Històries Menudes

Històries Menudes
Mireia Marés Vergés

El Ferro

El Ferro Zoom

El Ferro / il·lustració Toti Toronell

El ferro

Del meu pare,  en recordo poques coses.

La mare es mira el plat ple de llenties i es queixa. Sempre em diu que n'hi poso massa i els meus menuts somriuen, es coneixen la conversa de principi a final i saben, com jo, que sense voler se les acabarà menjant.

-les llenties porten ferro- li dic mentre em faig lloc a taula. El meu pare sempre ho deia i nosaltres, ens passàvem el dinar buscant-lo entre llentia i llentia però res, mai vam trobar-lo.

Ella remena amb la cullera. Té la mirada perduda i un dels petits em diu:

-què fa la iaia? Compte llenties?.

-No, les remena per refredar-les. Mare, que cremen massa? Li pregunto amb tendresa.

Ella em mira sense paraules i segueix remenant el plat de llenties.

A cada cullerada deixa la ment en suspensió, com si anés de viatge, lluny de nosaltres. El xivarri contrasta amb la seva calma, amb el seu silenci pensatiu, amb la seva memòria de butxaca, i mentre la taula es buida de comensals i jo segueixo asseguda davant d'ella, em rodola una llàgrima cara avall i em retorna per primer cop la mirada i em diu amb veu preocupada -sempre m'he preguntat on amagava el ferro el teu pare.

Em deixa sense resposta, sense paraules.

-ell, mare?

-si, no ho recordes, era ferrer, qui sap on el posava.

L'abraço i em somriu. Em té l'ànima robada. Aquest viatge que ha emprés em regala sovint, trossets d'ella que obviava i em fa feliç, estranyament feliç entre la tristesa que m'arrossega pel seu torrent en blanc.

Reescrivim la història a cops de records fets a mida.

I amb l'última cullerada de llenties a la mà em deixa anar:

-tu saps com es deia el teu pare?.