El joc dels disbarats

dilluns, 2/03/2015

-

Fa dues setmanes em van enviar unes fotos, i vaig estar una estoneta hiperventilant…. Em va caldre llegir-ho dues vegades i que em diguessin que allò era informació “mèdica” i no un fulletó publicitari (fotos al final del text)

-

La setmana passada vaig escriure un article per la web secondbaby, m’havien preguntat quines eren les dificultats més habituals que es trobava una mare en començar la lactància. Em va sortir una llista de 5 punts. Un dels punts era els sanitaris i la seva habitual falta de formació. Bé, cada vegada que escric o recrimino als sanitaris la poca formació, o la desinformació que tenen pel que fa a la lactància us asseguro que em sap greu i tendeixo a pensar que les coses cada vegada estan millor, però després m’arriben fotos com aquestes i hiperventilo una estoneta. Podeu veure les fotos vosaltres mateixes, aquest tríptic “el regalen” en un gabinet ginecològic. Si voleu podem jugar al joc dels disbarats o a veure qui la diu més grossa.

He marcat amb cercles i he subratllat el top ten… No tinc paraules de veritat, és que no em surten. És tan gros que a aquestes alçades es pugui donar aquest tipus d’informació, que s’ofereixin consells que van directament en contra de la lactància… Horaris, herbes…

Qui i amb quins criteris ha escrit aquesta informació?

Qui i amb quins criteris cita una marca comercial d’un producte totalment innecessari?

Les recomanacions oficials són més que clares i sembla d’ineptes seguir perpetuant aquesta mena de consells sense fonament. Mantenir l’equilibri psíquic de la mare i el nadó? Però què redimonis m’esteu dient? Perquè aquesta manera de llençar la pedra i amagar la mà és tan subtil, que dóna lloc a moltes interpretacions i no totes bones.

I aquesta fal·lera de fer que les criatures dormin tirades impossibles a les nits? Estem parlant de criatures, no d’adults. I una cosa és el que ens agradaria als adults i l’altra les necessitats de la criatura. És tan complicat reconèixer que les criatures, ens agradi o no, tenen unes necessitat diferents a les nostres? Amb aquest tipus de recomanacions només s’aconsegueix crear lactàncies frustrades perquè el nen no es pot adaptar de cap manera a aquestes ritmes, i les mares acaben deixant d’alletar per problemes d’escassa producció.

Si d’un tema no en saps res no en parlis, per portar bata blanca i tenir un títol penjat a la paret la teva opinió no fonamentada en l’evidencia és només una opinió qualsevol. I les opinions i els consells millor deixar-los als veïns i als amics perquè al no portar bata blanca la majoria de vegades no te’ls creus i els ignores però, ai caram, si ho diu un metge la cosa és diferent!

Em sembla innecessari recordar el que diu AAP, AEP, OMS-UNICEF sobre la lactància perquè es pot trobar només teclejant tres paraules i estic segura que tots i totes les que em llegiu podeu recitar les recomanacions de memòria.

Estic segura que com a gines són molt bones no en tinc cap dubte, però si volen donar consells de lactància és millor que es dediquin al macramé o a jugar al bridge que ens resultarà  a tots més inofensiu.som la lletSom la llet

Bonys benignes

dilluns, 23/02/2015

-

Aquesta setmana he tingut dues consultes sobre els galactoceles i hi ha relativament poca informació a la xarxa. Així que parlem-ne.

Fa uns 10 anys em va contactar una mare per una consulta. Tenia un bony al pit i no treien l’aigua clara de què era. Ella no tenia dolor, no hi havia envermelliment, ni hi havia inflamació, ni febre… Res. Només aquest bony. Com a moltes mares lactants li van negar la possibilitat de fer-se una mamografia si no deslletava, cosa que evidentment no volia fer. Finalment després de moltes voltes va aconseguir que li fessin una ecografia i una mamografia on van descobrir que només es tractava d’un galactocele. En el seu cas el galactocele s’havia fet tan gran que no permetia que la criatura pogués treure la llet amb facilitat, ja que estava situat just sota la zona de l’arèola i comprimia la sortida de llet.

Però què és un galactocele?
Un galactocele és un quist benigne. Conté llet o una substància lletosa formada per lípids que són els mateixos que formen la llet. Es produeix una dbe4ffaf59c29c3afff12645185cfaeemena de fuga fora de les estructures de producció del pit, aquestes substàncies queden encapsulades i retingudes sense poder sortir cap al mugró.
Al tacte, el bony és una massa gran, pot tenir el volum d’una pruna (a vegades més), és suau al tacte i no és dolorós. La pell no està afectada, no hi ha envermelliment, ni pell de taronja.

I com puc saber que és segur un galactocele?
Doncs amb proves diagnòstiques que són compatibles amb la lactància: l’ecografia i la mamografia.
La primera que se sol intentar és una ecografia però sovint els resultats obtinguts poden ser confusos o poc clarificadors, ja que depenent del temps que fa que la lesió és dins el pit la seva visualització pot ser complicada.

A vegades l’ecografia és la guia per fer una punció per valorar el contingut. Si apareix un material blanquinós i lípids és gairebé definitiu. Tot i que sovint es prefereix analitzar la substancia per descartar malignitat.

Una mamografia és molt més clarificadora i permet un diagnòstic més ràpid i més clar ja que s’observa el contingut del quist amb molta més facilitat.

I ara què?

Una vegada està clar del que es tracta el següent pas és valorar si el galactocele afecta la lactància o produeix molèsties, per la seva situació, a la mare.

Si no interfereix ni molesta en res, s’acostuma a deixar fins a la finalització de la lactància. Si com en el cas que us he explicat interfereix en la lactància es procedeix a punxar-lo.

Amb l’ajuda d’un ecògraf i amb una mica d’analgèsia tòpica es punxa el bony amb una agulla. Les puncions guiades serveixen per extraure el màxim de material del galactocele. Aquest procediment és el mateix que caldria fer en cas d’un abscés, ja que tot i que la punxada no és agradable, és molt més simple recuperar-se que quan s’opta per obrir el pit.

Usualment es treu força material de dins el bony però és molt habitual que no sigui suficient amb una punxada i caldrà repetir el procediment per buidar-lo completament.
També es donen antibiòtics a la mare per evitar que es produeixi una infecció, però això és tot.

Recordeu que qualsevol bony que aparegui al pit durant la gestació o la lactància ha de ser degudament avaluat per un especialista.

701, grip i segueixen les polèmiques

dilluns, 16/02/2015

 

Escric des del llit amb una febrada de nassos, em fa mal tot i el cap em bull.

 

som la lletEn primer lloc informar-vos que aquesta és l’entrada 701 del bloc, aviat és dit. Qui hi ho hauria dit i, tot i que ara no li puc dedicar tot el temps que voldria (aviat sabreu que ocupa les meves hores), no puc deixar de flipar per haver arribat fins aquí. Moltes gràcies a tots, gràcies per tots els comentaris i per tots els likes i les piulades. Gràcies per ser-hi. Aixx els mocs em poden.

I sí, les polèmiques segueixen, les lluites de qui fa o no fa les coses bé, la guerra que ens volen fer jugar, la repetició obsessiva de les males mares versus les males mares, la perpetuació de la por a les talibanes de la teta, les pressions, la culpa…. Ostres quin cansament! Feu el que vulgueu i sigueu felices!

La socitat és cruel, primera lliçó per qualsevol dona que vulgui ser mare, prepareu-vos per ser reprobades, acusades i menyspreuades per la vostra elecció d’una determinada manera criar. Conèixer aquest petit detall és clau per tenir èxit.

El segon, no doneu explicacions de res, no serveix per res, és esgotador i absurd perquè la societat no sap escoltar. No els precupa què necessiteu, no els importa.

Així que repeteixo, no us deixeu torturar  i feu el que us surti de les tetes.

He dit.

Apa, cuideu-vos i eviteu arreplegar virus!

En safata de plata

dilluns, 9/02/2015

.

 

A aquestes alçades del campionat suposo que totes sabeu la polèmica que ha causat la publicació del llibre que ja sabeu, made in Dr. Edip (de la mateixa manera que no anomeno mai pel seu nom al Dr. Malson ara faré el mateix. Em nego a donar-los bombo de manera directe) que ha carregat contra la lactància i contra totes les recomanacions oficials per explicar-nos la seva opinió sobre el tema.

