Mastitis

dilluns, 20/10/2014

-

Divendres la Judit Guirado em va suggerir parlar de mastitis al bloc i tot i que em sembla que tinc entrades anteriors parlant de les diferents mastitis avui faig un recopilatori.

-
Definim com a mastitis la inflamació d’una o diverses parts de la glàndula mamària, amb infecció o sense. La llet materna és plena de bactèries, en la llet materna hi ha de 2 a 18 espècies de bactèries diferents que viuen amb harmonia i que són una font de bactèries probiòtiques pel nadó que li confereixen protecció davant diverses malalties al·lèrgiques, inflamatòries o infeccioses. Una criatura lactant ingereix per cada 800ml de llet entre 10x5 i 10x de bactèries. Aquestes bactèries constitueixen la microbiota natural i específica de la glàndula mamària en els humans. La llet de cada dona té una composició bacteriana única, com si fos una empremta dactilar única.  

Quan es produeix una situació que pertorba aquesta macrobiota: alteracions en la immunitat, ús d’antibiótics, clivelles o mal drenantge de la glàndula…. és quan es poden produïr les mastitis.  Fa uns anys només coneixíem un tipus de mastitis però desde el 2008 s’ha obert un nou univers de coneixement. Anem una per una:

mastitis_som la lletLa mastitis aguda és produïda en la majoria de casos per la presència d’estafilococ aureus que no sol estar present en la glàndula de manera fisiològica. Una vegada arriba a la glàndula produeixen toxines que inflamen la zona afectada (dolor, zona vermella, induració), i aquestes toxines arriben al torrent sanguini de la mare ocasionant símptomes similars als de la grip.  En les primeres 24h d’aparició de la mastitis aguda l’extracció de llet (per part de la criatura, a mà o amb tirallets) combinada amb l’aplicació de fred a la zona afectada (mai aplicar escalfor o fer-ho només just abans de donar el pit, ja que facilita la multiplicació de les bactèries) i si cal, prendre antiinflamatoris d’ús habitual juntament amb probiòtics, poden aturar el procés
Si dins de les primeres 24h el quadre empitjora, cal recórrer als antibiòtics. Aquestes mastitis han estat tractades habitualment amb certs antibiòtics (amoxicilina i cloxacilina) els quals s’ha demostrat que fan pessigolles a les bactèries que la causen i sovint empitjoren el quadre que pot derivar en un abscés… En el cas de triar amoxicilina cal que sigui en dosis màximes. 

A més, sovint encara es recomana a les mares afectades per una mastitis aguda que no ofereixin el pit afectat a la criatura, el que empitjora el quadre. En cap cas es pot recomanar no alletar o llençar la llet adduint que la llet “està contaminada” o que pot fer mal a la criatura. Per la criatura no és cap perill la llet i el buidatge freqüent de la glàndula és absolutament necessari i no hi ha millor tirallets que la criatura; tot i que és possible que la criatura es mostri desganada al mamar del pit afectat o que lluiti i no vulgui agafar-se.  

Quan aquest tipus de mastitis no es tracten de la manera oportuna poden derivar en un abscés, una complicació que pot pertorbar en extrem la lactància.

En segon lloc les mastitis subagudes, que solen manifestar-se amb dolor, cremor, punxades, sensació de falta de llet… aquestes mastitis estan infravalorades, ja que com que no presenten la simptomatologia de les agudes no solen ser valorades de manera correcta. Les bactèries que produeixen aquestes mastitis són els estafilococos epidermidis i salivarius, aquests al contrari que els aureus sí formen part de la microbiota de la glàndula mamària però en concentracions molt inferiors, quan la seva concentració es dispara apareixen els símptomes. La característica principal d’aquestes bactèries és que formen biofilms. Els biofilms són capes de bactèries que entapissen els conductes i en redueixen el diàmetre el que causa obstruccions, inflamació, sensació d’escassa producció de llet i dolor quan la llet surt cap al mugró. És típic d’aquestes mastitis la formació de perles de llet al mugró. Les perles estan formades per calci i bactèries. Recordeu que són perles irregulars i que a menys que siguin absolutament superficials és millor no burxar.

som la llet_subagudaJuan Miguel Rodriguez i el seu ampli equip han tipificat dos tipus més de mastitis. La subclínica i la mastitis granulomatosa. La primera és totalment asimptomàtica, la mare no té dolor ni símptomes, només una sensació de falta de llet. Les granulomatoses són poc freqüents, i molt espectaculars, ja que produeixen llagues al teixit mamari que supuren i arriben a deformar el pit.

Però tornem a les mastitis “més habituals” i als tractaments. Com us deia, les agudes es poden controlar durant les primeres 24 hores amb les mesures de contenció que hem anomenat: extracció, fred, descans, antiinflamatoris d’autocura i probiòtics. Pel tractament de les subagudes seria ideal poder comptar amb una analítica de llet, amb recompte de bactèries i antibiograma… però en aquest tema encara estem a les beceroles i hi ha molt poques opcions per aconseguir-ho: Probiserch, la nova unitat de la clínica Dexeus dedicada a les mastitis, al hospital de Vic, i a la zona sanitària del Garraf. A part d’això costa molt aconseguir-les… Recordeu que només vosaltres, les usuàries del sistema podeu aconseguir que es generalitzin, perquè de la mateixa manera que es fan analítiques de sang o d’orina es poden fer les de llet. Només cal fer pressió, mostrar que són una necessitat i que per fi es faci realitat el cultiu sistemàtic de llet en casos de mastitis subagudes que només causen dolor i que porten a les mares a abandonar la lactància de manera prematura per la falta de solucions.

