2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4
  6. 5
  7. 6
  8. 7
  9. 8
  10. 9
  11. ...
  12. 41

La veritat, tota la veritat i res més que la veritat

dimecres, 16/05/2012

-
Avui en dia les dones arribem a la maternitat amb molt poca informació real del que significa ser mare i per descomptat la informació que tenim de la lactància acostuma a ser igual de poca i contaminada.

-

Per començar un breu test per situar-nos:

  • Què fa una critura en el seu dia a dia? Menjar, cagar i dormir en aquest ordre: CERT o FALS
  • Cada quan mama una criatura? Cada tres hores  més o menys: CERT o FALS
  • Quantes vegades  mama una criatura en 24 hores?  8 que de nit han de dormir: CERT o FALS
  • En quin moment espaien les tomes? Una vegada superats els primers 15 dies: CERT o FALS
-

Si heu sumat en quatre respostes FALS és que ja sou mares lactants i sabeu de què va el tema. Si heu sumat ni que sigui un CERT és que no sabeu res o practicmaent res de lactància, enacra no us han dit la veritat!

Estic segura que hi ha una conxorxa planetària per amagar la realitat que envolta la maternitat. Com un dia em recordava aquesta mare, la informació s’ha d’administrar com a la CIA: s’ha de donar poca informació i la que es dona ha de ser tota falsa! D’aquesta manera s’han assegurat que les dones voldrem tenir fills i quan ens fotem la castanya serà massa tard per tornar-los ja que mai porten remitent!

Jo em vaig adonar que m’havien enganyat quan la Maria tenia 17 dies de vida i va deixar de mamar cada 3 hores per fer-ho cada 30 minuts. I em vaig acabar de convèncer quan passat el primer mes de vida no va espaiar les preses tal i com la simpàtica llevadora del CAP de Drassanes m’havia anunciat.

En aquest moment, quan t’adones que el que tu esperaves no té res a veure amb la realitat tens dues opcions o ho acceptes o busques pseudoreceptes màgiques per intentar recobrar la teva antiga vida.

Per quina raó no t’expliquen que les criatures funcionen diferent, que tenen unes necesitats concretes? La realitat pot ser dura però quan la coneixes l’esperes, l’acceptes,  i no et frustres!

Fa uns dies em va trucar una mare molt enfadada, volia saber en quin moment la seva criatura d’un mes començaria a allargar el temps entre presa i presa. No entenia perquè la seva criatura no acomplia els paràmetres que el pediatra li havia assegurat que tota criatura lactant compleix.

Em va sortir de l’ànima un: denuncia’l per publicitat enganyosa!

Costaria molt que ens expliquessin les normes del joc abans de començar a jugar i no sobre la marxa? Si te les expliquen quan ja has començat a jugar tot són sorpreses! Qui pot gaudir del joc sense saber les normes?

Amb les criatures  i la lactància el més bàsic que ens cal saber és que:

  • La lactància funciona sempre a demanda ( menys els nens malalts, prematurs o que no han recuperat pes)
  • Les preses poden ser llargues o curtes però són a demanda
  • Les criatures no allarguen el temps entre preses a mesura que creixen

Parlem una mica d’aquest últim punt del mite que diu que a mesura que creixen allarguen les preses i arriben a mamar NOMÉS 4 o 5 vegades al dia!

Aquest mite ha fet molt mal perquè ha genera falses expectatives a moltes mares. Tothom sap que les primeres setmanes de vida d’una criatura són dures, moltes mares es resignen a viure aquestes setmanes extremes perquè els han inculcat que només són unes setmanes, que després les criatures (entre el mes i els tres, he sentit múltiples opcions) deixen de mamar a demanda i per art de màgia comença a mamar amb horaris i per acabar-ho d’adobar la mentida segueix i diu que només mamaran 4-5 vegades al dia (com els adults) i apa  espera i aguarda el moment idíl·lic…. I el moment no arriba mai! Perquè és mentida!

La lactància és sempre a demanda des de que neixen fins que ho deixen, la lactància no té horaris  ni lógica que la pauti!

Podem intuir quan ens demanaran teta però per cada vegada que ho puguem intuir ens sorprendran 10 vegades. És cert que la manera de mamar es modifica, les preses del primers tres mesos que poden arribar a ser d’una hora s’escurcen i només acostumem a ser llargues a la tarda-nit o si la criatura està malalta. A partir dels tres mesos acostumen a mamar fent xarrups: preses curtes i freqüents o per contra curtes i distanciades (això depèn de la criatura que et toca en el repartiment) i a partir d’aquí normalment mamen entre 6 i 12 preses al dia, depèn de la criatura, del temps que fa ( si fa calor acostumen a mamar més) si estan cansant o no, si estan malalts mamen més i si es distreuen menys…

En resum, fan el que volen i el que els cal! I si us diuen el contrari és mentida!

Tags: , , ,
Publicat a Mitologia i "rumorologia tetil" urbana | 17 comentaris »

Per educar la mirada no cal provocar

dilluns, 14/05/2012

-

Tota la sorpresa i enrenou que ha causat la porta de  la revista TIME és inversament proporcional  a com n’estem d’habituats de veure criatures grans al pit.

-

Feia molt poc que era usuària d’ALBA lactància, si mal no recordo era la meva segona o tercera visita, i quan vaig obrir la porta i vaig veure un nen dret d’uns 4 o 5 anys mamant del pit de l’assessora de lactància  que portava el grup, l’Eulàlia Torras. Em vaig sorprendre, i sorprendre és la paraula més light que em surt ara mateix.

Jo recent arribada al món de la lactància no podia imaginar que les criatures grans pugessin mamar! Va ser un xoc visual, el mateix que els ha passat a molts al veure la portada de TIME.

