“per això no pateixis mama” (mastitis granulomatosa)

dilluns, 15/12/2014

-

Abans de res li vull donar les gràcies a la Maria de tot cor, gràcies per la seva valentia, per la seva generositat i per permetre’m compartir amb vosaltres la seva dura vivència. Avui la Maria us explicarà com va patir una mastitis molt complicada (de la que us donaré més informació la propera setmana). El text és llarg i la Maria l’ha diferenciat amb colors per si voleu anar al gra i llegir només una part concreta: lactància (lila) part (negreta)

“Aquesta primavera que comença m’ha agafat fent el curs d’assessora de lactància que cada dos anys fa Fedecata a Barcelona. L’estiu de l’any passat, vaig poder ajudar a una coneguda que m’havia trobat al carrer amb el seu bebè de 5 dies i em vaig il·luminar, en el sentit de que fer-ho m’havia fet sentir tan feliç, i vaig adornar-me que havia de fer alguna cosa amb allò.

Així que el mes següent em començava a Nodrir com a observadora. El mateix setembre vaig assistir, amb les noies del grup, al Congrés de Fedalma a Barcelona, i em vaig inscriure al curs de Fedecata que començava el febrer de l’any següent, aquest 2014.

 L’últim dissabte que vam tenir curs, ara fa 15 dies, va ser molt significatiu per mi: l’Imma Marcos parlava de les situacions de la mare durant la lactància, i és clar: de les mastitis!

Al parlar dels símptomes, i comentant que la mastitis aguda SEMPRE produïa febre, vaig tenir la necessitat de parlar-hi, perquè la mastitis que vaig tenir ara fa 8 anys i que em va fer abandonar la lactància havia de ser “aguda”, i en cap moment m’havia provocat febre!

 Així que a la mitja part, vaig anar a parlar amb ella, que estava amb l’Alba Padró, l’Eulàlia Torras, l’Àngela i la Deborah, totes del grup Alba. Quan els vaig dir que jo no havia tingut febre em van dir: “però quins símptomes tenies?

 Els vaig comentar que tenia els mugrons molt oberts, que eren tota una crosta i seguidament, després de la pujada de la llet, el mugró del pit dret es va obturar i es va començar a inflamar, vaig acabar tenint el pit ple d’abscessos, alguns d’ells supuraven…En aquest punt, crec que van ser l’Alba i l’Imma que van saltar dient: “és la mastitis granulomatosa!!!!” i mirant-me a mi van afegir: “Ens pensàvem que no existia, perquè no n’haviem vist mai cap cas!!!!.Tens fotos?”.

Em van ensenyar un llibre que es va editar l’any passat titulat: “Mastitis: El lado oscuro de la lactancia” de Juan Miguel Rodríguez i Leónides Fernández, on hi havia unes fotos d’aquesta mastitis, vaig pensar que sí, que podia ser el que em va passar a mi, el que ens va passar al Quim, al Joan i mi fa 8 anys. 

Jo ja havia esborrat les imatges del meu ordinador, però com que les vaig fer, devia ser per alguna cosa, i resulta que buscant, buscant, al final, ma mare en tenia unes còpies al seu ordinador d’una vegada que li vaig passar una carpeta molt gran de fotos.

Així que avui, 15 dies més tard les hi he ensenyat a l’Alba Padró, i m’ha dit: “Sí. Jo crec que és una mastitis Granulomatosa.

També he parlat amb l’Àngela i la Deborah una bona estona, els he pogut explicar una mica com va anar i m’he compromès a escriure la meva experiència i enviar-los les fotos via digital, així que aquí, dinant a la mitja part del curs d’avui, començo a escriure.

Però primer vull agrair a l’Alba, la Imma i cia, el fet d’haver descobert el què realment em va passar. Porto 8 anys sentint-me culpable, i saber que encara que vaig moure cel i terra, encara que vaig trucar a moltes portes, és normal no haver trobat qui em pogués ajudar a salvar la meva lactància, això em dóna pau, una mica d’alleugeriment a l’ànima. Hem de tenir en compte que els primers estudis seriosos sobre bactèries que poden provocar les mastitis van començar el 2006 i es van publicar el 2009, el Quim ja tenia 4 anys!

Així que si encara a hores d’ara no se sap quin tractament pot donar-se en cas del bacteri que jo vaig tenir…
Gràcies també per oferir-me la possibilitat d’escriure-ho, sempre he pensat que fer-ho m’ajudaria a païr-ho però no havia trobat el moment encara, per mandra, por o tristesa.

Som-hi:

El del Quim va ser un embaràs desitjat, em vaig quedar prenyada de seguida, i l’embaràs va ser preciós, no em vaig trobar mai malament, estava radiant, pletòrica, això sí: tenia un conflicte emocional amb ma mare, però me’l treballava amb una psicòloga reichiana i vaig poder-ho plorar i explicar-l’hi al meu fill…També vaig tenir un petit còlic de ronyó durant el primer trimestre, que després, a la visita de l’osteòpata vaig descobrir que entre altres factors, havia pogut ser el causant de la cesària, perquè degut al còlic se m’havia contracturat el múscul psoas, i la contractura feia que jo tingués l’úter desplaçat cap a l’esquerra, per això, tot i estar dilatada de 10 cm, el cap del Quim no avançava pel canal de part.

Deia doncs que l’embaràs el recordo plàcid, estava contenta, connectada amb l’alegria de ser mare, gaudint de sentir el meu fill a dins la panxa i apassionant-me amb cada aconteixement, cada prova, cada eco…Jo volia un part natural i vaig anar a una casa de naixements per a fer la preparació i parir.

Les contraccions van començar el migdia de dimecres 26 d’octubre del 2005, estàvem dinant al Vermell i les vaig sentir per primer cop. El mateix vespre ja les tenia cada 10 minuts, el Joan va anar a dormir al llit, però jo necessitava aixecar-me a cada contracció i em vaig passar la nit al sofà. Quan me’n venia una, m’aixecava i procurava repenjar tot el meu pes en algun suport mantenint-me dreta, les contraccions eren lumbars i era la única manera de suportar-ho, estirada feien molt mal.

El dia següent, dijous, van afluixar una mica, però semblava que el procés continuava i a la tarda vam anar cap a la casa de naixements. Allà em van dir que ja estava de part, però que la cosa anava lenta i que em podia quedar si volia, o que podia tornar a casa. Vam decidir que ens quedàvem i ens hi vam instal·lar.

La nit de dijous a divendres va ser igual que la primera, cada deu minuts dreta, passar la contracció i procurar dormir els deu minuts següents.

Divendres vam sortir a passejar pels voltants de la casa, cada cop que em venia una contracció jo m’agafava al Joan i deixava anar el pes cap avall, intentava afluixar i feia sospirs com els que havia après a la preparació, deixant anar la veu, obrint la boca i convidant a obrir-se el coll de l’úter.

El Joan m’acompanyava en cada contracció, també a dins la banyera, tots dos despullats…tinc a la ment imatges precioses d’aquests moments, les nostres cares tenien la mateixa expressió, ell va mimetitzar-se amb mi, era dolorós però molt dolç i molt respectat.

La ginecòloga i la llevadora amb prou feina apareixien, just per fer alguna escolta a la meva panxa i gairebé res més…

Però és clar, jo anava ben xutada d’hormones i el Joan no, així que el pobre estava esgotat de sostenir-me en cada contracció, i vam trucar a la Judit, la meva cunyada, que va arribar cap a les 8 o les 9 del vespre (crec!).

Recordo que era a la banyera, el Joan descansava i la Judit m’animava a cantar, en una mena de cant que em sortia mentre em movia dins la banyera de 4 potes, ajudant-me amb el pes de la gravetat a rel.laxar les lumbars, gronxant-me amb l’aigua tèbia. Tinc molt bon record d’aquestes hores, o vaja, d’aquests dies!

Arribat a aquest moment, jo estava molt “anada”, les hormones i el cansament feien que estigués molt poc comunicativa, però veia que passava alguna cosa, el part s’estava allargant massa, i les acompanyants tenien por de que estigués massa esgotada quan arribés l’expulsiu.

Cap a la matinada de dissabte la cosa es va estancar, jo estava molt dilatada i la ginecòloga va decidir trencar-me la bossa per veure si s’accelerava el procés, i allà ajupida aguantant-me amb el Joan i la llevadora me la va trencar, el líquid era ben clar, en va sortir molt.

Però semblava que tot es començava a complicar. La gine em va fer un tacte molt respectuós i em va demanar que comencés a empènyer suaument, que estava dilatada del tot.

Vaig començar a fer-ho, però al fer-me un altre tacte em va dir que no, que parés, que hi havia alguna cosa estranya, semblava que encara quedava una mica de “rebava” i no estava prou dilatada.

