Altres punts

dilluns, 23/03/2015

Fa moltes entrades havia parlat dels punts blancs del mugró. Punts ocasionats per una infecció o produïts per una estirada o compressió de la zona del mugró. Però no havia parlat mai dels altres punts. Així que som-hi!

-

Als mugrons poden aparèixer, a part dels dos que us he comentat, punts o butllofes al mugró. Anem un per un perquè no tenen res a veure.

Butllofes:

De la mateixa manera que quan portes unes sabates noves o petites el fregament del peu amb la sabata pot produïr un aixecament de l’epidermis que s’omple de líquid, el mateix passa quan una criatura no està ben agafada al pit. El mugró frega amb el paladar i el paladar actua de “sabata”. Aquest fregament degut a una mala postura o a un tel curt produeix una butllofa normalment a la cara del mugró.

I de la mateixa manera que les butllofes dels peus fan mal quan et tornes a posar la sabata, les que surten al mugró fan mal cada vegada que la criatura mama.

images (2)

Seria convenient revisar per quina raó s’han fet i rectificar-la si és possible, perquè si no ho fem les butllofes aniran apareixent i desapareixent sense fi.

Una vegada localitzada i controlada la causa, anem a solucionar la butllofa, podem fer dues coses:

1. No fer res. Esperant que en poques succions o pocs dies la pell s’obri i surti el líquid i es desprengui la pell.

2. Obrir-les. Amb una agulla estèril i sempre per un lateral es poden punxar per evacuar-ne el contingut.

Tant si seguiu un pla com un altre cal que les hores i dies posteriors netegeu tres o quatre vegades al dia el mugró afectat amb un sabó neutre i molta aigua. Deixeu el pit a l’aire tot el que us sigui possible per afavorir la cicatrització i evitar que s’infecti.

Punts vermells (amb sang):

Acostumen a ser molt petits, apareixen a la cara del mugró, són irregulars i clarament estan sota la pell, com retinguts. Aquest tipus de punt és causat per una succió massa intensa o per una compressió amb les genives o les dents, que produeix una petita hemorràgia que queda retinguda rera els porus del mugró.

Aquests tipus de punts poden modificar el seu color a mesura que passen les hores i els dies: són d’un color roig intens les primeres hores, després s’enfosqueixen fins arribar a ser negres i posteriorment, i com si fos un hematoma a la pell, es van “diluïnt” en una tonalitat grogosa.

Aquests punts produeixen dolor perquè colapsen la sortida de part de la llet pel mugró, el que es pot traduïr en un dolor penetrant, intens, quan la criatura succiona.

Aquests tipus de punts és millor no manipular-los ni intentar punxar-los, perquè al ser profunds la situació de dolor pot empitjorar si els burxem. La molèstia durarà uns dies fins finalment despareixer.

 

 

Si teniu alguna experiència amb punts d’altres colors estaré encantada de comentar la jugada.

A quatre pits

dilluns, 16/03/2015

 

Avui una vivència a quatre mans, a dos cors, a dos úter, a quatre pits i a molt, molt d’amor…

,

Hola:

Sóm la Sara i la Júlia. Som parella des de fa més de 6 anys i en fa dos vam decidir que ja havia arribat el moment de ser mares. Les nostres famílies ens donaven suport i de fet les dues som filles úniques així que els nostres respectius pares, que ja es veien sense néts, es van emocionar quan els vam dir el què havíem decidit.

Aquí comença l’aventura d’aconseguir quedar-nos en estat. Primer la Sara, i no va funcionar cap de les dues vegades que vam intentar IAD. Vam patir el que no està escrit, ostres quin estrès tot plegat. La Sara es va desanimar molt i tot i que era la que més ganes en tenia, finalment ho vaig intentar jo.

I bingo! A la primera ho vam aconseguir. Ja ho diuen que la tercera és la bona.

som la lletJo no he estat mai tan maternal com la Sara i de fet ella va ser la que va posar el tema sobre la taula per primera vegada i la que més ganes tenia de sentir i viure tota l’aventura de la gestació. Al cap de 8 setmanes de gestació i sense saber molt bé com, en un sopar amb amics va sortir el tema de la lactància. Jo no ho tenia massa clar, de fet pensava que poder alimentar a la criatura amb biberó ens permetria a les dues compartir més la criança de la nostra criatura. Vam tornar a casa en silenci i va ser tancar la porta i començar a parlar de què volíem, de què pensàvem… Vam passar la nit de xerrameca. I vam decidir informar-nos i preguntar, perquè el que sabíem del tema era poquet, poquet.

Vam llegir totaaaaaaaa la informació que vam aconseguir, llegir i devorar i la Sara em va convèncer que calia, si més no, intentar-ho.

