I el que hi afegeix ara no té pèrdua: es veu que els posaven al culet la pols de les bigues corcades per curar-los les irritacions! Li ho faig repetir, però, sí, ho he entès bé!

La conversa deriva aviat a les històries que més m’emocionen i m’entristeixen… Sempre inicia el relat recordant episodis d’estiu, època de més feina al camp. Els seus sogres —vivien plegats— la feien treballar molt, fins i tot quan tenia els fills ben petits, pobrissons. “A collir herba pels conills, a arrencar naps, a lligar canyes… De feina no en faltava mai!” “I com ho feies amb els nens?” –demano jo esglaiada. Resulta que els deixava sols a casa dins d’un bressolet de vímet i se n’anava corrents al camp per fer-ne força via i poder tornar ràpid a donar-los de mamar… “I patia!! Perquè del camp estant els sentia plorar de gana… I jo cuita a arrencar els naps tan de pressa com podia!”. “Quan arribava a casa, bruta i suada, faldes amunt i a xumar!!” Diu que les criatures mamaven amb un delit…li buidaven un pit. Llavors els tornava a deixar sols amb tota l’ànsia del món i sant tornem-hi cap al camp. A la que podia escapolir-se, corrents altre cop a buidar l’altre pit. “Ai que patia jo…”, es queixa.

Es veu que amb la meva tieta, la petita dels tres germans, va empescar-se de deixar una espelma encesa prop del bressol perquè el bellugar de la flama encantés la criatura una estoneta, mentre ella feinejava. Però aquella llumeta no sempre era garantia d’èxit… La nena, un nadó de pocs mesos, aviat endevinava l’enganyifa; volia l’escalfor de la mama, no la d’un succedani improvisat. I esclatava a plorar. La meva àvia, amb el cor encongit, aixecava el cap cap a la casa, a uns 700 metres, perquè la sentia plorar, i no veia l’hora d’acabar de collir el rest dels maleïts naps per córrer a atendre la seva filleta. Una vegada, em conta, “ja no podia pas més i vaig llançar el cove per quines enllà, i vaig córrer cap a casa perquè ja no podia aguantar més aquells brams…”

Aquell dia la sogra la va renyar fort, el meu avi no la va defensar, no sé pas quines paraules li va dir –probablement cap de maca– i ella ja no va poder contenir-se més. Va esclatar… Va engegar a dida els sogres i l’home. Va agafar la nena d’una revolada i se la va endur –si haguessin estat altres temps, de casa– en una habitació. Diu que va plorar molt! Plorava de ràbia, d’impotència, no podia parar… Finalment, es va acostar la nena al pit i, encara amb llàgrimes als ulls, va començar a donar-li de mamar… però… ai las! Alguna cosa passava… vinga petita, xuma! Però la llet no sortia… La nena no deixava de moure’s inquieta, i vinga a plorar… però no… “D’aquell disgust, se’m va acabar la llet…I ja va estar… Ja no va pas mamar més”, diu tota moixa.

Llavors calla, sospira…I somriu tendra i amorosa mirant la Clara que, sense saber la sort que té, continua agafada al meu pit.

En aquests moments em vénen les ganes de plorar. Que injust, tot plegat!
Quina pena i quin patiment! Quantes crueltats, abans, a pagès… Que valentes que eren, i que difícil ho tenien les pobres joves que aterraven a casa de l’hereu, totes ingènues, pensant-se que feien molta fortuna… En fi, això ja són figues d’un altre paner…

Quan penso amb les vegades que vaig fer enfadar la meva àvia, en plena adolescència… em sap tan de greu… Ella que em va cuidar de petita, que em donava, ves per on, el biberó amb tota la dolçor del món quan els meus pares no hi eren (als anys 70 la meva pobra mare va sucumbir a la fal·lera de la llet de fórmula). Perdona’m, iaia, penso. Però no li dic. Maleït siga! Perquè no hauré après encara d’expressar les meves emocions… Què em costaria abraçar-la ben fort i dir-li que l’estimo tant…? Ella no perd de vista la Clara, que encara xuma extasiada. “Vatua dena que és maca!”