Com pràcticament tot en aquesta vida la mirada s’educa. La primera mirada és sempre plena de por, dubtes i perjudicis. No ho podem evitar, de fet com a humans tenim molts conflictes perquè tot sovint ens quedem amb aquesta primera mirada  i no anem més enllà. Aquesta mirada  verge en temes d’alletament és la que ha produït que la xarxa s’ompli de comentaris que demostren com de xocant , desconeguda i desconcertant pot ser la visió de la portada, l’han qualificat de: pornografia infantil, acte traumàtic pel nen, agressió infantil,  incest, fastigós i nauseabund… I nosaltres les que sabem que les criatures mamen més enllà dels primers mesos ens costa entendre que la gent sigui tan curta de mires i que confongui la gimnàstica amb la magnèsia  i que no entenguin que no hi ha res de reprovable en aquesta imatge ni en aquets fet.

És cert que la imatge és una provocació visual en tota regla, la primera vegada que la vaig veure (gràcies Mercè) només vaig poder exclamar: Uauuu! Era tot el que podia dir. És una imatge desproveïda de tendresa, desafiant i militant, lactivista al 100%. Una dona segura d’ ella mateixa, arrogant, espectacular, amb un nen al pit que no és un bebè i que  per acabar-ho d’adobar puja sobre una cadira per arribar a la teta i mirar al fotògraf de manera provocadora….  La imatge per bé o per mal no pot deixar indiferent a ningú. Han triar la més heavy que tenien, si veieu la resta de material gràfic del que disposaven hi ha fotos molt més normals que evidentment no els haurien donat tanta publicitat. Per tant han volgut crear polèmica sí o sí.

Si tenim clar que la foto va ser triada per provocar no podia ser menys el titular que l’acompanya: ARE YOU MOM ENOUGH?  En vermell i lletres enormes!

I ja tenim la segona part de la polèmica servida.  Què vol insinuar aquesta pregunta: Ets suficient mare?

I les lectures  no es fan esperar: només ets suficient mare si allargues anys la lactància? No ets suficient mare si tot i alletar només ho fas un temps determinat? No ets suficient mare si no alletes?

I el pitjor pel meu gust, aquesta pregunta està llençada amb ironia o és una afirmació?

Jo he donat el pit de manera prolongada i a mi aquest tipus de sentències em molesten i em molesten en extrem perquè no ens fan cap mena de bé! Perquè l’única cosa que aconsegueixen en enfrontar-nos unes amb les altres, cerquen la polèmica i el desacord i  ho enfoquen tot cap una lluita de capacitats, com si la maternitat fos una mena de competició amb la veïna!  O com si les nostres opcions fossin reprovables  o extremes.

Si haguessin optat per un altre portada per un altre titular, per enfocar el tema d’una manera diferent segurament ara ningú parlaria d’ells, si haguessin triat una altre imatge  i un altre titular potser ens haurien ajudat a normalitzar la lactància prolongada i ha educar la mirada en quelcom que és normal però que s’ha tornat, ara per ara, rar i inversemblant. Si haguessin triat una altre imatge potser haurien evitat confrontacions i monòlegs; perquè els que pensen que el nen de la foto ja no té edat fer mamar dubto que res els faci canviar d’opinió i les que pensem que el nen encara pot mamar  molt més temps no hi ha res que ens faci canviar d’opinió. I guanyem res amb tot això? Res de res!

He meditat durant uns dies si fer o no fer aquesta entrada, per això que us dic de la polèmica buida… He decidit fer-la per dir que no m’agrada, que no m’agraden els que només volen crear polèmica,  no m’agrada que vulguin enfrontar a les dones, no m’agrada que s’opini del que fem o deixem de fer amb el nostre cos i els nostres fills i menys encara que es jutgin les nostres opcions, siguin les que siguin.

Tags: , ,
Publicat a Situacions de la lactància | 6 comentaris »

Benignes però escandalosos

divendres, 11/05/2012

-

La sang espanta a qualsevol i si la sang surt del mugó sense que sigui visible una ferida o una lesió fa molta por, però tot té una explicació només cal veure en quin moment apareixen.

-

El primer fenomen benigne es pot produir just després del part, és l’anomenat síndrome de las canonades rovellades (síndorme de las tuberias oxidadas/ rusty pipe syndorme)

La mare, normalment primerenca, pot notar que la seva llet és de color taronja, rosat  o d’un color marró fosc. Imagineu l’ensurt que pots tenir quan esperes calostre de color groguenc o taronja i et trobes amb llet de color fosc!

Durant la gestació el teixit mamari creix ràpidament i està molt vascularitzat, al SCR es produeix per una congestió vascular deguda a un augment del flux sang en els capil·lars dels conductes.

Com he dit el procés es sol presentar ja des de les primeres preses després del part i es pot allargar entre 3 i 7 dies, després d’aquest temps la llet apareix blanca com si res.  No hi ha raó per no donar aquesta llet a la criatura, té mal aspecte però és totalment inofensiva pel nadó que com a màxim, i si el procés s’allarga, pot fer les caques un mica més fosques per la ingestió de ferro.

No existeix  ni cal un tractament mèdic perquè és resol espontàniament.

També és possible que la sang de la llet materna sigui per el trencament  dels capil·lars  a causa d’un traumatisme al pit: per un cop o per realitzar massa forta l’expressió manual o  per fer un ús  inocrrecte del tirallets.

Ara imagineu que ja no alleteu:

Quan deixem la lactància pensem que la llet desapareixerà de seguia, ens tenen tan alliçonades amb el tema que  la llet pot desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls que pensem que al deixar la lactància s’esfumarà en dos dies. Però no és així. La llet no desapareix d’un dia a un altre i tot i que potser no notem pujades ni la seva presciència, si ens comprimim el mugró és possible que apareixien gotes de llet o de líquid transparent. Aquesta producció pot durar mesos o  fins i tot anys.

Però i si no és blanc el líquid??

El papil·loma intraductal  també pot espantar-nos. Es tracta d’una petita berruga que creix en el teixit mamari i de vegades perfora un conducte. Aquests tumors benignes estan formats per teixit fibrós i vasos sanguinis. Si el PID, és a prop o al costat del mugró al palpar-se el pit pot notar-se com un petit bony. Quan un es trenca pot causar la sortida pel mugró d’una secreció fosca o sanguinolenta.

Tot i que és més habitual que es produeixi una vegada s’ha acabat la lactància també pot aparèixer durant la lactància tot i ser poc freqüent.