.

Bé, cal dir que quan vaig llegir la contraportada em va agafar un atac de riure . Només era una provocació? Era un broma? DE VERITAT????

Aquí va arribar el punt d’indignació, tipus tap de cava, però també  de reflexió.

Jo mateixa vaig signar la petició de Change.org en contra del contingut del llibre i vaig fer una infografia inspirada en el tema però a la vegada m’avergonyia de certs comentaris que anaven apareixen a les xarxes… Vaig patir una mena de déjà vu i vaig reviure el que va passar amb el magazine del Mundo. Perquè és exactament el mateix i de nou havíem caigut en la trampa d’aquest senyor: que parlin de mi encara que sigui malament. Doncs just és el que ha aconseguit, que un llibre que podia passar sense pena ni gloria hagi estat un contingut de la premsa nacional.

Ara us demano un exercici complicat, un exercici que no és fàcil.  Per un moment no sigueu mares, no sigueu lactivistes, esborreu del vostre cervell qualsevol informació relacionada amb la lactància, imagineu que no sabeu res de lactància i responeu mentalment:

Quina informació teníeu abans de ser mares de la lactància?282816321_03772c873e_z

Si en aquell moment us mostressin una foto d’un bebè de dos o tres anys mamant, que sentiríeu?

Que pensaríeu davant la notícia que han volgut “prohibir” un llibre d’un pediatra?

Qué sentireiu en saber que un grup de mares han quedat a la porta de la lliberia per fer una tetada (i biberonada)?

Sigueu francs.

Està clar que no estem d’acord amb les informacions que promulga aquest senyor, és cert que ens fa bullir la sang però no podem caure en la seva trampa. Perquè encara que no ens agradi, la majoria de la societat no en sap res concret de la lactància però si té molts prejudicis, moltes idees errònies i preconcebudes i ens agradi o no els grups prolactancia fem por. Les coses són així i ens cal treballar per forjar-nos una imatge lluny d’aquests estereotips que a alguns els van genial.

Un segon tema és que no he llegit el llibre i per aquesta raó no puc opinar del seu contingut fins que el llegeixi. Una vegada llegit si cal procediré a esbudellar-lo. Però de moment, per una contra no es pot opinar massa.

I en darrer lloc hi ha un punt (UN) en el que puc arribar a donar la raó al doctor en qüestió. Tot té límtits i el límit es perd quan no es té informació o quan aquesta informació és ignorada.

Ara tots som molt prolactancia, però jo cada vegada que en sé més de lactància tinc més por perquè m’adono del tot el que no sé i quan llegeixo comentaris o m’he de quadrar amb una família perquè donin llet artificial a mansalva a la seva criatura se’m remou tot.

La lactància materna és el que hauríem de fomentar i defensar sense cap dubte, però per fer-ho cal que els professionals tinguin una bona formació, no serveix ser molt prolactancia i dir que no passa res quan un nen d’un mes (o dos) no ha recuperat el pes del naixement. Les assessores, les doules, els sanitaris no podem deixar anar missatges de tranquil·litat. Hi ha situacions en les que cal actuar i ser prudent és una virtut que no hem de perdre. No tinc cap dubte que aquest senyor ha aprofitat alguns casos reals (ara per ara no puc dubtar que hagi vist certes coses) per fer un llibre donant la seva opinió. Perquè hi ha situacions que espanten. Però el problema no es la lactància, és la mala formació en lactància de tots la que porta a situacions perilloses per a les criatures. Però és clar, és més espectacular parlar de les víctimes de la lactància que del que genera els problemes, la desinformació i l’excés de confiança en la lactància. Perquè generalment tot va perfecte però sempre hi ha excepcions.

I siguem francs li ha anat de perles la reacció airada per quedar com la víctima del lobby proteta, li hem servit en safata de plata tot plegat!

Foto: Thomas Widmann

13

dilluns, 2/02/2015

En aquest relat no hi ha noms ni detalls concrets per desig exprés de la mare  tot i això ho vol compartir. Gràcies….

 .

“Vam tenir un nen…

Aquests dies va fer cinc anys que el nostre petit va decidir marxar.

Fa cinc anys i sembla que fos ahir…

Sento començar pel final però des del primer minut vam saber que el final de la vida del nostre petit estava escrita.

Em vaig quedar embarassada, no va costar massa i em sentia genial. Tot anava bé, em sentia bé, teníem moltes ganes de tenir fills tant la meva parella i jo veníem de 310972_10200598238271226_731108515_nfamília numerosa, les meves germanes ja tenien nens i  faltava jo. Així que tothom estava feliç, era com tancar un cercle.

Vam anar a fer una eco de rutina i quan vam veure la cara del metge vam saber que alguna cosa no anava bé. El silenci, recordo aquell silenci com un ganivet. Quin dolor.

En aquell moment només sabíem que alguna cosa no anava bé però ells no es volien mullar gaire, van parlar… i parlaven i parlaven però no els sentia.  Des d’aquell moment crec que no vaig sentir i quan dic sentir parlo de sentir en tots els sentits. Era una mena de zoombie que es deixava portar. Van ser unes setmanes de metges, proves, paraules….dubtes…fins que finalment ens van dir que el nostre petit tenia una  trisomia del cromosoma 13.

De nou moltes més paraules, totes horribles que parlaven de malformacions, discapacitat, taxes de supervivència ínfimes… mort i res més…. mort…

Ens vam plantejar què volíem fer, ens parlaven de qualitat de vida, de  solucions ràpides… No sóc religiosa, ni sóc creient, ni res de tot això… Només sóc una cagada. Així com sona. No volia moure fitxa, no volia fer res. Hauria volgut aturar el temps i deixar-lo a dintre meu: petitó i belluguet…. Vaig demanar silenci a tothom, amb els meus pensaments ja en tenia prou.

Però el temps no s’atura i el meu petit va decidir trencar les estadístiques que parlen d’avortament i de mort intrauterina per néixer un assoleitat matí de primavera. Em van fer una cesària (en la que cal dir que potser per la situació excepcional em vaig sentir extremadament cuidada) i el vaig veure de lluny, embolicadet…era tan petit.

Metges, silencis, esperes… la majoria de nens que neixen amb la Síndrome de Patau moren, així que no hi ha havia massa a esperar. Però jo volia conèixer al meu fill, el volia veure i punt.

Miraculosament i per contra del que tothom esperava va resistir la primera  nit… i aquí va ser quan em vaig despertar. Havia d’alimentar al meu fill!! Les meves germanes havien alletat i  m’havien explicat mil cops el rotllo de la lactància…. Vaig demanar un tirallets i vaig començar a estimular. Suposo que ho van fer per compassió o per no portar-me la contraria. Li van posar una sonda nasogàstrica perquè amb les malformacions facials era impossible que mamés….

I van passar els dies i el molt tossut seguia lluitant i van decidir que es mantenia prou estable per treure’l de la seva urna de vidre. I el vaig poder agafar…. finalment.

Ens van dir clarament que la cosa no pintava bé, que no tenia solució però que al hospital tampoc hi podien fer res. Així que vam marxar a casa.

La meva llet, extraure’m llet, alimentar-lo amb la meva llet era l’única cosa que podia fer, no hi havia medicina, bé n’hi donaven un munt però només eren pal·liatives, no podien guarir-lo…però jo confiava en la meva llet. Si em quedava curta, les meves germanes entraven al rescat amb potets de la seva llet.

Em sembla que el fet d’haver d’estar pendent de la producció em va mantenir activa, era un mena d’autòmat que es preguntava quant viuria el seu petit. No vaig saber gaudir massa del moment ho he de confessar, pensava massa en que cada minut que passava era un minut menys, una hora menys, un dia menys, una setmana menys….

Als 98 dies de vida va decidir marxar… silenciós, sense neguit… plàcidament… va marxar.

Estava preparada per aquell moment des que vaig saber la malaltia que tenia estava preparada per la pèrdua, des del primer moment que van dir trisomia 13.

Res va ser com esperava, res va ser com se suposa que ha de ser…

La nostra lactància també es va apagar sola, vaig deixar de treure’m llet, vaig disminuir les extraccions i en una setmana es va acabar….

Bé, el nostre final no podia ser feliç però ara us puc dir que ho sóc…. Li vull donar les gràcies l’Alba per traduir el relat i per permetre’m fer-lo públic de manera anònima.”