Els probiòtics han demostrat que són una gran opció per solucionar o mantenir a ratlla les bactèries, recordem els que fem servir en cas de mastitis:

  • Casenbiótic (latobacil reuteri): Cal prendre’n dos al dia. Un després d’esmorzar i un després de sopar.
  • Aquilea intimus (lactobacil reuteri): dos al dia igual que el Casen
  • Lactanza hereditum (lactobacil fermentum): Encara que la dosis recomanada és una càpsula al dia, se’n poden prendre dues al dia. El “problema” de fer-ne dues és que és un producte car i ara mateix moltes butxaques no es poden permetre la despesa que suposa. Per aquesta raó hem vist que dividint la càpsula diària en dues parts les mares milloren. Tot i no ser un mètode molt científic i poc acurat, i que comporta que els bacteris s’hidratin en obrir la càpsula, els resultats que hem vist són bons. Es tracta d’obrir la càpsula al matí i buidar-ne la meitat,  i ingerir aquesta meitat, a poder ser amb un làctic. Tapar de nou el que resta de la càpsula i guardar-la per prendre-al vespre.

I recordeu que no es poden deixar de prendre els probiòtics quan desapareixen els símptomes, cal prendre’ls entre 15 dies i un més per assegurar que la glàndula recobra l’equilibri bacterià.

Podeu veure que és un tema complex i segur que ens cal seguir explorant. Espero que aquesta entrada us permeti tenir més clar el tema, però si en voleu saber més no us podeu perdre el llibre:  MASTITIS EL LADO OSCURO DE LA LACTANCIA, Microbiota mamaria: de la fisiología a las mastitis. Editat per Probisearch i que podeu comprar a la seva web.

Bona setmana a totes i tots i fins el proper dilluns!

Quan no pot ser LME

dilluns, 13/10/2014

,

Ha estat una setmana molt moguda! Moltes novetats.

.,

La primera: formo part de l’equip Espacio Lactancia on m’ocuparé de les xarxes socials i escriuré textos pel seu bloc. 

Segona: dissabte vaig tenir el plaer que les noies dels grups de suport de Girona: Dona Dóna, Melic,Mames Braves, espai criança, grup de suport de Bordils… Moltes gràcies per deixar-me compartir amb vosaltres la Setmana Mundial de la Lactància. Gràcies per deixar-me retrobar amb en Martí Gironell (que va presentar la gala dels premis Bloc 2010 on el bloc va ser guardonat) i amb la Casiana Monczar amb qui vaig compartir grup a ALBA Ciutat Vella durant molts anys i que feia temps que no podia abraçar… Però tot i aquestes notícies no vull que siguin les protagonistes de l’entrada d’avui.

Fa uns dies vaig tenir el plaer de donar un cop de mà a uns amics que acabaven de ser pares, sovint les coses no surten com ens agradaria, i aquest és el cas. En el seu cas la lactància materna exclusiva queda descartada, però això no hauria de ser impediment per gaudir d’una lactància mixta satisfactòria per tota la família.

I com tot en aquesta vida només cal planificar-ho.

Hi ha dues importants a tenir present quan cal alimentar amb llet artificial: el continent i el contingut.

Les tetines dels biberons per més que la propaganda digui que són el més similar al pit matern és mentida, s’assemblen com un ou a una castanya. És cert que hi ha tetines més “complicades” que altres, que fan que la criatura hagi de fer certs moviments amb la llengua per aconseguir que la llet ragi. Aquestes tetines “complicades” també són idees per fer lactància mixta, perquè moltes lactàncies mixtes deixen de Bottle-feedingfuncionar per la quantitat de llet que els cau a la boca, el que els obliga a retraure la llengua. Quan després cal que agafin el pit i realitzin la coreografia necessari per treure la llet del pit no sabem què han de fer i es barallen amb el pit, el que desemboca en deixar la lactància materna.

També la posició del biberó és important, si un biberó el donem practicament vertical, la llet caurà a raig, en poca estona la criatura prendrà molta llet, més de la que possiblement li cal. Quan la criatura torna al pit i es troba que la llet surt a poc a poc, es pot frustrar molt i rebutjar el pit.

Per tant:

  • Escolliu tetines “complicades” ( calma de medela és una bona opció)
  • Oferiu sempre el biberó tan horitzontal com sigui possible (métode kassing)
  • Intenteu que la presa sigui lenta, reposada, estan atents a les señals de gana o sacietat de la criatura.
  • Sempre que sigui possible cal donar primer el/els pits a la criatura. És molt important més que en una lactància exclusiva, que les mares estiguin molt atentes als senyals de gana de la criatura i s’anticipin per evitar que la criatura s’enfadi massa i rebutgi el pit.
  • Una vegada ha alletat, s’ofereix el suplement que calgui de la manera que us he indicat o amb un mètode de suplementació poc invasiu.


Una opció que pot ser de gran ajuda és un relactador. El relactador tot i no ser un aparell que tingui un ús extremadament simple pot ajudar molt, si la mare vol. El relactador permet alletar a la vegada que la criatura pren el suplement, d’aquesta manera la mare fa dues coses a la vegada i la criatura succiona el pit i no el rebutja. Com tot aparell té la seva tècnica i cal usar-lo bé per evitar que la criatura aprengui a mamar del relactador com si fos una canyeta. El relactador no és massa pràctic fora de casa però si algunes preses es poden fer amb relactador pot ser interessant.

De tot plegat també cal destacar que és important la manera de donar el biberó. Certament les mares lactants, quan alleten, no estan en tot moment mantenint un contacte visual amb els seus fills, ni estan tota l’estona parlant o tocant-los… També fan altres coses! Però si que en molts moments hi ha contacte: mirades, carícies, paraules, sons…. Sovint quan es dóna un bibe s’obliden aquests detalls, hi he vist nens als quals no se’ls dirigeix una paraula o una mirada en tota la presa… o fins i tot nens que prenen solets el biberó. 
Per tant alimentar amb biberó cal fer-ho amb proximitat i atenció. 

Rebre la confirmació que la lactància materna exclusiva no serà possible pot ser un pal molt dur però si som positius si podem veure que no està tot perdut i ens organitzem la lactància mixta pot durar molt de temps i es pot gaudir molt.


Bona setmana a tots!

Mates i lactància (Planeta mates)

dilluns, 6/10/2014

Us prometo que mai, però mai, mai hauria pensant que al Som la llet es parlaria de mates!!!  

“Sóc la Gemma-Estrella, escriptora, conta-contes, faig tallers de creixement emocional, etc… Però sobretot sóc mare de tres tresors: la Júlia, planeta matesque està ja a l’adolescència, de quasi 14 anys, la Platja de 6 anys i la Nit de quasi 3 anys.