En aquest punt em vaig atabalar molt, estava molt cansada, i ja tenia ganes d’empènyer, però ara em deien que no ho podia fer!!!  Ja havia començat a fer-ho i el cos m’ho continuava demanant!!

Em vaig posar nerviosa, les cames em feien figa, allà mateix, la gine, em va escoltar el Quim i va dir al Joan que preparés el cotxe que marxàvem a l’hospital. De cop tothom va començar a córrer al meu voltant, em van mig vestir com van poder i em van posar al cotxe, la gine va agafar instrumental per si paria pel camí.  Jo estava tremolant a tope, sé que asseguda al cotxe, feia bots involuntaris i tot, em tremolava tot el cos!

Vam arribar a l’hospital, a urgències la ginecòloga que m’havia acompanyat durant el procés va agafar una cadira de rodes d’una revolada i m’hi va fer seure, li va dir al Joan que ens anés obrint portes i que no fes cas de ningú, que els papers ja els ompliríem després.

Després de tres dies de calma, de llums suaus i de respecte absolut, em vaig trobar corrent en una cadira de rodes pels passadissos de l’hospital amb gent revolant pel meu voltant amb cara de preocupació (de fet no m’estranya, devia fer una fila! Amb els cabells ben despentinats i molls, pàl·lida i amb cara d’anada!), al cap d’un moment estava en una sala de parts envoltada per 8 o 10 persones que corrien amunt i avall.

Em van fer estirar a la llitera, jo, que havia passat totes, i absolutament totes les contraccions dreta, no m’ho podia creure! No me’n sabia avenir!! Mentre una infermera em deia que fes el favor d’estar-me quieta que m’havien de col·locar una via, i en plena contracció, el ginecòleg em feia un tacte!!!

Per favor!!!!!! Entenc la urgència (després he sabut que hi va haver un naixement que va acabar molt malament venint de la casa de naixements uns mesos abans), però senyors, no dono l’abast, em fa mal tot i no puc estar-me quieta en plena contracció!!!!!!! Que no ho entenen senyores i senyors??????

Jo mirava la gine i el Joan, que havien pogut entrar però havien d’esperar separats de mi, i els demanava amb la mirada què coi m’estava passant!!!??? Ells em miraven amb cara d’impotència… Se’ls veia preocupats i tristos de no poder-me ajudar més… havien quedat en un segon o tercer pla.

Hi va haver un moment que el gine es va atabalar molt perquè no podia fer la prova del ph al cap del Quim, estava tan nerviós que no encertava a posar-la bé… De cop va dir no sé què de les aigües brutes i de que hi havia bradicàrdies i no sé a qui (a mi no) li va dir que allò havia de ser cesària.

Van fer fora al Joan que no crec ni que tingués temps de fer-me un petó i se’m van endur al quiròfan del costat, la gine de la casa de naixements es va colar sigil·losament (com que duia bata i sabia moure’s per l’entorn hospitalari), es va posar davant meu i em va dir: “ara has d’estar molt quieta perquè et posaran l’epidural, repenja el cap a la meva espatlla”. Això vaig fer mentre pregava perquè no em vingués cap contracció durant la punxada que em feia l’anestesista a la columna vertebral.

També em va dir, “no pateixis que el teu fill està bé, el ritme cardíac pot variar molt i el del teu fill no és dolent tota l’estona, està bé, tranquil·la”.

Al cap d’un moment feien fora la gine de la casa de naixements i jo em quedava sola en aquell quiròfan, estirada a la llitera amb un llençol verd davant de la cara que m’impedia veure res del que passés dels meus pits en avall, tampoc notava res, només que el meu cos es movia, que em remenaven. Tenia els braços oberts, com un sant crist, i em moria de fred, tremolava molt, i plorava sense consol.

De seguida vaig sentir el plor del Quim i per això seguint el seu plor, vaig saber que se l’enduien a una petita cambra adjacent, vaig pensar que li feien totes les proves que solen fer, però el sentia! Ningú em va dir si estava bé o no, però el sentia! El seu plor era com de queixa, no semblava desesperat, més aviat desconcertat… Pobre no devia entendre res!!! No sé quants minuts van passar, potser 2 o 3, i llavors el vaig poder veure, vaig veure la seva carona preciosa, efectivament, feia cara de no estar entenent res, de buscar, de buscar-me… la resta del seu cosset estava embolicat en un llençol blau, la persona que el duia me’l va acostar i tota plena de llàgrimes el vaig poder ensumar un moment, donar-li la benvinguda i fer-li un petó emocionat, però res més, un segon!!

Al rellotge hi posava les 8 i 13 minuts del matí, 29 d’octubre de 2005.

Va venir la ginecòloga  i agafant-me el braç em va dir: “va dona, no has de plorar, l’important és que el nen està bé”… Uff, estava tan humiliada, frustrada, i trista allà sola, estirada, immòbil mentre s’acabaven d’endur el Quim i el que jo m’havia imaginat com un part respectat i dolç acabava en una cesària d’urgència i gens respectada, que no vaig poder ni contestar!

Sé que vaig pensar: si, és veritat, l’important és que el Quim estigui bé, però jo estic destrossada i trista, i vull estar amb ell! Està bé, però ens necessitem! I ell no hi és, i a mi m’estan cosint aquí, ben sola, terriblement sola! No sabia ni on s’havien endut el Quim!! No sabia si estava amb el seu pare! Tampoc vaig preguntar-ho a ningú. Ningú, a part de la ginecòloga aquella, s’havia adreçat a mi per res, feien la seva feina i punt, em cosien, parlant entre ells, no sé ni què deien.

Quan van acabar de cosir-me em van retirar del quiròfan amb la llitera, i em van deixar en una mena de passadís. No sé quanta estona va passar, però com que jo sabia que el protocol eren dues hores de separació després d’una cesària, em va semblar una estona molt curta (potser 10 minuts), i sorpresa!: ja apareixia el Joan amb el Quim en braços. Havia hagut de lluitar, però em portava el Quim!!!!!!!!!!

Per sort, el Joan coneixia la infermera que s’havia endut al Quim i li va demanar/exigir que per favor no el posés a la incubadora (encara no sé perquè coi li anava a posar!, el Quim havia pesat 2890, tampoc era tan petit!).

Ella, devia veure el Joan tan segur d’ell mateix, tan “empoderat”, que li va fer cas, el Joan li va demanar que vestís al Quim, que ell no s’hi veia amb cor i així va ser, el va vestir i li va donar.
M’imagino que el Joan estava tan potent, tan connectat al Quim que ningú li va poder dir res! Es va presentar al passadís on estava jo i me’l va posar a sobre.

El Quim venia xuclant-se la mà, estava súper estimulat després d’un part tan llarg, inclús s’havia fet un xuclet a la mà de tanta força amb que succionava, així que al veure’l tan desesperat, el primer que vaig fer va ser posar-me’l al pit, estirada a la llitera i amb mig cos adormit encara.

Els meus mugrons estaven súper tendres perquè durat l’embaràs jo m’havia estat hidratant panxa, pits (i mugrons!!!!! gran error!!!!!) amb crema de rosa mosqueta, així que els tenia molt tendres, ell succionava amb molta força i m’imagino que amb una mala posició, pel què ara sé…

La classe de lactància a la preparació pel part la feien el dijous, i jo ja estava de part des de dimecres… Tampoc sé si el Quim tenia frenet (fa 8 anys ni se’n parlava, ara me’l miro i diria que en té un de ben bo!). La primera nit se la va passar al pit, i en 48 hores jo tenia els mugrons oberts com dues flors, amb una bona crosta a cadascun.

Amb la pujada de la llet i la crosta, el pit esquerra es buidava prou bé, tot i que amb mugroneres, que cada vegada s’omplien de sang i llet barrejades, però es buidava. El pit dret va ser diferent des del principi, es va com obturar, aquell mugró no rajava i el pit cada vegada era més gros.

Recordo que el primer dia, ja a planta, va passar una infermera, es va mirar el Quim i va dir: “ah, ja s’ha agafat? Molt bé.”, i va marxar; un segon se’l va mirar!. A la casa de naixements ens van trucar i ens van dir que si volíem demanéssim l’alta voluntària per tornar amb elles i així ho vam fer, de manera que al dia següent vam marxar de l’hospital.

Jo anava amb el cap cot i fent passets molt petits, la cicatriu de la cesària tibava molt. Veia moooolt llarg el camí fins el cotxe i vaig demanar una cadira de rodes. La infermera de pediatria que ens va portar l’alta per signar ens va dir que no, que el metge havia dit que havia de caminar i que si demanàvem l’alta voluntària era perquè em trobava bé!!! La tia! Quina mala llet!

