El perquè de tot plegat

dimarts , 14/07/2015

-

Viatjo en un tren de Barcelona a Blanes atapeït de turistes.  M’agafo com puc a les barres de la porta i em truquen per fer una entrevista per la revista Eroski Consumer. Parlem de tetes a mig pam d’orella de 10 persones mínim…. porto una hora de peu i sembla que per fi desembarquen a Calella…. Tinc 1o minuts per explicar-vos el perquè de tot plegat.

 

I el perquè de tot plegat, no és més que explicar-vos, ara que puc, els motius de la meva absència del “Som la llet”. Potser no cal justificar res però tinc ganes d’explicar-vos moltes coses… i totes bones!

Un divendres del mes d’abril de 2014, la Maria Berruezo es va presentar a la meva feina i em va fer seure per  fer-me una proposta molt simple: “Vols fer una app de lactància?”- va dir. La meva resposta: “Sí!”. Aquest “sí” és el principi de tot i ha estat un dels “Sís” més bons de la meva vida.

logoQuan vam començar no sabíem què volíem fer ni com fer-ho. Vam començar de zero i això va demanar dedicació completa.

Podeu comptar els mesos que portem treballant en silenci en el nostre projecte (sona a anunci de crema per les hemorroides… he he he!). Sovint, entre nosaltres dues, hem comparat el projecte a una gestació… Realment són molt semblants ambdós esdeveniments. Aquesta ha estat una gestació un pèl més llarga que una gestació humana però hem viscut etapes similars. Desenvolupar aquest projecte m’ha obligat, temporalment, a deixar de costat moltes coses que m’agraden, a dormir poc, a treballar molt, a sacrificar temps a la família, als amics i a qualsevol cosa que suposés temps de lleure…. Pot semblar horrible però he gaudit molt.

Així que ja podeu entendre que m’ha tocat deixar de banda el bloc una temporada… Això sí que m’ha costat, però no he donat per més. Ara, a poc a poc, espero recuperar-lo i poder fer entrades més sovint, tot i que també penso que ja està tot dit, que poca cosa més de lactància es pot explicar. Però m’estimo el bloc i faré tot el que estigui a la meva mà per mantenir-lo viu.

Ara que LactApp, com s’anomena el nostre projecte (la nostra “nena”) està a punt de néixer, que és molt real, la tenim a tocar, i ja l’hem presentat a les xarxes… Ara que això és tan real, m’agradaria dir un parell de coses… Ja sé que no cal justificar-me però jo ho necessito.

En primer lloc, LactApp és un producte del que ens agradaria viure. Pels que no ho sabeu us vull explicar que jo NO em guanyo les garrofes amb la lactància. No vull enganyar ningú, ni vendre fum ni res similar… Vull poder treballar i viure d’allò que m’apassiona, si el producte funciona, de quelcom que no em fes avergonyir. I LactApp em fa sentir molt orgullosa. Quan el pugueu veure ja em direu!  Però penso sincerament que hem fet una gran feina i que l’App pot ser molt útil i pot ajudar a moltes mares.  Ja m’ho direu. Si no us ho sembla també ho vull saber. 

En segon lloc per si algú ho posa en dubte, seguiré contribuint i regalant al meu temps a ALBA lactància. Mai he fet servir ALBA per obtenir-ne un lucre personal, i si alguna vegada algú m’ha acusat del contrari, ha ficat la pota fins el fons. Si algú penses que he fet  o puc fer res que posi en entredit la meva feina a ALBA, deixaria el grup i la meva feina al telèfon de manera immediata. Així que seguiré a ALBA.

Així doncs gràcies a tots per tot. Seguim endavant.

 

Els que ens venen llet ara ens volen vendre herbes

dilluns, 27/04/2015

-

La setmana passada vaig llegir que PUra LEche de VAca havia decidit llençar un nou producte al mercat. I tot i que ja sabeu que no tinc massa temps, m’ha calgut fer entrada per dir el que en penso de tot plegat.

.

La meva filla de 10 anys ara ja entén que la publicitat que apareix a la televisió o els anuncis de les revistes acostuma a ser mentida: una deformació creada per aconseguir omplir les butxaques a alguns, i és capaç de detectar-ho i indignar-se amb la falta de rigorositat.

Per tant ens cal l’esperit crític en els casos en els quals pensem que les coses no són com ens les volen vendre.