L’aliment de l’amor

dimecres, 18/06/2014

 

Fa dues setmanes vaig rebre una proposta de  Virus Editorial. Ells em feien arribar el llibre “el alimento del amor” i si m’agradava, jo en feia una entrada. Tracte fet!

-

El llibre de Kate Evans no em resultava desconegut, és a dir, no l’havia tingut mai entre les mans però coneixia alguna de les seves enginyoses vinyetes. De fet pensava que era un llibret petitó amb quatre dibuixos, tipus còmic, i que poca xitxa més tenia. La sorpresa va ser majúscula quan vaig obrir el sobre que em portava el missatger! No era un llibret de lactància, era un tros de llibre.

Un primer cop d’ull a l’índex permet adonar-te de la quantitat de temes que tracta. Temes que són els dubtes habituals de les mares: Tinc llet suficient? Amb quina freqüència ha de menjar? Com donar el pit a la criatura?…mhhh aquest llibre promet!

Mireu que tinc llibres de lactància en anglès o traduïts al castellà escrits per autors/autores d’altres parts del planeta i sovint sento que hi ha temes que no encaixen (encaixaven) amb la meva realitat. Ja sigui per les imatges, els textos o les situacions plantejades, tot i parlar de lactància el llibre no era del tot representatiu de la meva realitat. Amb el llibre de Kate Evans això no m’ha passat! Em podia veure a mi mateixa fa uns anys i a les mares que acompanyo en les situacions diàries de lactància. Però com us he dit “el alimento del amor” és per sobre de tot un llibre il·lustrat, i Evans és una il·lustradora divertida i generosa!

El llibre té aquesta segona part més visual que et permet, si vols, no haver de llegir massa, gaudir de les vinyetes que il·lustren cada tema, rebre informació molt ràpidament i seguir gaudint del llibre sense haver-te de centrar en una lectura densa que sovint no ve massa de gust a les mares acabades de nomenar. A més els dibuixos de Evans són generosos perquè dibuixa dones normals, amb pits corbes, despentinades, amb cara de cansament i estries. No fa servir dibuixos de dones perfectes que quan els veus (des de la visió d’una mare acabada de parir, esgotada i aclaparada per la situació) no et deixen de recordar com n’estàs de malament, plasma la realitat! I per mi aquest és un dels grans encerts del llibre.

Em sembla un llibre molt pràctic per reglar a les embarassades o les mares novelles que no tenen problemes de lactància però que sí que els cal veure’s relaxades i veure les seves decisions validades i dins la normalitat.

Si n’he de dir alguna cosa negativa, em centraria en la part de consells per solucionar problemes del pit, encara parla de càndides i de tractaments per guarir-les… Tal com estan ara mateix els coneixements de lactància aquestes recomanacions poden crear confusió a les mares que el llegeixin.

I no us podeu perdre la darrera pàgina de llibre! Evans encerta al deixar clar a les seves lectores que una vegada llegit han de passar del llibre! Que s’han de treure la maleïda culpa de sobre i hi han de seguir fent el que fan. Gran i meravellós consell! En resum un llibre molt recomanable ja sigui per regalar o per auto regalar, per riure una mica de la transcendència que donem a vegades a la lactància i per entendre que les dones podem fer-ho!

Nocturns

dilluns, 16/06/2014

-

Avui entrada dedicada a les parelles. A les parelles que es queden a casa quan la mare torna a la feina.  A les parelles que  tenen cura dels seus fills a les nits, quan les mares treballen.

-

La tornada a la feina no és fàcil per ningú, però si la tornada a la feina de la mare és en torn de nit el paper més complicat el tenen les parelles. És clar que per la criatura tampoc és fàcil i per les mares deixar-los tantes hores resulta angoixant però la parella és la peça clau! De dia les coses sempre semblen més fàcils però de nit quan tots estem esgotats, quan les criatures no volen saber res del món ni de ningú… Haver-se de fer càrrec d’una criatura és digne d’elogi!