La mateixa infermera, el dia abans em va demanar si volia prendre calmants, “però clar, segur que no els vols, com que no us voleu prendre res”! (referint-se a les que volem fer un part natural, sense epidural).Val a dir que en aquella època les relacions hospital-casa de naixements eren molt dolentes, fins i tot he sentit a dir que a les que veníem d’allà ens anomenaven “talibanes”, en fi… Jo això no ho sé… però em sembla que aquesta dona no tenia cap dret a tractar-me així…

Així doncs, la meva lactància va començar després d’un llaaaarg part respectat que va acabar amb cesària d’urgència molt poc respectada, i una tornada a la casa de parts.

En aquestes circumstàncies jo estava esgotada, frustrada, humiliada, ferida per dins i per fora,  el Quim feia molt bé la seva feina, però aquells mugrons no es curaven, i el pit dret cada cop més gros i endurit.

M’hi vaig posar argila, escalfor, intentava buidar-lo com fos, seguia les recomanacions de tothom, visites, llevadores, ginecòloga… Fins i tot m’hi vaig posar arrel en pols de fenogreco, que una noia que estava parint allà em va dir que a ella li havia anat molt bé, però res, allò seguia igual, i jo seguia escoltant a tothom i posant-m’hi potingues de tota mena, però no m’escoltava a mi ni al meu fill… Estava trinxada, deprimida…

Després d’una setmana vam marxar cap a casa, em deien la ginecòloga i la llevadora que allò era una inflamació, que no calia antibiòtic perquè no tenia febre, que prengués antiinflamatoris i que anés procurant buidar-me’l.

Però fent de tot, i prenent antiinflamatoris allò continuava igual o pitjor…

Ja feia un parell de dies que érem a casa, i vaig trucar a la llevadora de la casa de naixements demanant-li si us plau, que em digués quin antibiòtic em podia prendre perquè allò no baixava de cap manera. Em va dir quin es receptava normalment (Orbenin: Cloxacilina), i me’l vaig començar a prendre, però res, al cap de dos dies el pit estava igual, ja no sortia gens de llet d’allà, el Quim el rebutjava, jo intentava que mamés però ell plorava i no el volia de cap manera, s’alimentava només de l’altre.

Vam decidir anar a la casa de naixements quan portava dos dies amb antibiòtic i no em feia res. Era cap de setmana i hi feien un taller, hi havia molta gent. Em van fer passar a la saleta on feien les consultes habitualment i al mirar-s’ho em van recomanar que anés a urgències. Vaig entendre que elles ja no podien fer res per mi.

Cap a urgències doncs, on em va atendre una ginecòloga i em va dir que continués amb l’antibiòtic, que era normal que encara no hagués fet efecte, podia trigar tres dies. També vaig entendre que aquí no m’ajudarien, vés a saber a qui em trobaria si l’endemà tornava dient que l’antibiòtic encara no em feia efecte, i vés a saber què em diria…

Amb el Joan doncs, vam decidir anar a algun lloc amb continuïtat, i com que llavors no coneixíem Nodrir (que per cert, tot just començava), vam anar al ginecòleg privat que més confiança ens mereixia de Manresa, sabíem que era el més respectuós i a més, la meva tieta hi treballava. L’endemà, dilluns, ens va atendre. El pobre ginecòleg no sabia què fer amb aquell pit, d’entrada em va multiplicar la dosis d’antibiòtic per 4 i em va fer una eco, on va veure que tenia el pit ple d’abscessos, em va demanar que tornés l’endemà, que necessitava assessorar-se amb els companys de gabinet, i que trucaria a un col·lega expert amb el tema.

Quan vaig tornar em va dir que havíem d’intervenir el pit, que no sabia massa com fer-ho, hi havia dues opcions: una era fer un tall a la base del pit i que anés drenant la pus, i l’altra era fer una punció al lloc dels abscessos. Va decidir començar provant amb la punció i ja veuríem.

Vam començar el procés el mateix dia, i hi vaig estar anant cada setmana durant un mes, cada vegada em feia una o dues puncions ajudant-se amb l’ecògraf per detectar els abscessos. Les puncions eren amb una agulla molt gruixuda perquè el líquid a extreure era molt espès.

Mentrestant el Quim mamava del pit esquerre, encara amb clivella i amb mugronera. El pobre tenia estones de neguit, però amb tot el que li passava a la seva mare i la gana que devia passar, encara estava prou tranquil, ara entenc que el pobre devia cuidar-me, procurava no molestar perquè jo em pogués curar…

El Joan i un parell d’amigues van provar de treure alguna cosa del pit, intentaven mamar, però aquell mugró semblava de suro, no hi arribava ni la sang ni la llet, al final li va caure la crosta i va quedar com invertit cap endins, de la tibantor que feia la inflamació.

Jo estava molt deprimida, molt angoixada, era incapaç de fer o decidir, em deien que havia de descansar per curar-me i procurava que vingués gent a veure’m, que passegessin el Quim per poder descansar, però no podia dormir.

Necessitava estar amb gent perquè tenia por, demanava a amigues que em vinguessin a veure, estava ben desconnectada, em feia pànic que es despertés i volgués mamar, i alhora em sentia tan culpable de sentir aquest rebuig cap a ell…

Ell, que l’únic que esperava després de néixer era estar amb mi, sentir-se cuidat, sostingut…
Recordo que ma mare em va dir: “l’únic que et pot ajudar és estar amb el teu fill, deixa de tenir gent a casa, comença a connectar-te amb ell, us heu de conèixer!”.  Tenia raó, però jo estava tan anul·lada…

Quan ja portàvem 7 puncions, totes al costat dret del pit, les ferides de les agulles no cicatritzaven, al contrari, s’anaven obrint i supuraven. També es van obrir espontàniament dos abscessos més a la part esquerra i a la base del pit.

 No va caldre punxar més, perquè les ferides de les agulles es van acabar ajuntant en una de sola, així que quedava una mena de cràter d’uns cinc centímetres que no parava de supurar. Encara no sé si el líquid espès i verdós que en sortia era pus, diria que no perquè mai vaig tenir febre, i perquè m’han dit que la pus fa pudor, i allò no en feia. Crec que devia ser llet coagulada.

En aquest moment, quan ja feia un mes que havia nascut el Quim, vaig anar a veure una de les dones de la comunitat on vivia ma mare, i on ens havíem instal·lat (el Joan ja feia 15 dies que treballava i després de la setmana a la casa de naixements, vam estar una setmana a casa, però quan el Joan tornava a la feina ens vam instal·lar a casa de la meva mare). Aquesta dona, molt propera i estimada, es va mirar la ferida, em va mirar i em va dir: “perquè no deixes de fer-te això?

En aquest punt vaig entendre que em calia abandonar la lactància, i mentre ho escric encara ploro… Necessitava que algú m’ajudés a decidir, tothom em respectava, però jo estava encallada, i aquelles paraules em van fer obrir els ulls… Necessitava recuperar-me, perquè així no podia estar pel Quim, estava trinxada emocionalment…

Algú em va dir que es podia alletar una criatura només amb un pit, però jo sentia que quan el Quim mamava del pit esquerre, el dret, d’alguna manera es devia activar, o no, no ho sé, però aquell pit dret no es curava, no parava de supurar, i a més, el mugró del pit esquerre també em feia molt mal i tampoc es curava la ferida, així que finalment vaig decidir anar a veure el Pere, el ginecòleg que m’havia fet les puncions i li vaig dir que ja no podia més, que com ho havia de fer per deixar-ho estar.

Vaig notar que ell s’alleugeria, tot i que mai em va dir que ho deixés, no em va recomanar mai abandonar la lactància, però vaig entendre que em donava suport en aquesta decisió.

Em va receptar les pastilles per deixar de fer llet. Vam anar a la farmàcia a buscar-les, comprar bibes i llet de fórmula.

Abans de prendre’m les pastilles li vaig donar el pit al Quim per últim cop, sense mugronera, i plorant de tristesa…

Ens estàvem acomiadant de la nostra lactància, ja no podria ser, no podíem aguantar més aquella situació: El Quim passava gana i jo estava trasbalsada..
Corynebacterium_ulcerans_01El primer bibe que es va prendre el Quim li rajava per les comissures i les galtes, el pobre no donava l’abast, es va quedar tan tip que va dormir 5 hores seguides, quin empatx!!! Durant dos dies em vaig prendre les pastilles, la llet brollava pel meu pit sa, llet inútil, llet llençada, amb la medicació ja no era bona pel Quim. Però almenys no vaig haver-me’l de buidar… Quan la llet va desaparèixer les ferides es van començar a tancar, i al cap de poc ja havien cicatritzat.

Algú també em va parlar de que al cap d’un temps podria tornar-ho a provar, quan el pit estigués curat del tot, podria relactar, però no m’hi vaig veure amb cor, prou feina tenia a tornar a ser jo, a recuperar-me. Em van quedar molts “potsers” al calaix, i ara que sé tantes coses… “Potser si hagués sabut, potser si hagués fet…”. Però va ser com va ser.