Deia la gran Sofia Bagüés en el darrer congrés de FEDALMA a Alboraya que la cultura del biberó no existeix, que és una cosa nostra. Que és fruit de la minoria qSom la llet-alba padró-pulevaue optem per no seguir les normes socials establertes i que ens sentim atacats per la resta de societat que fan quelcom diferent de nosaltres. No li negaré que potser té tota la raó i que tot depèn del punt de vista de cada persona, però queda clar que cada vegada més “aquests” que es mouen per interessos comercials i guanyen diners amb la cultura imperant han descobert que hi ha petits sectors de mercat que se’ls escapen.

Ah carai! Cal posar-hi remei -es van dir- ¿Quina una en podem inventar perquè les mares que opten per alletar i no compren les nostres llets artificials, s’hi deixin els calerons? Doncs ataquem on més mal fa: la por a no tenir llet

Tot i que em sobta de manera molt positiva que una marca que es dedica principalment a la llet per adults i a la llet artificial per infants ara vulgui vendre un producte a les mares que no fan servir els seus productes, realment les mares lactants són un nínxol de mercat important i cal no deixar-se perdre ni un euro.

Ara que, calia que fos just amb aquest producte? No vull donar idees, i de fet crec que havien fet un producte làctic específic per mares gestants i en període de lactància, però no hauria estat més en la seva línia fer-nos creure que per fabricar llet cal beure llet o remineralitzar la llet o afegir àcids grassos?… Però, tisanes per tenir llet? Per cert suposo que a les seves vaques també els donen aquestes tisanes, els deixen escollir el gust?

La companya i experta en son infantil Maria Berrozpe comentava que tampoc n’hi havia per tant, que tot plegat ens exclamàvem perquè a casa nostra no hi ha massa tendència a les infusions i que ella des de Suïssa ho veia més normal tot plegat.

Entenc que potser hi ha quelcom cultural i entenc que cada cultura té els seus aliments galactagogs, però no és el mateix recomanar-te que prenguis: fruits secs, bacallà o sardines, caldos de pollastre… Que dir-te que et calen unes determinades herbes que pots comprar a la farmàcia a un mòdic preu.

I li explicava a la Maria per quina raó jo no ho veia tan clar, i aquí teniu els meus perquès:

Perquè enganyen i manipulen: Les herbes que contenen aquestes infusions no estimulen res, i menys encara la lactància. Perquè no diuen les coses pel seu nom? Si et diuen que les herbes tenen bon gust (caldrà veure-ho) i que si t’agraden les tisanes potser t’agradarà la seva, doncs meravellós. Però és clar això no ven res, això no té ganxo. És millor fer servir l’imprecís terme “activa la lactància”.

Perquè creen necessitat i dependència: una de les pors més habituals és la de no tenir llet o creure que tenir llet és quelcom que depèn de la fortuna. Per tant quan la majoria de mares tenen coneixements de l’existència d’aquest producte immediatament creuran que el necessiten i que la seva producció de llet depèn de les herbes.

Perquè instauren i perpetuen la por: ¿I si no me les prenc i no tinc llet? Total són herbes naturals (bonica redundància) quin mal em poden fer… saps què et dic, que total pel que valen millor les prenc, no fos cas! I això després li explicarè a la meva veïna, amiga o cosina no sigui cas que elles no tinguin llet.

Tema a part i en què ja han entrat compis és el fet que les herbetes que porta aquest producte tenen el seu risc i poden no ser innòcues. Segurament les dosis que plantegen són segures i no hi ha cap problema en fer-se una o dues infusions al dia. El problema arriba amb les mares lactants desesperades (senyors, potser no han pensat en aquesta opció) que poden fer qualsevol cosa per aconseguir “activar” la seva producció de llet: prendre tres litres d’orxata al dia, prendre cerveses amb alcohol i sense una o dues en cada àpat, pujar a Montserrat descalça… La desesperació pot fer que aquestes mares que només se’n haurien de prendre un parell, es prenguin la caixa sencera i aquí el tema de la innocuïtat no el tinc tan clar.

Així que senyors de PUra LEche de VAca, deixeu els experiments, si teniu ganes d’inventar que sigui quelcom útil i necessari, ompliu-vos les butxaques però que sigui amb honestedat. Seria un detall.

Altres punts

dilluns, 23/03/2015

Fa moltes entrades havia parlat dels punts blancs del mugró. Punts ocasionats per una infecció o produïts per una estirada o compressió de la zona del mugró. Però no havia parlat mai dels altres punts. Així que som-hi!

-

Als mugrons poden aparèixer, a part dels dos que us he comentat, punts o butllofes al mugró. Anem un per un perquè no tenen res a veure.