La Júlia i la Platja van prendre teta de petites, però per diferents problemes importants, situacions molt complicades més falta d’informació, etc… van prendre fins als sis mesos aproximadament i prou.

 La Nit té quasi tres anys, els farà d’aquí pocs dies, el 19 d’octubre, i encara pren teta de dia i de nit, a demanda!!! I moltes nits es passa la nit enganxada, i molts dies, moltes hores del dia també! La idea és que prengui pit fins que ella vulgui. Conec molts nens i nenes que tenen cinc anys, sis anys, set, i més, i encara prenen, i em sembla genial que un nen prengui fins que vulgui. Sempre que es pugui, clar! I que la mare ho vulgui.

 La Nit mai ha volgut xumet. Mai n’ha dut. I mai ha pres biberó. Ni un de sol! Excepte alguns dubtes de quan la Nit tenia pocs mesos, la lactància ha estat sempre fàcil i fantàstica. Quan tenia dubtes importants, quan la Nit tenia pocs mesos, vaig comptar en varies ocasions a casa meva, amb l’ajuda d’una gran persona, una assessora de lactància meravellosa, que em va ajudar moltíssim i em va recolzar i animar molt. I sempre em sentiré agraidíssima amb ella, (gràcies Pilar Castilla!). També agraeixo moltíssim les consultes que li he fet algun cop per mail a l’experta Alba Padró, que han estat una ajuda perfecte , gràcies Alba!!

 Després la lactància ha estat sempre molt fàcil, molt maca, sense dubtes ni problemes i gaudint molt! Això sí, seguir donant pit quan he estat amb la grip amb molta febre, amb bronquitis, trista per coses importants, amb molta son per anar dies molt cansada, no ha estat ni és sempre fàcil…. Gens! A vegades em sento massa cansada al no poder dormir la nit seguida, però quan veig que es posa poc malalta, que quan ho està de seguida es posa més bé prenent pit, quan veig que maca que és quan s’adorm al pit tant bé i a gust, com de màgic és donar el pit, i que bonic que és que t’ho demani ella, com de bé va quan s’ha fet un cop i així es calma… no tinc cap dubte de continuar fins que ella vulgui!!! És una gran aventura!

planeta matesDonar el pit sempre són sensacions meravelloses i màgiques, però quan veus que ella et diu: “que bona la teva llet!”, és més màgic encara! Hi ha coses que mai oblidaré que estic vivint aquests dies, com que et digui: “vaig a posar-me unes ulleres que així veuré més bé les tetes quan prengui”. I es posa unes ulleres de sol vermelles que té, que fan molt riure, i a més les posa a l’inrevés, més graciosa impossible!

 O coses com: “el que més m’agrada és jugar a la plaça o al parc amb nens i nenes, mirar la Pepa Pig, la plastilina, la “cuxulata”, els xupa-xups, els gelats… però el que més m’agrada de tot és… prendre teta!” O coses com: “mmm… que bona la teva llet, mama. Té gust de mel amb “cuxulata” i nata, i gelat i Nocilla i macarrons, tot “rabejat” (barrejat)“ I en podria dir milers de coses més…

 Aquella sensació de quan s’està dormint o s’ha dormit al pit és única!

 Aquelles mirades entre ella i jo mentre pren…

 Passen mil coses que són úniques i màgiques.

 I els nens que prenen pit, tinguin l’edat que tinguin, és maco, i bo, que si es pot (si no es pot, per feina o els motius que sigui…no hi podem fer res) però, si es pot, és ideal que puguin prendre pit tranquils on sigui, (a la plaça, al parc, a un banc del carrer, a l’autobús, a una festa, a una reunió, a…. etc)

Per això, a “Planeta Mates“ (www.planetamates.eu), una escola de mates molt maca, tenim uns grups de nens de zero a tres anys, que venen amb els pares i mares i poden anar prenent pit durant les sessions sempre que vulguin, feliços i tranquil·lament.

De zero a tres anys han de venir amb els pares. I de tres – quatre anys a set anys venen amb els pares si els pares volen i poden. I si els nens ho volen. Sinó no. Si venen amb la mare fins als set, i prenen pit, també poden prendre teta totes les estones que vulguin durant les classes.

 No només això fa que “Planeta Mates“ sigui una escola de matemàtiques diferent, hi ha moltes més coses, com per exemple, que tots els nens aprenen moltíssim, però tot amb materials, manualitats, jocs divertits, activitats molt divertides, disfresses, etc etc… Pels nens és anar’s-ho a passar bé, no anar a classes de mates! Mai se’ls jutja pel que no saben fer, i hi ha un tracte boníssim cap als nens. I en un bon clima, de confiança, els nens aprenen gràcies a un mètode propi, innovador i diferent, un mètode boníssim amb resultats increíbles, també amb nens d’educació especial, nens amb dificultats d’aprenentage, etc..

 Aquest mètode els fa agafar seguretat en ells mateixos, els puja l’autoestima, els fa sentir més bé amb ells mateixos, etc… Es tracta d’una escola de mates per tots els nivells i edats. Fins i tot van universitaris a fer reforç de mates. Pel caràcter del centre, pel clima de confiança, pel tarannà…tothom, de tots els nivells, i edats, s’hi senten molt a gust.

Els petits de zero a tres anys aprenen conceptes de mates, amb cançons, ninos tous, titelles divertides, contes…sí, molts contes!!! Si a més, tenen el regal de poder prendre pit, totes les estones que vulguin mentre duren les sessions, ja podem dir que són sessions més que fantàstiques i molt recomanables! Aquestes sessions pels petitons de 0 a 3, moltes les faig jo (www.estrellaielscontes.eu)

I tots els altres grups de totes les altres edats, ho fa el Nel, que a part de tenir grans coneixements de matemàtiques, té una gran experiència en planeta matesel món de les matemàtiques vivencials. El Nel també fa sessions de mates amb jocs a escoles, desplaçant-se per tot arreu, i també a biblioteques i més llocs. També ha impartit molts cursos de matemàtiques vivencials a pares i mares i mestres de moltes escoles. També té un programa a distància molt bo, de mates vivencials, i assessora a famílies de Catalunya, de fora de Catalunya i fins i tot de països molt lluny (www.planetamates.eu)

I ara, després d’haver-me llegit, ja sabeu què poden tenir a veure les mates amb la lactància !!!!