Reflexionant-ho, crec que vaig arribar a aquest extrem perquè havia de demostrar que jo volia alletar el Quim, que jo volia donar el pit al meu fill, el part no havia pogut ser, però la lactància havia de ser possible!

El meu entorn, totes les meves amigues, eren pro-lactància materna, alletaven els seus fills fins els 3 anys o més, jo no podia presentar-me a una trobada amb el bibe a la mà!

Al principi va ser dur, sempre que treia el bibe em justificava, encara que ningú em digués ni piu. Recordo una vegada, que en una trobada amb molta gent, l’home d’una coneguda em va etzibar: “les mastitis es curen”, jo li vaig dir, “ho sé, però jo no ho vaig poder aguantar”.

mastitis_el lado oscuro_som la lletAra sé que la meva mastitis no tenia cura, que el maleït  és molt poc freqüent i està poc estudiat, i que possiblement ni té tractament, i menys llavors, que no es feien ni analítiques de llet!

Tota aquesta culpa, que m’he anat treballant, i que encara em cou, pot alleugerir-se una mica més perquè he sabut que els primers estudis seriosos de mastitis i el seu tractament van començar el 2006 i es van publicar el 2009 (el Quim ja tenia 4 anys), i que per molts “potsers” que hagués provat i per moltes portes que hagués trucat, segurament ningú m’hagués pogut ajudar.

I sé que la culpa no serveix per res, i que és molt mala companya, però encara, després de 8 anys em fa molta pena pensar-hi, pensar que no vaig poder-lo acollir amb calma i serenor, m’entristeix molt, perquè sé com en són d’importants els primers mesos de vida i el vincle amb la mare.

Em queda pensar que l’embaràs va ser molt bonic i que es devia sentir molt ben rebut a casa.

Sort que malgrat tot, ell sabia que jo l’estimava amb tot el cor, malgrat estar absent i perdudíssima. 

Sort que el Quim i la Berta tenen un pare que sap fer de pare i mare, i que el va acollir amb un pur instint animal, fins i tot maternal. 

Sort que ell el va sostenir mentre jo m’ubicava com a mare, mentre jo em llepava la ferida. 

Sort que tinc un company súper connectat amb la vida, i que va ser allà, cuidant el nostre petit i preciós nadó, fent el vincle per tots dos.

Veient-ho ara, penso que hauria d’haver parat abans, que la frase que algú em va dir “val més un bibe amb amor que donar el pit així”, hauria d’haver-me arribat abans al conscient, que al final va ser bibe igual i jo vaig trigar massa a recuperar-me.

Amb la meva segona filla, la Berta, he pogut viure un part natural i respectat (al mateix hospital i després de 6anys, gràcies a un canvi important en l’equip de llevadores). També hem gaudit d’una lactància prolongada, i he vist el què ens vam perdre amb el Quim, de la manera que s’estableix el vincle és tan diferent!!!!!!!  Tinc pendent parlar amb la ginecòloga de la casa de naixements, sé que va patir-hi, i sé ara, que no hi podia fer gran cosa!

En la meva primera experiència vaig trigar 2 anys ben bons a recuperar-me del tot, a tornar a estar empoderada i forta, quina depressió!

Però aquesta segona experiència m’ha ajudat a sentir-me poderosa com a mare i a reviure-ho tot d’una altra manera, a integrar-ho, a poder recuperar el Quim nadó i acceptar la situació.

De vegades algú m’ha dit que no hi he de donar tanta importància, que els bibes serveixen per això, i sé que em volien ajudar, però a mi em sap greu que m’ho diguin, perquè no saben si jo hi dono importància o no, no saben que per a mi és un sentiment de pèrdua, la pèrdua d’aquell primer vincle amb el meu fill. Jo l’estimava, i tant que l’estimava, però no era aquella lleona que m’havia imaginat, era una nena espantada, incapaç d’assumir tot el que em passava, incapaç de fer de mare…

També he de dir que em molesten les expressions que de tant en tant sento en dones que s’abanderen amb frases com “voler és poder”, entenc que a elles a base de lluitar molt els va sortir bé, i que se senten potents, orgulloses i empoderades per això, però n’hi ha que no podem, per molt que vulguem, i malgrat tot, encara ho dic amb la boca petita, que no vaig poder…

Potser no vaig poder perquè havia d’entendre que de vegades per molt que ho desitgis no pots, i que tirar la tovallola a temps pot ser una bona decisió, segur que si m’hagués anat bé, jo també aniria amb la bandera ara. Potser si hagués tirat la tovallola a temps hagués pogut re-lactar al cap d’uns mesos perquè no hauria tocat tant fons…

 Amb això no dic que hi ha moltes lactàncies que amb l’ajuda de persones expertes es poden tirar endavant eh! Per això estic aquí, per empatitzar amb dones que ho estan passant malament, dones que pateixen, em reconforta molt ajudar-les i sé que dient- “voler és poder”, de vegades l’únic que aconsegueixo és fer-les sentir més culpables.

En fi, això és un altre debat!

Com es pot veure doncs, ara ja entenc perquè l’estiu passat em va fer tan feliç ajudar a una mama de 5 dies, i perquè vaig acabar vinculant-me al món de la lactància…

El que remou cura, el que remou ajuda a créixer i a superar obstacles, el que emociona i apassiona és perquè toca endins, endins…

Ara tinc ganes d’anar a veure a les acompanyants (ginecòloga, llevadores) de la casa de naixements, i al ginecòleg que em va curar (i que mai em va cobrar un duro!), per explicar-los què era exactament el que em va passar, ells també van patir i s’ho mereixen”.

  I acabo amb aquesta anècdota:

Una vegada, veient alletar la meva segona filla, li explicava al Quim que em sabia molt greu haver estat malalta i no haver-li pogut donar el pit, i ell, amb només sis anyets em va dir: “per això no pateixis mama”.

 

Sempre amb seguretat

dilluns, 8/12/2014

.

Ja sabeu que sóc partidària de la donació solidària de llet. Això sí, sempre controlada. En aquest cas quan no coneixem a la donant o volem estar segures del tot, podem optar per la pasteurització.

.

Sabem que la donació incontrolada de llet materna està desaconsellada i pot ser perillosa per a la salut del lactant ja que hi ha malalties greus que es transmeten a través de la llet materna: VIH, HTLV 1 i 2, CMV… Però cal ser conscient que cada vegada més aquest tipus de donacions es realitzen tant per alimestiu-382-300x225entar a nadons, com a teràpia complementaria d’adults en tractaments contra el càncer.

 Així doncs hem de tenir present que si rebem llet i no estem segures de la donant, la millor opció és pasteuritzar la llet amb la tècnica de pasteurització Pretòria. Aquesta tècnica va ser descrita per Jeffery i Mercer l’any 2000, i feta servir originalment perquè les mares seropositives que no rebien retrovirals poguessin alimentar les seves criatures de manera segura.

 Bullir la llet materna podria malmetre algun dels nutrients i, per tant, no és una bona alternativa. Amb aquesta tècnica s’ha desenvolupat un mètode alternatiu de pasteurització de la llet materna que sembla ser més adequat ja que amb aquest sistema només disminueix aproximadament el 30% dels components nutricionals i immunològics i per contra es destrueixen tots els microorganismes.

El material necessari per al procés és:

- Una cassola o olla metàl·lics

– Un termòmetre de cuina

– Un pot de vidre d’uns 500ml

 

La tècnica de pasteurització és simple:

 

– Dins un recipient de metàl·lic gran amb uns 450 ml d’aigua col·locar uns 50/150 ml de llet en un recipient de vidre

– Posar al foc

– Controlar l’aigua amb un termòmetre de cuina per verificar que la llet va augmentat de temperatura fins als 62,5ºC.

–  Quan la llet arriba als 62,5ºC cal mantenir-la a aquesta temperatura durant 30 minuts

– Retirar la llet i col·locar de nou en recipients adequats per congelar-la

– Refredar en un recipient amb aigua i gel

– Congelar amb l’etiquetatge pertinent

 

Així de simple, el més complicat és controlar el foc i estar pendent de la temperatura els trenta minuts però es pot fer amb paciència  i tranquil·litat.

 

 

Apa, gaudiu del dia de festa i si rebeu llet que sigui amb seguretat!

FAQ: Conservació de la llet materna

dilluns, 1/12/2014

Avui un recopilatori de preguntes habituals i repetides sobre la conservació de la llet materna.

