La fàbrica de records
-mamaaaaa, aquesta nena torna a fer coses rares- crida el segon de la camada- agafa les coses i les toca i les olora amb els ulls tancats.
-deu estar jugant, deixa-la ser.
Se la veu absent, connectada amb ella mateixa i amb tot allò que toca. Me la miro, ha despertat la meva curiositat.
-què fas bonica?- li pregunto en veu baixa, per no trencar-li massa l'aire.
-una fàbrica de records.
-i on la fas?
-a dins meu mama, per quan vinguin dies que em costi ser feliç.
-creus que m'ho pots explicar això?.
-és fàcil, a vegades els nens em fan enfadar molt i em costa tornar a estar contenta, tu també em fas enrabiar, el papa no gaire -puntualitza- i he pensat que si guardo dintre meu aquelles coses que em fan sentir bé, quan arribin dies tristos, podré tancar els ulls i viatjar a la meva fàbrica de records i trobaré la manera de tornar a ser feliç. Per això ara, col·lecciono olors i formes, si toques les coses que estimes amb els ulls tancats, llavors te'n recordes per dintre.
Que bonica. La seva cara irradia emoció i els seus ulls desprenen una llum tan nova que il·lumina l'habitació.
-em regales un somriure, mama? - em diu fluixet.
-i tant.
I em mira penetrant, tanca els ulls i em repassa la cara amb les mans, el contorn dels ulls, dels llavis, molt lentament mentre em xiuxiueja:
-et deixaré venir-lo a veure quan el necessitis, te'l guardo per si no et queden dies per estar contenta.
El sol entra per la finestra en aquest febrer de primavera que costa d'entendre i sento que m'escalfa una llàgrima que em rodola per la galta, noto un dit petit que me la repassa - aquesta també te la guardo- em diu- per quan plores per una cosa bonica, com ara.
M'enamora. Quin dia vaig perdre la capacitat de ser petita?
