Diferents

Àngels Ponce

Si m'estimes, no m'insultis

Dia Internacional del Dret dels Infants

Si m'estimes, no m'insultis Zoom

Si m'estimes, no m'insultis

Sóc mare i treballo amb famílies d’infants amb pluridiscapacitat, potser per això tinc la pell molt fina, però el cert és que em crida molt l’atenció com les mares i pares s’adrecen als nens i nenes...casi que no puc evitar-ho i m’hi fixo: al pati de l’escola, al parc, a la plaça...

Avui, pensava que tocaria parlar del Dia Internacional dels Drets dels Infants: és el proper 20 de novembre, així que he intentat dirigir la meva ment cap a temes seriosos relacionats amb aquesta diada...però no deixa de venir-me al cap el que vaig presenciar l’altra dia, així que ho deixo anar:

Tarda de diumenge, amb els meus fills petits decidim que fa dies que no hem anat al cinema, fa fred, així que és una bona opció. Mirem la cartellera i es posen d’acord en quina peli volen veure (sort) i ja ens teniu allà, sessió de les 16:30h, asseguts a les fosques amb les crispetes a la mà.

En un moment donat, sento un soroll darrera meu i noto com sota dels meus peus el terra es torna enganxós. Efectivament, els ha caigut la beguda que duien i com que fa pendent m’arriba a mi, que m’assec just davant. Recordo una parella amb una nena de 6 o 7 anys. El pare no triga gens a exclamar “però nena, tu ets tonta?” –breu silenci i el mateix home: “està clar, tu ets tonta i no hi ha res a fer” , a partir d’aquí un monòleg que ja no reproduiré (per pudor i per vergonya) i mentre dura, ni mare ni filla diuen ni piu. I jo, imaginant-me la pobra nena fent-se petita a la seva butaca, sense beguda i rebent els insults del seu pare, empassant-se (o no) les ganes de plorar.

Així que ja em comprendreu, podria aprofitar per a recordar tots els Drets dels infants (que encara queda feina per fer)...però em quedo amb aquesta anècdota, perquè encara hi ha pares i mares que no entenen que de vegades, les paraules fan tant de mal com un castanyot. I potser sí, ja tenim clar (espero) allò de que no es pot educar els nens i nenes a bufetades, però i les paraules? No podríem vigilar una mica més amb les paraules?

Les paraules poden fer molt de mal als més petits: d’una banda es poden convertir en una forma de violència que acostumen a utilitzar mares i pares incapaços de reconèixer que l’infant que tenen davant és un ésser que s’està desenvolupant, amb necessitats pròpies, amb limitacions. Un tresor que a més, tenen la responsabilitat de cuidar i d’educar. Els pares que insulten als seus fills, dit ras i curt, són persones sense empatia, incapaços d’adonar-se de qui tenen al davant i que a més, tampoc no saben gestionar les pròpies emocions, ni frustracions.

Les paraules afecten profundament els infants, que tot just s’estan començant a dibuixar a ells mateixos en el món, creant el seu “autoconcepte” i la seva “autoestima” (pilars fonamentals pel seu desenvolupament emocional). Els nens reben informació de com son ells a partir del que els diuen els adults que els envolten, els fem de mirall. I s’ho creuen. Així, si jo li dic al meu fill/a que és divertit, s’ho creurà, si li dic que és un bon company, també i si li dic que és tonto, sapastre, maldestre, un desastre...també s’ho creurà!!! i actuarà d'aquesta manera.

Que tinguin un bon concepte de si mateixos és fonamental perque creixin segurs, confiant en les seves capacitats, habilitats i qualitats. Ja us podeu imaginar quin és l'efecte contrari.  

Hem de ser curosos i sobretot molt respectuosos pel que fa a les paraules que utilitzem per definir-los. I sí, de vegades, val més contar fins a 10 abans que deixar anar qualsevol improperi, perquè pot tenir greus conseqüències. 

Així que si estimes al teu fill o filla, no l’insultis (mai).