-Puc barrejar llet materna amb llet artificial?
Sí, poder pots. No hi ha cap problema en fer-ho i no és cert que la llet materna perdi propietats si ho fas. Només hi ha un problema en administrar llet materna i llet artificial en el mateix biberó. Si la criatura no s’acaba la llet cal llençar-la; i llençar llet artificial no té cap mena de problema, però llençar llet materna hauria de ser un pecat capital. Per tant, bromes a part, si cal donar llet a la criatura i tenim llet materna i llet artificial, idealment les donem separades i sempre primer la llet materna per tenir més números que el bebè se l’acabi tota.

-Puc barrejar llet congelada de dies diferents per donar-li a la criatura?
Sí, no hi ha cap mena de problema en fer-ho. Recordeu sempre gastar la llet més vella del congelador per evitar que s’acumuli i que caduqui oblidada en un racó.

-Puc barrejar llet de dies diferents que tinc a la nevera per congelar?
No. És millor no fer-ho. Per congelar sempre és millor congelar la llet del mateix dia. És a dir tota la llet que recollim dins les mateixes 24 hores la congelem junta. Sovint són petites quantitats que hem extret al llarg de 24 hores, així que les podem unir i congelar dins el mateix recipient. Recordeu que sempre és millor congelar en petites quantitats.

-Tinc llet a la nevera de fa tres dies, la puc congelar?
Idealment millor que no. Sempre que vulguem congelar llet és molt millor que ho fem de manera immediata o que màxim aguantem la llet a la nevera 24 h. Sempre hem de recordar que la llet materna és un líquid viu i ens cal tenir-ne la màxima cura per garantir que conserva les màximes propietats,  que no es contamina amb bactèries i que no agafa gustos estranys.

-Puc guardar la llet que queda en les conxes protectores o recol·lectores?
Idealment no. La llet recollida en les conxes protectores, recol·lectores o airejadores pot tenir un alt contingut bacterià, ja que a l’estar tan a prop del cos mantindrà una temperatura elevada. Si la volguéssiu aprofitar, caldria ser molt curós a l’hora de recollir-la: buidar cada 30-60 minuts la llet continguda, refrigerar-la i netejar a fons les conxes. I això sempre que no existeixi cap clivella infectada (estarà rosada, produirà un dolor pulsatil, o tindrà restes de teixit) o en el cas de tenir mastitis aguda o subaguda.

-M’acabo de treure llet, la puc barrejar amb la que tinc a la nevera?
No. És millor no fer-ho. Si tens llet acabada d’extraure la deixes a la nevera en un contenidor apropiatLlet materna_som la llet, quan estigui freda (depenent de la quantitat serà més o menys temps) ja la pots barrejar amb la que tens refrigerada prèviament. Recordant que ha de llet extreta de les mateixes 24 hores.

-Quants dies la puc guardar a la nevera?
Hi ha molts documents sobre el tema. En nens sans podreu veure que hi ha un rang de conservació d’entre 3 a 8 dies.
La llet materna és un producte viu per tant cal aconseguir la millor conservació. Si sabeu que la llet la fareu servir el mateix dia o l’endemà cap problema en refrigerar-la, però si no sabeu si la fareu servir, sempre és millor congelar-la.

-Com la descongelo: ràpid, lentament?
Idealment, de la manera més ràpida possible. Treure del congelador i descongelar-la és el sistema que garanteix que la llet perd menys propietats. Realment si guardeu petites quantitats de llet la descongelació és molt rapida. Lentament, quan es deixa abans a la nevera, perd més propietats i acostuma a tenir més gust agre, ja que la lipasa té més temps per actuar.

-Puc fer servir el microones?
Per? Vols fer-lo servir per descongelar, la resposta és: no. Vols fer-lo servir per escalfar, la resposta és: amb cura.
Per descongelar no es recomana de cap manera fer-lo servir, perquè com que no descongela de manera uniforme la llet pot arribar a bullir, el que fa que perdi totes les cèl·lules vives. De totes maneres si alguna vegada us ha passat, o ho acabeu de fer, només cal que a l’hora d’administrar la llet us assegureu que està TOTA a la mateixa temperatura. Segurament totes les cèl·lules vives han mort rostides per l’escalfor, però la llet artificial és el mateix i no per això no la donem.
Si el que volem fer és escalfar-la  que en podem fer ús, però molts pocs segons i verificant la temperatura abans de donar-la a la criatura.

-Puc fer servir un escalfa biberons?
Sí, no hi ha cap mena de problema si el vols fer servir. Cal donar sortida als regals!

-He escalfat llet i el bebè no l’ha pres. La puc guardar?
No, una vegada s’ha escalfat la llet materna s’ha de llençar. Com a molt podem esperar uns 30 minuts i veure si la criatura té més gana i això sí, no la podem tornar a escalfar.

-Com puc saber si la llet és dolenta?
He deixat la pregunta més complicada pel final. No és tan simple, a vegades per l’aspecte, la llet queda com tallada (no amb les dues capes habituals que fa la llet quan es separa) està com agrumollada tota ella. L’olor tampoc és cap indicatiu, ja sabeu que la lipasa li confereix una olor molt agre però no vol dir res, simplement que s’ha degradat el greix però aquesta predigestió de la lipasa no és pas dolenta.
Bactereològicament no podem saber-ho, caldria fer una analítica. Així que sempre que tingueu dubtes de com ha estat recollida o conservada és millor no donar-la.

Apa, bona setmana i espero que us siguin útils!

Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar

dilluns, 24/11/2014

-

Divendres l’Anna Parisi (gràcies) em va enviar una notícia, en el moment que em va arribar estava de feina fins a les orelles, vaig veure que era en italià i en aquell moment el meu cervell no podia processar… la sorpresa va ser majúscula quan hores després vaig poder llegir què deia.

Itàlia 18 persones havien estat detingudes per corrupció (fins aquí res estrany, a casa nostra això ja no és notícia, és rutina) per recomanar llet artificial, d’una marca determinada i no fomentar la lactància materna.

Hauríeu d’haver vist els meus ulls! Ho vaig llegir tres vegades!!!

Una trucada anònima va posar en funcionament aquesta investigació que ha culminat ara amb la detenció de 18 persones: executius/representants de ventes i pediatres (alguns d’ells directors de centres hospitalaris). Ha sortit a la llum una trama on, per recomanar aquesta marca concreta de llet artificial els pediatres rebien regals: telèfons intel·ligents, ordinadors, condicionadors d’aire, televisors i viatges a diverses destinacions turístiques: Índia, Estats Units, París, Londres, Istanbul i creuers a la Mediterrània i el nord d’Europa.

Camuflaven les despeses utilitzant agències de viatges que feien factures justificant la participació dels pediatres a congressos i formacions quan en realitat marxaven de viatge amb la família.

Mentre ho llegia, una mare em va enviar un privat a Facebook, estava enrabiada recordant com un dels col·legues d’un dels detinguts li va recomanar que li donés al seu fill llet artificial quan el seu bebè tenia 4 mesos, perquè segons ell no anava bé de pes….

Ella i quantes mares i nadons més van patir aquesta mala praxis? I això només passa a Itàlia, oi? (ironia mode on). Per què els metges, sanitaris i farmacèutics encara han de fer un jurament, no? 

Aquí i allà estem igual, aquí i allà es segueixen produint aquestes pràctiques corruptes, aquí i allà es segueixen destruint lactàncies amb total impunitat (o potser ja no tanta)

La nostra societat encara no percep la lactància materna com a quelcom important, encara és una opció i encara ens deixem bombardejar amb la publictat de les marques “d’alimentació infantil” que ens volen fer creure que els seus productes són absolutament necessaris per a tothom.

som la llet

Ahir al matí paral·lelament a tot això van penjar al mur de “el desig de les papallones” una foto amb el contingut d’una canastreta d’una coneguda botiga de joguines. Moltes mares no entenien per quina raó no trobavem adequat el contingut de la canastreta i ens recordaven que moltes famílies vivien situacions complicades i que aquells “obsequis” que nosaltres denostavem podien ser aprofitats… Però és que el contingut no són regals, no són donacions altruistes, són hams. Són maneres de capturar, de fidelitzar i crear necessitats als consumidors i tot en detriment de la salut dels petits. I m’esgarrifa perquè arriba Nadal i les campanyes de recollida d’aliments tornaran a fer-nos creure que ens cal alimentar a les criatures amb aliments especials per ells….

Aaixx de veritat espero que les coses vagin canviant perquè cada vegada hi ha més mares que no es deixen prendre el pèl i cada cop hi ha més sanitaris que s’estan formant i adquirint consciència que la lactància materna és salut que es tracta d’un tema de salut pública que cal protegir i fomentar. Aquesta setmana vinent participo en dos cursos per l’ICS, gaudeixo de formar mares i assessores però gaudeixo el triple de fer-ho amb professionals.

I a la resta, els que seguiu deixan’t-vos untar ja sabeu que diu el refrany… Quan vegis la barba del teu veí pelar…..