 Per cert, els grups de zero a tres anys de “Planeta Mates“ es diuen “carinyosos“, tens algun “carinyós“ a casa? Si és que sí, si pots, segueix-li donant teta, si al nen i a tu us ve de gust!

I si tens dubtes o problemes, parla amb assessores de lactància, que fan totes una feina fantàstica, ves a grups de lactància, llegeix, informa’t bé… per seguir donant-li teta .

De gran ho recordarà i serà un regal màgic per ell / a!!

Recordem que tot el que els hi diem, tot el que els hi fem per ells i amb ells, tot el que vivim amb ells… d’aquí anys, seran els seus records !

I els records són or”

Gemma-Estrella Martín. www.estrellaielscontes.eu

“Planeta mates” està a Facebook, busca’ns i fes “me gusta“ i segueix-nos!

Amb un sol pit… Després de….

dilluns, 29/09/2014



Cada vegada hi ha més dones que són mares després de superar un càncer de pit o de mugró (Paget) i volen alletar…

Tenim dos pits i per alletar no ens calen els dos, és cert que resulta més simple, et permet fer postures i canviar dcàncer de pit som la llete pit… però realment amb la producció d’un sol pit es pot alimentar de manera exclusiva una criatura durant 6 mesos i allargar la lactància tant com es vulgui. Cap problema. Anem a pams, ja que cada situació és diferent i cal enfocar-les de manera diferent.
En el cas d’haver patit un tumor al pit podem trobar-nos amb tres situacions:

  • Que l’extracció del tumor hagi suposat la pèrdua de teixit mamari
  • Que la radioteràpia hagi destruït els alvèols productors de llet
  • Que hagin ocorregut ambdues coses: pèrdua de teixit i destrucció d’alvèols


En els dos últims casos la producció de llet acostuma a ser molt escassa, per no dir inexistent. El pit no es modifica durant la gestació ni en el post part hi ha congestió del pit. Per altra part hi ha certa resistència per part de les dones de fer servir el pit afectat i és comprensible però alletar o intentar alletar del pit anteriorment afectat no és cap problema per la criatura.

Si el pit s’omple i la mare no vol, cal inhibir de manera respectuosa la lactància del pit afectat. Les mares que han patit una síndrome de Paget i han rebut radioteràpia a la zona del mugró acostumen a patir una cremada a la zona que causa que els porus existents al mugró i que permeten la sortida de la llet estan cicatritzats impossibilitant la sortida de llet.

En el cas de no voler alletar o que no sigui possible extreure la llet per les cremades del mugró, les mares s’acostumen a espantar (o les acostumen a espantar) i és quan desaconsellen la lactància, ja que s’indica que patiran una ingurgitació (a vegades es posen més gores i parlen de mastitis o abscessos) brutal i patiran molt mal….

Per sort els nostres pits funcionen de manera independent i es pot inhibir la producció en un d’ells sense massa dificultat i portar una lactància plaent i satisfactòria per la criatura amb un sol pit.

En aquest cas una vegada en el postpart cal començar a observar el pit i aplicar mesures de contenció si és necessari.

I quines mesures són?

Doncs les mateixes que faríem servir si no volguéssim alletar. En primer lloc aplicar fred sobre el pit afectat, el fred contribueix a evitar la inflamació. Aplicar una mica de pressió sobre la zona. No és tractar d’enfeixar-se el pit com encara es recomana per deixar d’alletar, es tracta de buscar una subjecció que permeti a la mare sentir-se còmode.
Com menys es remena el pit, com menys es toca i s’estimula, menys produeix i els antiinflamatoris poden ajudar al fet que el procés sigui més ràpid.

Alletar després haver patit un càncer de mama és possible, alletar d’un sol pit és possible, si en teniu ganes, no hi ha cap mena de raó per la qual no ho podeu fer!

*Foto de  Wikipedia

Fa la boca petita…

dilluns, 22/09/2014

-

Una pregunta que em fan habitualment és què fer quan una criatura no obre prou la boca per mamar. Avui unes quantes idees per aconseguir que obrin més la boca i s’agafin millor al pit.

.

Tots els nadons a terme sans saben mamar si se’ls hi permet i no es creen interferències en el part i en el post part. Les criatures aprenen dins de l’úter a mamar, ja que practiquen des de les poques setmanes de gestació els seus reflexes de succió, deglució i cerca, que els permetran mamar des que neixen. I és evident que ho haurien de fer bé per poder aconseguir una bona transferència de llet i no fer mal a la seva mare.som la llet_agafada al pit

Quan un nadó no s’agafa bé i fa mal a la seva mare o no augmenta de pes (perquè en el cas que tot i agafar-se de manera pèssima aconsegueixi mamar de manera efectiva no cal encaparrar-si gens) cal buscar solucions:

  • Sempre, i tingui el nadó l’edat que tingui, és important deixar que sigui ell qui s’acosti i s’agafi al pit, fomentant que s’agafi lliurement amb les postures de “Biological Nurturing” difoses per la llevadora Susan Colson, ja que normalment d’aquesta manera, el nadó es pot agafar de manera molt efectiva i indolora per a la mare.
  • Si tot i així fa mal cal intervenir una mica més en l’agafada per aconseguir que sigui més mesurada i estable. El que podem intentar és una agafada ventral mentre mantenim agafat el pit ( mireu la segona foto). Cal col·locar les mans de la mare en forma de C. La mà del pit que oferirem la coloquem com us deia dibuixant una C, els 4 dits de la mà agafen el pit per la part inferior, el dit gros, que queda a la part superior del pit el situem sobre la zona de l’areola i exercim força per tal de que el mugró s’elevi, si estem assegudes el mugró es dirigirà cap al sostre. Amb l’altra mà, també amb forma de C agafem la criatura per sota les orelles i l’acostem al pit quan estigui preparat, una vegada s’agafi farem lliscar els dits que sostenen el pit cap a la barbeta de la criatura i estabilitzarem així la mandíbula del bebè.  Aquesta postura afavoreix que tirin el cap enrere, obrin més la boca i s’agafin sensiblement millor.
  • Un altre truc és posar el dit gros en forma de ganxo, quan la criatura estigui buscant el pit recolzar-lo sobre la barbeta de la criatura, això farà que la mandíbula inferior descendeixi i obri la boca.
  • Si res d’això no dóna resultat el següent pas seria anar a consultar amb un osteòpata especializat en tècnica craneo sacral, que permeti recol·locar i alliberar parts del crani de la criatura que poden modificar l’agafada al pit.