Moltes parelles pateixen per l’arribada del moment. Cóm ho podran fer? Com els calmaran? És millor treure el pit? Potser millor començar a preparar les criatures setmanes abans que es produeixi el temut moment?

No hi ha respostes concretes però sí idees que poden fer més fàcils aquestes llargues nits sense la mare.

En primer lloc tenir clar que preparar-se setmanes abans serveix per angoixar-se, enfadar-se i preocupar-se per avançat. Quan arribi el moment arribarà i serà el moment d’angoixar-se. Perquè les primeres nits dormireu poc, no hi ha res a fer!

El que sí podeu fer és potenciar el vincle amb la criatura, observar quan té gana, quan està cansada, quan vol festes… Com més us coneixeu molt millor!

Moltes parelles arriben a pensar que la culpa de que tot sigui tant complicat és de la teta, perquè si la criatura prengués biberons no trobaria a faltar a la seva mare i per tant les absències serien més simples. Potser és cert que per les parelles seria més simple si fos així però com a pares sempre volem el millor per les nostres criatures i per una criatura que pren pit i que s’ha de veure en el tràngol de passar hores separada de la seva mare el millor és el pit. Retrobar-se després de la feina els permet sentir-se bé.

A les nits mentre la mare hi sigui, i si feu collit, podeu modificar l’ordre al llit de manera que la criatura estigui entre el pare i la mare de manera quan es desperti a les nits per demanar teta la parella pugui començar a practicar les tècniques que farà servir quan estigui sol: carícies a l’esquena o als peus, cantar cançons de bressol, tocar el cap i els cabells… Tot el que penseu que li pot agradar i que resulti relaxant.

Un dels temes que preocupa més és planificar com se li donarà la teca. És evident que aquest punt difereix molt segons quina sigui l’edat de la criatura però cal intentar definir-ho.

Sabeu que podeu fer servir el biberó (si la criatura no rebutja la tetina) sempre que sigui amb el mètode Kassing i la tetina òptima. Si la criatura no porta xumet a vegades no el volen, es desesperen i cal experimentar amb més mètodes:

  • Xeringa-dit: si són petits o es desperten poc va molt bé
  • Un got d’inici: per més grans, el regulador del got permet que el prenguin força estirats

Hi ha nens que s’ho prendran sense problemes, altres que menjaran la quantitat suficient i justa per aguantar que la mare torni i altres que quan entenguin que la mare no hi és a les nits preferiran dormir.

Sigui com sigui, les primeres setmanes poden ser un xou, esgotadores i complicades però poc a poc amb amor i temps tot s’aconsegueix i cada família trobarà les seves solucions. Així que parelles, molts ànims! Ho podeu fer i ho fareu genial!! Gràcies per la vostra ajuda i per entendre que a les mares i les criatures els cal mantenir la lactància i retrobar-se després de la separació.

De cara a la paret! (mai més)

divendres, 13/06/2014

-

-

Bon dia i bon divendres!!! Avui una entrada de fa un any que no vaig publicar però que avui, després de tant temps, té molt sentit!

.

28 de Juliol de 2013

Dijous vaig publicar aquesta foto al FB del som la llet. Algú (no recordo el nom, em sap greu) va comentar que a veure quan trigaven a esborrar-la. Li vaig contestar que esperava que no fos així.

Divendres al matí vaig publicar l’entrada de l’estiu i a cap de dues hores no podia accedir al facebook amb el telèfon. Ho intento des de l’ordinador i se’m avisa que he estat bloquejada per saltar-me les normes dues vegades i distribuir pornografia a la xarxa.

Parlen amb mi senyors de FB? Sí és cert que la foto de la que em parlen mostra pit i cuixa però definir-la com pornografia és ser molt agosarat.