 

“Con Apego”

dilluns, 26/01/2015

-

Tots els nous projectes fan il·lusió,  i aquest 2015 ve carregat de projectes. Avui us puc parlar del primer.

-

Fa molts mesos em van proposar escriure un article per una nova revista. Era un projecte, només això un petit gran projecte.  I per fi aquesta setmana tenim el projecte entre les mcon apego_som la lletans “Con Apego”. Per un moment vaig pensar que la revista no veuria la llum, ja que la idea era sortir al mercat al setembre de 2014 i mireu on som.  Però la sorpresa va ser màxima quan vaig preguntar a una de les redactores si podia reutilitzar l’article que havia fet per la revista, parlant de la tornada a la feina, per un altre projecte i em va anunciar que no podia ser perquè la revista ja era a l’impremta!

Em va enviar una imatge de la portada i em vaig enamorar al moment! No veia el moment de poder-la tenir entre les mans. I de cridar que aviat existiria una nova revista per les famílies que pensem que hi ha altres maneres de criar.

La segona sorpresa va ser dimecres quan revisant el Facebook vaig descobrir la foto de la portada de la revista en un dels grups en que participo. Una mare l’havia comprat al quiosc…. Vaig copiar-li la foto pel meu mur i la sorpresa va ser majúscula quan es va començar a compartir, van aparèixer més mares que ja la tenien, tot era ple de comentaris i opinions, fotos…UAU!

El dimecres al vespre la vaig poder aconseguir no veia el moment de fullejar-la, estava tan emocionada que només podia passar pàgines, no em podia centrar en cap lectura perquè ho volia veure-ho tot. Em sentia com una nena el dia de reis quan vols obrir tots els regals de cop i jugar amb tots a la vegada. Quins nervis!

Fa uns mesos una amiga amb qui vaig poder comentar part dels meus projectes per aquest 2015 em va dir una frase que em encara em ressona al cap: “Els teus projectes tenen ètica”

I sí, participar en aquesta revista, igual que participar en el Viure en Família, són projectes ètics, en els que em sento feliç, còmoda i satisfeta de poder participar cada vegada que em requereixin.

Perquè són revistes on el que prima és el respecte, on no hi ha directrius mecàniques de criança, on es parla de sentiments i respecte. I on tampoc hi ha publicitat de marques de llet artificial o farinetes, on es recomanen llibres que jo mateixa tinc a la meva “biblioteta”. Perquè de la mateixa manera que vam rebre els primers llibres guanyadors del concurs de contes de la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància com aigua al desert sento el mateix al fullejar “con Apego”.som la llet

Tinc uns dossiers (adjunto fotos) que vaig fer quan la Maria era molt petita i em pirrava per comprar revistes sobre bebès i maternitat. Quan em vaig començar a adonar de com n’era de complicat per una mare poder formar-se un criteri llegint certes revistes. Em resultava contradictori llegir sobre les bondats de la lactància materna i immediatament després topar-me amb dos pàgines complertes d’informació sobres les bondats de x marca de llet artificial. I em centro en la lactància perquè es el meu tema però podríem parlar de qualsevol altre tema relacionat amb la criança dels nostres fills.

Desitjo llarga vida a “Con Apego” i al Viure en Família, llarga vida a les publicacions fetes amb cura, dedicació i amor, molt d’amor!

“mamà teta”

dilluns, 19/01/2015

Vull donar-li les gràcies a la Laura per compartir amb nosaltres la seva vivència de lactància. I donar-li les gràcies per ser una assessora espectacular!

 

.

“Fa gairebé quatre anys que la meva vida va canviar. Però no només perquè naixés el meu fill gran, en Breixo, sinó perquè va canviar la meva forma de veure la vida i les meves prioritats.

Encara que en Martiño i jo teníem clar que el millor per als nostres fills era que un dels dos es quedés a casa creixent amb ells almenys fins als seus tres anys, mai vam pensar que hauria de ser jo, la mare. Però alguna cosa va ocórrer durant la preparació al part, una cosa que mai m’havia parat a pensar, el tema de la lactància materna.

Durant l’embaràs, sobretot del primer, prepares i penses fins a l’últim detall material: la robeta, el bressol, el tipus de biberons, els xumets, la marca de l’escalfabiberons i el esterilitzador… Però la llevadora ens va parlar de la lactància materna, de la seva importància, de la durada … a ella la seva mare li va donar el pit fins als dos anys i mai va provar un biberó! Em va semblar una cosa extraordinària… però alhora meravellosa… jo també volia “provar” a veure si podia arribar a tant.

Tenia clar que li donaria el pit però després el biberó… com ens havien ficat al cap …
Així que vaig decidir no comprar biberons, ni esterilitzador, ni res relacionat amb això. I com me n’alegro de no haver-ho fet!
Quan va arribar el dia estàvem més predescarga (1)ocupats que contents… el pediatre ens va dir que venia amb més d’una volta de cordó en alguna part del seu cos i que amb les contraccions li baixaven les pulsacions. Així que tot el que no volia que fos el meu part… ho va ser… no volia oxitocina, ni episiotomia, ni maniobra de Kristeller (que t’empenyin la panxa)… i tot ho vaig tenir.

Però finalment va néixer en Breixo… me’l van donar 3 minuts, se’l van endur al pediatre i a mi em van deixar allà posant-me punts … quan el vaig tornar a tenir entre els meus braços estava bastant endormiscat i gairebé no va agafar-se … va dormir tota la nit … al dia següent no s’enganxava a pit i vaig sortir de l’hospital amb biberó pautat després de cada presa… les quals em causaven un dolor terrible i eren inacabables…

Vaig sentir que havia fracassat, que jo no podria donar-li el pit, però un curs de massatge infantil es va creuar en el meu camí …. La dona que el portava, la meva estimada Neus, consultora de lactància, em va dir que el meu fill tenia el tel de la llengua curt i que si el tallava s’acabarien els problemes… .I així va ser… li vaig tallar el tel amb un mes i mig i la nostra lactància va reflotar…les preses no feien mal, m’encantava donar-li de mamar i a ell mamar… per menjar, per dormir, quan es posava malalt, quan queia… quan la mare estava fora més d’una hora…

I en aquest moment, quan ja tenia resolt el problema de la lactància amb en Breixo, vaig començar a anar al grup de lactància de Sabadell (Barcelona) on vivia. I tots els dubtes petits que sorgien els vaig anar resolent amb l’ajuda de les assessores i de la resta de mares amb més experiència. Allà em vaig adonar que l’experiència d’altres mares era fonamental. El compartir els dubtes, buscar juntes les solucions, veure que hi havia més mares que pensaven i sentien coses semblants respecte als nostres fills … ..la lactància (a demanda i fins que diguin prou), el son (el bressol no el va utilitzar mai perquè dormia amb nosaltres), la criança (respectar els seus temps i les seves necessitats) i els braços (en motxilla o bandolera).

I va ser allà on vaig decidir que algun dia seria assessora de lactància, per ajudar amb la meva experiència vital i els meus coneixements a totes les mares que tinguessin dubtes.

Amb dos anys i mig en Breixo es va deslletar… no sé si per ell, per mi o per la panxota que tenia … l’Ares venia de camí.
I, com que ja tenia experiència i informació, sabia millor el que volia per al meu part i per la meva lactància … .la importància de les primeres hores, que no el separessin de mi i el detectar els possibles problemes aviat ….
I així va néixer l’Ares… amb un part sense… sense epidural, sense episiotomia, sense presses, sense empentes, sense oxitocina … primer pas aconseguit…

I el segon, un inici de lactància ràpida, també el vaig aconseguir… i al segon dia, abans de sortir de l’hospital, li van tallar el tel gràcies a que me’n vaig adonar … perquè amb una correcta adherència no fa mal res, i de vegades amb una incorrecte tampoc.
Tot sobre rodes … però el seu comportament al pit em va començar a semblar estrany a partir del tercer mes… només mamava quan se n’anava a dormir i despert rebutjava el pit a crits…
Un cop més l’ajuda de les que més en saben, les assessores-consultores, les mares, em va ajudar i vam detectar el tel submucós de la llengua de l’Ares. No em feia mal però no gaudíem ni ell ni jo… i la lactància és per gaudir…
Finalment li van operar el tel amb 5 mesos i a partir de llavors tot va canviar… .mama despert, per dormir, de dia i de nit… .però això sí… si li ofereixes i no en vol… crida… serà una qüestió de caràcter!… .
I aquí està, amb set mesos i amb lactància pràcticament exclusiva, sense interès especial pel menjar… i donant-li pit fins que digui que ja no en vol més….