I perquè no obren la boca?

Doncs és un tema molt complex, hi ha moltes raons per les quals no acaben d’obrir la boca. Des de postures intrúterines complicades que poden comprimir els nervis cranials i modificar la succió a posteriori, prematuritat, criatures a terme amb reflexos immadurs, patologies que afectin el sistema nerviós central, paladar de bombolla, anquilòssglosia, retrognatia,  inducció, part instrumentat, separació després del part, intervencions agressives sobre el nadó, interferències de succió….

Ja veieu que no és gens simple saber perquè, però sabem que en la majoria de casos podem aconseguir que s’agafin millor al pit*  i certament el que sempre cal és acompanyar totes les intervencions amb tres tasses de paciència!

-

*Recordeu que a partir dels tres mesos de vida aproximadament les criatures s’agafen com volen i és pràcticament impossible modificar res.

Sant tornem-hi

dilluns, 15/09/2014

-

Ja veieu, puntual com un clau aquí em teniu, els nens tornen a les aules i jo al bloc! Benvinguts!! Suposo que recordareu la darrera entrada abans de les vacances on us preguntava què creieu que era el què havia de fer amb el bloc de cara a aquest proper curs. Doncs va guanya per aclaparadora majoria que el bloc tingui un mínim d’una entrada per setmana i em sembla bé.

-

Estava una mica preocupada perquè en el curs anterior tenir un ritme de tres entrades a la setmana i era dur, sovint angoixant. Aquests mesos de vacances de bloc, que no de lactància, on pràcticament no he fet vacances; recordeu que tinc un projecte relacionant amb la lactància que va agafant forma i al que m’he dedicat de ple (hi ha qui ho ha patit i en pot donar fe) he tingut un parell de vegades ganes d’escriure quelcom al bloc: per unes imatges d’uns bebés solets, per l’actriu americana que es va fotre pel cap un suposat bol de llet materna pel repte per l’ELA, per l’actriu que explica que per estar divina pren llet…. Però finalment no ho vaug fet i he aguantat les ganes de dir-hi la meva.

El que sí que he fet, i m’ho he passat teta, és fer infografies de lactància. El company del criatures Enric Bastardes, que és un mestre del tema (als seus peus) em va animar, sense saber-ho, a provar què era això de les infografies i aplicar-ho a la lactància. M’he divertit molt, la Mercè Pèrez i d’altres (que no em vull deixar a ningú) m’han donat un cop de mà amb els errors “marca de la casa” de les infografies. Ha estat sorprenent comprovar que les imatges, les feia en català i en castellà, es distribueixen per les xarxes amb una facilitat brutal. I entenc que per la lactància, un tema ple de perjudicis i mentides, és una encert aconseguir aquesta transmissió d’informació.

som la lletSi en voleu veure alguna es pot accedir per aquest enllaç a Pinterest on n’hi ha una part penjades. Per cert que amb ajuda de conegudes, algunes s’han traduït al portuguès i al grec! Os pedrer!

Aquest estiu, i per si no ho heu llegit a les xarxes, el sarau més gran que ens va tenir un parell de dies en un debat molt enriquidor va ser la polèmica que vaig causar sense voler, sobre si les assessores havien o no de cobrar pels seus serveis. Ho vaig dir en el seu moment al meu Facebook però ho deixo aquí per escrit, i tot i que ho he dit en altres entrades tinc la sensació que serà un tema recurrent.

El tema de debat va ser la “professionalització” de les assessores en els últims temps. I entenent per professionalització la remuneració de les consultes.

Queda clar que no podem registrar un terme, un nom… Però fins fa escassos dos anys la figura de l’assessora era definida i clara: persona dins el voluntariat social que col·labora en una associació sense ànim de lucre.

Formar-se com assessora té un cost que assumeix cadascuna, i l’assumeixes amb coneixement. La mercantilització de l’alletament ha produït que la figura de l’assessora ara ja no estigui només en l’àmbit del voluntariat. I aquesta mercantalització també ha produït que es doni el vistiplau, i el títol d’assessora, a mares amb formació molt limitada. Quan la formació d’una assessora ha de ser necessàriament un procés llarg i complex, i més si tenim present que cada vegada les mares que ens arriben plantegen dificultats més importants.

I de pas em pregunto, com una mare pot saber qui és qui: quina assessora farà la feina de manera gratuita i quina  cobrarà?  I el que és pitjor, de qui es pot refiar més una mare: de l’assessora que no li cobra res o de la que li demana pasta? Per què ja sabeu que encara hi ha qui pensa que no es fa res de manera altruista en aquest món! I que si la persona que l’atén cobra, segur que és més de fiar que qui ho fa per “amor a l’art”.

No sé pas on ens portarà el temps i com acabarà aquest assumpte, hi ha certes coses que em fan molta por, a vegades sóc una mica endevina i tinc la sensació que un dia en passarà una de grossa… Ens cal una regulació urgentment.

Doncs res, benvingudes i benvinguts: queda inaugurat el curs 2014-2015 del Som la Llet!

Futur i comiat… (per vacances)

dilluns, 23/06/2014

-

Avui sí, les criatures no han anat a l’escola i estem a l’estiu, avui començo vacances!

-

Estic pensant que segur que no, perquè ja sabeu que les meves vacances són condicionals i si surten notícies de lactància faig entrada segur… i sé segur que si jo dic que vull fer vacances saltarà la llebre!

Bé, ja ho veurem, temps al temps.