I ens pensàvem que ho teníem tot ja decidit quan a les 12 setmanes algú (sí, la propietària d’aquest bloc) ens va dir: “heu pensat que teniu 4 pits?”

Sí, saber ho sabíem però a la primera no la vam captar. Com a mínim jo que sóc lenta de reflexos.

(Segueix la Sara)

Quan va dir allò dels 4 pits em sembla que vaig trigar no més de trenta segons en entendre-la i em vaig emocionar!! De veritat???? Jo podia alletar a la nostra criatura????

Era increïble! Jo que no m’havia pogut quedar embarassada podia alletar. Em sembla que vaig fregir a l’Alba a preguntes, em calia saber-ho tot. Podia començar ja? Què havia de fer? Quan? Com??

La Júlia em va veure tan emocionada que va veure ben clar que ja ho havia decidit. Així que som-hi! Tetes a l’obra!

El procés m’han dit que no cal que us l’expliqui en detall, que ja és al bloc. Només puc dir que fàcil no és. És esgotador i a més confús perquè vaig sentir com el meu cos anava modificant-se a mesura que el procés avançava: res de regla, inflamació als pits, canvis d’humor, son… Semblava jo més prenyada que la Júlia!

Realment com us dic no és simple, però no us puc descriure l’emoció de veure la primera gota de llet. No hi ha paraules! Vam fer una festa i tot (literal).

I va arribar el moment. Del part millor no us en parlo perquè va ser nefast. Va ser en una privada i no va ser gens ni mica com esperàvem.

(Segueix la Júlia)

En resum, jo estava feta pols, i tot i que una vegada a l’habitació em van posar la nena a sobre (Sí!! vam tenir una nena preciosa, la més bonica, rodoneta, perfecta…. ja callo) jo no tenia esma de res, només volia dormir.

La Sara es va fer càrrec de la nena, me la posava al pit, li col·locava els llavis…. ens anava animant a fer teta. La Sara me la posava a mamar però quan em veia cansada, neguitosa o derrotista es posava ella pell amb pell amb la nena. Encara no li donava el pit perquè ens van recomanar que els primers dies, i si tot anava bé, jo li donés tot el calostre i després quan ja tingués llet féssim el pas de posar-li a la Sara.

Em van fer una cesària i vam estar 4 dies a l’hospital, al darrer ja tenia llet i la nena mamava de conya així que va arribar el moment. El moment de la Sara.

(Segueix la Sara)

En tenia ganes i por a la vegada, volia i dolia… ¿I si no s’agafava? ¿I si no volia la meva llet?…. Em calien respostes, em calien JA!

Així que vaig col·locar-la al pit, fins aquell moment només l’havia tingut pell amb pell i ara per fi…. No us puc descriure la sensació, només dir-vos que l’habitació semblava un enterrament! Sí! Plorava tothom! Ara riem del moment però semblàvem magdalenes: jo, la Júlia, les àvies, la doctora…. Quin plan!

Des d’aquell moment els meus pits són l’alternativa, i ho dic amb molt d’orgull que quedi clar: la nena té son i la Júlia està KO, la Júlia és a la dutxa i la nena té gana, la Júlia encara no ha acabat de dinar i la nena té gana…. La meva producció no ha estat mai igual que la de la Júlia però tenim una nena que, de moment, mama dels 4 pits sense cap mena de problema. Ja ens han dit que potser als tres mesos no vulguir seguir mamant dels meus pits, però ja veurem quan arribi el moment. Ara per ara gaudim del moment!

Dones molt treballadores

dilluns, 9/03/2015

 

Ahir va ser el dia de la dona treballadora i avui vull agrair i explicar-vos la feina de les assessores de lactància.

 

Sempre he pensat que el sentiment d’agraïment és un sentiment molt potent, un sentiment que cal fomentar. Quan et sents agraït /agraïda amb algú vols retornar part del que has rebut, vols demostrar que pots fer alguna cosa igual de meravellosa per l’altre. I això es transforma en una cadena molt positiva, única i infinita.
I moltes assessores de lactància ens fiquem en tot això per agrair i retornar. Per poder oferir a algú tota l’ajuda desinteressada que ens van reglar algun moment, per poder ajudar a altres mares a aconseguir el que nosaltres hem aconseguit.