Butllofes:

De la mateixa manera que quan portes unes sabates noves o petites el fregament del peu amb la sabata pot produïr un aixecament de l’epidermis que s’omple de líquid, el mateix passa quan una criatura no està ben agafada al pit. El mugró frega amb el paladar i el paladar actua de “sabata”. Aquest fregament degut a una mala postura o a un tel curt produeix una butllofa normalment a la cara del mugró.

I de la mateixa manera que les butllofes dels peus fan mal quan et tornes a posar la sabata, les que surten al mugró fan mal cada vegada que la criatura mama.

images (2)

Seria convenient revisar per quina raó s’han fet i rectificar-la si és possible, perquè si no ho fem les butllofes aniran apareixent i desapareixent sense fi.

Una vegada localitzada i controlada la causa, anem a solucionar la butllofa, podem fer dues coses:

1. No fer res. Esperant que en poques succions o pocs dies la pell s’obri i surti el líquid i es desprengui la pell.

2. Obrir-les. Amb una agulla estèril i sempre per un lateral es poden punxar per evacuar-ne el contingut.

Tant si seguiu un pla com un altre cal que les hores i dies posteriors netegeu tres o quatre vegades al dia el mugró afectat amb un sabó neutre i molta aigua. Deixeu el pit a l’aire tot el que us sigui possible per afavorir la cicatrització i evitar que s’infecti.

Punts vermells (amb sang):

Acostumen a ser molt petits, apareixen a la cara del mugró, són irregulars i clarament estan sota la pell, com retinguts. Aquest tipus de punt és causat per una succió massa intensa o per una compressió amb les genives o les dents, que produeix una petita hemorràgia que queda retinguda rera els porus del mugró.

Aquests tipus de punts poden modificar el seu color a mesura que passen les hores i els dies: són d’un color roig intens les primeres hores, després s’enfosqueixen fins arribar a ser negres i posteriorment, i com si fos un hematoma a la pell, es van “diluïnt” en una tonalitat grogosa.

Aquests punts produeixen dolor perquè colapsen la sortida de part de la llet pel mugró, el que es pot traduïr en un dolor penetrant, intens, quan la criatura succiona.

Aquests tipus de punts és millor no manipular-los ni intentar punxar-los, perquè al ser profunds la situació de dolor pot empitjorar si els burxem. La molèstia durarà uns dies fins finalment despareixer.

 

 

Si teniu alguna experiència amb punts d’altres colors estaré encantada de comentar la jugada.

A quatre pits

dilluns, 16/03/2015

 

Avui una vivència a quatre mans, a dos cors, a dos úter, a quatre pits i a molt, molt d’amor…

,

Hola:

Sóm la Sara i la Júlia. Som parella des de fa més de 6 anys i en fa dos vam decidir que ja havia arribat el moment de ser mares. Les nostres famílies ens donaven suport i de fet les dues som filles úniques així que els nostres respectius pares, que ja es veien sense néts, es van emocionar quan els vam dir el què havíem decidit.

Aquí comença l’aventura d’aconseguir quedar-nos en estat. Primer la Sara, i no va funcionar cap de les dues vegades que vam intentar IAD. Vam patir el que no està escrit, ostres quin estrès tot plegat. La Sara es va desanimar molt i tot i que era la que més ganes en tenia, finalment ho vaig intentar jo.

I bingo! A la primera ho vam aconseguir. Ja ho diuen que la tercera és la bona.

som la lletJo no he estat mai tan maternal com la Sara i de fet ella va ser la que va posar el tema sobre la taula per primera vegada i la que més ganes tenia de sentir i viure tota l’aventura de la gestació. Al cap de 8 setmanes de gestació i sense saber molt bé com, en un sopar amb amics va sortir el tema de la lactància. Jo no ho tenia massa clar, de fet pensava que poder alimentar a la criatura amb biberó ens permetria a les dues compartir més la criança de la nostra criatura. Vam tornar a casa en silenci i va ser tancar la porta i començar a parlar de què volíem, de què pensàvem… Vam passar la nit de xerrameca. I vam decidir informar-nos i preguntar, perquè el que sabíem del tema era poquet, poquet.

Vam llegir totaaaaaaaa la informació que vam aconseguir, llegir i devorar i la Sara em va convèncer que calia, si més no, intentar-ho.

I ens pensàvem que ho teníem tot ja decidit quan a les 12 setmanes algú (sí, la propietària d’aquest bloc) ens va dir: “heu pensat que teniu 4 pits?”

Sí, saber ho sabíem però a la primera no la vam captar. Com a mínim jo que sóc lenta de reflexos.

