El Vol dels Somnis

El Vol dels Somnis
Bea Ramos

El rei Carnestoltes mai no serà el meu rei

jimmy liao Zoom

jimmy liao / Jimmy Liao

Malgrat les limitacions causades per una baixa mèdica s’agraeix despertar-se sense presses, fer mandres al llit un dimarts o un divendres qualsevol, preparar el cafè amb delicadesa i lentitud i prendre’l, sense rellotge, al sol. Però aquest matí, en Jan, el net de la veïna de davant, m’ha despertat amb els seus plors i laments ben d’hora. Ell que es desperta donant el bon dia al món. Ell que puja les escales comptant cada esglaó cantant: Un petit, dos petits, tres petits indis, quatre petits, cinc petits, sis petits indis, set petits, vuit petits, nou petits indis, deu petits indis, John.  En Jan, que gairebé mai plora, no estava per hòsties aquest matí.

Gràcies al crit desbordat de l’àvia m’he assabentat del problema:

- Si el rei Carnestoltes diu que t’has de disfressar, t’has de disfressar.

- El rei Carnestoltes no és el meu rei i no vull anar disfressat i punt, ha respost en Jan.

I punt. He esclafit a riure mentre el meu cap dissenyava el pla estratègic per poder intercanviar unes paraules amb ell. De les nostres converses, sempre obtinc una lliçó (com aquell matí de febrer, que va entrar al meu pis i després d’observar amb nostàlgia el meu Tió, em va recriminar: Bea, el Tió ha de tornar a la muntanya. Ja no té tant de fred com al Nadal. No és teu, és de la muntanya) i avui, que estrenem mes, és sens dubte un bon moment per deixar-me alliçonar per en Jan. Així que seguint els passos de la senyora Conxita, la veïna del primer, he estat darrere la porta fins que en Jan i la seva àvia han sortit per la seva, camí a l’escola i, patapam!, me’ls he trobat de cara quan em disposava a anar a mirar si la bústia era plena, quina casualitat!

- Bon dia, Jan! La teva àvia no es disfressa?, li he preguntat, picant-li l’ullet mentre la senyora Rosa, l’àvia, m’escanyava amb la mirada.

- Tu de petita et disfressaves? M’ha preguntat el petit suplicant-me un sí com a resposta.

- A mi també m’obligaven a disfressar-me. Però quan arribava a l’escola, m’ho treia tot per fer saber al rei Carnestoltes que mai no seria el meu rei.

A l’àvia d’en Jan li ha vingut de perles la meva resposta per aturar els plors estridents del nen. Ai mira, com feia la Bea, tu arribes a l’escola disfressat, sense plorar i després fes el que vulguis.

Ha aixecat el cap, mostrant la seva dignitat i la seva cara pintada de pallasso, desdibuixada i tètrica per les petjades de les recents llàgrimes.  

Aquest matí, en Jan, no m’ha desitjat un bon dia però abans d’arribar a l’últim esglaó, s’ha girat i amb la seva rebel·lia i desobediència (justa i lògica) que em va enamorar des del primer dia que el vaig veure, ha cridat ben ferm a la seva àvia: el rei Carnestoltes mai no serà el meu rei.

Tanco la porta i miro el Tió amagat darrere del sofà. Apa, Tió, ja estem al març. És hora de tornar a la muntanya.

ANTERIOR

NO és NO