Avui aquesta entrada és un comiat temporal i una pregunta, perquè fa mesos que tinc al cap una cosa i no sé per on tirar. Per tant em cal saber què en penseu.

Us explico, quan vaig començar el bloc l’any 2009 jo no tenia ni idea de com funcionava un bloc i tenia moltes ganes d’escriure i moltes coses per dir, ara després d’aquests anys i després de gairebé 700 entrades hi ha moltes coses dites i  cada vegada tinc més feina i més propostes de formació, més mares a les que ajudo en directe… Tinc un parell de projectes que m’ocupen moltes hores, i un pel qual haurè de treballar molt els propers mesos i del que espero, aviat, poder-vos dir més coses perquè està relacionat amb la lactància i espero que us agradi molt…. En resum que ara mateix no dono per més, però no sé què fer…

Sovint tinc la sensació que no tothom llegeix, ho sento però és així, que per molt que escrigui sempre hi haurà qui em preguntarà el mateix. Entenc que cercar informació per Internet quan no saps res de lactància pot ser altament confús, perquè del mateix tema pots trobar informació molt diversa i excloent… però fer entrades de 700 paraules tres vegades a la setmana és esgotador i sovint (perdoneu però ho he de dir) penso que no serveix de massa. I per mi i per la Bruna (que s’encarrega de la correcció del bloc) és una feinada estar al peu del canó.

En resum, no sé que fer. Segueixo al mateix ritme de tres entrades la setmana? Escric només quan hi hagi quelcom a dir encara que això vulgui dir reduir a 1 o cap les entrades setmanals? O en faig mínim 1 a la setmana?

Què faig??? Què fem?????

Em sembla important saber què us interessa més perquè el bloc és de tots, de la que el fa i dels que llegeixen, així que us agrairia opinió.

En aquest enllaç podeu votar què us sembla millor.

No m’enrotllo massa més. Dir-vos que gràcies per seguir aquí aquest curs, gràcies per les vivències que m’heu fet arribar, gràcies per totes les imatges que m’heu cedit, gràcies per llegir, gràcies per compartir a les xarxes, gràcies per comentar, gràcies per ser-hi!

Us desitjo un gran estiu amb els vostres peques, gaudiu molt d’ells que creixen molt ràpid i ja sabeu que si teniu dubtes o problemes de lactància sóc molt fàcil de localitzar a les xarxes: al  meu FB o el del bloc, o al TW,  per mail: albapadroibclc@hotmail.com o al telèfon d’ALBA lactància 690144500.

Petonarros i estic segura que esciure en breu…. hehehehe segur!

 

La iaia Maria

divendres, 20/06/2014

-

Avui havia de ser la darrera entrada d’aquest curs, però el relat de la Roser m’ha fet post possar-ho fins dilluns. Perquè  jo també tenia una iaia Maria (la meva besàvia) que estic segura que hauria fet i dit el mateix, i estic segura que va patir igual que la iaia de la Roser per criar al sei únic fill. Gràcies Roser per compartir i gràcies a totes les iaies!!!

-

Em dic Roser i sóc una mare enamoradíssima dels meus fills, un nen de 3 anys, en Gerard, i una nena de 6 mesos, la Clara. A tots dos els he donat el pit; bé, la Clara és l’únic que pren hores d’ara! I, sí, sóc una mare enamorada, però també sóc néta, encara! I és que és de la meva àvia Maria, que us vull parlar.

L’estimo amb bogeria, la meva iaia. Cada vegada que puc enfilo la canalla al cotxe i m’acosto a fer-li companyia perquè estar al seu costat escoltant-la és gairebé tan gratificant com estar amb els meus marrecs.

Viu a la casa pairal, amb mon pare –el seu fill– i ma mare, i on la meva germana i jo vam néixer i créixer-hi també. Quan sent que arribo ja ve a rebre’m, sol·lícita i eixerida com sempre. Duu el seu bastó a la mà dreta, que l’ajuda a sostenir l’esquena vinclada del pes de tants anys (94!). Contenta de veure’m, no es descuida de comprovar si porto els nens…. En Gerard ja salta del cotxe delerós de sentir-se lliure, de poder empaitar gats, de jugar amb l’aigua de les galledes, d’enfilar-se al tractor de l’avi… Ah! I d’esperar el moment que la iaia Maria tregui la capsa de galetes.

El primer que deixa anar ella quan descobreix la seva besnéta entremig de tanta manteta és un : “Vatua dena, que creix! Quina mossa més maca! Déu te doni salut per poder-la criar tan bé”. I és clar, jo em miro “la mossa” i m’estarrufo com la lloca que corre per l’era amb els seus flamants pollets” (Déu doni unes bones potes, gallina, per fugir de les intencions del meu fill…)

El moment que més m’agrada és quan seiem totes tres, besàvia, mare i filla, en un pedrís enorme que hi ha al pati de la masia. Acabo amb el cul ben adolorit però el que passa aleshores m’omple de tanta felicitat i satisfacció que ni me’n sento. És quan em disposo a donar el pit a la Clara. La meva iaia deleja per compartir aquell moment amb mi. Seu al meu costat, les seves mans colrades plegades damunt la falda, ben quieta, els ulls clavats a la nena i un somriure dibuixat als seus llavis de iaieta. Ben callada, no vol destorbar la nena, diu.

I quan la Clara ja s’ha enganxat a la teta i xuma amb ganes llavors ja sí, l’àvia no pot reprimir una riallada… “Com s’hi aferra la petita!” . La Clara l’ha sentida… s’atura un moment… que passa res? Aixeca el seu caparró pelat i em mira amb els seus ullassos oberts com preguntant-me si ha de patir per alguna cosa o pot continuar la seva feina… Que bonica que és! Riem totes tres! Aquell moments màgics la transporten en el temps, i llavors ve quan rememora les seves vivències com a mare.