Com a “seqüela” d’aquests mesos, li agrada mamar en un lloc tranquil, o sinó penjat a la motxilla i ben enganxadet a la mare… però és el menor dels mals, a ell el beneficia la lactància a nivell físic i psicològic… i a mi m’encanta…
Si alguna cosa puc dir de les dues experiències com a mare… és que si hi ha algun problema hi ha una solució. Només cal saber trobar-la, voler-la trobar i seguir endavant…
Igual que amb en Breixo em queia la bava cada vegada que em deia “mamà teta”, espero el dia en què l’Ares ho faci… perquè per a mi el més bonic de la lactància no és només la part nutritiva (importantíssima sens dubte) sinó la part afectiva, emocional… quan són capaços de parlar i de dir-t’ho … quan ja no és només aliment… quan és vincle… la lactància cobra encara més sentit…
Si la naturalesa ens va fer mamífers serà perquè així ho necessitem. I que per molt que la ciència avanci i s’entestin a substituir el natural per l’artificial, l’instint el tenim, només cal deixar-se portar… voler… no tenir por de ser mares com ens demana el cos i l’ànima … i que hi ha maneres de compaginar treball fora de casa amb lactància sense perdre cap de les dues coses, ni mare ni nadó…

Com vaig llegir no fa gaire: “MAMAR ÉS LA SÍNTESI DE MAMA I ESTIMAR”

I ara què…

dilluns, 12/01/2015

-

Fa moltes entrades enrere vaig explicar la tristesa que sentia una mare quan la lactància s’acabava sense avisar. Avui una vivència que em va emocionar i que la Cristina m’ha permès compartir al bloc, gràcies.

.

“Hola, em dic Cristina i sóc mare d’una nena de 6 anys i d’un nen de 3.

Quan vaig tenir la meva filla, la veritat és que vaig decidir donar-li el pit pels seus beneficis, no pas perquè a mi em fes il·lusió, doncs sempre m’havia fet una mica d’angúnia pensar que els meus pits, que veia com un òrgan sexual, passessin a ser una font d’alimentació.
El primer mes ho vaig passar fatal, em feia molt de mal i cada vegada que m’insinuaven que la nena tenia gana jo deia que no, que no podia ser, però sí que en tenia… Després em vaig comprar mugroneres i més o menys el mal va marxar però a canvi havia d’estar tota l’estona pendent que no s’ofegués amb el plàstic, les havia de dur sempre damunt… Donar el pit va deixar de ser un acte espontani.

Com que vaig donar llum a l’agost, el grup de lactància del meu CAP estava tancat per vacances i em vaig sentir molt sola. Tothom em deia que si em feia mal, que si les mugroneres no m’anaven bé, … Que li donés bibi, que al cap i a la fi, molts ens havíem cbaixariat així, però no vaig voler. Vaig esperar fins a mitjans de setembre i vaig començar a assistir al grup. Al principi m’hi vaig trobar estranya, em semblava una “secta” (suposo que influïda per les opinions de les pro lactància artificial), però ràpidament m’hi vaig trobar molt bé. Era l’únic lloc on podia ser jo sense pressions. Sense sentir-me qüestionada per si la nena guanyava bé el pes, agafava el pit malament, li donava massa sovint o no li feia fer el rot. A la resta dels del meu voltant només els hi interessava què havia dit la bàscula. Jo en canvi, vaig aprendre a estar segura de les meves decisions, em vaig treure les mugroneres, vaig guanyar pau i em vaig enamorar de donar el pit.

Va anar passant el temps i no vaig tenir més problemes excepte una mastitis i molts metges que em volien prohibir la lactància davant de qualsevol medicament que em receptaven. Conforme la Sara es va anar fent gran, que això és sobre l’any en el món de la gent que no té res més a fer, em van començar a insinuar que ja no ho necessitava, que ja tenia prou varietat d’aliments per escollir, … Però no vaig claudicar, a mi m’agradava i evidentment a la meva filla també!!
Quan vaig quedar en estat encara es van posar més pesats ja que la nena ja tenia dos anys i per ells era massa temps!! Encara vaig estar fins que la nena va fer dos anys i mig donant-li el pit i finalment, suposo que perquè jo em queixava de mal i perquè alguna cosa va canviar el gust o, … no se, la nena ho va deixar de forma espontània. A mi em va saber greu però com que ja tenia prou feina entre l’embaràs, la feina, la casa… Tampoc em va afectar gaire.
Ara, però és diferent. El meu fill té tres anys i mig i fa una setmana que no mama. Pot semblar una rucada però em sento molt malament, la pitjor mare del món. Amb ell no vaig tenir problemes per donar el pit ja que encara que de nou, va néixer a l’agost, ja tenia l’experiència de la nena. Vaig anar al grup de lactància quan el van obrir i encara que hi vaig assistir, no hi vaig anar tant com en l’anterior ocasió. Intentava no donar gaire informació sobre si el nen guanyava pes o no i vaig mentir deliberadament als pediatres que em volien encasquetar bibis o deien que el nen ja era molt gran per prendre pit. Que en saben ells?? Ells saben detectar malalties i el meu fill mai va estar malalt ni desnodrit, més aviat, estava grassonet.
Si amb la nena als dos anys ja em deien que era massa gran, imagina amb el nen amb tres anys, … Va arribar un moment entre els dos i tres anys que li vaig dir al Nil, que a partir d’aquell moment li donaria el pit a casa, que ja era molt gran per fer-ho al carrer. La gent es fa molt pesada!! La meva mare i la meva àvia sempre dient que el casaríem i encara mamaria, …
Finalment, fa cosa d’un mes que em fa mal al mamar, té molta força a la boca i m’irrita i em deixa dolorits els pits, a banda, em sento cansada, necessito estar una mica per mi, seure una estona i esbargir-me abans d’anar a dormir. És per això que li vaig dir que cada dia funcionava només un pit, després, que funcionava un cada dos dies i ja no me n’ha demanat més.
La veritat és que egoistament parlant ho necessitava, però em sento malament, sento que l’he traït, que sóc mala mare. Crec que ha arribat el moment, però em toco els pits per veure si se’m congestionen per trobar una excusa per tornar-li a proposar, però en realitat no en tinc ganes, vaja, que no sé, crec que el que em passa és que sé que no tornaré a donar el pit a cap fill meu i que ja no tinc el meu petit nadó.

Moltes gràcies, necessitava desfogar-me, a casa només em diuen que ja era hora!!”

“per això no pateixis mama” (mastitis granulomatosa)

dilluns, 15/12/2014

-

Abans de res li vull donar les gràcies a la Maria de tot cor, gràcies per la seva valentia, per la seva generositat i per permetre’m compartir amb vosaltres la seva dura vivència. Avui la Maria us explicarà com va patir una mastitis molt complicada (de la que us donaré més informació la propera setmana). El text és llarg i la Maria l’ha diferenciat amb colors per si voleu anar al gra i llegir només una part concreta: lactància (lila) part (negreta)

“Aquesta primavera que comença m’ha agafat fent el curs d’assessora de lactància que cada dos anys fa Fedecata a Barcelona. L’estiu de l’any passat, vaig poder ajudar a una coneguda que m’havia trobat al carrer amb el seu bebè de 5 dies i em vaig il·luminar, en el sentit de que fer-ho m’havia fet sentir tan feliç, i vaig adornar-me que havia de fer alguna cosa amb allò.

Així que el mes següent em començava a Nodrir com a observadora. El mateix setembre vaig assistir, amb les noies del grup, al Congrés de Fedalma a Barcelona, i em vaig inscriure al curs de Fedecata que començava el febrer de l’any següent, aquest 2014.

 L’últim dissabte que vam tenir curs, ara fa 15 dies, va ser molt significatiu per mi: l’Imma Marcos parlava de les situacions de la mare durant la lactància, i és clar: de les mastitis!