I fer-se assessora, ser voluntària en un grup, demana molt sacrifici que tot sovint no es coneix:

1. Cal dedicar hores a fer formació pràctica en un grup, el que vol dir regalar les teves hores lliures. Això sí, amb l’avantatge que durant molt temps la teva criatura et pot acompanyar al grup i això sí quesom la llet et facilita poder tenir cura dels teus fills i regalar el teu temps a desconegudes.
2. Cal dedicar hores a fer formació teòrica i la primera formació, normalment, la pagues de la teva butxaca.
3. Cal dedicar hores a seguir-se formant, llegir, compartir, escoltar…
4. Cal dedicar hores a les activitats de promoció  o formació del grup, el que vol dir tardes o caps de setmanes ocupats i sovint lluny de la família si no aconsegueixes embolicar-los en tot plegat, és clar.
5. I cal dedicar hores a resoldre consultes per telèfon, per correu electrònic, per WhatsApp, a la xarxa…

I tot per amor a l’art, sovint posant-hi diners de la teva butxaca.

Vist així sembla horrible però és tot el contrari.
Perquè malgrat tot això, malgrat tots els sacrificis que fem, els diners, les hores… ens agrada el que fem. Per algun motiu irracional ens fa felices seguir ajudant.
És cert que algunes es queden en el camí i renuncien o troben un interès diferent i ús asseguro que és difícil seguir sent assessora quan els teus fills ja són més alts que tu. Però ser assessora és un plaer, cert que sovint sacrifiquem moltes hores i molta energia,  però ajudar a que cada família trobi el seu camí és una sensació magnífica. Tot i que a totes les mares i criatures que acompanyem no els podem garantir el final que voldriem estarem sempre al seu costat.

Per tant, gràcies per la vostra feina, per suplir les carències del sistema, per regalar temps i coneixements, per donar tant cada dia.

El joc dels disbarats

dilluns, 2/03/2015

-

Fa dues setmanes em van enviar unes fotos, i vaig estar una estoneta hiperventilant…. Em va caldre llegir-ho dues vegades i que em diguessin que allò era informació “mèdica” i no un fulletó publicitari (fotos al final del text)

-

La setmana passada vaig escriure un article per la web secondbaby, m’havien preguntat quines eren les dificultats més habituals que es trobava una mare en començar la lactància. Em va sortir una llista de 5 punts. Un dels punts era els sanitaris i la seva habitual falta de formació. Bé, cada vegada que escric o recrimino als sanitaris la poca formació, o la desinformació que tenen pel que fa a la lactància us asseguro que em sap greu i tendeixo a pensar que les coses cada vegada estan millor, però després m’arriben fotos com aquestes i hiperventilo una estoneta. Podeu veure les fotos vosaltres mateixes, aquest tríptic “el regalen” en un gabinet ginecològic. Si voleu podem jugar al joc dels disbarats o a veure qui la diu més grossa.

He marcat amb cercles i he subratllat el top ten… No tinc paraules de veritat, és que no em surten. És tan gros que a aquestes alçades es pugui donar aquest tipus d’informació, que s’ofereixin consells que van directament en contra de la lactància… Horaris, herbes…

Qui i amb quins criteris ha escrit aquesta informació?

Qui i amb quins criteris cita una marca comercial d’un producte totalment innecessari?

Les recomanacions oficials són més que clares i sembla d’ineptes seguir perpetuant aquesta mena de consells sense fonament. Mantenir l’equilibri psíquic de la mare i el nadó? Però què redimonis m’esteu dient? Perquè aquesta manera de llençar la pedra i amagar la mà és tan subtil, que dóna lloc a moltes interpretacions i no totes bones.

I aquesta fal·lera de fer que les criatures dormin tirades impossibles a les nits? Estem parlant de criatures, no d’adults. I una cosa és el que ens agradaria als adults i l’altra les necessitats de la criatura. És tan complicat reconèixer que les criatures, ens agradi o no, tenen unes necessitat diferents a les nostres? Amb aquest tipus de recomanacions només s’aconsegueix crear lactàncies frustrades perquè el nen no es pot adaptar de cap manera a aquestes ritmes, i les mares acaben deixant d’alletar per problemes d’escassa producció.

Si d’un tema no en saps res no en parlis, per portar bata blanca i tenir un títol penjat a la paret la teva opinió no fonamentada en l’evidencia és només una opinió qualsevol. I les opinions i els consells millor deixar-los als veïns i als amics perquè al no portar bata blanca la majoria de vegades no te’ls creus i els ignores però, ai caram, si ho diu un metge la cosa és diferent!

Em sembla innecessari recordar el que diu AAP, AEP, OMS-UNICEF sobre la lactància perquè es pot trobar només teclejant tres paraules i estic segura que tots i totes les que em llegiu podeu recitar les recomanacions de memòria.

Estic segura que com a gines són molt bones no en tinc cap dubte, però si volen donar consells de lactància és millor que es dediquin al macramé o a jugar al bridge que ens resultarà  a tots més inofensiu.som la lletSom la llet

Bonys benignes

dilluns, 23/02/2015

-

Aquesta setmana he tingut dues consultes sobre els galactoceles i hi ha relativament poca informació a la xarxa. Així que parlem-ne.