No és el mateix

dilluns, 17/11/2014



A l’estiu vaig
 parlar-ne al Facebook i vaig prometre que ho havia d’aclarir. Ha arribat el moment.



“Em va dir que s’agafava bé, que el mugró quedés aixafat després de la presa no tenia importància i que el mal ja em passaria”
“Em va dir que alletar feia mal i que no hi havia res a fer, que ja em passaria”
“La criatura no agafava pes, tot i que jo tenia llet, la solució segons ells era la llet artificial”
18 dies després de néixer pesava 800 grams menys que al nàixer, però em van dir que com que prenia la millor llet no m’havia de preocupar”.

Podria seguir però em sembla que no cal. Què tenen en comú totes aquestes respostes donades a mares desesperades? Doncs que impulsen a la mare a no fer res, a aguantar-se o a esperar el miracle. I miracles de lactància ni a Lourdes!

som la lletLes afirmacions anteriors han estat fetes per dones (sanitàries o no) que tenen grups de suport a la lactància però no han fet cap curs de formació específic d’assessores de lactància. Hi posen tota la bona voluntat, però sovint amb la voluntat no n’hi ha prou.
Les assessores de lactància són mares amb experiència pròpia, vol dir que han alletat a la seva criatura o criatures un mínim de temps normalment prolongat, el que permet tenir un ampli coneixement de totes les situacions i de l’evolució intrínseca de la lactància. I per complementar l’experiència reben formació específica sobre l’alletament, que idealment cal anar renovant i ampliant cada pocs anys.

De fet els requisits per entrar a ALBA lactància són durs, dels més durs que conec, però cada vegada estic més segura que tot i ser voluntàries cal dotar a les assessores de la millor formació, de formació que ens permeti ser resolutives tot i les nostres limitacions.

Quan acabes de tenir una criatura, en especial quan és la primera, no saps a qui ni on demanar ajuda. I la varietat d’opcions és amplia:

-Grups de suport o de post part conduïts per llevadores o infermeres (o infermers) pediàtriques
-Grups de criança conduïts per mares
-Grups de suport a la lactància conduïts per assessores de lactància

Quan tens un problema vols solucions però des del desconeixement pots acceptar certes solucions com les úniques o acceptar que no hi ha més solució que patir.

En el primer cas, quan el personal sanitari que porta els grups té experiència pròpia i està format de manera específica, perquè la formació que reben dins la seva formació reglada deixa molt que desitjar, el grup funciona de meravella i tinc companyes i amigues que porten aquests grups de manera extraordinària dins el sistema sanitari. Però també hi ha la versió oposada, sanitàries que porten grups de suport amb tota la seva bona voluntat però que els manca experiència i formació. I quan això passa, la resolució de les dificultats plantejades per les mares pot quedar minvada. I vulguem o no, la bata blanca encara té molt pes dins la nostra societat, si un sanitari em diu que no tinc solució, no en tinc…

Els grups portats per mares poden ser genials per fer tribu i compartir experiències, però l’experiència pròpia pot resultar limitant o insuficient quan hi ha dificultats en la lactància. I és quan passen coses com criatures d’un mes que no han recuperat el pes del naixement. Estar a favor de lactància està molt bé però fins i tot les més pro lactància recomanem llet artificial si li cal a la criatura sense esquinçar-nos les vestidures.

En resum, l’equilibri el trobem quan podem sumar formació i experiència, quan podem oferir a les mares l’ajuda completa que els cal. Si no és així, aquests grups només serveixen per compartir les penes, donar-se copets a l’esquena i poca cosa més.

*FOTO DE PAOLA VILLAMIZAR  LA COLMENA FELIZ

“Loba”

dilluns, 10/11/2014


Avui em desvio una mica del tema lactància per parlar del part i del projecte “Loba.


Dissabte vam passar el dia a la jornada de formació d’ALBA, un dels temes que va aparèixer més va ser el naixement, el part. I com un moment traumàtic i estressant com aquest per la criatura, pot ser controlat si el rep el cos de la seva mare i no és separat d’ella.
Com naixem determina moltes coses, algunes que ni ens podem imaginar.

som la llet_la loba“Loba” s’estrena al gener i és una recerca per mostrar com són els parts, com vivim la “normalitat” dels parts d’avui dia.

Parir fa por, parir sembla tenir riscos, parir fora d’un ambient hospitalari ens sembla a priori el menys segur per mare i criatura….

Però durant el part, quan es permet que tot flueixi, quan s’acompanya de manera respectuosa al naixement el cos de la mare i el bebè s’acompassen, funcionen com una unitat on tot està pensat. 

Com més saps del tema més mal fa, com més entens la importància del part, més frustrant resulta saber com es segueixen fent les coses, com són els parts “normals” com deixem intervenir un procés fisiològic fins que la majoria de vegades es converteix en un procés iatrogènic. Fa mal, i fa mal més enllà de les cicatrius físiques i més enllà dels records dolorosos.

“La Loba” ens permet recórrer el món, recórrer la realitat del naixement, escoltar les veus que ens expliquen les seves raons, els seus sentiments, patiments i alegries. Veure com un procés fisiològic pot causar dolor més enllà. “La Loba” té uns objectius molts clars:


• Prendre consciència del que passa avui en dia en relació amb el part.
• Conèixer els processos fisiològics del part.
• Comprendre per què parir a l’hospital s’ha convertit en una pràctica comuna. (Quines conseqüències té sobre les dones l’oxitocina, l’epidural, l’episiotomia o la cesària.) Conèixer com la nostra societat ha arribat a un percentatge tan alt de cesàries.
• Recuperar la pèrdua d’autonomia i de confiança de les dones amb el seu cos.
• Entendre com i per què la professió de llevadora / llevador i els coneixements que impliquen estan avui en dia tan amenaçats.
• Reconciliar dos mons (hospitalari i tradicional), establir els límits de cada un d’ells i així conèixer les veritables necessitats i possibilitats que s’ofereixen a la dona.


Poder escollir, poder decidir on i com vols parir és un dret de totes les dones i de les seves criatures. Amb els anys hem millorat certes coses però segueixen arribant relats aberrants de com va ser el part de moltes dones. Altres no diuen res perquè el seu part va ser “normal”…..

La pel·lícula de “Loba” està en ple procés de crowdfunding, qualsevol col·laboració per tirar endavant la pel·lícula serà benvinguda!
Us deixo els enllaços on podeu trobar més informació:

https://www.facebook.com/lobafilm

http://lobafilm.com/

 

De presentació en presentació (podeu venir)

dilluns, 3/11/2014


Tinc una setmana moguda de presentacions de llibres… bé tinc un dimarts mogut de presentació de llibres. Mira que hi ha dies!
De veritat que hi ha dies que voldria dividir-me per poder fer-ho tot. Dimarts em tocarà fer invents perquè es presenten dos llibres.

En primer lloc:


Demà dimarts 4 de novembre de 2014 a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62 de Barcelona) a les 18 hores tindrà lloc la Cerimònia de lliurament de premis del “V Concurs de Contes Infantils” Lactància i Criança .

CARTULINA-INVITACION-ACTO-ENTREGA-PREMIOS-2014-730x365
És el concurs convocat per la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna. Es tracta de la cinquena edició d’aquest concurs que ha permès editar i fer arribar a la societat llibres on es normalitza la lactància i la criança. Llibres pels petits de la casa que expliquen una nova realitat, la seva realitat. Perquè sovint trobar llibres que s’ajustin a l’estil de criança de molts nens és una epopeia: rèptils i aus que són alimentats amb biberó per les seves mares (??¿¿¿), germanets als quals es prepara l’habitació deixant als estants pots de llet artificial, germans grans que col·laboren a alimentar al seu germà  en biberó i al que no agafen ni en braços….

10748743_10205283020744920_2139914632_nDurant anys els contes que podíem oferir a les nostres criatures oferien una visió distorsionada i errònia, que no deixa de ser una manera d’aconseguir una acceptació de quelcom socialment real. Si els models /exemples de criança que rebem són parcials o contaminats arribem a l’etapa reproductiva amb creences errònies i escassa informació.

La informació que rebem a l’escola sobre la reproducció i la lactància tampoc és millor. Mai he entès per exemple, perquè fan aprendre coses a la canalla (hi ha mil temes al llibre de medi com a exemple) i s’obvia completament el funcionament del pit.

D’adultes també rebem desinformació o informació tangencial que ens allunya del que biològicament hauria de ser el normal. La cultura i la societat en què ens ha tocat viure ens imposa un únic model possible. Quan tens l’ull entrenat és molt simple observar la quantitat de desinformació normalitzada que ens colen en el dia a dia.