Els PID es poden extirpar quirúrgicament si causen molèsties. Es fa una petita incisió a la vora de l’arèola i el papil·loma i el conducte afectat es retiren. Tenir papil·lomes intraductals solitaris no augmenten el risc de càncer de mama.

Més processos benignes estranys, el següent és l’èctasia ductal mamaria.

Es produeix quan un conducte, normalment per sota del mugró es dilata, el conducte té unes parets molt gruixudes i el conducte s’omple de líquid. Aquest líquid es una barreja de material lípidic, aigua i cèl·lules del epiteli dels conductes.

Quan la dona comprimeix el pit surt un líquid enganxós, té el mateix tacte que el calostre, de color fosc: verdós o marró, i de gust salat.
El procés és benigne i no relacionat amb el càncer de mama, i tot i que els llibres de medicina diuen que es freqüent en dones de 40 a 50 anys tinc la sensació que es més habitual del que diuen els llibres.

Com us deia tinc la sensació que aquest fenomen és MOLT habitual entre les dones que hem alletat (no puc dir si les que no han alletat també)

No es massa habitual que les dones es remenin els mugrons, les campanyes de sensibilització contra el càncer de mama han ajudat que l’auto palpació sigui més habitual però tot i així aquestes coses passen desapercebudes. Més d’una mare se n’ha adonat mentre mantenia relacions sexuals.

En tot cas un procés benigne que s’acostuma a resoldre per si sol,o es pot intentar prendre antibiòtics i en casos extraordinaris es pot fer igual que el papil·loma intraductal i operar.

El que sempre és important recordar que aquesta secrecions no han de ser mai espontànies (no han de sortir soles pel mugró) i que davant el més mínim dubte sempre és millor fer una revisió ginecològica rutinària perquè tot i ser processos benignes no està de mai assegurar-ho!

Tags: , , , , , , ,
Publicat a General, Problemes més comúns del pit | 5 comentaris »

Visca la lectura!

dimecres, 9/05/2012

-

La roba no m’emociona, la roba de marca menys… Però començo a veure  amb simpatia que hi ha  un tipus de roba,  la roba amb missatges de lactància, ens pot fer servei i tot!

-
Als humans ens costa escoltar, tot sovint posem cara de peix davant qui ens parla de quelcom que ens sembla extra planetari. Les mares lactants que volen justificar per quina raó alleten saben de què parlo, han vist moltes cares de peix quan han deixat anar allò tan diplomàtic i correcte de: “Encara l’alleto perquè OMS-UNICEF, Acadèmia Americana de Pediatria i Associació Espanyola de Pediatria recomana un mínim de dos anys de lactància materna i….”

Però el que escolta li entra per un forat i li surt per l’altre i et torna a preguntar amb cara de peix:  ”Però no és molt gran per prendre pit?”

Sabeu que una de les meves opcions és buscar bones rèpliques, respostes amb enginyin que descol·loquen al més plom, però si no teniu ganes de discutir, sou tímides o esteu tipes de tanta xarrameca sabeu que als humans ens agrada llegir! No  podem evitar-ho, llegim sense adornar-nos-en, i estic segura que això ens pot ajudar a deixar clara la nostra postura sense tenir que justificar-nos, ni desesperar-nos!

Fa uns dies que circula pel Facebook aquesta imatge, al body i diu: A la meva fantàstica infermera: estic aprenent a mamar, sis-plau res de biberons o suplements de sèrum glucosat mentre m’estigui cuidant. La meva mare esta esperant que torni per donar-me teta. I a la gorreta i diu: Entrenant per mamar.

És evident que qui ho llegeix es pot passar la informació per un lloc però també és un recordatori carinyós i respectuós sobre les necessitats de la criatura i sobre les interferències que poden produir les rutines hospitalàries en els patrons biològics de la criatura. Per intentar-ho no si perd res, no?

La roba sempre ha estat una carta de presentació, una manera de fer saber al món qui som i què pensem. Doncs deixem clar que en pensem de la lactància i no cal que només les fem servir el primer dia, hi ha mesos (anys) per fer-se’n una i lluir-les:

Per les mares:

- Jo faig llet… Quin és el teu súper poder?

- Si li dono la seva popa ningú resultarà ferit

- Pit 2 pot 0

O per les criatures:

- Els meus xumets no són de plàstic!

- No prenc pot prenc pit

- Encara prenc pit, i no és cosa seva!

- Per si tens curiositat: Si tinc dents, no mossego i la meva mare té llet.

Pels pares:

-Els súper poders són cosa de la meva dona

-El meu fill fa pit i n’estic orgullós. 

O dedicades als pediatres:

- Tinc 4 mesos, amb el pit ja vaig bé, gràcies.

- Nosaltres seguim les recomanacions de l’Associació Espanyola de Pediatria. I vostè?

-Faré pit fins que jo i la meva mare vulguem. No volem saber què n’opina.

-Les recomanacions d’OMS-UNICEF també són per mi!

-Pensa que sóc massa gran per prendre el pit? Doncs jo no!

O per les àvies:

- Només em cal  TE-TA

- No vull xumet, ho estic deixant. Gràcies

- No és un vici, és un plaer!

- La meva mare té molta llet: en té bona i en té dolenta. Quina vols tastar?

 

O pels tafaners:

 - Si no t’agrada no miris

- Sí, estic fent teta. Tens res a dir?

-

Ara que moltes de vosaltres teniu botigues on veneu productes relacionats amb la lactància potser que us plantegeu fabricar samarretes d’aquestes, potser doneu la campanada i les poseu de moda i anem educant i normalitzem la lactància i l’alletament amb estil i un somriure! Ah! I de pas fomentem la lectura!!

Tags: ,
Publicat a Situacions de la lactància | 3 comentaris »

Per totes les mares

dilluns, 7/05/2012

-
Avui i “gràcies” al terrible programa de la Sexta vull tenir un record per a les mares que s’han vist amb les mans buides en el que havia de ser un dels moments més bonics de la seva vida.

-

Una de les mares del programa havia perdut feia menys d’un any la seva criatura quatre dies després del part, no entraré en detalls, però era obvi que no havia pogut guarir les seves ferides….