(Segueix la Sara)

Quan va dir allò dels 4 pits em sembla que vaig trigar no més de trenta segons en entendre-la i em vaig emocionar!! De veritat???? Jo podia alletar a la nostra criatura????

Era increïble! Jo que no m’havia pogut quedar embarassada podia alletar. Em sembla que vaig fregir a l’Alba a preguntes, em calia saber-ho tot. Podia començar ja? Què havia de fer? Quan? Com??

La Júlia em va veure tan emocionada que va veure ben clar que ja ho havia decidit. Així que som-hi! Tetes a l’obra!

El procés m’han dit que no cal que us l’expliqui en detall, que ja és al bloc. Només puc dir que fàcil no és. És esgotador i a més confús perquè vaig sentir com el meu cos anava modificant-se a mesura que el procés avançava: res de regla, inflamació als pits, canvis d’humor, son… Semblava jo més prenyada que la Júlia!

Realment com us dic no és simple, però no us puc descriure l’emoció de veure la primera gota de llet. No hi ha paraules! Vam fer una festa i tot (literal).

I va arribar el moment. Del part millor no us en parlo perquè va ser nefast. Va ser en una privada i no va ser gens ni mica com esperàvem.

(Segueix la Júlia)

En resum, jo estava feta pols, i tot i que una vegada a l’habitació em van posar la nena a sobre (Sí!! vam tenir una nena preciosa, la més bonica, rodoneta, perfecta…. ja callo) jo no tenia esma de res, només volia dormir.

La Sara es va fer càrrec de la nena, me la posava al pit, li col·locava els llavis…. ens anava animant a fer teta. La Sara me la posava a mamar però quan em veia cansada, neguitosa o derrotista es posava ella pell amb pell amb la nena. Encara no li donava el pit perquè ens van recomanar que els primers dies, i si tot anava bé, jo li donés tot el calostre i després quan ja tingués llet féssim el pas de posar-li a la Sara.

Em van fer una cesària i vam estar 4 dies a l’hospital, al darrer ja tenia llet i la nena mamava de conya així que va arribar el moment. El moment de la Sara.

(Segueix la Sara)

En tenia ganes i por a la vegada, volia i dolia… ¿I si no s’agafava? ¿I si no volia la meva llet?…. Em calien respostes, em calien JA!

Així que vaig col·locar-la al pit, fins aquell moment només l’havia tingut pell amb pell i ara per fi…. No us puc descriure la sensació, només dir-vos que l’habitació semblava un enterrament! Sí! Plorava tothom! Ara riem del moment però semblàvem magdalenes: jo, la Júlia, les àvies, la doctora…. Quin plan!

Des d’aquell moment els meus pits són l’alternativa, i ho dic amb molt d’orgull que quedi clar: la nena té son i la Júlia està KO, la Júlia és a la dutxa i la nena té gana, la Júlia encara no ha acabat de dinar i la nena té gana…. La meva producció no ha estat mai igual que la de la Júlia però tenim una nena que, de moment, mama dels 4 pits sense cap mena de problema. Ja ens han dit que potser als tres mesos no vulguir seguir mamant dels meus pits, però ja veurem quan arribi el moment. Ara per ara gaudim del moment!

Dones molt treballadores

dilluns, 9/03/2015

 

Ahir va ser el dia de la dona treballadora i avui vull agrair i explicar-vos la feina de les assessores de lactància.

 

Sempre he pensat que el sentiment d’agraïment és un sentiment molt potent, un sentiment que cal fomentar. Quan et sents agraït /agraïda amb algú vols retornar part del que has rebut, vols demostrar que pots fer alguna cosa igual de meravellosa per l’altre. I això es transforma en una cadena molt positiva, única i infinita.
I moltes assessores de lactància ens fiquem en tot això per agrair i retornar. Per poder oferir a algú tota l’ajuda desinteressada que ens van reglar algun moment, per poder ajudar a altres mares a aconseguir el que nosaltres hem aconseguit.

I fer-se assessora, ser voluntària en un grup, demana molt sacrifici que tot sovint no es coneix:

1. Cal dedicar hores a fer formació pràctica en un grup, el que vol dir regalar les teves hores lliures. Això sí, amb l’avantatge que durant molt temps la teva criatura et pot acompanyar al grup i això sí quesom la llet et facilita poder tenir cura dels teus fills i regalar el teu temps a desconegudes.
2. Cal dedicar hores a fer formació teòrica i la primera formació, normalment, la pagues de la teva butxaca.
3. Cal dedicar hores a seguir-se formant, llegir, compartir, escoltar…
4. Cal dedicar hores a les activitats de promoció  o formació del grup, el que vol dir tardes o caps de setmanes ocupats i sovint lluny de la família si no aconsegueixes embolicar-los en tot plegat, és clar.
5. I cal dedicar hores a resoldre consultes per telèfon, per correu electrònic, per WhatsApp, a la xarxa…

I tot per amor a l’art, sovint posant-hi diners de la teva butxaca.