Fa uns 10 anys em va contactar una mare per una consulta. Tenia un bony al pit i no treien l’aigua clara de què era. Ella no tenia dolor, no hi havia envermelliment, ni hi havia inflamació, ni febre… Res. Només aquest bony. Com a moltes mares lactants li van negar la possibilitat de fer-se una mamografia si no deslletava, cosa que evidentment no volia fer. Finalment després de moltes voltes va aconseguir que li fessin una ecografia i una mamografia on van descobrir que només es tractava d’un galactocele. En el seu cas el galactocele s’havia fet tan gran que no permetia que la criatura pogués treure la llet amb facilitat, ja que estava situat just sota la zona de l’arèola i comprimia la sortida de llet.

Però què és un galactocele?
Un galactocele és un quist benigne. Conté llet o una substància lletosa formada per lípids que són els mateixos que formen la llet. Es produeix una dbe4ffaf59c29c3afff12645185cfaeemena de fuga fora de les estructures de producció del pit, aquestes substàncies queden encapsulades i retingudes sense poder sortir cap al mugró.
Al tacte, el bony és una massa gran, pot tenir el volum d’una pruna (a vegades més), és suau al tacte i no és dolorós. La pell no està afectada, no hi ha envermelliment, ni pell de taronja.

I com puc saber que és segur un galactocele?
Doncs amb proves diagnòstiques que són compatibles amb la lactància: l’ecografia i la mamografia.
La primera que se sol intentar és una ecografia però sovint els resultats obtinguts poden ser confusos o poc clarificadors, ja que depenent del temps que fa que la lesió és dins el pit la seva visualització pot ser complicada.

A vegades l’ecografia és la guia per fer una punció per valorar el contingut. Si apareix un material blanquinós i lípids és gairebé definitiu. Tot i que sovint es prefereix analitzar la substancia per descartar malignitat.

Una mamografia és molt més clarificadora i permet un diagnòstic més ràpid i més clar ja que s’observa el contingut del quist amb molta més facilitat.

I ara què?

Una vegada està clar del que es tracta el següent pas és valorar si el galactocele afecta la lactància o produeix molèsties, per la seva situació, a la mare.

Si no interfereix ni molesta en res, s’acostuma a deixar fins a la finalització de la lactància. Si com en el cas que us he explicat interfereix en la lactància es procedeix a punxar-lo.

Amb l’ajuda d’un ecògraf i amb una mica d’analgèsia tòpica es punxa el bony amb una agulla. Les puncions guiades serveixen per extraure el màxim de material del galactocele. Aquest procediment és el mateix que caldria fer en cas d’un abscés, ja que tot i que la punxada no és agradable, és molt més simple recuperar-se que quan s’opta per obrir el pit.

Usualment es treu força material de dins el bony però és molt habitual que no sigui suficient amb una punxada i caldrà repetir el procediment per buidar-lo completament.
També es donen antibiòtics a la mare per evitar que es produeixi una infecció, però això és tot.

Recordeu que qualsevol bony que aparegui al pit durant la gestació o la lactància ha de ser degudament avaluat per un especialista.

701, grip i segueixen les polèmiques

dilluns, 16/02/2015

 

Escric des del llit amb una febrada de nassos, em fa mal tot i el cap em bull.

 

som la lletEn primer lloc informar-vos que aquesta és l’entrada 701 del bloc, aviat és dit. Qui hi ho hauria dit i, tot i que ara no li puc dedicar tot el temps que voldria (aviat sabreu que ocupa les meves hores), no puc deixar de flipar per haver arribat fins aquí. Moltes gràcies a tots, gràcies per tots els comentaris i per tots els likes i les piulades. Gràcies per ser-hi. Aixx els mocs em poden.

I sí, les polèmiques segueixen, les lluites de qui fa o no fa les coses bé, la guerra que ens volen fer jugar, la repetició obsessiva de les males mares versus les males mares, la perpetuació de la por a les talibanes de la teta, les pressions, la culpa…. Ostres quin cansament! Feu el que vulgueu i sigueu felices!

La socitat és cruel, primera lliçó per qualsevol dona que vulgui ser mare, prepareu-vos per ser reprobades, acusades i menyspreuades per la vostra elecció d’una determinada manera criar. Conèixer aquest petit detall és clau per tenir èxit.

El segon, no doneu explicacions de res, no serveix per res, és esgotador i absurd perquè la societat no sap escoltar. No els precupa què necessiteu, no els importa.

Així que repeteixo, no us deixeu torturar  i feu el que us surti de les tetes.

He dit.

Apa, cuideu-vos i eviteu arreplegar virus!

En safata de plata

dilluns, 9/02/2015

.