Malauradament he acompanyat a força dones que, com en cas de la noia del programa, havien perdut a la seves criatures durant la gestació, en el moment del part o en els dies o setmanes posteriors al naixement.

Perquè malauradament el nostre cos no sap què ha passat, no sap que la criatura ja no hi és i segueix imparable el procés de fabricar llet.

La millor presentació lliure del últim curs de FEDALMA va ser la que ens van presentar Susana Cenalmor i Àngels Claramunt que ens van mostrant quina era la realitat de les mares que malauradament es troben en la situació de tenir els braços buits i els pits plens, i com el sistema sanitari no acostuma a estar preparat per gestionar aquest tema.

El cos pot fabricar llet des de les 11-12 setmanes de gestació, per tant en una pèrdua prematura i encara que sembli impossible la llet pot aparèixer. Normalment a les dones se’ls ofereix un fàrmac per eliminar la producció de llet. I tot i que aquest fàrmac pot funcionar si es pren justament després del part, en la majoria de casos no funciona i la llet es presenta impetuosa i mal educada recordant tot el que s’ha perdut.

Les sensacions i la resposta emocional a aquesta situació és diferent a cada mare. Hi ha dones que no volen saber res d’aquesta llet i la volen eliminar quan abans millor, però hi ha mares que volen que la seva llet serveixi per a alguna cosa. Sigui com sigui, tot ha de seguir el seu procés i, en primer lloc, el que cal saber és què vol fer cada dona.

És complicat parlar del tema, és difícil i costa enfocar-ho per no ferir sensibilitats, però tot sovint una explicació senzilla de les opcions, sense entrar a jutjar la decisió pot ser el més adequat.

Una opció és prendre les dosis corresponents de bromocriptina o cabergolina per intentar reduir la prolactina i, per tant, inhibir la lactància. Però cal deixar clar que no pot segurament caldrà fer quelcom més. Els mètodes antics com els de enfaixar-se els pits o no beure aigua no són adequats perquè augmenten el patiment i el dolor físic.

La reducció de llet passa per l’extracció amb tirallets o mà. Tot i que pot semblar que aquesta és una manera de tenir més llet, és la millor manera d’aconseguir disminuir la producció de llet. Cada vegada es treu menys llet, es deixa llet el pit sense que molesti i així, en poques setmanes, no hi haurà pujades i la llet deixarà de molestar.

El què fer amb aquesta llet és també  un tema a parlar.

Hi ha mares que prefereixen simplement llençar-la, però n’hi a les que el fet de llençar-la els produeix més pena i es senten malament per desfer-se d’aquesta llet que hauria alimentat al seu fill. Hi ha mares que han perdut les seves criatures al cap d’uns mesos i que tenen llet al congelador i tampoc saben molt bé què fer-ne de la llet emmagatzemada.

De la mateixa manera que no llencen la roba i les coses de la criatura que han perdut, llençar-ne la llet amb el sentiment d’unió que significa és extremadament dolorós.

Els bancs de llet podrien ser una opció, però malauradament al nostre país aquesta opció és complicada. Hi ha petits bancs en algunes maternitats i serveis de nounats. Quan una mare perd la seva criatura i a l’hospital hi ha aquest tipus de bancs acostuma a deixar la llet pels altres nens. És una mena de donació que permet sentir que fas quelcom pels altres i poder tancar un cicle.

La donació al Banc de Llet de Barcelona és més complicada ja que la mare s’ha de sotmetre abans de donar a analítiques de sang i, en cas de voler fer-ho, només serà apta la llet extreta i emmagatzemada sota el seus protocols de recollida.

També hi ha l’opció de fer una donació privada, donar la llet a algú que la pot aprofitar: una mare que té hipogalàctia, una mare que ha de tornar a la feina i no es pot treure llet… Llet per la criatura d’una amiga o per una desconeguda, és igual. La donació permet sentir que el que s’ha viscut ha tingut sentit.

Perquè la llet és molt més que aliment, la llet és el nostre vincle d’unió… Des d’aquí una abraçada per les mares que ahir van sentir que els faltava un trosset de vida.

-

Més informació:

Petits amb LLum

La cuna vacía

Las voces olvidadas

Tags: , ,
Publicat a Situacions de la lactància | Deixa-hi un comentari

Tots serveixen (II)

divendres, 4/05/2012

-

Avui entrada dedicada als mugrons plans, aquells mugrons tímids que no volen sobresortir de l’arèola i es neguen a tenir cap mena de protagonisme!

-
Rebo moltes trucades de mares a qui algú els ha penjat el cartellet. I aquest cartellet  i diu: Els teus mugrons no serveixen…  Són plans!”

En aquesta entrada ja vaig explicar que no hi ha mugrons dolents o que no serveixin però és obvi que amb aquesta explicació tant breu cap dona embarassa que vulgui alletar, que tingui el mugró pla, i que algú l’hi hagi penjat el cartell de mugró difícil en tindrà prou. Per tant si teniu el mugró pla anem a veure què podeu fer desfer-vos del cartell.

En primer lloc: Què podeu fer durant la gestació?

Hi ha qui recomana fer exercicis de Hoffman per fer sortir el mugró:

Els exercicis Hoffman s’han de realitzar diverses vegades al dia mitjançant la col·locació dels dits a cada costat del mugró i estirant la pell del mugró cap a fora. Es poden realitzar a partir del sisè mes d’embaràs i també quan el nadó ja ha nascut.

Hi ha també una altra maniobra, que implica mantenir el mugró entre el polze i el dit índex lubricat, i es fa un moviment com per donar corda al rellotge, i després s’estira el mugró cap a fora.

També hi ha qui recomana l’ús d’un aparell anomenat Nipplete:

Aquest aparell és bàsicament una màquina de crear el buit. Esta format per una mena de caputxó que s’acobla al mugró i una xeringa que permet extreure l’aire del caputxó i fer el buit. D’aquesta manera imita la succió intraoral negativa que fa una criatura al succionar. Les recomanacions d’ús diuen que cal portar-los 8 hores seguides perquè siguin efectius i un mínim de tres setmana que es poden allargar fins a les dotze.

PERÒ hi ha un parell d’estudis científics que demostren que cap dels anteriors mètodes serveix de res. No us espanteu que hi ha solució i ara us l’ha explico!

