Diferents

Àngels Ponce

L'escola més enllà de d'escola

...en temps de confinament

classe Zoom

classe

Després d’unes setmanes, ja em permetreu que destaqui un aspecte que, als meus ulls, és una de les conseqüències positives d’aquest confinament al que ens veiem tots obligats.

I és que les escoles estan tancades i mares i pares i mestres hem de treballar junts per a donar suport als infants que ara son a casa. I fixeu-vos que dic donar suport per a destacar la vessant del seu benestar emocional, que és un aspecte fonamental en aquests dies.

Mares i pares hem d’assumir durant aquests dies un seguit de funcions extraordinàries que s’afegeixen a les pròpies que ja teníem (posant límits, marcant horaris, acompanyant...). Amb el confinament, també som companys de jocs, entrenadors físics, cuidadors/es, mestres...a més de tota la resta que tenim entre mans: teletreball, intendència i d’altres preocupacions que no son menors (per la salut, per l’economia...). Mai havia sigut tan difícil com ara conciliar.

El col·lectiu de docents s’enfronten ara al repte d’educar en la distància, sense poder contar amb la vessant social i afectiva que els facilitava tant la seva tasca: parlo de la interacció amb els seus alumnes, la complicitat, les converses, els aclariments, les assemblees...tot allò que els facilitava la presència i el contacte directe. També s’han quedat sense els mitjans dels que disposaven a l’escola i dels espais. Afegint a tot això el fet que molts d’ells i elles també son mares i pares confinats a casa.

I aquí estem: dos col·lectius abans ben diferenciats per un temps marcat (de 9 a 17h) i per un espai determinat (casa/escola) confinats cadascú a casa seva, pensant en com acompanyar i sostenir el benestar i el desenvolupament del que tenim en comú: els infants i joves.

La meva impressió avui, és que el tancament de l’escola ens ha acostat: les xarxes socials van plenes d’escoles i mestres que proposen reptes i activitats no només als alumnes, a les seves famílies també: Vídeos d’equips docents que transmeten com “us trobem a faltar”, que ens animen. Vídeo conferències amb el grup/classe o trucades que comencen amb un “com estàs?”...tot això fa que ens sentim més a prop no tant de l’escola, sinó de les persones que hi ha dins de l’escola. I a mi, això, m’agrada perquè ens acosta, ens fa sentir més acompanyats i sobretot, propers.

La situació que estem vivint ara és una gran oportunitat per a treballar plegats, per trobar la manera que aquella frase tant repetida que famílies i docents hem de col·laborar en l’educació sigui una realitat (i no només una frase feta). No hi ha parets, ni espais, ni horaris que ens separin. Sí que hi ha una preocupació comú. Per tant, es ben senzill, l’única cosa que cal és empatia i el reconeixement del lloc on està l’altra i a partir d’aquí repensar junts la manera com ho fem.

Si abans no fem aquest esforç, de saber on és l’altra, això pot ser un gran desastre.