Immediatament tiro de diccionari no sigui que jo estigui equivocada!

pornografia 
f Representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d’excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre.

Definitivament no, si aquesta fotografia de Muel excita algú sexualment, és que està rematadament malalt!

Entenc que potser (potser) pot ferir la sensibilitat d’alguna ànima estranya que ha decidit denunciar la publicació per pornogràfica. Però el que em sorprèn és el poc criteri dels senyors que hi ha darrera al FB, carai que no costa res fes un cop d’ull a les fotos i decidir en dos segons si és o no una imatge fora de lloc! I si han fet el cop d’ull i han considerat que calia esborrar-les és que estan MOLT MALATS! El més curiós del cas és que després fas una volta pel FB escrius “tetas” al buscador i és plena de culs i pits amb clar afany d’excitar sexualment que no han estat censurades per ningú!

M’he sentit com una nena petita castigada de cara a la paret! Tenia un munt de consultes per resoldre i el no poder comunicar-me amb les interessades em va angoixar de veritat!

He d’agrair moltes coses al senyor Mark Zuckerberg i la seva creació però collines ja cansa que siguin tant curts de mires. El cos d’una dona no és pornografia, el cos d’una dona gestant és vida, és art, és una meravella en cada una de les seves parts!!

Espero arribar a veure el dia en que el cos de les dones no sigui més que un producte per i pel consum. El dia que una seqüència d’imatges tan meravellosa com aquesta sigui considerada art!

(…)

10 de Juny 2014

Mai més de cara a la paret! Els mugrons i la lactància ja no són pornografía!!! HURRA!!! Els senyors del Facebook han canviat la seva política pel que fa a les fotografíes de lactància!

Ja era hora nens!

Tot i així jo he estat denunciant grups i imatges de pornografia i la majoria de vegades no han fet absolutament res. Per tant és una victòria a mitjes, per una part s’ha aconseguit que com a mínim entenguin que les imatges de lactància no són pornografia, però si algú que la veu la denuncia com a pornografia ja veurem què passa. I per altre part com us deia els filtres del què és o no pornografia o violència contra les dones encara no els tenen afinants.

És evident que hi hem guanyat molt en un any però encara hi ha feineta per fer normalitzar la lactància. Facebook és una gran eina que peremet a les mares lactants compartir i solucionar gran part de les seves dificultats i per aquest fet estem molt agraïdes de la seva existència, ens calia arribar a aquest punt, a poder compartir imatges amb tranquil·litat sabent que ja no ens posaran més de cara a la paret!

Bon cap de setmana!

Ansiolítics, antidepressius i sedació

dimecres, 11/06/2014

-

De medicaments ja n’he parlat en altres entrades però d’aquestes dues qüestions rebo tantes consultes setmanals que m’ha fet veure que cal una entrada específica.

-

Abans de res m’agradaria donar les gràcies a la Marta Mor, farmacèutica a la farmàcia Rodríguez Mor per la seva ajuda en aquesta entra i a la Laura Ortuño, anestesista, per les seva ajuda amb els fàrmacs específics que es fan servir per les sedacions.

La primera part d’aquesta entrada és sobre la compatibilitat o no dels ansiolítics i els antidepressius durant la lactància. Com us deia és una situació que es repeteix en les consultes que em fan, o bé dones que han pres ansiolítics i antidepressius (o els dos a la vegada) durant la gestació i quan arriba el moment del part se’ls prohibeix o desaconsella de manera molt contundent que alletin. O dones que durant la lactància se’ls recepten antidepressius o ansiolítics (o els dos a la vegada) per una depressió post part i també són exhortades a deixar-la

Segons la enquesta de salut de Catalunya 2012, l’11% de les dones són medicades amb ansiolítics, els medicaments més receptats són:

Ansiolítics: alprazolam (Trankimazin), lorazepam (Orfidal), lormetazepam (Noctamid), diazepam (Valium).