 

A aquestes alçades del campionat suposo que totes sabeu la polèmica que ha causat la publicació del llibre que ja sabeu, made in Dr. Edip (de la mateixa manera que no anomeno mai pel seu nom al Dr. Malson ara faré el mateix. Em nego a donar-los bombo de manera directe) que ha carregat contra la lactància i contra totes les recomanacions oficials per explicar-nos la seva opinió sobre el tema.

.

Bé, cal dir que quan vaig llegir la contraportada em va agafar un atac de riure . Només era una provocació? Era un broma? DE VERITAT????

Aquí va arribar el punt d’indignació, tipus tap de cava, però també  de reflexió.

Jo mateixa vaig signar la petició de Change.org en contra del contingut del llibre i vaig fer una infografia inspirada en el tema però a la vegada m’avergonyia de certs comentaris que anaven apareixen a les xarxes… Vaig patir una mena de déjà vu i vaig reviure el que va passar amb el magazine del Mundo. Perquè és exactament el mateix i de nou havíem caigut en la trampa d’aquest senyor: que parlin de mi encara que sigui malament. Doncs just és el que ha aconseguit, que un llibre que podia passar sense pena ni gloria hagi estat un contingut de la premsa nacional.

Ara us demano un exercici complicat, un exercici que no és fàcil.  Per un moment no sigueu mares, no sigueu lactivistes, esborreu del vostre cervell qualsevol informació relacionada amb la lactància, imagineu que no sabeu res de lactància i responeu mentalment:

Quina informació teníeu abans de ser mares de la lactància?282816321_03772c873e_z

Si en aquell moment us mostressin una foto d’un bebè de dos o tres anys mamant, que sentiríeu?

Que pensaríeu davant la notícia que han volgut “prohibir” un llibre d’un pediatra?

Qué sentireiu en saber que un grup de mares han quedat a la porta de la lliberia per fer una tetada (i biberonada)?

Sigueu francs.

Està clar que no estem d’acord amb les informacions que promulga aquest senyor, és cert que ens fa bullir la sang però no podem caure en la seva trampa. Perquè encara que no ens agradi, la majoria de la societat no en sap res concret de la lactància però si té molts prejudicis, moltes idees errònies i preconcebudes i ens agradi o no els grups prolactancia fem por. Les coses són així i ens cal treballar per forjar-nos una imatge lluny d’aquests estereotips que a alguns els van genial.

Un segon tema és que no he llegit el llibre i per aquesta raó no puc opinar del seu contingut fins que el llegeixi. Una vegada llegit si cal procediré a esbudellar-lo. Però de moment, per una contra no es pot opinar massa.

I en darrer lloc hi ha un punt (UN) en el que puc arribar a donar la raó al doctor en qüestió. Tot té límtits i el límit es perd quan no es té informació o quan aquesta informació és ignorada.

Ara tots som molt prolactancia, però jo cada vegada que en sé més de lactància tinc més por perquè m’adono del tot el que no sé i quan llegeixo comentaris o m’he de quadrar amb una família perquè donin llet artificial a mansalva a la seva criatura se’m remou tot.

La lactància materna és el que hauríem de fomentar i defensar sense cap dubte, però per fer-ho cal que els professionals tinguin una bona formació, no serveix ser molt prolactancia i dir que no passa res quan un nen d’un mes (o dos) no ha recuperat el pes del naixement. Les assessores, les doules, els sanitaris no podem deixar anar missatges de tranquil·litat. Hi ha situacions en les que cal actuar i ser prudent és una virtut que no hem de perdre. No tinc cap dubte que aquest senyor ha aprofitat alguns casos reals (ara per ara no puc dubtar que hagi vist certes coses) per fer un llibre donant la seva opinió. Perquè hi ha situacions que espanten. Però el problema no es la lactància, és la mala formació en lactància de tots la que porta a situacions perilloses per a les criatures. Però és clar, és més espectacular parlar de les víctimes de la lactància que del que genera els problemes, la desinformació i l’excés de confiança en la lactància. Perquè generalment tot va perfecte però sempre hi ha excepcions.

I siguem francs li ha anat de perles la reacció airada per quedar com la víctima del lobby proteta, li hem servit en safata de plata tot plegat!

Foto: Thomas Widmann

13

dilluns, 2/02/2015

En aquest relat no hi ha noms ni detalls concrets per desig exprés de la mare  tot i això ho vol compartir. Gràcies….

 .

“Vam tenir un nen…

Aquests dies va fer cinc anys que el nostre petit va decidir marxar.

Fa cinc anys i sembla que fos ahir…

Sento començar pel final però des del primer minut vam saber que el final de la vida del nostre petit estava escrita.