Ella va tenir 3 fills, a casa, al seu llit, morta de por…La llevadora que havia assistit els parts de la majoria de dones del poble només tenia paraules i gestos freds com el gel… Em parla de cossis d’aigua calenta, de dolors, de llençols blancs que acabaven vermells… També d’una amiga seva que havia mort durant el part… “Tres, en van morir parint, aquí al poble!” I em detalla els seus noms, i els de les cases on vivien i tot. Jo aguanto estoicament però les cames sembla que em tremolen… Jo, que quan havia de parir el primer que vaig demanar en entrar a l’hospital va ser quants anestesistes treballaven aquell dia… que si hagués pogut ja m’hagués punxat jo mateixa l’epidural abans de sortir de casa….

La Clara no perd pistonada lliurada completament al seu quefer. Mentrestant, les mans aspres de l’àvia ressegueixen minuciosament el vestit de la Clara, del dret i del revés, preguntant-se de quina llei de teixit deu ser feta aquella peça tan suau… “Quines robetes més maques que fan per la canalla avui dia!” I això la duu a parlar-me que al seu temps enfaixaven el cos dels bebès perquè no s’herniessin fins ben bé els 4 o 6 mesos. Caram, pobres criatures!

“I les nits d’hivern passaven un fred…” Es veu que ella es llevava un parell de cops per abastar el braser i el col·locava prop dels llitets però, és clar, el fred rigorós de l’hivern esmorteïa de seguida les brases i els viatges a la llar de foc es feien interminables i esgotadors.

Evoca, sovint, el record d’aquella mena de gases que 70 anys enrere havien de palplantar al culet dels nadons. “Ara ho teniu molt bé amb aquests bolquers però abans sempre anaven cagats i amb el cul ben encetat…” I el que hi afegeix ara no té pèrdua: es veu que els posaven al culet la pols de les bigues corcades per curar-los les irritacions! Li ho faig repetir, però, sí, ho he entès bé!

La conversa deriva aviat a les històries que més m’emocionen i m’entristeixen… Sempre inicia el relat recordant episodis d’estiu, època de més feina al camp. Els seus sogres —vivien plegats— la feien treballar molt, fins i tot quan tenia els fills ben petits, pobrissons. “A collir herba pels conills, a arrencar naps, a lligar canyes… De feina no en faltava mai!” “I com ho feies amb els nens?” –demano jo esglaiada. Resulta que els deixava sols a casa dins d’un bressolet de vímet i se n’anava corrents al camp per fer-ne força via i poder tornar ràpid a donar-los de mamar… “I patia!! Perquè del camp estant els sentia plorar de gana… I jo cuita a arrencar els naps tan de pressa com podia!”. “Quan arribava a casa, bruta i suada, faldes amunt i a xumar!!” Diu que les criatures mamaven amb un delit…li buidaven un pit. Llavors els tornava a deixar sols amb tota l’ànsia del món i sant tornem-hi cap al camp. A la que podia escapolir-se, corrents altre cop a buidar l’altre pit. “Ai que patia jo…”, es queixa.

Es veu que amb la meva tieta, la petita dels tres germans, va empescar-se de deixar una espelma encesa prop del bressol perquè el bellugar de la flama encantés la criatura una estoneta, mentre ella feinejava. Però aquella llumeta no sempre era garantia d’èxit… La nena, un nadó de pocs mesos, aviat endevinava l’enganyifa; volia l’escalfor de la mama, no la d’un succedani improvisat. I esclatava a plorar. La meva àvia, amb el cor encongit, aixecava el cap cap a la casa, a uns 700 metres, perquè la sentia plorar, i no veia l’hora d’acabar de collir el rest dels maleïts naps per córrer a atendre la seva filleta. Una vegada, em conta, “ja no podia pas més i vaig llançar el cove per quines enllà, i vaig córrer cap a casa perquè ja no podia aguantar més aquells brams…”

Aquell dia la sogra la va renyar fort, el meu avi no la va defensar, no sé pas quines paraules li va dir –probablement cap de maca– i ella ja no va poder contenir-se més. Va esclatar… Va engegar a dida els sogres i l’home. Va agafar la nena d’una revolada i se la va endur –si haguessin estat altres temps, de casa– en una habitació. Diu que va plorar molt! Plorava de ràbia, d’impotència, no podia parar… Finalment, es va acostar la nena al pit i, encara amb llàgrimes als ulls, va començar a donar-li de mamar… però… ai las! Alguna cosa passava… vinga petita, xuma! Però la llet no sortia… La nena no deixava de moure’s inquieta, i vinga a plorar… però no… “D’aquell disgust, se’m va acabar la llet…I ja va estar… Ja no va pas mamar més”, diu tota moixa.

Llavors calla, sospira…I somriu tendra i amorosa mirant la Clara que, sense saber la sort que té, continua agafada al meu pit.

En aquests moments em vénen les ganes de plorar. Que injust, tot plegat!
Quina pena i quin patiment! Quantes crueltats, abans, a pagès… Que valentes que eren, i que difícil ho tenien les pobres joves que aterraven a casa de l’hereu, totes ingènues, pensant-se que feien molta fortuna… En fi, això ja són figues d’un altre paner…

Quan penso amb les vegades que vaig fer enfadar la meva àvia, en plena adolescència… em sap tan de greu… Ella que em va cuidar de petita, que em donava, ves per on, el biberó amb tota la dolçor del món quan els meus pares no hi eren (als anys 70 la meva pobra mare va sucumbir a la fal·lera de la llet de fórmula). Perdona’m, iaia, penso. Però no li dic. Maleït siga! Perquè no hauré après encara d’expressar les meves emocions… Què em costaria abraçar-la ben fort i dir-li que l’estimo tant…? Ella no perd de vista la Clara, que encara xuma extasiada. “Vatua dena que és maca!”

L’aliment de l’amor

dimecres, 18/06/2014

 

Fa dues setmanes vaig rebre una proposta de  Virus Editorial. Ells em feien arribar el llibre “el alimento del amor” i si m’agradava, jo en feia una entrada. Tracte fet!

-

El llibre de Kate Evans no em resultava desconegut, és a dir, no l’havia tingut mai entre les mans però coneixia alguna de les seves enginyoses vinyetes. De fet pensava que era un llibret petitó amb quatre dibuixos, tipus còmic, i que poca xitxa més tenia. La sorpresa va ser majúscula quan vaig obrir el sobre que em portava el missatger! No era un llibret de lactància, era un tros de llibre.