Vist així sembla horrible però és tot el contrari.
Perquè malgrat tot això, malgrat tots els sacrificis que fem, els diners, les hores… ens agrada el que fem. Per algun motiu irracional ens fa felices seguir ajudant.
És cert que algunes es queden en el camí i renuncien o troben un interès diferent i ús asseguro que és difícil seguir sent assessora quan els teus fills ja són més alts que tu. Però ser assessora és un plaer, cert que sovint sacrifiquem moltes hores i molta energia,  però ajudar a que cada família trobi el seu camí és una sensació magnífica. Tot i que a totes les mares i criatures que acompanyem no els podem garantir el final que voldriem estarem sempre al seu costat.

Per tant, gràcies per la vostra feina, per suplir les carències del sistema, per regalar temps i coneixements, per donar tant cada dia.

El joc dels disbarats

dilluns, 2/03/2015

-

Fa dues setmanes em van enviar unes fotos, i vaig estar una estoneta hiperventilant…. Em va caldre llegir-ho dues vegades i que em diguessin que allò era informació “mèdica” i no un fulletó publicitari (fotos al final del text)

-

La setmana passada vaig escriure un article per la web secondbaby, m’havien preguntat quines eren les dificultats més habituals que es trobava una mare en començar la lactància. Em va sortir una llista de 5 punts. Un dels punts era els sanitaris i la seva habitual falta de formació. Bé, cada vegada que escric o recrimino als sanitaris la poca formació, o la desinformació que tenen pel que fa a la lactància us asseguro que em sap greu i tendeixo a pensar que les coses cada vegada estan millor, però després m’arriben fotos com aquestes i hiperventilo una estoneta. Podeu veure les fotos vosaltres mateixes, aquest tríptic “el regalen” en un gabinet ginecològic. Si voleu podem jugar al joc dels disbarats o a veure qui la diu més grossa.

He marcat amb cercles i he subratllat el top ten… No tinc paraules de veritat, és que no em surten. És tan gros que a aquestes alçades es pugui donar aquest tipus d’informació, que s’ofereixin consells que van directament en contra de la lactància… Horaris, herbes…

Qui i amb quins criteris ha escrit aquesta informació?

Qui i amb quins criteris cita una marca comercial d’un producte totalment innecessari?

Les recomanacions oficials són més que clares i sembla d’ineptes seguir perpetuant aquesta mena de consells sense fonament. Mantenir l’equilibri psíquic de la mare i el nadó? Però què redimonis m’esteu dient? Perquè aquesta manera de llençar la pedra i amagar la mà és tan subtil, que dóna lloc a moltes interpretacions i no totes bones.

I aquesta fal·lera de fer que les criatures dormin tirades impossibles a les nits? Estem parlant de criatures, no d’adults. I una cosa és el que ens agradaria als adults i l’altra les necessitats de la criatura. És tan complicat reconèixer que les criatures, ens agradi o no, tenen unes necessitat diferents a les nostres? Amb aquest tipus de recomanacions només s’aconsegueix crear lactàncies frustrades perquè el nen no es pot adaptar de cap manera a aquestes ritmes, i les mares acaben deixant d’alletar per problemes d’escassa producció.

Si d’un tema no en saps res no en parlis, per portar bata blanca i tenir un títol penjat a la paret la teva opinió no fonamentada en l’evidencia és només una opinió qualsevol. I les opinions i els consells millor deixar-los als veïns i als amics perquè al no portar bata blanca la majoria de vegades no te’ls creus i els ignores però, ai caram, si ho diu un metge la cosa és diferent!

Em sembla innecessari recordar el que diu AAP, AEP, OMS-UNICEF sobre la lactància perquè es pot trobar només teclejant tres paraules i estic segura que tots i totes les que em llegiu podeu recitar les recomanacions de memòria.

Estic segura que com a gines són molt bones no en tinc cap dubte, però si volen donar consells de lactància és millor que es dediquin al macramé o a jugar al bridge que ens resultarà  a tots més inofensiu.som la lletSom la llet

Bonys benignes

dilluns, 23/02/2015

-

Aquesta setmana he tingut dues consultes sobre els galactoceles i hi ha relativament poca informació a la xarxa. Així que parlem-ne.