Al parlar dels símptomes, i comentant que la mastitis aguda SEMPRE produïa febre, vaig tenir la necessitat de parlar-hi, perquè la mastitis que vaig tenir ara fa 8 anys i que em va fer abandonar la lactància havia de ser “aguda”, i en cap moment m’havia provocat febre!

 Així que a la mitja part, vaig anar a parlar amb ella, que estava amb l’Alba Padró, l’Eulàlia Torras, l’Àngela i la Deborah, totes del grup Alba. Quan els vaig dir que jo no havia tingut febre em van dir: “però quins símptomes tenies?

 Els vaig comentar que tenia els mugrons molt oberts, que eren tota una crosta i seguidament, després de la pujada de la llet, el mugró del pit dret es va obturar i es va començar a inflamar, vaig acabar tenint el pit ple d’abscessos, alguns d’ells supuraven…En aquest punt, crec que van ser l’Alba i l’Imma que van saltar dient: “és la mastitis granulomatosa!!!!” i mirant-me a mi van afegir: “Ens pensàvem que no existia, perquè no n’haviem vist mai cap cas!!!!.Tens fotos?”.

Em van ensenyar un llibre que es va editar l’any passat titulat: “Mastitis: El lado oscuro de la lactancia” de Juan Miguel Rodríguez i Leónides Fernández, on hi havia unes fotos d’aquesta mastitis, vaig pensar que sí, que podia ser el que em va passar a mi, el que ens va passar al Quim, al Joan i mi fa 8 anys. 

Jo ja havia esborrat les imatges del meu ordinador, però com que les vaig fer, devia ser per alguna cosa, i resulta que buscant, buscant, al final, ma mare en tenia unes còpies al seu ordinador d’una vegada que li vaig passar una carpeta molt gran de fotos.

Així que avui, 15 dies més tard les hi he ensenyat a l’Alba Padró, i m’ha dit: “Sí. Jo crec que és una mastitis Granulomatosa.

També he parlat amb l’Àngela i la Deborah una bona estona, els he pogut explicar una mica com va anar i m’he compromès a escriure la meva experiència i enviar-los les fotos via digital, així que aquí, dinant a la mitja part del curs d’avui, començo a escriure.

Però primer vull agrair a l’Alba, la Imma i cia, el fet d’haver descobert el què realment em va passar. Porto 8 anys sentint-me culpable, i saber que encara que vaig moure cel i terra, encara que vaig trucar a moltes portes, és normal no haver trobat qui em pogués ajudar a salvar la meva lactància, això em dóna pau, una mica d’alleugeriment a l’ànima. Hem de tenir en compte que els primers estudis seriosos sobre bactèries que poden provocar les mastitis van començar el 2006 i es van publicar el 2009, el Quim ja tenia 4 anys!

Així que si encara a hores d’ara no se sap quin tractament pot donar-se en cas del bacteri que jo vaig tenir…
Gràcies també per oferir-me la possibilitat d’escriure-ho, sempre he pensat que fer-ho m’ajudaria a païr-ho però no havia trobat el moment encara, per mandra, por o tristesa.

Som-hi:

El del Quim va ser un embaràs desitjat, em vaig quedar prenyada de seguida, i l’embaràs va ser preciós, no em vaig trobar mai malament, estava radiant, pletòrica, això sí: tenia un conflicte emocional amb ma mare, però me’l treballava amb una psicòloga reichiana i vaig poder-ho plorar i explicar-l’hi al meu fill…També vaig tenir un petit còlic de ronyó durant el primer trimestre, que després, a la visita de l’osteòpata vaig descobrir que entre altres factors, havia pogut ser el causant de la cesària, perquè degut al còlic se m’havia contracturat el múscul psoas, i la contractura feia que jo tingués l’úter desplaçat cap a l’esquerra, per això, tot i estar dilatada de 10 cm, el cap del Quim no avançava pel canal de part.

Deia doncs que l’embaràs el recordo plàcid, estava contenta, connectada amb l’alegria de ser mare, gaudint de sentir el meu fill a dins la panxa i apassionant-me amb cada aconteixement, cada prova, cada eco…Jo volia un part natural i vaig anar a una casa de naixements per a fer la preparació i parir.

Les contraccions van començar el migdia de dimecres 26 d’octubre del 2005, estàvem dinant al Vermell i les vaig sentir per primer cop. El mateix vespre ja les tenia cada 10 minuts, el Joan va anar a dormir al llit, però jo necessitava aixecar-me a cada contracció i em vaig passar la nit al sofà. Quan me’n venia una, m’aixecava i procurava repenjar tot el meu pes en algun suport mantenint-me dreta, les contraccions eren lumbars i era la única manera de suportar-ho, estirada feien molt mal.

El dia següent, dijous, van afluixar una mica, però semblava que el procés continuava i a la tarda vam anar cap a la casa de naixements. Allà em van dir que ja estava de part, però que la cosa anava lenta i que em podia quedar si volia, o que podia tornar a casa. Vam decidir que ens quedàvem i ens hi vam instal·lar.

La nit de dijous a divendres va ser igual que la primera, cada deu minuts dreta, passar la contracció i procurar dormir els deu minuts següents.

Divendres vam sortir a passejar pels voltants de la casa, cada cop que em venia una contracció jo m’agafava al Joan i deixava anar el pes cap avall, intentava afluixar i feia sospirs com els que havia après a la preparació, deixant anar la veu, obrint la boca i convidant a obrir-se el coll de l’úter.

El Joan m’acompanyava en cada contracció, també a dins la banyera, tots dos despullats…tinc a la ment imatges precioses d’aquests moments, les nostres cares tenien la mateixa expressió, ell va mimetitzar-se amb mi, era dolorós però molt dolç i molt respectat.

La ginecòloga i la llevadora amb prou feina apareixien, just per fer alguna escolta a la meva panxa i gairebé res més…

Però és clar, jo anava ben xutada d’hormones i el Joan no, així que el pobre estava esgotat de sostenir-me en cada contracció, i vam trucar a la Judit, la meva cunyada, que va arribar cap a les 8 o les 9 del vespre (crec!).

Recordo que era a la banyera, el Joan descansava i la Judit m’animava a cantar, en una mena de cant que em sortia mentre em movia dins la banyera de 4 potes, ajudant-me amb el pes de la gravetat a rel.laxar les lumbars, gronxant-me amb l’aigua tèbia. Tinc molt bon record d’aquestes hores, o vaja, d’aquests dies!

Arribat a aquest moment, jo estava molt “anada”, les hormones i el cansament feien que estigués molt poc comunicativa, però veia que passava alguna cosa, el part s’estava allargant massa, i les acompanyants tenien por de que estigués massa esgotada quan arribés l’expulsiu.

Cap a la matinada de dissabte la cosa es va estancar, jo estava molt dilatada i la ginecòloga va decidir trencar-me la bossa per veure si s’accelerava el procés, i allà ajupida aguantant-me amb el Joan i la llevadora me la va trencar, el líquid era ben clar, en va sortir molt.

Però semblava que tot es començava a complicar. La gine em va fer un tacte molt respectuós i em va demanar que comencés a empènyer suaument, que estava dilatada del tot.

Vaig començar a fer-ho, però al fer-me un altre tacte em va dir que no, que parés, que hi havia alguna cosa estranya, semblava que encara quedava una mica de “rebava” i no estava prou dilatada.

En aquest punt em vaig atabalar molt, estava molt cansada, i ja tenia ganes d’empènyer, però ara em deien que no ho podia fer!!!  Ja havia començat a fer-ho i el cos m’ho continuava demanant!!

Em vaig posar nerviosa, les cames em feien figa, allà mateix, la gine, em va escoltar el Quim i va dir al Joan que preparés el cotxe que marxàvem a l’hospital. De cop tothom va començar a córrer al meu voltant, em van mig vestir com van poder i em van posar al cotxe, la gine va agafar instrumental per si paria pel camí.  Jo estava tremolant a tope, sé que asseguda al cotxe, feia bots involuntaris i tot, em tremolava tot el cos!

Vam arribar a l’hospital, a urgències la ginecòloga que m’havia acompanyat durant el procés va agafar una cadira de rodes d’una revolada i m’hi va fer seure, li va dir al Joan que ens anés obrint portes i que no fes cas de ningú, que els papers ja els ompliríem després.