Un primer cop d’ull a l’índex permet adonar-te de la quantitat de temes que tracta. Temes que són els dubtes habituals de les mares: Tinc llet suficient? Amb quina freqüència ha de menjar? Com donar el pit a la criatura?…mhhh aquest llibre promet!

Mireu que tinc llibres de lactància en anglès o traduïts al castellà escrits per autors/autores d’altres parts del planeta i sovint sento que hi ha temes que no encaixen (encaixaven) amb la meva realitat. Ja sigui per les imatges, els textos o les situacions plantejades, tot i parlar de lactància el llibre no era del tot representatiu de la meva realitat. Amb el llibre de Kate Evans això no m’ha passat! Em podia veure a mi mateixa fa uns anys i a les mares que acompanyo en les situacions diàries de lactància. Però com us he dit “el alimento del amor” és per sobre de tot un llibre il·lustrat, i Evans és una il·lustradora divertida i generosa!

El llibre té aquesta segona part més visual que et permet, si vols, no haver de llegir massa, gaudir de les vinyetes que il·lustren cada tema, rebre informació molt ràpidament i seguir gaudint del llibre sense haver-te de centrar en una lectura densa que sovint no ve massa de gust a les mares acabades de nomenar. A més els dibuixos de Evans són generosos perquè dibuixa dones normals, amb pits corbes, despentinades, amb cara de cansament i estries. No fa servir dibuixos de dones perfectes que quan els veus (des de la visió d’una mare acabada de parir, esgotada i aclaparada per la situació) no et deixen de recordar com n’estàs de malament, plasma la realitat! I per mi aquest és un dels grans encerts del llibre.

Em sembla un llibre molt pràctic per reglar a les embarassades o les mares novelles que no tenen problemes de lactància però que sí que els cal veure’s relaxades i veure les seves decisions validades i dins la normalitat.

Si n’he de dir alguna cosa negativa, em centraria en la part de consells per solucionar problemes del pit, encara parla de càndides i de tractaments per guarir-les… Tal com estan ara mateix els coneixements de lactància aquestes recomanacions poden crear confusió a les mares que el llegeixin.

I no us podeu perdre la darrera pàgina de llibre! Evans encerta al deixar clar a les seves lectores que una vegada llegit han de passar del llibre! Que s’han de treure la maleïda culpa de sobre i hi han de seguir fent el que fan. Gran i meravellós consell! En resum un llibre molt recomanable ja sigui per regalar o per auto regalar, per riure una mica de la transcendència que donem a vegades a la lactància i per entendre que les dones podem fer-ho!

Nocturns

dilluns, 16/06/2014

-

Avui entrada dedicada a les parelles. A les parelles que es queden a casa quan la mare torna a la feina.  A les parelles que  tenen cura dels seus fills a les nits, quan les mares treballen.

-

La tornada a la feina no és fàcil per ningú, però si la tornada a la feina de la mare és en torn de nit el paper més complicat el tenen les parelles. És clar que per la criatura tampoc és fàcil i per les mares deixar-los tantes hores resulta angoixant però la parella és la peça clau! De dia les coses sempre semblen més fàcils però de nit quan tots estem esgotats, quan les criatures no volen saber res del món ni de ningú… Haver-se de fer càrrec d’una criatura és digne d’elogi!

Moltes parelles pateixen per l’arribada del moment. Cóm ho podran fer? Com els calmaran? És millor treure el pit? Potser millor començar a preparar les criatures setmanes abans que es produeixi el temut moment?

No hi ha respostes concretes però sí idees que poden fer més fàcils aquestes llargues nits sense la mare.

En primer lloc tenir clar que preparar-se setmanes abans serveix per angoixar-se, enfadar-se i preocupar-se per avançat. Quan arribi el moment arribarà i serà el moment d’angoixar-se. Perquè les primeres nits dormireu poc, no hi ha res a fer!

El que sí podeu fer és potenciar el vincle amb la criatura, observar quan té gana, quan està cansada, quan vol festes… Com més us coneixeu molt millor!

Moltes parelles arriben a pensar que la culpa de que tot sigui tant complicat és de la teta, perquè si la criatura prengués biberons no trobaria a faltar a la seva mare i per tant les absències serien més simples. Potser és cert que per les parelles seria més simple si fos així però com a pares sempre volem el millor per les nostres criatures i per una criatura que pren pit i que s’ha de veure en el tràngol de passar hores separada de la seva mare el millor és el pit. Retrobar-se després de la feina els permet sentir-se bé.

A les nits mentre la mare hi sigui, i si feu collit, podeu modificar l’ordre al llit de manera que la criatura estigui entre el pare i la mare de manera quan es desperti a les nits per demanar teta la parella pugui començar a practicar les tècniques que farà servir quan estigui sol: carícies a l’esquena o als peus, cantar cançons de bressol, tocar el cap i els cabells… Tot el que penseu que li pot agradar i que resulti relaxant.

Un dels temes que preocupa més és planificar com se li donarà la teca. És evident que aquest punt difereix molt segons quina sigui l’edat de la criatura però cal intentar definir-ho.

Sabeu que podeu fer servir el biberó (si la criatura no rebutja la tetina) sempre que sigui amb el mètode Kassing i la tetina òptima. Si la criatura no porta xumet a vegades no el volen, es desesperen i cal experimentar amb més mètodes:

  • Xeringa-dit: si són petits o es desperten poc va molt bé
  • Un got d’inici: per més grans, el regulador del got permet que el prenguin força estirats

Hi ha nens que s’ho prendran sense problemes, altres que menjaran la quantitat suficient i justa per aguantar que la mare torni i altres que quan entenguin que la mare no hi és a les nits preferiran dormir.

Sigui com sigui, les primeres setmanes poden ser un xou, esgotadores i complicades però poc a poc amb amor i temps tot s’aconsegueix i cada família trobarà les seves solucions. Així que parelles, molts ànims! Ho podeu fer i ho fareu genial!! Gràcies per la vostra ajuda i per entendre que a les mares i les criatures els cal mantenir la lactància i retrobar-se després de la separació.