Antidepressius: citalopram, escitalopram, paroxetina, fluoxetina, sertralina

Realment quan parlem o sentim parlar d’aquests fàrmacs sentim molta por i és evident que cap mare no vol causar cap mena de perjudici a la seva criatura. Però si deixem la por de costat i els mirem un per un, l’evidència fa caure de cul:

Lorazepam: Risc 1, l’ús a dosis baixes és compatible, només cal vigilar en menors d’un mes que no dormin massa i s’alimentin correctament,

Alparzolam: Risc 1, el pas a la llet és  < 10% de la dosis materna, tot així s’han descrit casos de sedació en nounats. Per tant si la criatura és menor d’un mes és millor prendre un altre tipus de benzodiazepines.

Lormetrazepam: Risc 1 durant el primer mes de vida, només cal vigilar que la criatura no dormi massa i s’alimenti correctament. En nens més grans els risc és insignificant.

Diazepam: Risc 1 durant el primer mes de vida, a dosis baixes i puntuals perfectament compatible. Durant el primer mes cal vigilar que la criatura no dormi massa i s’alimenti correctament.

I pel que fa als antidepressius:

Citalopram: Risc 0,  en els estudis realitzats no s’han trobat nivells significatius en el plasma de les criatures ni efectes secundaris.

Escitalopram: Risc 0

Paroxetina: Risc 0

Fluoxetina: Risc 1, si és possible millor triar un antidepressiu, però si la mare l’ha pres durant la gestació no hi ha cap problema en seguir amb la lactància i la medicació.

Sertralina: Risc 0 pràcticament no s’excreta per la llet, per tant no hi ha cap mena de risc.

Per tant com veieu si la mare vol, pot seguir la lactància, ja que la majoria d’aquests tipus de medicació és compatible amb la lactància   una cosa no exclou l’altra.

Bé, en segon lloc del top ten de preguntes és la sedació usada per les operacions i la compatibilitat o no amb la lactància. A moltes mares lactants se’ls aconsella deixar la lactància temporalment entre 28-48 hores després d’haver estat intervingudes al·legant que la sedació utilitzada no és compatible amb l’alletament. Però si pensem de manera ràpida i a cop calent quan acabes de parir i portes anestèsia ningú et fa esperar x hores per poder alletar, no? I per què mesos després, quan les criatures ja són força més grans,  i per tant en el cas hipotètic que els arribés quelcom per la llet, ho poden metabolitzar i eliminar millor es recomana deixar la lactància?

Així que anem a veure-ho de manera individual:

Propofol: Risc 0

Fentanil: Risc 0

Sevoflurà: No consta a la web d’APILAM però si a la LactMed que deixa clar que es pot alletar una vegada la mare es desperta.

I evidentment qualsevol anestèsia LOCAL és compatible amb la lactància, perquè es queda a la zona de la punxada. Per tant on és el problema? Per quina raó es mantenen recomanacions absurdes que posen en perill la lactància o el tractament de les mares, perquè sé de mares que han esperat x mesos a fer-se certes operacions per evitar haver de deixar de donar el pit.

A vegades ser mare lactant sembla una cursa s’obstacles!

Heterogènia

dilluns, 9/06/2014

-

Ja us vaig dir que avui feia campana! Però no m’he pogut resistir… Si voleu veure la primera part o les altres que he fet podeu veure-les al Facebook del “Som la Llet”

Fins dimecres!

 

 

 

Valoració de succió i deglució

divendres, 6/06/2014

 

Quan vaig començar a veure mares en solitari al grup d’ALBA Ciutat Vella, anava al grup amb la carpeta d’apunts per por de oblidar qualsevol cosa o no tenir tota la informació a mà…

-

I és clar una cosa és la informació que pots memoritzar i l’altra la que has d’aprendre amb el temps, la que comença a fluïr després de molta observació. I aquesta tasca és més complicada perquè requereix temps i pràctica! Molt pràctica.