Després de tres dies de calma, de llums suaus i de respecte absolut, em vaig trobar corrent en una cadira de rodes pels passadissos de l’hospital amb gent revolant pel meu voltant amb cara de preocupació (de fet no m’estranya, devia fer una fila! Amb els cabells ben despentinats i molls, pàl·lida i amb cara d’anada!), al cap d’un moment estava en una sala de parts envoltada per 8 o 10 persones que corrien amunt i avall.

Em van fer estirar a la llitera, jo, que havia passat totes, i absolutament totes les contraccions dreta, no m’ho podia creure! No me’n sabia avenir!! Mentre una infermera em deia que fes el favor d’estar-me quieta que m’havien de col·locar una via, i en plena contracció, el ginecòleg em feia un tacte!!!

Per favor!!!!!! Entenc la urgència (després he sabut que hi va haver un naixement que va acabar molt malament venint de la casa de naixements uns mesos abans), però senyors, no dono l’abast, em fa mal tot i no puc estar-me quieta en plena contracció!!!!!!! Que no ho entenen senyores i senyors??????

Jo mirava la gine i el Joan, que havien pogut entrar però havien d’esperar separats de mi, i els demanava amb la mirada què coi m’estava passant!!!??? Ells em miraven amb cara d’impotència… Se’ls veia preocupats i tristos de no poder-me ajudar més… havien quedat en un segon o tercer pla.

Hi va haver un moment que el gine es va atabalar molt perquè no podia fer la prova del ph al cap del Quim, estava tan nerviós que no encertava a posar-la bé… De cop va dir no sé què de les aigües brutes i de que hi havia bradicàrdies i no sé a qui (a mi no) li va dir que allò havia de ser cesària.

Van fer fora al Joan que no crec ni que tingués temps de fer-me un petó i se’m van endur al quiròfan del costat, la gine de la casa de naixements es va colar sigil·losament (com que duia bata i sabia moure’s per l’entorn hospitalari), es va posar davant meu i em va dir: “ara has d’estar molt quieta perquè et posaran l’epidural, repenja el cap a la meva espatlla”. Això vaig fer mentre pregava perquè no em vingués cap contracció durant la punxada que em feia l’anestesista a la columna vertebral.

També em va dir, “no pateixis que el teu fill està bé, el ritme cardíac pot variar molt i el del teu fill no és dolent tota l’estona, està bé, tranquil·la”.

Al cap d’un moment feien fora la gine de la casa de naixements i jo em quedava sola en aquell quiròfan, estirada a la llitera amb un llençol verd davant de la cara que m’impedia veure res del que passés dels meus pits en avall, tampoc notava res, només que el meu cos es movia, que em remenaven. Tenia els braços oberts, com un sant crist, i em moria de fred, tremolava molt, i plorava sense consol.

De seguida vaig sentir el plor del Quim i per això seguint el seu plor, vaig saber que se l’enduien a una petita cambra adjacent, vaig pensar que li feien totes les proves que solen fer, però el sentia! Ningú em va dir si estava bé o no, però el sentia! El seu plor era com de queixa, no semblava desesperat, més aviat desconcertat… Pobre no devia entendre res!!! No sé quants minuts van passar, potser 2 o 3, i llavors el vaig poder veure, vaig veure la seva carona preciosa, efectivament, feia cara de no estar entenent res, de buscar, de buscar-me… la resta del seu cosset estava embolicat en un llençol blau, la persona que el duia me’l va acostar i tota plena de llàgrimes el vaig poder ensumar un moment, donar-li la benvinguda i fer-li un petó emocionat, però res més, un segon!!

Al rellotge hi posava les 8 i 13 minuts del matí, 29 d’octubre de 2005.

Va venir la ginecòloga  i agafant-me el braç em va dir: “va dona, no has de plorar, l’important és que el nen està bé”… Uff, estava tan humiliada, frustrada, i trista allà sola, estirada, immòbil mentre s’acabaven d’endur el Quim i el que jo m’havia imaginat com un part respectat i dolç acabava en una cesària d’urgència i gens respectada, que no vaig poder ni contestar!

Sé que vaig pensar: si, és veritat, l’important és que el Quim estigui bé, però jo estic destrossada i trista, i vull estar amb ell! Està bé, però ens necessitem! I ell no hi és, i a mi m’estan cosint aquí, ben sola, terriblement sola! No sabia ni on s’havien endut el Quim!! No sabia si estava amb el seu pare! Tampoc vaig preguntar-ho a ningú. Ningú, a part de la ginecòloga aquella, s’havia adreçat a mi per res, feien la seva feina i punt, em cosien, parlant entre ells, no sé ni què deien.

Quan van acabar de cosir-me em van retirar del quiròfan amb la llitera, i em van deixar en una mena de passadís. No sé quanta estona va passar, però com que jo sabia que el protocol eren dues hores de separació després d’una cesària, em va semblar una estona molt curta (potser 10 minuts), i sorpresa!: ja apareixia el Joan amb el Quim en braços. Havia hagut de lluitar, però em portava el Quim!!!!!!!!!!

Per sort, el Joan coneixia la infermera que s’havia endut al Quim i li va demanar/exigir que per favor no el posés a la incubadora (encara no sé perquè coi li anava a posar!, el Quim havia pesat 2890, tampoc era tan petit!).

Ella, devia veure el Joan tan segur d’ell mateix, tan “empoderat”, que li va fer cas, el Joan li va demanar que vestís al Quim, que ell no s’hi veia amb cor i així va ser, el va vestir i li va donar.
M’imagino que el Joan estava tan potent, tan connectat al Quim que ningú li va poder dir res! Es va presentar al passadís on estava jo i me’l va posar a sobre.

El Quim venia xuclant-se la mà, estava súper estimulat després d’un part tan llarg, inclús s’havia fet un xuclet a la mà de tanta força amb que succionava, així que al veure’l tan desesperat, el primer que vaig fer va ser posar-me’l al pit, estirada a la llitera i amb mig cos adormit encara.

Els meus mugrons estaven súper tendres perquè durat l’embaràs jo m’havia estat hidratant panxa, pits (i mugrons!!!!! gran error!!!!!) amb crema de rosa mosqueta, així que els tenia molt tendres, ell succionava amb molta força i m’imagino que amb una mala posició, pel què ara sé…

La classe de lactància a la preparació pel part la feien el dijous, i jo ja estava de part des de dimecres… Tampoc sé si el Quim tenia frenet (fa 8 anys ni se’n parlava, ara me’l miro i diria que en té un de ben bo!). La primera nit se la va passar al pit, i en 48 hores jo tenia els mugrons oberts com dues flors, amb una bona crosta a cadascun.

Amb la pujada de la llet i la crosta, el pit esquerra es buidava prou bé, tot i que amb mugroneres, que cada vegada s’omplien de sang i llet barrejades, però es buidava. El pit dret va ser diferent des del principi, es va com obturar, aquell mugró no rajava i el pit cada vegada era més gros.

Recordo que el primer dia, ja a planta, va passar una infermera, es va mirar el Quim i va dir: “ah, ja s’ha agafat? Molt bé.”, i va marxar; un segon se’l va mirar!. A la casa de naixements ens van trucar i ens van dir que si volíem demanéssim l’alta voluntària per tornar amb elles i així ho vam fer, de manera que al dia següent vam marxar de l’hospital.

Jo anava amb el cap cot i fent passets molt petits, la cicatriu de la cesària tibava molt. Veia moooolt llarg el camí fins el cotxe i vaig demanar una cadira de rodes. La infermera de pediatria que ens va portar l’alta per signar ens va dir que no, que el metge havia dit que havia de caminar i que si demanàvem l’alta voluntària era perquè em trobava bé!!! La tia! Quina mala llet!

La mateixa infermera, el dia abans em va demanar si volia prendre calmants, “però clar, segur que no els vols, com que no us voleu prendre res”! (referint-se a les que volem fer un part natural, sense epidural).Val a dir que en aquella època les relacions hospital-casa de naixements eren molt dolentes, fins i tot he sentit a dir que a les que veníem d’allà ens anomenaven “talibanes”, en fi… Jo això no ho sé… però em sembla que aquesta dona no tenia cap dret a tractar-me així…

Així doncs, la meva lactància va començar després d’un llaaaarg part respectat que va acabar amb cesària d’urgència molt poc respectada, i una tornada a la casa de parts.