La primera solució passa per anar a un grup de suport, més d’una i de tres vegades. El mètode per assegurar-se un percentatge més gran d’èxit és anar a un grup de suport a veure com es dóna el pit, a prepara i entendre l’importància de les primeres hores de post part… Aquesta és la clau: les primeres succions!

Què fer durant el part?

Les criatures no necessiten el mugró per mamar perquè mamen de l’arèola, si que és cert que els ajuda però no és indispensable.

El murgó no és més que un referent tàctil que indica a les criatures d’on surt la llet. Imagineu que us tapen els ulls i heu de localitzar un punt concret d’una paret. Si la paret no té cap marca és difícil poder-la trobar. Doncs el mugró és això un referent. Però no és l’únic:

-L’arèola de les mares lactants és més fosca (referent visual)
-Les glàndules de Montgomery i el calostre fan olor a líquid amniòtic (referent olfactiu)

Així que encara que no contem amb el referent tàctil del mugró contem segur amb els altres dos referents! Dos de tres no està malament!

Això sí, les criatures i les mares han d’assegurar-se el moment, i aquest moment és produeix just després de parir perquè les criatures poden arrossegar-se i buscar el pit, i si fixen la succió del mugró pla desprès serà molt més fàcil que es puguin agafar i que succionin amb eficàcia, ja que hauran registrar aquesta succió.

Si per contra no es produeix aquest primer contacte precoç o la primera succió que fixen és diferent: xumet, tetines… És possible (és possible, sabeu que la lactància no és mai una ciència exacte) que la criatura tingui dificultats posteriors per poder agafar-se i mamar. Això no vol dir que no es pugui solucionar, però si ens podem evitar complicar-nos la vida, millor que millor.

Si la mare tingués un mugró pla i l’altre més sortit és important intentar que la primera succió fixada sigui del mugró més pla, d’aquesta manera si aconsegueix succionar el més  complicat l’altre serà bufar i fer ampolles!

Si tot i fer-ho així la criatura no s’agafa es pot intentar:

-Estimular el mugró manualment .
-Estimular el mugró amb el tirallets.
-Estimular el pit amb la tècnica de la xeringa invertida: És talla una xeringa per la part superior (on posaríem l’agulla) es treu l’èmbol i s’inverteix dins la xeringa. És una mena de Nipplette casolà i força més econòmic.
- I finalment fer servir mugroneres si res no funciona.

Així que ja sabeu res de cartells ni etiquetes que les dones som propenses a creure’ns totes les floretes que ens diuen!

Tags: , , ,
Publicat a Problemes més comúns del pit | Deixa-hi un comentari

El Dr. Malson ataca de nou! (santa paciència)

dimecres, 2/05/2012

-

El senyor Estivill ja comença a tenir una edat respectable en la que es podria plantejar què se jo: anar de viatge amb l’IMSERSO, mirar les obres, jugar a la petanca… Callar una mica.

-

I vull deixar clar que jo no parlaria d’ell si ell no parlés de lactància i que, com que no aporta dades científiques jo tampoc ho faré, només parlaré amb sentit comú, que ell pel que veig en va faltat.

Fins fa poc el Dr. deia que el “seu” mètode només es podia aplicar a partir dels 3 o 4 mesos de vida de les criatures, en cap cas abans. I ara s’ha tret de barret es pot ensenyar a dormir a les criatures des que neixen, però ho he dit malament, ell diu que podem evitar que desaprenguin el que ja saben fer a l’úter, que és dormir sols.

En primer lloc us convido a veure el vídeo on el Dr. explica la seva nova idea estrambòtica! Així podeu veure que no m’invento res.

“Ho haveu vist!!!” Uff, uff, uff deixeu-me respirar…

Si existís el paradís tindria forma d’úter. L’úter és el millor lloc on podrem estar mai, en el seu interior estem protegits, a temperatura estable, bressolats, acompanyats, protegits del soroll i de la llum, alimentats contínuament…Totes les nostres necessitats vitals bàsiques estan cobertes! Qui pot voler més? És una mena de vacances de nou mesos en un resort de luxe amb tot inclòs i de franc!

I quan sortim del paradís tenim l’oportunitat de recordar i reviure’l mentre ens alleten, perquè les criatures, ens agradi o no, necessiten tres coses per créixer: escalfor, alimentació i protecció. I tot això ho fa una mare mentre alleta.

Per tant el pit és un lloc per gaudir, no per ser torturat. Li dic amb tot carinyo, no se m’ofengui que jo no sóc ningú, però com que he alletat uns anyets i he vist centenars de dones fent-ho em permeto explicar-li per quina raó el que diu no té sentit:

Vostè dóna per suposat que les preses de pit duren només vint minuts (com es reparteix 10 i 10 a cada pit?). Aquesta afirmació demostra que no ha alletat mai (era obvi, però per si algú ho dubtava ho apunto). Sap, hi ha criatures que poden tenir-ne prou amb vint minuts, però la majoria són més mamons i no hi ha qui els pugui treure la teta de la boca! I tot i que els nadons aprenen la teoria de succió i deglució quan estan dins l’úter, és el paradís, però cal pencar una mica, quan surten han de posar-se a fer practiques i això vol temps i esforç. Mamar els costa els primers mesos entre 40-60 minuts, el doble que vostè aconsella!! Li sona allò tant antic que diu “el pit no té horari”? Segurament no li sona de res.

Per si no l’ha tastat mai li diré  que la llet materna és soporífera. No, no vull dir que sigui avorrida vull dir que fa adormir. La succió per si sola relaxat molt, a més si sumem els efectes de les hormones que hi ha a la llet que indueixen a les criatures a relaxar-se i adormir-se es podria dir que la llet és una mena de somnífer. I ara també faré de defensora de les mares: és una tortura obligar-nos a estar despertes! L’oxitocina que corre per les nostres venes ens fa endormiscar, relaxar i ens baixa la pressió arterial.  Privar-nos això ha de ser insà per nassos!