Un dels punts en que em sentia més perduda era en la valoració de la succió. Saber valorar la succió d’una criatura és de vital importància perquè ja sabeu que no sempre que estan agafats al pit mamen! Per tant cal aprendre a desxifrar què fan per poder valorar la transferència de llet i per poder assegurar-nos que la criatura menja i per tant tot va bé.

Com sabeu les criatures fan dos tipus de succió: la nutritiva i l’anomenada no nutritiva.

La succió nutritiva com el seu nom indica és la que fan servir per menjar, la que fan servir per extraure la llet del pit. I la no nutritiva? D’aquesta se’n diu popularment “succió de xumet” i si mentalment fem una analogia potser arribem a pensar que quan realitzen aquest tipus de succió no endrapen res…. Però res més lluny de la veritat. Aquesta succió seria millor que s’anomenés succió acumulativa perquè el que fan és extraure petites quantitats de llet, deixar-la a la boca (com un hàmster que s’omple les galtes) i quan en porten unes quantes empassen. Per tant no és cert que no nodreixi.

La succió i la deglució impliquen el funcionament de molts sistemes i òrgans i cal que tots funcionin com un rellotge per garantir que la succió sigui efectiva. És un sistema extremadament complex i meravellós!

Per altra part de la mateixa manera que cada criatura aprèn a parlar o a caminar en un moment determinat del seu desenvolupament i per tant cada un d’ells madura en un determinat moment,  la succió també pot necessitar madurar. Hi ha nens nascuts a terme, en parts respectats, que temporalment tenen una succió immadura. Això fa que la transferència de llet no sigui del tot eficaç, a aquestes criatures els cal temps i ser complementats per no perdre pes. I per suposat els bebès nascuts prematurament o amb amb alguna patologia poden tenir una succió immadura que pot comprometre, si no són ajudats convenientment, la lactància.

Com veieu és un tema força complex i que normalment als cursos de formació es tracta de passada. Fent formació tant a FEDALMA com a FEECATA, i a petició d’algunes assessores hem creat aquest monogràfic de succió i deglució. Per aconseguir aprofundir en el tema i donar una visió completa que permeti a les assessores, sanitàries o doules reforçar aquest punt fonamental en l’acompanyament a les mares i els seus fills.

Us presento el temari per si alguna es vol apuntar, que encara hi ha alguna plaça vacant:

1 . Anatomia oral del nadó i de la glàndula mamaria.

Realitzarem un breu repàs de l’anatomia interna del pit, per tal d’entendre la importància de l’agafada per poder extreure llet i veurem com l’anatomia oral del nadó està creada per alimentar-se.

2 . Repàs general de les diferents postures i l’agafada del pit.

L’agafada i la postura del nadó al pit són determinants perquè pugui realitzar una succió agradable i eficaç. Revisarem els punts més importants.

3 . Les dues escoles i els seus plantejaments respecte a la succió i deglució.

En els darrers anys la investigació sobre la ciència de la succió i la deglució ha evolucionat i s’han aportat dades noves que han conformat dues posicions oposades. Les veurem i debatrem.

4 . Com es realitza la transferència de llet ?

Després de veure el punt anterior i les dues teories respecte a la succió i la deglució intentarem entendre com es realitza aquesta transferència de llet que pot determinar l’èxit de la lactància.

5 . Estructuració d’una presa normal i factors que poden modificar-la.

Quina és l’estructura habitual d’una presa? Podem determinar un patró comú? I el més destacable, què pot desajustar aquest patró?

6 . Succió madura versus succió immadura.

Aprendrem mitjançant vídeos a determinar la succió madura i la immadura, alhora que entendrem la importància d’una succió madura per aconseguir una bona transferència de llet.

7 . Identificació de la succió nutritiva i de la succió no nutritiva.

De la mateixa manera que en el punt anterior  aprendrem  a diferenciar mitjançant vídeos la succió nutritiva de la no nutritiva, tant dins d’un cicle de succió normal com dins d’una lactància que presenta dificultats.