Fa uns 10 anys em va contactar una mare per una consulta. Tenia un bony al pit i no treien l’aigua clara de què era. Ella no tenia dolor, no hi havia envermelliment, ni hi havia inflamació, ni febre… Res. Només aquest bony. Com a moltes mares lactants li van negar la possibilitat de fer-se una mamografia si no deslletava, cosa que evidentment no volia fer. Finalment després de moltes voltes va aconseguir que li fessin una ecografia i una mamografia on van descobrir que només es tractava d’un galactocele. En el seu cas el galactocele s’havia fet tan gran que no permetia que la criatura pogués treure la llet amb facilitat, ja que estava situat just sota la zona de l’arèola i comprimia la sortida de llet.

Però què és un galactocele?
Un galactocele és un quist benigne. Conté llet o una substància lletosa formada per lípids que són els mateixos que formen la llet. Es produeix una dbe4ffaf59c29c3afff12645185cfaeemena de fuga fora de les estructures de producció del pit, aquestes substàncies queden encapsulades i retingudes sense poder sortir cap al mugró.
Al tacte, el bony és una massa gran, pot tenir el volum d’una pruna (a vegades més), és suau al tacte i no és dolorós. La pell no està afectada, no hi ha envermelliment, ni pell de taronja.

I com puc saber que és segur un galactocele?
Doncs amb proves diagnòstiques que són compatibles amb la lactància: l’ecografia i la mamografia.
La primera que se sol intentar és una ecografia però sovint els resultats obtinguts poden ser confusos o poc clarificadors, ja que depenent del temps que fa que la lesió és dins el pit la seva visualització pot ser complicada.

A vegades l’ecografia és la guia per fer una punció per valorar el contingut. Si apareix un material blanquinós i lípids és gairebé definitiu. Tot i que sovint es prefereix analitzar la substancia per descartar malignitat.

Una mamografia és molt més clarificadora i permet un diagnòstic més ràpid i més clar ja que s’observa el contingut del quist amb molta més facilitat.

I ara què?

Una vegada està clar del que es tracta el següent pas és valorar si el galactocele afecta la lactància o produeix molèsties, per la seva situació, a la mare.

Si no interfereix ni molesta en res, s’acostuma a deixar fins a la finalització de la lactància. Si com en el cas que us he explicat interfereix en la lactància es procedeix a punxar-lo.

Amb l’ajuda d’un ecògraf i amb una mica d’analgèsia tòpica es punxa el bony amb una agulla. Les puncions guiades serveixen per extraure el màxim de material del galactocele. Aquest procediment és el mateix que caldria fer en cas d’un abscés, ja que tot i que la punxada no és agradable, és molt més simple recuperar-se que quan s’opta per obrir el pit.

Usualment es treu força material de dins el bony però és molt habitual que no sigui suficient amb una punxada i caldrà repetir el procediment per buidar-lo completament.
També es donen antibiòtics a la mare per evitar que es produeixi una infecció, però això és tot.

Recordeu que qualsevol bony que aparegui al pit durant la gestació o la lactància ha de ser degudament avaluat per un especialista.

701, grip i segueixen les polèmiques

dilluns, 16/02/2015

 

Escric des del llit amb una febrada de nassos, em fa mal tot i el cap em bull.

 

som la lletEn primer lloc informar-vos que aquesta és l’entrada 701 del bloc, aviat és dit. Qui hi ho hauria dit i, tot i que ara no li puc dedicar tot el temps que voldria (aviat sabreu que ocupa les meves hores), no puc deixar de flipar per haver arribat fins aquí. Moltes gràcies a tots, gràcies per tots els comentaris i per tots els likes i les piulades. Gràcies per ser-hi. Aixx els mocs em poden.

I sí, les polèmiques segueixen, les lluites de qui fa o no fa les coses bé, la guerra que ens volen fer jugar, la repetició obsessiva de les males mares versus les males mares, la perpetuació de la por a les talibanes de la teta, les pressions, la culpa…. Ostres quin cansament! Feu el que vulgueu i sigueu felices!

La socitat és cruel, primera lliçó per qualsevol dona que vulgui ser mare, prepareu-vos per ser reprobades, acusades i menyspreuades per la vostra elecció d’una determinada manera criar. Conèixer aquest petit detall és clau per tenir èxit.

El segon, no doneu explicacions de res, no serveix per res, és esgotador i absurd perquè la societat no sap escoltar. No els precupa què necessiteu, no els importa.