Per aquesta raó la meva segona parada de dimarts serà per la presentació del llibre: “Todas las madres tienen lecheimplicaciones sociales e individuales de la lactancia materna y artificial”, al carrer Diputació 322 principal 1a a partir de les 19:30. On Yolanda Marta, que s’ha encarregat de revisar el llibre i Laura Montero, l’editora, conduiran la xerrada de presentació del llibre.

He pogut revisar el llibre i he de dir en primer lloc que no és un llibre per a qualsevol mare i en segon lloc que no m’agrada el títol. Em sap greu ser tan directa però és així, el títol i el contingut no tenen res a veure.

És un llibre on es desgranen les raons de l’epidèmia d’hipogàlactia que envaeix la nostra societat, per quines raons històriques i econòmiques hem perdut la cultura de la lactància i hem estat envaïts per la cultura del biberó. El llibre és un extens i rigorós recorregut per aquesta transposició en la manera d’alimentar a les nostres criatures.

Ara, l’afirmació del títol que totes les mares tenen llet, no és certa. L’epidèmia d’hipogàlactia que ens domina no és real, no ho ha estat mai i moltes de les situacions per les quals una dona pensa que no té llet estan exposades al llibre. Però la falta de llet o la impossibilitat d’aconseguir una lactància materna exclusiva és certa en molts casos i el capítol final que dedica a les causes d’hipogàlactia veritable em resulta massa tímid… I ja sabeu que últimament estic reivindicativa amb els casos d’hipogàlactia.

És un bon llibre per a mares amb molta experiència, per a assessores, per a doules, per a sanitaris conscienciats, per a IBCLC… però no és un bon regal per a una mare novella perquè el bany de realitat que ofereix és massa per qualsevol que no estigui molt ficat en aquest món.

És genial que es publiquin llibres de lactància però serà que no hi ha dies al calendari! Ja veieu que tinc un dimarts mogut a la vegada que normalitzador. Seguirem informant! I si voleu unir-vos a la festa, de presentacions sereu benvingudes!

Jo callo, tu calles, ells callen….

dilluns, 27/10/2014

-

Estic castigada, els senyors del Facebook m’han deixat de cara a la paret tres dies, sense poder escriure, respondre o interactuar a la seva xarxa social. Suposo que avui dilluns a la tarda s’acaba el càstig. A la propera em tanquen el perfil. Caxis quina mala sort… Però no vull parlar d’això, així que “passaparaula”. Vaig escriure aquest text al meu mur de Facebook (en el que ara no puc ni clicar un m’agrada) per deixar clara una situació de la qual ja he parlat però que cada vegada m’enutja més.

-
En aquesta vida tots prejutgem, és una reacció automàtica que fa tot cervell humà. No ho podem evitar i dividim el món en dos: “els nostres” i “els altres”. I el que resulta pitjor, és que automàticament aquests “altres” els etiquetem de dolents, de perillosos, de diferents… El nostre cervell ho fa amb bona intenció, i segurament ens protegeix de molts perills, però molts humans haurien d’aprendre a prejutjar en silenci, o pensar abans de parlar i emetre judicis de valors sense saber res dels altres i posicionar en veu alta les nostres creences com les “bones” i les som la lletde l’altre com “les dolentes”.

Les/els que em coneixeu sabeu que sóc del grup de les anomenades (i criticades alhora) pro-lactancia. Sóc de les que em passo el dia parlant de i per a la lactància. He alletat les meves filles de manera prolongada i intento ajudar a qui m’ho demana… Però avui estic decebuda i trista amb moltes d’aquestes mares / persones que estan tan a favor de la lactància que poden perdre el nord, el respecte cap a l’altre, i la capacitat de callar la boca i mirar a una altra banda si el que veuen no els sembla adequat.

Avui la Sofia, (no és el seu nom real) una dona / mare a la qual admiro i respecto, per la seva generositat i el seu gran cor m’ha trucat molt trista i decebuda. La Sofia, té tres filles precioses. A la petita per circumstàncies no li ha pogut donar el pit (i no entraré a explicar quines circumstàncies són aquestes, perquè això només li pertoca a ella i a la seva família), m’ho va explicar fa setmanes, afligida perquè no era el que ella hauria desitjat però havia de ser així. És cert que jugo amb avantatge, que jo sí que conec les seves circumstàncies, les de la seva filla i les seves raons … Però si no ho hagués sabut i un dia m’hagués trobat amb ella, o amb una altra mare que donés biberó, no dubto que el meu cervell l’hauria prejutjat per no ser una de “les meves” però us asseguro que la meva boca hagués estat segellada. 

A unes i altres, ens cal aprendre a callar, ens cal aprendre a ficar-nos on no ens demanen a no fer de les nostres opcions un proselitisme constant … I jo que pensava que les mares de biberó no rebien retrets! I em deia que els retrets i mirades reprovatòries que ha patit  venien de mares lactants… Em fa vergonya! M’indigna que “una de les meves” pugui atacar gratuïtament, que pugui jutjar i reprovar les accions de la Sofia … Però és que no ens hem queixat mil vegades que a les mares lactants ens dóna la llauna tothom? No ens hem atipat de rebre comentaris desagradables o invasius a la nostra intimitat? Llavors per què nassos ens creiem amb el dret de fer el mateix!

Afegeixo que és força típic de mares primerenques enamorades de l’alletament i assessores novelles fer proselitisme i vendre que la teta és el millor, el més bonic, el més sa, el més de tot… i  sembla que hi ha qui oblida que per l’altra persona potser la lactància no és millor! Per tant, per la part que em toca com a formadora d’assessores, ull amb el què es diu i com es diu, ull en parlar massa o avançar aconteixements. El silenci i l’escolta ens fa més grans.

Sé que a veure, escoltar i saber callar se n’aprèn amb els anys, és una lliçó més que et dóna la vida, però espero que amb aquestes paraules algunes s’apliquin abans. Prejutjar seguirem prejutjant, però callar … Aprenguem a callar ….

Mastitis

dilluns, 20/10/2014

-

Divendres la Judit Guirado em va suggerir parlar de mastitis al bloc i tot i que em sembla que tinc entrades anteriors parlant de les diferents mastitis avui faig un recopilatori.

-
Definim com a mastitis la inflamació d’una o diverses parts de la glàndula mamària, amb infecció o sense. La llet materna és plena de bactèries, en la llet materna hi ha de 2 a 18 espècies de bactèries diferents que viuen amb harmonia i que són una font de bactèries probiòtiques pel nadó que li confereixen protecció davant diverses malalties al·lèrgiques, inflamatòries o infeccioses. Una criatura lactant ingereix per cada 800ml de llet entre 10x5 i 10x de bactèries. Aquestes bactèries constitueixen la microbiota natural i específica de la glàndula mamària en els humans. La llet de cada dona té una composició bacteriana única, com si fos una empremta dactilar única.  

Quan es produeix una situació que pertorba aquesta macrobiota: alteracions en la immunitat, ús d’antibiótics, clivelles o mal drenantge de la glàndula…. és quan es poden produïr les mastitis.  Fa uns anys només coneixíem un tipus de mastitis però desde el 2008 s’ha obert un nou univers de coneixement. Anem una per una:

mastitis_som la lletLa mastitis aguda és produïda en la majoria de casos per la presència d’estafilococ aureus que no sol estar present en la glàndula de manera fisiològica. Una vegada arriba a la glàndula produeixen toxines que inflamen la zona afectada (dolor, zona vermella, induració), i aquestes toxines arriben al torrent sanguini de la mare ocasionant símptomes similars als de la grip.  En les primeres 24h d’aparició de la mastitis aguda l’extracció de llet (per part de la criatura, a mà o amb tirallets) combinada amb l’aplicació de fred a la zona afectada (mai aplicar escalfor o fer-ho només just abans de donar el pit, ja que facilita la multiplicació de les bactèries) i si cal, prendre antiinflamatoris d’ús habitual juntament amb probiòtics, poden aturar el procés
Si dins de les primeres 24h el quadre empitjora, cal recórrer als antibiòtics. Aquestes mastitis han estat tractades habitualment amb certs antibiòtics (amoxicilina i cloxacilina) els quals s’ha demostrat que fan pessigolles a les bactèries que la causen i sovint empitjoren el quadre que pot derivar en un abscés… En el cas de triar amoxicilina cal que sigui en dosis màximes. 

A més, sovint encara es recomana a les mares afectades per una mastitis aguda que no ofereixin el pit afectat a la criatura, el que empitjora el quadre. En cap cas es pot recomanar no alletar o llençar la llet adduint que la llet “està contaminada” o que pot fer mal a la criatura. Per la criatura no és cap perill la llet i el buidatge freqüent de la glàndula és absolutament necessari i no hi ha millor tirallets que la criatura; tot i que és possible que la criatura es mostri desganada al mamar del pit afectat o que lluiti i no vulgui agafar-se.  