Vostè insinua que cal empipar-los i no deixar-los dormir, però sap és just quan una criatura està adormida que pot mamar perfectament. El seu cervell està en el mode ideal per poder aprendre i mamar amb eficàcia. Si les mares fan de mosca collonera, si no deixen d’empipar a la criatura per mantenir-la desperta com vostè afirma, el que aconseguiran és que plori i que no mami, el que no és massa recomanable.

Quan les criatures neixen porten incorporat un mecanisme d’emergència de fàbrica, una mena de telèfon vermell que els posa en alerta quan les seves mares s’allunyen. Aquest mecanisme s’anomena: resposta-protesta-desesperació, i es posa en funcionament per pura supervivència.

Nosaltres tenim molt clar que estem a casa protegits contra tot i contra tothom, no hi ha monstres a l’armari ni sota el llit i els dolents no poden pujar per la finestra, però les nostres criatures no ho saben. No saben si són a una cova fosca on hi ha bestiotes salvatges que se’ls poden cruspir per esmorzar,o si són en un magnífic àtic equipat amb sistema de vídeo vigilància i seguretat privada. Per tant, com que no ho saben, per si de cas i per evitar-se sorpreses desagradables, necessiten a la seva mare per seguir vius i segurs! I per molt desperta que deixi una criatura al bressol després de privar-la del son durant quaranta minuts, el telèfon vermell s’activarà igualment!

I és clar que és important parlar i comunicar-se amb les criatures. Poques mares alletant ha vist, ja me’n adono… Les mares mentre alleten parlen, canten, acaronen, petonegen les seves criatures… Alletar és un diàleg constat en clau d’amor!

Amb el tema rot li dono la raó, però sense que serveixi de precedent!

Per resumir entengui en primer lloc que el que passa a l’úter a l’úter es queda. Amb nou mesos de vacances pagades ja en tenim prou. I no és que nosaltres o les nostres criatures desaprenguin a no adormir-se soles és que la vida a fora és molt dura i no li negaré que per les mares és esgotador, sacrificat, difícil, meravellós i    transformador, però és el que hi ha! Per ser mare no hi ha dreceres, i qui les busca potser és perd el més autèntic del camí.

Per cert: agraïr a TOTES les mares que m’han enviat les seves fotos! Sou fantàstiques!

Tags: , , ,
Publicat a Mitologia i "rumorologia tetil" urbana, Situacions de la lactància | 25 comentaris »

Les coses poden ser diferents

dilluns, 30/04/2012

-

Sabeu que parlo de lactància i només de lactància però hi ha temes dels que he de parlar. Divendres la Sexta va estrenar Baby Boom. Tenia clar que seria difícil però no em pensava que ho fos tant.

-

En primer lloc us deixo les recomanacions a l’atenció al part tant de la Generalitat com del Ministeri de Sanitat on es s’explica que no calen les rutines a les que les mares del programa han estat sotmeses. No entraré a parlar d’això perquè no en sóc cap experta i  ja hi ha blogueres que ho han fet perfecte. I també us deixo l’enllaç del pla de part que vaig fer amb l’Abril perquè parir en un hospital no vol dir acceptar-ho tot.

Em vull centrar, només, en els pensaments i emocions que em va despertar el programa.

Quan jo tenia uns 8 anys la meva besàvia va morir. El meu avi era metge i evidentment la podia haver portat a l’hospital quan va veure que el procés començava, però va optar per deixar-la al seu llit i esperar que passes el que tenia que passar. Va morir una tarda quan ja feia tres dies que s’apagava. Va morir amb el meu avi a un costat i jo a l’altre. Va morir tranquil·la, acompanyada i respectada, va marxar plena d’amor, en la penombra del capvespre i el xisclet de les orenetes a la finestra….

Néixer i morir són processos fisiològics i encara que ens costi o ens espantin succeeixen.

Moltes dones tenen por al part i aquesta por és molt real i està fonamentada en la vivència del part que ens envolta: pel·lícules, informatius, programes d’oci, sèrie de televisió, vídeos de consells a la xarxa…  Que ens recorden que el part és un moment terrible (aquest programa ens ho mostra), un moment que cal superar com abans millor: “que tinguis una horeta curta”, un procés en el que ens hem de deixar en mans dels sanitaris i que tot el que ens faran és pel nostre bé,  algú trucant a una ambulància, una primera contracció que les fa córrer com a boges cap a l’hospital, cares de terror,  sang, xiscles terribles i herois de pega que “salven” vides…. Aquesta és la visió del part que ens envolta i que ens contamina, aquesta és la realitat que acceptem com a única i vàlida.

Ja sabeu que he viscut dos parts i el fet de patir el primer em va obrir els ulls de cara a planificar viure i gaudir el segon. Quan divendres vaig veure aquest programa em vaig adonar que ni les llevadores (vull que pensar que per desconeixement no saben fer les coses d’altre manera i que les han entrenat per reproduir el mateix tipus de naixement sense plantejar-se res) ni aquelles mares han obert ells ulls. Em va semblar tant trist, tant fred, tant buit d’esperit… Per què tan dolor inútil envoltat de falsos afalacs i veus premeditadament dolces que condueixen el part? “Ho has fet molt bé”, “Al parc podràs dir que has parit sense epidural”, “Ara escolta’m i no empenyis”, “No! Així no pots respirar”, ” Baixa més el cul que és bàsic per poder empenyer”…

On és la calidesa, on és la mà en la que et recolzes quan penses que no pots més? On és el silenci, la poesia, la intimitat (apagar el llum no vol dir intimitat) el tempo, les opcions, el respecte…?

Recordeu que les dones tenim poders màgics! Les dones podem crear i gestar vida, podem fer un ésser viu a partir de dues cèl·lules, podem alimentar aquest petit ésser durant molts mesos i ….si…. encara que ens ho vulguin negar una vegada i un altre podem parir. I podem fer-ho perquè el nostre cos està preparat per fer-lo. Però per què no ho sabem?