En aquestes circumstàncies jo estava esgotada, frustrada, humiliada, ferida per dins i per fora,  el Quim feia molt bé la seva feina, però aquells mugrons no es curaven, i el pit dret cada cop més gros i endurit.

M’hi vaig posar argila, escalfor, intentava buidar-lo com fos, seguia les recomanacions de tothom, visites, llevadores, ginecòloga… Fins i tot m’hi vaig posar arrel en pols de fenogreco, que una noia que estava parint allà em va dir que a ella li havia anat molt bé, però res, allò seguia igual, i jo seguia escoltant a tothom i posant-m’hi potingues de tota mena, però no m’escoltava a mi ni al meu fill… Estava trinxada, deprimida…

Després d’una setmana vam marxar cap a casa, em deien la ginecòloga i la llevadora que allò era una inflamació, que no calia antibiòtic perquè no tenia febre, que prengués antiinflamatoris i que anés procurant buidar-me’l.

Però fent de tot, i prenent antiinflamatoris allò continuava igual o pitjor…

Ja feia un parell de dies que érem a casa, i vaig trucar a la llevadora de la casa de naixements demanant-li si us plau, que em digués quin antibiòtic em podia prendre perquè allò no baixava de cap manera. Em va dir quin es receptava normalment (Orbenin: Cloxacilina), i me’l vaig començar a prendre, però res, al cap de dos dies el pit estava igual, ja no sortia gens de llet d’allà, el Quim el rebutjava, jo intentava que mamés però ell plorava i no el volia de cap manera, s’alimentava només de l’altre.

Vam decidir anar a la casa de naixements quan portava dos dies amb antibiòtic i no em feia res. Era cap de setmana i hi feien un taller, hi havia molta gent. Em van fer passar a la saleta on feien les consultes habitualment i al mirar-s’ho em van recomanar que anés a urgències. Vaig entendre que elles ja no podien fer res per mi.

Cap a urgències doncs, on em va atendre una ginecòloga i em va dir que continués amb l’antibiòtic, que era normal que encara no hagués fet efecte, podia trigar tres dies. També vaig entendre que aquí no m’ajudarien, vés a saber a qui em trobaria si l’endemà tornava dient que l’antibiòtic encara no em feia efecte, i vés a saber què em diria…

Amb el Joan doncs, vam decidir anar a algun lloc amb continuïtat, i com que llavors no coneixíem Nodrir (que per cert, tot just començava), vam anar al ginecòleg privat que més confiança ens mereixia de Manresa, sabíem que era el més respectuós i a més, la meva tieta hi treballava. L’endemà, dilluns, ens va atendre. El pobre ginecòleg no sabia què fer amb aquell pit, d’entrada em va multiplicar la dosis d’antibiòtic per 4 i em va fer una eco, on va veure que tenia el pit ple d’abscessos, em va demanar que tornés l’endemà, que necessitava assessorar-se amb els companys de gabinet, i que trucaria a un col·lega expert amb el tema.

Quan vaig tornar em va dir que havíem d’intervenir el pit, que no sabia massa com fer-ho, hi havia dues opcions: una era fer un tall a la base del pit i que anés drenant la pus, i l’altra era fer una punció al lloc dels abscessos. Va decidir començar provant amb la punció i ja veuríem.

Vam començar el procés el mateix dia, i hi vaig estar anant cada setmana durant un mes, cada vegada em feia una o dues puncions ajudant-se amb l’ecògraf per detectar els abscessos. Les puncions eren amb una agulla molt gruixuda perquè el líquid a extreure era molt espès.

Mentrestant el Quim mamava del pit esquerre, encara amb clivella i amb mugronera. El pobre tenia estones de neguit, però amb tot el que li passava a la seva mare i la gana que devia passar, encara estava prou tranquil, ara entenc que el pobre devia cuidar-me, procurava no molestar perquè jo em pogués curar…

El Joan i un parell d’amigues van provar de treure alguna cosa del pit, intentaven mamar, però aquell mugró semblava de suro, no hi arribava ni la sang ni la llet, al final li va caure la crosta i va quedar com invertit cap endins, de la tibantor que feia la inflamació.

Jo estava molt deprimida, molt angoixada, era incapaç de fer o decidir, em deien que havia de descansar per curar-me i procurava que vingués gent a veure’m, que passegessin el Quim per poder descansar, però no podia dormir.

Necessitava estar amb gent perquè tenia por, demanava a amigues que em vinguessin a veure, estava ben desconnectada, em feia pànic que es despertés i volgués mamar, i alhora em sentia tan culpable de sentir aquest rebuig cap a ell…

Ell, que l’únic que esperava després de néixer era estar amb mi, sentir-se cuidat, sostingut…
Recordo que ma mare em va dir: “l’únic que et pot ajudar és estar amb el teu fill, deixa de tenir gent a casa, comença a connectar-te amb ell, us heu de conèixer!”.  Tenia raó, però jo estava tan anul·lada…

Quan ja portàvem 7 puncions, totes al costat dret del pit, les ferides de les agulles no cicatritzaven, al contrari, s’anaven obrint i supuraven. També es van obrir espontàniament dos abscessos més a la part esquerra i a la base del pit.

 No va caldre punxar més, perquè les ferides de les agulles es van acabar ajuntant en una de sola, així que quedava una mena de cràter d’uns cinc centímetres que no parava de supurar. Encara no sé si el líquid espès i verdós que en sortia era pus, diria que no perquè mai vaig tenir febre, i perquè m’han dit que la pus fa pudor, i allò no en feia. Crec que devia ser llet coagulada.

En aquest moment, quan ja feia un mes que havia nascut el Quim, vaig anar a veure una de les dones de la comunitat on vivia ma mare, i on ens havíem instal·lat (el Joan ja feia 15 dies que treballava i després de la setmana a la casa de naixements, vam estar una setmana a casa, però quan el Joan tornava a la feina ens vam instal·lar a casa de la meva mare). Aquesta dona, molt propera i estimada, es va mirar la ferida, em va mirar i em va dir: “perquè no deixes de fer-te això?

En aquest punt vaig entendre que em calia abandonar la lactància, i mentre ho escric encara ploro… Necessitava que algú m’ajudés a decidir, tothom em respectava, però jo estava encallada, i aquelles paraules em van fer obrir els ulls… Necessitava recuperar-me, perquè així no podia estar pel Quim, estava trinxada emocionalment…

Algú em va dir que es podia alletar una criatura només amb un pit, però jo sentia que quan el Quim mamava del pit esquerre, el dret, d’alguna manera es devia activar, o no, no ho sé, però aquell pit dret no es curava, no parava de supurar, i a més, el mugró del pit esquerre també em feia molt mal i tampoc es curava la ferida, així que finalment vaig decidir anar a veure el Pere, el ginecòleg que m’havia fet les puncions i li vaig dir que ja no podia més, que com ho havia de fer per deixar-ho estar.

Vaig notar que ell s’alleugeria, tot i que mai em va dir que ho deixés, no em va recomanar mai abandonar la lactància, però vaig entendre que em donava suport en aquesta decisió.

Em va receptar les pastilles per deixar de fer llet. Vam anar a la farmàcia a buscar-les, comprar bibes i llet de fórmula.

Abans de prendre’m les pastilles li vaig donar el pit al Quim per últim cop, sense mugronera, i plorant de tristesa…

Ens estàvem acomiadant de la nostra lactància, ja no podria ser, no podíem aguantar més aquella situació: El Quim passava gana i jo estava trasbalsada..
Corynebacterium_ulcerans_01El primer bibe que es va prendre el Quim li rajava per les comissures i les galtes, el pobre no donava l’abast, es va quedar tan tip que va dormir 5 hores seguides, quin empatx!!! Durant dos dies em vaig prendre les pastilles, la llet brollava pel meu pit sa, llet inútil, llet llençada, amb la medicació ja no era bona pel Quim. Però almenys no vaig haver-me’l de buidar… Quan la llet va desaparèixer les ferides es van començar a tancar, i al cap de poc ja havien cicatritzat.

Algú també em va parlar de que al cap d’un temps podria tornar-ho a provar, quan el pit estigués curat del tot, podria relactar, però no m’hi vaig veure amb cor, prou feina tenia a tornar a ser jo, a recuperar-me. Em van quedar molts “potsers” al calaix, i ara que sé tantes coses… “Potser si hagués sabut, potser si hagués fet…”. Però va ser com va ser.