Em vaig quedar embarassada, no va costar massa i em sentia genial. Tot anava bé, em sentia bé, teníem moltes ganes de tenir fills tant la meva parella i jo veníem de 310972_10200598238271226_731108515_nfamília numerosa, les meves germanes ja tenien nens i  faltava jo. Així que tothom estava feliç, era com tancar un cercle.

Vam anar a fer una eco de rutina i quan vam veure la cara del metge vam saber que alguna cosa no anava bé. El silenci, recordo aquell silenci com un ganivet. Quin dolor.

En aquell moment només sabíem que alguna cosa no anava bé però ells no es volien mullar gaire, van parlar… i parlaven i parlaven però no els sentia.  Des d’aquell moment crec que no vaig sentir i quan dic sentir parlo de sentir en tots els sentits. Era una mena de zoombie que es deixava portar. Van ser unes setmanes de metges, proves, paraules….dubtes…fins que finalment ens van dir que el nostre petit tenia una  trisomia del cromosoma 13.

De nou moltes més paraules, totes horribles que parlaven de malformacions, discapacitat, taxes de supervivència ínfimes… mort i res més…. mort…

Ens vam plantejar què volíem fer, ens parlaven de qualitat de vida, de  solucions ràpides… No sóc religiosa, ni sóc creient, ni res de tot això… Només sóc una cagada. Així com sona. No volia moure fitxa, no volia fer res. Hauria volgut aturar el temps i deixar-lo a dintre meu: petitó i belluguet…. Vaig demanar silenci a tothom, amb els meus pensaments ja en tenia prou.

Però el temps no s’atura i el meu petit va decidir trencar les estadístiques que parlen d’avortament i de mort intrauterina per néixer un assoleitat matí de primavera. Em van fer una cesària (en la que cal dir que potser per la situació excepcional em vaig sentir extremadament cuidada) i el vaig veure de lluny, embolicadet…era tan petit.

Metges, silencis, esperes… la majoria de nens que neixen amb la Síndrome de Patau moren, així que no hi ha havia massa a esperar. Però jo volia conèixer al meu fill, el volia veure i punt.

Miraculosament i per contra del que tothom esperava va resistir la primera  nit… i aquí va ser quan em vaig despertar. Havia d’alimentar al meu fill!! Les meves germanes havien alletat i  m’havien explicat mil cops el rotllo de la lactància…. Vaig demanar un tirallets i vaig començar a estimular. Suposo que ho van fer per compassió o per no portar-me la contraria. Li van posar una sonda nasogàstrica perquè amb les malformacions facials era impossible que mamés….

I van passar els dies i el molt tossut seguia lluitant i van decidir que es mantenia prou estable per treure’l de la seva urna de vidre. I el vaig poder agafar…. finalment.

Ens van dir clarament que la cosa no pintava bé, que no tenia solució però que al hospital tampoc hi podien fer res. Així que vam marxar a casa.

La meva llet, extraure’m llet, alimentar-lo amb la meva llet era l’única cosa que podia fer, no hi havia medicina, bé n’hi donaven un munt però només eren pal·liatives, no podien guarir-lo…però jo confiava en la meva llet. Si em quedava curta, les meves germanes entraven al rescat amb potets de la seva llet.

Em sembla que el fet d’haver d’estar pendent de la producció em va mantenir activa, era un mena d’autòmat que es preguntava quant viuria el seu petit. No vaig saber gaudir massa del moment ho he de confessar, pensava massa en que cada minut que passava era un minut menys, una hora menys, un dia menys, una setmana menys….

Als 98 dies de vida va decidir marxar… silenciós, sense neguit… plàcidament… va marxar.

Estava preparada per aquell moment des que vaig saber la malaltia que tenia estava preparada per la pèrdua, des del primer moment que van dir trisomia 13.

Res va ser com esperava, res va ser com se suposa que ha de ser…

La nostra lactància també es va apagar sola, vaig deixar de treure’m llet, vaig disminuir les extraccions i en una setmana es va acabar….

Bé, el nostre final no podia ser feliç però ara us puc dir que ho sóc…. Li vull donar les gràcies l’Alba per traduir el relat i per permetre’m fer-lo públic de manera anònima.”

 

“Con Apego”

dilluns, 26/01/2015

-

Tots els nous projectes fan il·lusió,  i aquest 2015 ve carregat de projectes. Avui us puc parlar del primer.

-

Fa molts mesos em van proposar escriure un article per una nova revista. Era un projecte, només això un petit gran projecte.  I per fi aquesta setmana tenim el projecte entre les mcon apego_som la lletans “Con Apego”. Per un moment vaig pensar que la revista no veuria la llum, ja que la idea era sortir al mercat al setembre de 2014 i mireu on som.  Però la sorpresa va ser màxima quan vaig preguntar a una de les redactores si podia reutilitzar l’article que havia fet per la revista, parlant de la tornada a la feina, per un altre projecte i em va anunciar que no podia ser perquè la revista ja era a l’impremta!