Quan aquest tipus de mastitis no es tracten de la manera oportuna poden derivar en un abscés, una complicació que pot pertorbar en extrem la lactància.

En segon lloc les mastitis subagudes, que solen manifestar-se amb dolor, cremor, punxades, sensació de falta de llet… aquestes mastitis estan infravalorades, ja que com que no presenten la simptomatologia de les agudes no solen ser valorades de manera correcta. Les bactèries que produeixen aquestes mastitis són els estafilococos epidermidis i salivarius, aquests al contrari que els aureus sí formen part de la microbiota de la glàndula mamària però en concentracions molt inferiors, quan la seva concentració es dispara apareixen els símptomes. La característica principal d’aquestes bactèries és que formen biofilms. Els biofilms són capes de bactèries que entapissen els conductes i en redueixen el diàmetre el que causa obstruccions, inflamació, sensació d’escassa producció de llet i dolor quan la llet surt cap al mugró. És típic d’aquestes mastitis la formació de perles de llet al mugró. Les perles estan formades per calci i bactèries. Recordeu que són perles irregulars i que a menys que siguin absolutament superficials és millor no burxar.

som la llet_subagudaJuan Miguel Rodriguez i el seu ampli equip han tipificat dos tipus més de mastitis. La subclínica i la mastitis granulomatosa. La primera és totalment asimptomàtica, la mare no té dolor ni símptomes, només una sensació de falta de llet. Les granulomatoses són poc freqüents, i molt espectaculars, ja que produeixen llagues al teixit mamari que supuren i arriben a deformar el pit.

Però tornem a les mastitis “més habituals” i als tractaments. Com us deia, les agudes es poden controlar durant les primeres 24 hores amb les mesures de contenció que hem anomenat: extracció, fred, descans, antiinflamatoris d’autocura i probiòtics. Pel tractament de les subagudes seria ideal poder comptar amb una analítica de llet, amb recompte de bactèries i antibiograma… però en aquest tema encara estem a les beceroles i hi ha molt poques opcions per aconseguir-ho: Probiserch, la nova unitat de la clínica Dexeus dedicada a les mastitis, al hospital de Vic, i a la zona sanitària del Garraf. A part d’això costa molt aconseguir-les… Recordeu que només vosaltres, les usuàries del sistema podeu aconseguir que es generalitzin, perquè de la mateixa manera que es fan analítiques de sang o d’orina es poden fer les de llet. Només cal fer pressió, mostrar que són una necessitat i que per fi es faci realitat el cultiu sistemàtic de llet en casos de mastitis subagudes que només causen dolor i que porten a les mares a abandonar la lactància de manera prematura per la falta de solucions.

Els probiòtics han demostrat que són una gran opció per solucionar o mantenir a ratlla les bactèries, recordem els que fem servir en cas de mastitis:

  • Casenbiótic (latobacil reuteri): Cal prendre’n dos al dia. Un després d’esmorzar i un després de sopar.
  • Aquilea intimus (lactobacil reuteri): dos al dia igual que el Casen
  • Lactanza hereditum (lactobacil fermentum): Encara que la dosis recomanada és una càpsula al dia, se’n poden prendre dues al dia. El “problema” de fer-ne dues és que és un producte car i ara mateix moltes butxaques no es poden permetre la despesa que suposa. Per aquesta raó hem vist que dividint la càpsula diària en dues parts les mares milloren. Tot i no ser un mètode molt científic i poc acurat, i que comporta que els bacteris s’hidratin en obrir la càpsula, els resultats que hem vist són bons. Es tracta d’obrir la càpsula al matí i buidar-ne la meitat,  i ingerir aquesta meitat, a poder ser amb un làctic. Tapar de nou el que resta de la càpsula i guardar-la per prendre-al vespre.

I recordeu que no es poden deixar de prendre els probiòtics quan desapareixen els símptomes, cal prendre’ls entre 15 dies i un més per assegurar que la glàndula recobra l’equilibri bacterià.

Podeu veure que és un tema complex i segur que ens cal seguir explorant. Espero que aquesta entrada us permeti tenir més clar el tema, però si en voleu saber més no us podeu perdre el llibre:  MASTITIS EL LADO OSCURO DE LA LACTANCIA, Microbiota mamaria: de la fisiología a las mastitis. Editat per Probisearch i que podeu comprar a la seva web.

Bona setmana a totes i tots i fins el proper dilluns!

Quan no pot ser LME

dilluns, 13/10/2014

,

Ha estat una setmana molt moguda! Moltes novetats.

.,

La primera: formo part de l’equip Espacio Lactancia on m’ocuparé de les xarxes socials i escriuré textos pel seu bloc. 

Segona: dissabte vaig tenir el plaer que les noies dels grups de suport de Girona: Dona Dóna, Melic,Mames Braves, espai criança, grup de suport de Bordils… Moltes gràcies per deixar-me compartir amb vosaltres la Setmana Mundial de la Lactància. Gràcies per deixar-me retrobar amb en Martí Gironell (que va presentar la gala dels premis Bloc 2010 on el bloc va ser guardonat) i amb la Casiana Monczar amb qui vaig compartir grup a ALBA Ciutat Vella durant molts anys i que feia temps que no podia abraçar… Però tot i aquestes notícies no vull que siguin les protagonistes de l’entrada d’avui.

Fa uns dies vaig tenir el plaer de donar un cop de mà a uns amics que acabaven de ser pares, sovint les coses no surten com ens agradaria, i aquest és el cas. En el seu cas la lactància materna exclusiva queda descartada, però això no hauria de ser impediment per gaudir d’una lactància mixta satisfactòria per tota la família.

I com tot en aquesta vida només cal planificar-ho.

Hi ha dues importants a tenir present quan cal alimentar amb llet artificial: el continent i el contingut.

Les tetines dels biberons per més que la propaganda digui que són el més similar al pit matern és mentida, s’assemblen com un ou a una castanya. És cert que hi ha tetines més “complicades” que altres, que fan que la criatura hagi de fer certs moviments amb la llengua per aconseguir que la llet ragi. Aquestes tetines “complicades” també són idees per fer lactància mixta, perquè moltes lactàncies mixtes deixen de Bottle-feedingfuncionar per la quantitat de llet que els cau a la boca, el que els obliga a retraure la llengua. Quan després cal que agafin el pit i realitzin la coreografia necessari per treure la llet del pit no sabem què han de fer i es barallen amb el pit, el que desemboca en deixar la lactància materna.

També la posició del biberó és important, si un biberó el donem practicament vertical, la llet caurà a raig, en poca estona la criatura prendrà molta llet, més de la que possiblement li cal. Quan la criatura torna al pit i es troba que la llet surt a poc a poc, es pot frustrar molt i rebutjar el pit.

Per tant:

  • Escolliu tetines “complicades” ( calma de medela és una bona opció)
  • Oferiu sempre el biberó tan horitzontal com sigui possible (métode kassing)
  • Intenteu que la presa sigui lenta, reposada, estan atents a les señals de gana o sacietat de la criatura.
  • Sempre que sigui possible cal donar primer el/els pits a la criatura. És molt important més que en una lactància exclusiva, que les mares estiguin molt atentes als senyals de gana de la criatura i s’anticipin per evitar que la criatura s’enfadi massa i rebutgi el pit.
  • Una vegada ha alletat, s’ofereix el suplement que calgui de la manera que us he indicat o amb un mètode de suplementació poc invasiu.


Una opció que pot ser de gran ajuda és un relactador. El relactador tot i no ser un aparell que tingui un ús extremadament simple pot ajudar molt, si la mare vol. El relactador permet alletar a la vegada que la criatura pren el suplement, d’aquesta manera la mare fa dues coses a la vegada i la criatura succiona el pit i no el rebutja. Com tot aparell té la seva tècnica i cal usar-lo bé per evitar que la criatura aprengui a mamar del relactador com si fos una canyeta. El relactador no és massa pràctic fora de casa però si algunes preses es poden fer amb relactador pot ser interessant.

De tot plegat també cal destacar que és important la manera de donar el biberó. Certament les mares lactants, quan alleten, no estan en tot moment mantenint un contacte visual amb els seus fills, ni estan tota l’estona parlant o tocant-los… També fan altres coses! Però si que en molts moments hi ha contacte: mirades, carícies, paraules, sons…. Sovint quan es dóna un bibe s’obliden aquests detalls, hi he vist nens als quals no se’ls dirigeix una paraula o una mirada en tota la presa… o fins i tot nens que prenen solets el biberó. 
Per tant alimentar amb biberó cal fer-ho amb proximitat i atenció. 

Rebre la confirmació que la lactància materna exclusiva no serà possible pot ser un pal molt dur però si som positius si podem veure que no està tot perdut i ens organitzem la lactància mixta pot durar molt de temps i es pot gaudir molt.


Bona setmana a tots!