Diferents

Àngels Ponce

Tot passa...

el temps passa, la vida passa

Tot passa... Zoom

Tot passa...

A aquestes alçades queda clar: el 2017 ja gairebé ha passat! I amb ell totes els mesos, setmanes dies i hores que en formaven part. Però és impossible de recordar les experiències, les converses, els paisatges i tantes coses viscudes durant aquest any. Només en quedarà el regust...dolç o amarg, depèn de com t’ho miris.

Perquè aquest any (el meu, el teu i el de tots) l’hem omplert cadascú de bons i mals moments: probablement hem visitat llocs on mai no havíem estat, i ens hem trobat en d’altres d’on només volíem marxat. Hem gaudit de bones converses i hem discutit aferrissadament amb algú. Hem rigut i hem plorat. Ens hem trobat plens d’energia i fets pols. Ens hem sentit feliços, alegres i hem sentit por.

Però ara, a les portes del 2018 ens adonem que tot això ja ha passat.

Som conscients i entenem que el temps passa, però no sempre tenim present que amb ell, la vida també ens passa. I oblidem, i seguim i celebrem.

Tot passa: les coses bones i les dolentes, si tens algun dubte, mira endarrere i pensa en el teu any.

Alguns científics expliquen que mentre dormim, el nostre cervell fa un “reset”: diuen que com que és impossible emmagatzemar tots els estímuls i records que generem al llarg del dia, de nit selecciona els més importants que es queden a la memòria de manera que la resta, “s’evaporen” (per dir-ho d’alguna manera). Sabeu quins són els que s’acostumen a quedar a la memòria? Els que van acompanyats d’un alt impacte emocional: habitualment tot allò que ens ha fet mal, o ens preocupa, el que hem mantingut durant molt de temps a la nostra ment donant voltes: una mala relació amb algú, una crítica, una pèrdua, un menyspreu, un error, un ensurt...

Les bones experiències, les plaents, les que ens fan sentir feliços i contents costen més de quedar gravades a no ser que fem algun gest perquè s’arrelin a la nostra ment: reconèixer-les, dir-ho, compartir-ho, recordar-ho...però d’això no tenim gaire costum.

I com que tot passa (i passarà també en aquest nou any) val la pena que vivim almenys conscientment, cadascun dels moments que estan per venir. I per mi, els nens son un bon exemple de com fer-ho: sorprenent-se amb les novetats, concentrant-se en el present, celebrant les meravelles i deixant anar l’enuig i els mals entesos ràpidament.

Què passaria si fóssim conscients de que tot passa? que cada moment és únic i irrepetible? Potser (penso jo), viuríem la vida més intensament, gaudint de les coses bones i deixant anar les dolentes. Potser ens sentiríem més lleugers i més rics ens experiències, més plens de vida.

Així, la meva proposta és que llegim 2018 com un numero, i que posats a celebrar que alguna cosa comença, ho fem cada dia que ens llevem, agraïts perquè estem vius. Disposats a afrontar les coses bones i les dolentes que ens portarà aquest dia.

Que si mirem endarrere, valorem els darrers 365 dies que ens han portat fins aquí i sobretot tot allò que els ha omplert donant sentit a la nostra vida, tant si ha estat dolor com felicitat.

Perque tal com deia Heràclit: ningú no es pot banya dues vegades en el mateix riu.