Així que repeteixo, no us deixeu torturar  i feu el que us surti de les tetes.

He dit.

Apa, cuideu-vos i eviteu arreplegar virus!

En safata de plata

dilluns, 9/02/2015

.

 

A aquestes alçades del campionat suposo que totes sabeu la polèmica que ha causat la publicació del llibre que ja sabeu, made in Dr. Edip (de la mateixa manera que no anomeno mai pel seu nom al Dr. Malson ara faré el mateix. Em nego a donar-los bombo de manera directe) que ha carregat contra la lactància i contra totes les recomanacions oficials per explicar-nos la seva opinió sobre el tema.

.

Bé, cal dir que quan vaig llegir la contraportada em va agafar un atac de riure . Només era una provocació? Era un broma? DE VERITAT????

Aquí va arribar el punt d’indignació, tipus tap de cava, però també  de reflexió.

Jo mateixa vaig signar la petició de Change.org en contra del contingut del llibre i vaig fer una infografia inspirada en el tema però a la vegada m’avergonyia de certs comentaris que anaven apareixen a les xarxes… Vaig patir una mena de déjà vu i vaig reviure el que va passar amb el magazine del Mundo. Perquè és exactament el mateix i de nou havíem caigut en la trampa d’aquest senyor: que parlin de mi encara que sigui malament. Doncs just és el que ha aconseguit, que un llibre que podia passar sense pena ni gloria hagi estat un contingut de la premsa nacional.

Ara us demano un exercici complicat, un exercici que no és fàcil.  Per un moment no sigueu mares, no sigueu lactivistes, esborreu del vostre cervell qualsevol informació relacionada amb la lactància, imagineu que no sabeu res de lactància i responeu mentalment:

Quina informació teníeu abans de ser mares de la lactància?282816321_03772c873e_z

Si en aquell moment us mostressin una foto d’un bebè de dos o tres anys mamant, que sentiríeu?

Que pensaríeu davant la notícia que han volgut “prohibir” un llibre d’un pediatra?

Qué sentireiu en saber que un grup de mares han quedat a la porta de la lliberia per fer una tetada (i biberonada)?

Sigueu francs.

Està clar que no estem d’acord amb les informacions que promulga aquest senyor, és cert que ens fa bullir la sang però no podem caure en la seva trampa. Perquè encara que no ens agradi, la majoria de la societat no en sap res concret de la lactància però si té molts prejudicis, moltes idees errònies i preconcebudes i ens agradi o no els grups prolactancia fem por. Les coses són així i ens cal treballar per forjar-nos una imatge lluny d’aquests estereotips que a alguns els van genial.

Un segon tema és que no he llegit el llibre i per aquesta raó no puc opinar del seu contingut fins que el llegeixi. Una vegada llegit si cal procediré a esbudellar-lo. Però de moment, per una contra no es pot opinar massa.

I en darrer lloc hi ha un punt (UN) en el que puc arribar a donar la raó al doctor en qüestió. Tot té límtits i el límit es perd quan no es té informació o quan aquesta informació és ignorada.

Ara tots som molt prolactancia, però jo cada vegada que en sé més de lactància tinc més por perquè m’adono del tot el que no sé i quan llegeixo comentaris o m’he de quadrar amb una família perquè donin llet artificial a mansalva a la seva criatura se’m remou tot.

La lactància materna és el que hauríem de fomentar i defensar sense cap dubte, però per fer-ho cal que els professionals tinguin una bona formació, no serveix ser molt prolactancia i dir que no passa res quan un nen d’un mes (o dos) no ha recuperat el pes del naixement. Les assessores, les doules, els sanitaris no podem deixar anar missatges de tranquil·litat. Hi ha situacions en les que cal actuar i ser prudent és una virtut que no hem de perdre. No tinc cap dubte que aquest senyor ha aprofitat alguns casos reals (ara per ara no puc dubtar que hagi vist certes coses) per fer un llibre donant la seva opinió. Perquè hi ha situacions que espanten. Però el problema no es la lactància, és la mala formació en lactància de tots la que porta a situacions perilloses per a les criatures. Però és clar, és més espectacular parlar de les víctimes de la lactància que del que genera els problemes, la desinformació i l’excés de confiança en la lactància. Perquè generalment tot va perfecte però sempre hi ha excepcions.

I siguem francs li ha anat de perles la reacció airada per quedar com la víctima del lobby proteta, li hem servit en safata de plata tot plegat!

Foto: Thomas Widmann

13

dilluns, 2/02/2015

En aquest relat no hi ha noms ni detalls concrets per desig exprés de la mare  tot i això ho vol compartir. Gràcies….