8 . Mètodes de valoració d’una presa al nostre abast.

Per consolidar les nostres observacions podem fer ús de diverses eines d’avaluació. Les plantejarem i coneixerem a fons per tal de poder ser utilitzades

9 . Observació general i valoració d’una presa.

Per finalitzar posarem en pràctica el que hem après i fixarem conceptes. I per acabar farem una roda de dubtes i preguntes.

A mode de tastet us deixo aquest enllaç a un vídeo per si voleu comentar-lo.

Bon cap de setmana, dilluns a Barcelona és festa així que aviso que faré campana o semi campana…vaaaaaaaaaaa!!

“…vaig seguir alletant al nen”

dimecres, 4/06/2014

-

Dilluns, em van enviar un mail. Una noia volia compartir la vivència de lactància de la seva mare amb el seu germà petit, en Daniel. Us prometo que feia temps que no tenia la pell de gallina tanta estona! Mentre llegia el seu relat em vaig emocionar! Gràcies de tot cor!

.

“Em vaig quedar embarassada de la Tània molt jove, tenia divuit anys i la veritat és que a aquesta edat, tot i que va ser una experiència preciosa, no tens la paciència suficient per a intentar que el bebè s’enganxi al pit. Només va mamar durant tres setmanes. Jo estava molt cansada i semblava que tothom m’intentes donar ordres de com havia de cuidar a la meva filla. Entre una cosa i altre, em vaig donar per vençuda i vaig deixar de donar-li el pit.

Amb el pas del temps, i sobretot quan veia a altres mares que alletaven als seus bebès, em vaig adonar que vaig deixar passar una etapa molt bonica en la qual la connexió entre mare i fill és única.

Tretze anys més tard, i tot i que estava segura que la meva nena seria filla única, em vaig quedar embarassada. En Daniel venia en camí. Vaig tenir un embaràs molt complicat, ple de contradiccions sobre la salut del bebè que venia en camí. Va néixer de trenta-set setmanes i des del primer moment se’m va enganxar amb molta força al pit, tant que durant els primers vuit mesos tan sols el vaig alletar, sense fruita, ni verdura, ni res, tan sols la meva llet…

Durant aquell temps em vaig enamorar de la sensació de donar-li pit al meu fill i la veritat és que tenia pànic a deixar-li de donar, ja que estava creixent sense cap tipus de problema i el pediatra m’animava a que seguis.

Quan el meu fill tenia setze mesos li van diagnosticar una malaltia molt greu: leucèmia. El món ens va caure a sobre. Era impossible entendre que una criatura tant petita hagués de passar per una situació així, però era la realitat i havíem de seguir endavant, amb tota la força possible i, si no la teníem, treure-la de sota terra. El meu fill s’havia de salvar. Em turmentava la idea que un de cada quatre nens no es salvava…

Els primers dies d’estar ingressat a l’hospital Vall d’Hebrón, els metges em van recomanar que li treies el pit perquè creien que seria molt més fàcil dur a terme el tractament. A mi no m’agradava aquesta recomanació i, en contra de la voluntat del metge del meu fill i de la psicòloga, vaig seguir alletant al nen. El tractament de la quimioteràpia era molt dur i a conseqüència hi havia dies que el nen no volia menjar absolutament res, tan sols volia la meva llet.

Van ser uns mesos molt difícils, ja que en vam estar sis de seguits ingressats a l’hospital i jo no vaig sortir al carrer ni un sol dia: volia estar al costat del meu fill. Em donava la sensació que el pit era una vàlvula de fuita pel nen; mamar el tranquil·litzava i era l’única estona en la qual em donava la sensació que ell estava en pau amb si mateix, amb tot el que li estava passant dintre del seu petit cos.

