Emocional Ment

Arantxa Ribot, Katia Velar i Albert Vinyals

Tots/es som músics

Música i cervell guitarra Zoom

Música i cervell guitarra

La primera matèria que vaig començar a impartir com a docent universitari i que afortunadament, 8 anys després segueixo impartint, són les sessions més inclassificables i divertides que es poden trobar al meu currículum. Es tracta de les 9 hores que dono de “Llenguatge musical aplicat a la creativitat” al màster en Psicocreativitat de la UAB. El nom sona bé perquè a molta gent li atreu la creativitat, tot i haver estat menyspreada per l’ensenyament formal; i d’això tractarà aquest article.

En aquestes 3 sessions, enlloc de parlar del llenguatge formal que conforma la música (les notes i totes aquelles coses que costen tant d’aprendre), ens dediquem a fer música. Quan els anuncio això, el 90% de la classe cada any se m’espanta. “Però la farem nosaltres?”, “Perdoni, però jo no sé tocar”... I entre el 10% restant estan els 2 guitarristes i qui va estudiar piano... “Jo es que fa molt temps que no toco i no recordo CAP cançó”.

El seu astorament s’incrementa quan començo a treure de la bossa instruments de joguina, un globus, papers... i els dic que amb allò farem una banda sonora. A més, la matèria s’avaluarà a partir de la creativitat demostrada al crear una cançó individualment i enviar-la enregistrada amb el mòbil. Estan a un màster de creativitat, no?

A favor seu els dic que tots/es han estat músics en potència de petits. A més, tots/es han estudiat música a l’escola. Tot i que aquest argument l’hauré de canviar en un futur amb la salvatjada de nova Llei d’Educació del Ministre Wert, ja que relega la música a assignatura optativa.

Així, per què no s’atreveixen a fer música quan són adults els qui no han estudiat moltes hores de música?

Doncs perquè l’educació formal ens ha barrat la nostra capacitat d’expressió musical. A moltes escoles, enlloc d’ensenyar al nen/a a parlar el llenguatge musical, comunicant-se mitjançant aquest llenguatge, se’ls ensenyen unes normes formals que serveixen per a que un tipus de músics entenguin unes determinades partitures. Però per a un nen/a de 6 anys que té capacitat d’inventar-se cançons per si sol, això li frena tot el seu potencial. És com quan estudiàvem llatí a l’institut, no apreníem a parlar en llatí, apreníem unes normes del llatí.

Les criatures amb 4 mesos ja són capaces de diferenciar melodies dissonants; als 2 anys ja improvisen ritmes i sons repetitius; als 3 inventen cançons combinant ritme, melodia i lletra, amb el ball; als 4 milloren notablement la seva entonació.... i als 6 comencen l’aprenentatge formal de música a les escoles. Fi.

L’adult ha empresonat la imaginació que tenia com a infant, en una vida normativitzada i organitzada, per això es bloqueja tant quan se li dóna llibertat perquè creï lliurement. Aquesta por al salt al buit que suposa la creació lliure, encara no la té el nen, que viu una vida menys normativitzada. Però parem-nos a pensar en la nostra capacitat com a músics...

D’acord, accepto que no sabem tocar cap instrument, però no som capaços de ballar? - No som capaços d’emocionar-nos amb cançons que ens han marcat? No som capaços de recordar lletres, per ridícules que siguin? (fem l’exercici de recordar la lletra de la Macarena. Tots la sabem). Així, sabem, o no, música?

Pels exercicis que acaben realitzant els meus alumnes, puc arribar a la conclusió que sí. M’han fet creacions a partir d’estris de cuina, amb percussió corporal, jugant amb les veus, amb globus... I generalment els resultats dels qui ja sabien música, no solen ser millors que els qui afirmaven no saber-ne. A més, les bandes sonores que acabem composant amb els instruments de joguina, acaben sent adequades per les imatges que acompanyes i ho aconsegueixen amb una única classe de 3 hores.

Però... I per què li serveix a una criatura expressar-se musicalment si no vol ser músic?

Acabaré l’article enumerant alguns dels avantatges de la música:

  • La música és cultura i està en totes les cultures. Encara no s’ha trobat una cultura sense expressió musical, en canvi se n’han trobat moltes sense expressió escrita.
  • La música és ritme. La natura és ritme i gaudir del ritme afavoreix la psicomotricitat.
  • Desenvolupa formes de pensament tant variades com el lògic, el lateral (creatiu), l’analític i l’emocional.
  • La música és un llenguatge abstracte amb unes normes totalment diferents al llenguatge oral, però que en canvi, ens és fàcil aprendre-la ja que la sentim des de petits.
  • La música amb lletra ajuda a aprendre idiomes i a memoritzar textos (segur que seguiu recordant que el cognom del “novio” de la Macarena era Vitorino).
  • Desperta tot tipus d’emocions, des de cançons que ens traslladen a moments de tristesa, a d’altres que ens permeten sentir una gran alegria. La música ajuda a modular l’estat anímic entre els pares i el bebè, ja que aquest respon molt aviat a ritmes i melodies.
  • La música cohesiona. Tot tipus de cerimònies i situacions grupals, van acompanyades de música. Us imagineu “sortir de festa” a llocs sense música?

Així, recomano a als qui dissenyen els programes educatius, que llegeixin sobre els efectes de la música en el cervell i que creguin que les criatures són músics en potencia. I a les mares i pares, que gaudeixin i creïn música amb les seves criatures. Tots som músics en potència. Doncs experimentem-ho!

Albert Vinyals Ros

Psicocreatiu i professor de psicologia del consum

Associació Educació Salut i Benestar Emocional

www.esbe.cat

Bibliografia recomanada.

Robinson, K. (2009). El elemento. Grijalbo: Barcelona.

Schafer. M. (1975) El rinoceronte en el aula. Melos.