 .

“Vam tenir un nen…

Aquests dies va fer cinc anys que el nostre petit va decidir marxar.

Fa cinc anys i sembla que fos ahir…

Sento començar pel final però des del primer minut vam saber que el final de la vida del nostre petit estava escrita.

Em vaig quedar embarassada, no va costar massa i em sentia genial. Tot anava bé, em sentia bé, teníem moltes ganes de tenir fills tant la meva parella i jo veníem de 310972_10200598238271226_731108515_nfamília numerosa, les meves germanes ja tenien nens i  faltava jo. Així que tothom estava feliç, era com tancar un cercle.

Vam anar a fer una eco de rutina i quan vam veure la cara del metge vam saber que alguna cosa no anava bé. El silenci, recordo aquell silenci com un ganivet. Quin dolor.

En aquell moment només sabíem que alguna cosa no anava bé però ells no es volien mullar gaire, van parlar… i parlaven i parlaven però no els sentia.  Des d’aquell moment crec que no vaig sentir i quan dic sentir parlo de sentir en tots els sentits. Era una mena de zoombie que es deixava portar. Van ser unes setmanes de metges, proves, paraules….dubtes…fins que finalment ens van dir que el nostre petit tenia una  trisomia del cromosoma 13.

De nou moltes més paraules, totes horribles que parlaven de malformacions, discapacitat, taxes de supervivència ínfimes… mort i res més…. mort…

Ens vam plantejar què volíem fer, ens parlaven de qualitat de vida, de  solucions ràpides… No sóc religiosa, ni sóc creient, ni res de tot això… Només sóc una cagada. Així com sona. No volia moure fitxa, no volia fer res. Hauria volgut aturar el temps i deixar-lo a dintre meu: petitó i belluguet…. Vaig demanar silenci a tothom, amb els meus pensaments ja en tenia prou.

Però el temps no s’atura i el meu petit va decidir trencar les estadístiques que parlen d’avortament i de mort intrauterina per néixer un assoleitat matí de primavera. Em van fer una cesària (en la que cal dir que potser per la situació excepcional em vaig sentir extremadament cuidada) i el vaig veure de lluny, embolicadet…era tan petit.

Metges, silencis, esperes… la majoria de nens que neixen amb la Síndrome de Patau moren, així que no hi ha havia massa a esperar. Però jo volia conèixer al meu fill, el volia veure i punt.

Miraculosament i per contra del que tothom esperava va resistir la primera  nit… i aquí va ser quan em vaig despertar. Havia d’alimentar al meu fill!! Les meves germanes havien alletat i  m’havien explicat mil cops el rotllo de la lactància…. Vaig demanar un tirallets i vaig començar a estimular. Suposo que ho van fer per compassió o per no portar-me la contraria. Li van posar una sonda nasogàstrica perquè amb les malformacions facials era impossible que mamés….

I van passar els dies i el molt tossut seguia lluitant i van decidir que es mantenia prou estable per treure’l de la seva urna de vidre. I el vaig poder agafar…. finalment.

Ens van dir clarament que la cosa no pintava bé, que no tenia solució però que al hospital tampoc hi podien fer res. Així que vam marxar a casa.

La meva llet, extraure’m llet, alimentar-lo amb la meva llet era l’única cosa que podia fer, no hi havia medicina, bé n’hi donaven un munt però només eren pal·liatives, no podien guarir-lo…però jo confiava en la meva llet. Si em quedava curta, les meves germanes entraven al rescat amb potets de la seva llet.

Em sembla que el fet d’haver d’estar pendent de la producció em va mantenir activa, era un mena d’autòmat que es preguntava quant viuria el seu petit. No vaig saber gaudir massa del moment ho he de confessar, pensava massa en que cada minut que passava era un minut menys, una hora menys, un dia menys, una setmana menys….

Als 98 dies de vida va decidir marxar… silenciós, sense neguit… plàcidament… va marxar.

Estava preparada per aquell moment des que vaig saber la malaltia que tenia estava preparada per la pèrdua, des del primer moment que van dir trisomia 13.

Res va ser com esperava, res va ser com se suposa que ha de ser…

La nostra lactància també es va apagar sola, vaig deixar de treure’m llet, vaig disminuir les extraccions i en una setmana es va acabar….

Bé, el nostre final no podia ser feliç però ara us puc dir que ho sóc…. Li vull donar les gràcies l’Alba per traduir el relat i per permetre’m fer-lo públic de manera anònima.”