Tinc dues filles que potser seran mares i la meva feina com a dona és mostrar-los que el seu cos és poderós, que elles ho poden tot, i per això tot sovint veiem vídeos de parts respectats, a vegades  però es colen parts com els del programa. L’Abril fa uns dies em deia veient les imatges d’un part ( té 7 anys): ” Jo no vull que em tallin ni que em facin res d’això perquè en aquest (part respectat) el bebè surt sol i mira que tranquil·la i contenta que està la mare”. Si una nena de 7 anys no es deixa enganyar i sap el que li convé, per què nosaltres dones adultes amb capacitada d’informar-nos i de decidir ens deixem enganyar i no fem res per evitar-nos aquesta violència gratuïta? Sí hi ho dic amb totes les lletres, el que vam veure divendres és V-I-O-L-È-N-C-I-A: violència contra el nostre cos, contra les nostres criatures, contra les nostres capacitats i en contra de les nostres llibertats…

Aconseguim amagar el nostre dolor emocional pensant que no podíem esperar altre cosa i que si ho han fet era per ajudar-nos i per suposat el més important és agrair que la nostra criatura estigui bé. Quan vaig escriure el relat del part de la Maria vaig donar les gràcies a la llevadora que em va evitar la casaria. Li estava tan agraïda que no podia veure tot el mal que m’havia fet,  en aquell moment no podia plantejar-me que no hi havia  raó perquè em sotmetés a tots els procediments que em va aplicar: oxitocina, ruptura de bossa, gel de prostaglandines amb la bossa trencada, immobilitat, litotomia, comentaris burletes, Kristeller, fòrceps i ventoses, episiotomia, tall prematur del cordó, tracció de la placenta, separació de rutina de la meva nena… I jo li vaig donar les gracies! Vaig donar les gràcies a la persona que m’havia fet mal intencionadament i que em deia que ho feia pel meu bé…. Aquesta mena de síndrome d’Estocolm és pura relació tòxica! No ens podem seguir empassant com bones nenes que les pràctiques iatrogèniques són pel nostre bé i el de les nostres criatures.

La por i el dolor de que tan parlaven al programa no tenen perquè ser emocions i sensacions negatives. Hauríem de  plantejar-nos que aquest moment tant concret de la nostra existència és únic i ens cal amor, silenci i seguir amb respecte el tempo del moment… Perquè d’aquesta manera la por i el dolor poden arribar a ser emocions positives.

Només desitjaria que una sola dona embarassada llegís aquest text i es decidís a buscar informació i es decidís a plantejar-se la seva capacita per parir, tant de bo li caigués la bena dels ulls i pogués viure el poder del seu cos, amb els temors que tenim totes, però amb la seguretat de que estem capacitades per fer-ho.

Per acabar un petit plaer: enceneu els altaveus, abaixeu la llum i gaudiu d’aquesta meravella… Si heu vist el programa de la Sexta i no enteneu el perquè de les meves paraules d’avui, si el programa de la sexta us va semblar emocionant o emotiu…. Espero que aquestes imatges us arribin al cor.

*Vull donar les gràcies a: l’Emma, la Lídia, la Rocio i la Jemina per compartir les seves fotos i mostrar-nos que hi ha altres parts.

Tags: , , ,
Publicat a General | 8 comentaris »

Iaietaaaaaa: Una de mites!

divendres, 27/04/2012

-
En ple segle XXI la era de la informació encara hi ha mites curiosos que circulen, el boca-orella  no té preu i les àvies  en saben a cabassos!

-

Fa uns dies em va trucar una mare angoixada perquè la seva mare li havia explicat histories por no dormir i la culpava de ser la causant dels gasos del seu net!

Deixem de costat l’amabilitat, ajuda, empatia i simpatia de la iaia (buffff i això que era la mare i no la sogra) i anem a desfer mites.
L’alimentació de la mare pot modificar la composició de la llet materna, normalment de manera insignificant però està documentat.

Però hi ha mites que no tenen cap base científica, és més, no tenen ni cap ni peus!

1-Si la mare pren una dieta rica en fibra pot causar diarrea o gasos a la criatura.

FALS. La fibra que pren la mare afecta només el seu transit intestinal i la fibra no pot arribar de cap manera a la llet. La fibra forma part dels productes vegetals, polisacàrids que l’organisme humà no pot processar en el budell, per tant  es  expulsada però abans de sortir el cos intenta fermentar-les al colon. Aquesta fermentació és la que produeix els gasos a qui les ha ingerit. Però aquests gasos, ja sabeu com surten i no arriben a la llet.

2-Les begudes amb gas causen gasos a les criatures.

FALS. Les begudes carbonatades, tenen diòxid de carboni afegit. Aquest gas carbònic passa a través del sistema digestiu de qui el consumeix: pot sortir per dalt o pot sortir per baix. Però mai pot arribar a la llet.
I per què no pot arribar? Doncs perquè si realment un bombolleta de gas carbònic arribés a la llet la mare ja seria morta per embòlia gasosa!

3- Les mares lactants no poden prendre llegums.

FALS. Les llegums són una font de fibra importantíssima, una font de proteïnes vegetals molt notable i sí causen gasos a qui les pren, però no a qui pren la llet de qui pren llegums, per la mateixa raó que les bombolles de les begudes amb gas no arriben a la llet.

4. Si la mare té estrenyiment la criatura també en tindrà.

FALS. A qui cada u caga segons el que menja! Els sistemes digestiu de mare i fill són independents. Només en el cas d’IPLV o similar la criatura pot veure afectat el seu sistema digestiu.

Molt sovint moltes mares pensen que la seva criatura té estrenyiment perquè no fa caca diàriament, però això no té res a veure amb l’estrenyiment. A partir del mes ( mes i mig) les criatures deixen de fer caca cada dia per fer-la cada 4/5/10/15/20 o 25 dies.

Quan finalment en fan la caca té una textura de plastilina però en cap cas són boletes dures, tipus cagallons de cabra.
La llet materna al inici de la lactància té poca caseïna, la caseïna és una proteïna present a la llet materna. A mesura que la lactància materna s’allarga la quantitat de caseïna augmenta i fa més denses i espaiades les deposicions.

A més les criatures quan neixen disposen de sèrie d’un mecanisme de fabrica que els permet buidar el budell cada vegada que mengen, poc a poc aquest reflex és perd i ells mateixos han d’aprendre a fer caca, han d’aprendre a apretar i expulsar la caca del budell i com tots els aprenentatges d’aquesta vida costa una mica agafar-hi el truc.