Ara han passat set anys i m’he adonat del fet que, tot i que la quimioteràpia va ser el tractament que el va curar, l’alletament durant els quatre primers anys de la seva vida (exactament fins que el van deixar de medicar) el va ajudar en tots els sentits. Sincerament, crec que va ser una gran empenta a la lluita contra el càncer i a seguir feliç tot i els impediments que hi havia en aquells moments.

Si em permeteu, m’agradaria donar un consell a totes les mares que es puguin trobar en la mateixa situació que em vaig trobar jo. Lluiteu. Lluiteu pel que vosaltres creieu que és bo, encara que la gent que sap més us pugui dir que no és el convenient. Creieu en el vostre cor i, sobretot en l’instint maternal que tenim.”

El salvador de la humanitat

dilluns, 2/06/2014

-

Sempre hi ha qui vol explicar la història al seu gust i les marques de llet artificial no poden ser l’excepció.

-

21:30, estirada al llit, feta caldo, intento adormir-me. La tele em va genial per desconnectar, no pensar i dormir com un liró. De cop escolto el cognom d’una persona… Em poso les ulleres i no em veig a mi mateixa però tinc els ulls com plats i el cervell em bull.

De nou la maleïda i enganyosa publicitat ens diu el què hem de pensar, ens instrueix en el que vol que interioritzem com a veritat i realitat absoluta. Que econòmic surt mentir i adaptar la realitat a la necessitat i caprici de certa empresa!

Arribats a aquest punt us informo que no penso citar, anomenar o enllaçar res de la citada marca. Segur que, si teniu televisió, sabeu de què us parlo, i moltes em seguiu al meu Facebook també sabeu de quina marca i de quin conegut cognom us parlo.

Fa temps que la industria fa el que vol, es salta les normes les lleis i viu feliç l’obertura nous mercats, ja que a causa de la crisi sembla que la lactància a augmentat en el nostre país així que van a explorar-ne d’altres. Però aquesta ha estat la primera vegada que volen explicar què va passar fa escassos 100 anys i evidentment la seva visió no té massa a veure amb la realitat.

A l’anunci sembla talment que aquest home salvés al món. Què hauríem fet sense aquest home!?? Què hauria estat de les pobres mares que no tenien llet!? Sort n’hem tingut del seu compromís… Si no fos per això la humanitat ja s’hauria extingit a hores d’ara!

És evident que sempre han existit mares que no han tingut llet, l’hipogàlactia potser real, molt real! També és evident que les criatures que no podien ser alletades per les seves mares eren alimentades amb “llets” de fabricació casolana: sucre o mel, llet condensada, llet evaporada, ou, farines… assaig/error, assaig/error… Molts van sobreviure però molts van morir. També hi havia l’opció de les dides, i com tot en aquesta vida hi havia de tot. La lactància solidària solia funcionar molt bé perquè era un alletament de proximitat, de tu a tu: una amiga, una veïna, una dona del poble… i ….la lactància mercenària on en la majoria de casos el benestar de les criatures podia estar en joc si atenien a més d’una criatura a la vegada.

La llet artificial no ha salvat a la humanitat, el senyor del cognom famós no tenia cap compromís amb les mares com ens volen fer creure ara. La llet artificial va ser una gran manera de donar sortida a l’excedent de producció de llet de vaca existent, va ser una manera d’augmentar la mà d’obra femenina en un moment crític de la nostra historia. La llet artificial no complia cap compromís respecte a la salut, evitava morts però res més.

Ara no ens poden voler explicar la historia a l´inrevés, la llet artificial fa escassos  anys que ens acompanya no ens ha fet arribar fins aquí com a espècie i ara per ara, tot i permetre alimentar les criatures les mares de les quals no volen alletar o no poden alletar no ha aportat res superior o millor que la lactància materna.

En fi, suposo que anirem cada vegada a pitjor, perquè a millor no anem. Només espero que aquest anunci no el vegi massa gent, no sigui que vulguin reescriure la història de la llet artificial i fer un homenatge al senyor del cognom per salvar l’espècie humana!