Em va enviar una imatge de la portada i em vaig enamorar al moment! No veia el moment de poder-la tenir entre les mans. I de cridar que aviat existiria una nova revista per les famílies que pensem que hi ha altres maneres de criar.

La segona sorpresa va ser dimecres quan revisant el Facebook vaig descobrir la foto de la portada de la revista en un dels grups en que participo. Una mare l’havia comprat al quiosc…. Vaig copiar-li la foto pel meu mur i la sorpresa va ser majúscula quan es va començar a compartir, van aparèixer més mares que ja la tenien, tot era ple de comentaris i opinions, fotos…UAU!

El dimecres al vespre la vaig poder aconseguir no veia el moment de fullejar-la, estava tan emocionada que només podia passar pàgines, no em podia centrar en cap lectura perquè ho volia veure-ho tot. Em sentia com una nena el dia de reis quan vols obrir tots els regals de cop i jugar amb tots a la vegada. Quins nervis!

Fa uns mesos una amiga amb qui vaig poder comentar part dels meus projectes per aquest 2015 em va dir una frase que em encara em ressona al cap: “Els teus projectes tenen ètica”

I sí, participar en aquesta revista, igual que participar en el Viure en Família, són projectes ètics, en els que em sento feliç, còmoda i satisfeta de poder participar cada vegada que em requereixin.

Perquè són revistes on el que prima és el respecte, on no hi ha directrius mecàniques de criança, on es parla de sentiments i respecte. I on tampoc hi ha publicitat de marques de llet artificial o farinetes, on es recomanen llibres que jo mateixa tinc a la meva “biblioteta”. Perquè de la mateixa manera que vam rebre els primers llibres guanyadors del concurs de contes de la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància com aigua al desert sento el mateix al fullejar “con Apego”.som la llet

Tinc uns dossiers (adjunto fotos) que vaig fer quan la Maria era molt petita i em pirrava per comprar revistes sobre bebès i maternitat. Quan em vaig començar a adonar de com n’era de complicat per una mare poder formar-se un criteri llegint certes revistes. Em resultava contradictori llegir sobre les bondats de la lactància materna i immediatament després topar-me amb dos pàgines complertes d’informació sobres les bondats de x marca de llet artificial. I em centro en la lactància perquè es el meu tema però podríem parlar de qualsevol altre tema relacionat amb la criança dels nostres fills.

Desitjo llarga vida a “Con Apego” i al Viure en Família, llarga vida a les publicacions fetes amb cura, dedicació i amor, molt d’amor!

“mamà teta”

dilluns, 19/01/2015

Vull donar-li les gràcies a la Laura per compartir amb nosaltres la seva vivència de lactància. I donar-li les gràcies per ser una assessora espectacular!

 

.

“Fa gairebé quatre anys que la meva vida va canviar. Però no només perquè naixés el meu fill gran, en Breixo, sinó perquè va canviar la meva forma de veure la vida i les meves prioritats.

Encara que en Martiño i jo teníem clar que el millor per als nostres fills era que un dels dos es quedés a casa creixent amb ells almenys fins als seus tres anys, mai vam pensar que hauria de ser jo, la mare. Però alguna cosa va ocórrer durant la preparació al part, una cosa que mai m’havia parat a pensar, el tema de la lactància materna.

Durant l’embaràs, sobretot del primer, prepares i penses fins a l’últim detall material: la robeta, el bressol, el tipus de biberons, els xumets, la marca de l’escalfabiberons i el esterilitzador… Però la llevadora ens va parlar de la lactància materna, de la seva importància, de la durada … a ella la seva mare li va donar el pit fins als dos anys i mai va provar un biberó! Em va semblar una cosa extraordinària… però alhora meravellosa… jo també volia “provar” a veure si podia arribar a tant.

Tenia clar que li donaria el pit però després el biberó… com ens havien ficat al cap …
Així que vaig decidir no comprar biberons, ni esterilitzador, ni res relacionat amb això. I com me n’alegro de no haver-ho fet!
Quan va arribar el dia estàvem més predescarga (1)ocupats que contents… el pediatre ens va dir que venia amb més d’una volta de cordó en alguna part del seu cos i que amb les contraccions li baixaven les pulsacions. Així que tot el que no volia que fos el meu part… ho va ser… no volia oxitocina, ni episiotomia, ni maniobra de Kristeller (que t’empenyin la panxa)… i tot ho vaig tenir.