Una vegada es comença amb l’alimentació complementària el budell modifica la seva flora intestinal el que fa que les deposicions es modifiquin.

Si realment es produeix estrenyiment hi ha diverses opcions per intentar que millori:

1. Seguir amb el pit, alletar abans de donar l’alimentació complementaria per assegurar-nos que tota la criatura tindrà lloc al estómac per tota la llet que li cal.
2. Oferir més aigua. Tot sovint quan és comença amb l’AC no s’ofereix aigua i sí que és cert que amb l’aigua de la llet en poden tenir prou però no està de més de verificar si la criatura vol una dosis d’aigua extra.
3. Oferir amb moderació cereals integrals. No es pot abusar d’ells en nens petits perquè si la ingesta és excessiva poden desplaçar l’absorció de nutrients essencials.
4. Oferir fruita
5. Oferir llegums ( pelades)

De la mateixa manera la diarrea de la criatura no és culpa del que menja la mare. I per cert ja que estem tant escatològics, la consistència habitual de les caques de les criatures alletades és entre líquida i tova. Quan és líquida no és diarrea, és la caca habitual dels lactants. Parlem de diarrea en el cas que les caques augmentin de manera exagerada al llarg de dia.

Apa, doncs bon cap de setmana per tots! Ja sabeu com desmuntar una ració més de mites de la iaia!

Tags: , , , ,
Publicat a General | 1 comentari »

On comença la llibertat d’un…

dimecres, 25/04/2012

-

…acaba la de l’altre. Aquesta és una de les meves frases preferides i la comparteixo al 100%

-
Ahir que no sabia de què parla avui vaig veure aquest vídeo del grup Mamilactancia. Potser aquests comentaris us sorprendran per part d’una assessora que a més IBCLC, però vull fer aquesta reflexió i m’agradaria obrir debat per sentir la vostra veu.

Per mi, evidentment, veure criatures mamant no és cap problema és el més normal del món i la visió d’un pit  o una mare lactant no m’afecta ni em sembla desagradable ni obscè, ni exhibicionista.

Em costa entendre que algú li sembli que la lactància sigui obscena, desagradable o quelcom similar però puc respectar-ho.

Aconseguir normalitzar la lactància és el que volem totes. Però el que ens hauríem de plantejar és de quina manera la volem normalitzar.

Fa 11 anys quan vam començar amb la Festa de la Lactància Materna per celebrar la Setmana Mundial de la Lactància Materna, la idea de una “tetada” col·lectiva em semblava necessària, provocador i normalitzador alhora. Em semblava una manera ideal d’ ensenyar i demostrar el que fèiem a tothom ( em podeu veure a les fotos!).

Però m’he fet vella i la perspectiva, el temps i la pèrdua d’entusaiamse mal canalitzat m’han demostrar que aquesta no era la millor manera de fer visible  la lactància i menys de normalitzar-la.

Cal dir que les “tetades” públiques entusiasmaven a les mares, de fet quan vam deixar de fer-les fa cosa de tres o quatre anys, les mares ens preguntaven per què no la fèiem i es mostraven desolades amb la noticia de que haviem deixat de fer-les.

Però la pregunta era: Com ens veien els altres? Què pensaven els altres quan veien 400 dones alletant a la vegada?

I amb “els altres” vull dir la gent del carrer, la gent que pensa que la lactància materna dura 3 mesos, la dones que encara no tenen fills, els mitjans de comunicació…

I voleu saber la trista resposta? Ens veien com unes frikis, com unes talibanes de la lactància, com unes exhibicionistes… Veien la festa com una mena de circ on la dona barbuda havia estat subtituida per dones amb les tetes fora i criatures amb dents incorporades!

És una mica el que em passa el festes com les cabalatges del orgull gay o tenir que celebrar el dia de la dona treballadora, o qualsevol altre commemoració d’aquest tipus més o menys reivindicativa o cridanera.

Demanar visibilitat d’aquesta manera és en primer lloc, al meu entendre, molt trist. I  ho és perquè indica que allò pel que lluitem encara no està normalitzat,  vol dir que encara hem de lluitar  molt i que la feina no està feta.

I en segon lloc em sembla una manera ideal per ser senyalada “com a…” I jo no vull ser senyalada com a res, vull que les dones lactants puguin alletar on vulguin, que no se sentin senyalades ni que siguin tractades diferent ( sales de lactància)…

Alletar és la nostra decisió però tenim de tenir present que hi ha a qui no li pot agradar, aquest algú ( això sí) hauria de respectar-nos també. Si no vol que no miri perquè no té cap obligació de ser-ne espectador.

Si una dona se sent agreujada perquè la seva opció d’alletar és coartada, qüestionada o prohibida ha de denunciar. Perquè tot i que la lactància és un dret de les criatures i les mares hi ha qui pot intentar vulnerar aquest dret, per tant en aquest cas podem fer dues coses: plantar-nos i reclamar els nostres drets ( si cal s’avisa a la policia local o a la guardia urbana), demanar un full de reclamació si és un local i fer posteriorment un reclamació al Síndic de Greuges. O no fer res i abandonar el recinte o contestar amb més o menys gracia a qui s’ha cregut amb el dret de reprovar la nostra opció.

I què per fer normalitzar la lactància? Doncs alletar amb normalitat… Ahir en ple dia de Sant Jordi vaig veure moltes mares alletant. Una d’elles era asseguda al Starbucks de Gran Via, prop de la finestra amb un cafè XL en un mama i una criatura d’uns sis mesos a l’altre. Tothom que passava per allà la veia, i ella alletava  i a la vegada normalitzava la lactància: alletar mentre et prens un cafè en un local públic és NORMAL.

I si algú es sentia ofès, molest o pensava que allò era lleig o obscè girava ( ho hauria d’haver) girat la mirada i seguir el seu camí perquè  també era la seva opció i feia ús de la seva llibertat.

*Fotos d’Eulàlia Torras.

Tags: , , ,
Publicat a Situacions de la lactància | 11 comentaris »

  2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4
  6. 5
  7. 6
  8. 7
  9. 8
  10. 9
  11. ...
  12. 41