Reflexionant-ho, crec que vaig arribar a aquest extrem perquè havia de demostrar que jo volia alletar el Quim, que jo volia donar el pit al meu fill, el part no havia pogut ser, però la lactància havia de ser possible!

El meu entorn, totes les meves amigues, eren pro-lactància materna, alletaven els seus fills fins els 3 anys o més, jo no podia presentar-me a una trobada amb el bibe a la mà!

Al principi va ser dur, sempre que treia el bibe em justificava, encara que ningú em digués ni piu. Recordo una vegada, que en una trobada amb molta gent, l’home d’una coneguda em va etzibar: “les mastitis es curen”, jo li vaig dir, “ho sé, però jo no ho vaig poder aguantar”.

mastitis_el lado oscuro_som la lletAra sé que la meva mastitis no tenia cura, que el maleït  és molt poc freqüent i està poc estudiat, i que possiblement ni té tractament, i menys llavors, que no es feien ni analítiques de llet!

Tota aquesta culpa, que m’he anat treballant, i que encara em cou, pot alleugerir-se una mica més perquè he sabut que els primers estudis seriosos de mastitis i el seu tractament van començar el 2006 i es van publicar el 2009 (el Quim ja tenia 4 anys), i que per molts “potsers” que hagués provat i per moltes portes que hagués trucat, segurament ningú m’hagués pogut ajudar.

I sé que la culpa no serveix per res, i que és molt mala companya, però encara, després de 8 anys em fa molta pena pensar-hi, pensar que no vaig poder-lo acollir amb calma i serenor, m’entristeix molt, perquè sé com en són d’importants els primers mesos de vida i el vincle amb la mare.

Em queda pensar que l’embaràs va ser molt bonic i que es devia sentir molt ben rebut a casa.

Sort que malgrat tot, ell sabia que jo l’estimava amb tot el cor, malgrat estar absent i perdudíssima. 

Sort que el Quim i la Berta tenen un pare que sap fer de pare i mare, i que el va acollir amb un pur instint animal, fins i tot maternal. 

Sort que ell el va sostenir mentre jo m’ubicava com a mare, mentre jo em llepava la ferida. 

Sort que tinc un company súper connectat amb la vida, i que va ser allà, cuidant el nostre petit i preciós nadó, fent el vincle per tots dos.

Veient-ho ara, penso que hauria d’haver parat abans, que la frase que algú em va dir “val més un bibe amb amor que donar el pit així”, hauria d’haver-me arribat abans al conscient, que al final va ser bibe igual i jo vaig trigar massa a recuperar-me.

Amb la meva segona filla, la Berta, he pogut viure un part natural i respectat (al mateix hospital i després de 6anys, gràcies a un canvi important en l’equip de llevadores). També hem gaudit d’una lactància prolongada, i he vist el què ens vam perdre amb el Quim, de la manera que s’estableix el vincle és tan diferent!!!!!!!  Tinc pendent parlar amb la ginecòloga de la casa de naixements, sé que va patir-hi, i sé ara, que no hi podia fer gran cosa!

En la meva primera experiència vaig trigar 2 anys ben bons a recuperar-me del tot, a tornar a estar empoderada i forta, quina depressió!

Però aquesta segona experiència m’ha ajudat a sentir-me poderosa com a mare i a reviure-ho tot d’una altra manera, a integrar-ho, a poder recuperar el Quim nadó i acceptar la situació.

De vegades algú m’ha dit que no hi he de donar tanta importància, que els bibes serveixen per això, i sé que em volien ajudar, però a mi em sap greu que m’ho diguin, perquè no saben si jo hi dono importància o no, no saben que per a mi és un sentiment de pèrdua, la pèrdua d’aquell primer vincle amb el meu fill. Jo l’estimava, i tant que l’estimava, però no era aquella lleona que m’havia imaginat, era una nena espantada, incapaç d’assumir tot el que em passava, incapaç de fer de mare…

També he de dir que em molesten les expressions que de tant en tant sento en dones que s’abanderen amb frases com “voler és poder”, entenc que a elles a base de lluitar molt els va sortir bé, i que se senten potents, orgulloses i empoderades per això, però n’hi ha que no podem, per molt que vulguem, i malgrat tot, encara ho dic amb la boca petita, que no vaig poder…

Potser no vaig poder perquè havia d’entendre que de vegades per molt que ho desitgis no pots, i que tirar la tovallola a temps pot ser una bona decisió, segur que si m’hagués anat bé, jo també aniria amb la bandera ara. Potser si hagués tirat la tovallola a temps hagués pogut re-lactar al cap d’uns mesos perquè no hauria tocat tant fons…

 Amb això no dic que hi ha moltes lactàncies que amb l’ajuda de persones expertes es poden tirar endavant eh! Per això estic aquí, per empatitzar amb dones que ho estan passant malament, dones que pateixen, em reconforta molt ajudar-les i sé que dient- “voler és poder”, de vegades l’únic que aconsegueixo és fer-les sentir més culpables.

En fi, això és un altre debat!

Com es pot veure doncs, ara ja entenc perquè l’estiu passat em va fer tan feliç ajudar a una mama de 5 dies, i perquè vaig acabar vinculant-me al món de la lactància…

El que remou cura, el que remou ajuda a créixer i a superar obstacles, el que emociona i apassiona és perquè toca endins, endins…

Ara tinc ganes d’anar a veure a les acompanyants (ginecòloga, llevadores) de la casa de naixements, i al ginecòleg que em va curar (i que mai em va cobrar un duro!), per explicar-los què era exactament el que em va passar, ells també van patir i s’ho mereixen”.

  I acabo amb aquesta anècdota:

Una vegada, veient alletar la meva segona filla, li explicava al Quim que em sabia molt greu haver estat malalta i no haver-li pogut donar el pit, i ell, amb només sis anyets em va dir: “per això no pateixis mama”.

 

Sempre amb seguretat

dilluns, 8/12/2014

.

Ja sabeu que sóc partidària de la donació solidària de llet. Això sí, sempre controlada. En aquest cas quan no coneixem a la donant o volem estar segures del tot, podem optar per la pasteurització.

.

Sabem que la donació incontrolada de llet materna està desaconsellada i pot ser perillosa per a la salut del lactant ja que hi ha malalties greus que es transmeten a través de la llet materna: VIH, HTLV 1 i 2, CMV… Però cal ser conscient que cada vegada més aquest tipus de donacions es realitzen tant per alimestiu-382-300x225entar a nadons, com a teràpia complementaria d’adults en tractaments contra el càncer.

 Així doncs hem de tenir present que si rebem llet i no estem segures de la donant, la millor opció és pasteuritzar la llet amb la tècnica de pasteurització Pretòria. Aquesta tècnica va ser descrita per Jeffery i Mercer l’any 2000, i feta servir originalment perquè les mares seropositives que no rebien retrovirals poguessin alimentar les seves criatures de manera segura.

 Bullir la llet materna podria malmetre algun dels nutrients i, per tant, no és una bona alternativa. Amb aquesta tècnica s’ha desenvolupat un mètode alternatiu de pasteurització de la llet materna que sembla ser més adequat ja que amb aquest sistema només disminueix aproximadament el 30% dels components nutricionals i immunològics i per contra es destrueixen tots els microorganismes.

El material necessari per al procés és:

- Una cassola o olla metàl·lics

– Un termòmetre de cuina

– Un pot de vidre d’uns 500ml

 

La tècnica de pasteurització és simple:

 

– Dins un recipient de metàl·lic gran amb uns 450 ml d’aigua col·locar uns 50/150 ml de llet en un recipient de vidre

– Posar al foc

– Controlar l’aigua amb un termòmetre de cuina per verificar que la llet va augmentat de temperatura fins als 62,5ºC.

–  Quan la llet arriba als 62,5ºC cal mantenir-la a aquesta temperatura durant 30 minuts

– Retirar la llet i col·locar de nou en recipients adequats per congelar-la

– Refredar en un recipient amb aigua i gel

– Congelar amb l’etiquetatge pertinent

 

Així de simple, el més complicat és controlar el foc i estar pendent de la temperatura els trenta minuts però es pot fer amb paciència  i tranquil·litat.

 

 

Apa, gaudiu del dia de festa i si rebeu llet que sigui amb seguretat!