Però finalment va néixer en Breixo… me’l van donar 3 minuts, se’l van endur al pediatre i a mi em van deixar allà posant-me punts … quan el vaig tornar a tenir entre els meus braços estava bastant endormiscat i gairebé no va agafar-se … va dormir tota la nit … al dia següent no s’enganxava a pit i vaig sortir de l’hospital amb biberó pautat després de cada presa… les quals em causaven un dolor terrible i eren inacabables…

Vaig sentir que havia fracassat, que jo no podria donar-li el pit, però un curs de massatge infantil es va creuar en el meu camí …. La dona que el portava, la meva estimada Neus, consultora de lactància, em va dir que el meu fill tenia el tel de la llengua curt i que si el tallava s’acabarien els problemes… .I així va ser… li vaig tallar el tel amb un mes i mig i la nostra lactància va reflotar…les preses no feien mal, m’encantava donar-li de mamar i a ell mamar… per menjar, per dormir, quan es posava malalt, quan queia… quan la mare estava fora més d’una hora…

I en aquest moment, quan ja tenia resolt el problema de la lactància amb en Breixo, vaig començar a anar al grup de lactància de Sabadell (Barcelona) on vivia. I tots els dubtes petits que sorgien els vaig anar resolent amb l’ajuda de les assessores i de la resta de mares amb més experiència. Allà em vaig adonar que l’experiència d’altres mares era fonamental. El compartir els dubtes, buscar juntes les solucions, veure que hi havia més mares que pensaven i sentien coses semblants respecte als nostres fills … ..la lactància (a demanda i fins que diguin prou), el son (el bressol no el va utilitzar mai perquè dormia amb nosaltres), la criança (respectar els seus temps i les seves necessitats) i els braços (en motxilla o bandolera).

I va ser allà on vaig decidir que algun dia seria assessora de lactància, per ajudar amb la meva experiència vital i els meus coneixements a totes les mares que tinguessin dubtes.

Amb dos anys i mig en Breixo es va deslletar… no sé si per ell, per mi o per la panxota que tenia … l’Ares venia de camí.
I, com que ja tenia experiència i informació, sabia millor el que volia per al meu part i per la meva lactància … .la importància de les primeres hores, que no el separessin de mi i el detectar els possibles problemes aviat ….
I així va néixer l’Ares… amb un part sense… sense epidural, sense episiotomia, sense presses, sense empentes, sense oxitocina … primer pas aconseguit…

I el segon, un inici de lactància ràpida, també el vaig aconseguir… i al segon dia, abans de sortir de l’hospital, li van tallar el tel gràcies a que me’n vaig adonar … perquè amb una correcta adherència no fa mal res, i de vegades amb una incorrecte tampoc.
Tot sobre rodes … però el seu comportament al pit em va començar a semblar estrany a partir del tercer mes… només mamava quan se n’anava a dormir i despert rebutjava el pit a crits…
Un cop més l’ajuda de les que més en saben, les assessores-consultores, les mares, em va ajudar i vam detectar el tel submucós de la llengua de l’Ares. No em feia mal però no gaudíem ni ell ni jo… i la lactància és per gaudir…
Finalment li van operar el tel amb 5 mesos i a partir de llavors tot va canviar… .mama despert, per dormir, de dia i de nit… .però això sí… si li ofereixes i no en vol… crida… serà una qüestió de caràcter!… .
I aquí està, amb set mesos i amb lactància pràcticament exclusiva, sense interès especial pel menjar… i donant-li pit fins que digui que ja no en vol més….

Com a “seqüela” d’aquests mesos, li agrada mamar en un lloc tranquil, o sinó penjat a la motxilla i ben enganxadet a la mare… però és el menor dels mals, a ell el beneficia la lactància a nivell físic i psicològic… i a mi m’encanta…
Si alguna cosa puc dir de les dues experiències com a mare… és que si hi ha algun problema hi ha una solució. Només cal saber trobar-la, voler-la trobar i seguir endavant…
Igual que amb en Breixo em queia la bava cada vegada que em deia “mamà teta”, espero el dia en què l’Ares ho faci… perquè per a mi el més bonic de la lactància no és només la part nutritiva (importantíssima sens dubte) sinó la part afectiva, emocional… quan són capaços de parlar i de dir-t’ho … quan ja no és només aliment… quan és vincle… la lactància cobra encara més sentit…
Si la naturalesa ens va fer mamífers serà perquè així ho necessitem. I que per molt que la ciència avanci i s’entestin a substituir el natural per l’artificial, l’instint el tenim, només cal deixar-se portar… voler… no tenir por de ser mares com ens demana el cos i l’ànima … i que hi ha maneres de compaginar treball fora de casa amb lactància sense perdre cap de les dues coses, ni mare ni nadó…

Com vaig llegir no fa gaire: “MAMAR ÉS LA SÍNTESI DE MAMA I ESTIMAR”