Després de la plorera veient el Sense Batec del 30 minuts

Vam plorar. Molt. Però, al menys en el meu cas, va ser un plor catàrtic.

Per fi es parlava obertament de tot el que hem patit, i seguim patint, moltíssimes famílies.

Per fi la resta de gent s'ha vist obligada a enfrontar-se a la situació tal com és. Una realitat que no agrada a ningú, als pares i mares els primers.

Un reportatge : la realitat viscuda per nosaltres és així de dura.

I és una cosa que personalment agraeixo molt a l'equip del 30 minuts: no han volgut endolcir una situació que és amarga i desagradable.

Als pares de l'Eyra, de la Juna, de'n Pau, de la Blanca, de la Berta, de l'Aitana, de'n Cai, de la Carla, de'n Pol, de'n Ponç i de tots els nens i nenes no ens és fàcil. Tots, i ho comentem sovint, no vam entrar voluntàriament al grup de dol Bressols.

No vam triar parir un nadó sense vida. Ens hi vam trobar pel tros i tirem endavant cada dia tan bé com podem.

Com molt bé diu el reportatge, els nostres fills i filles ens han ajudat a créixer. Ens han ajudat a trobar una versió millor de nosaltres mateixos. Ens han ensenyat que som molt més forts i valents del que mai ens hauríem imaginat.

I, en agraïment perquè ens van triar per ser els seus pares, només podem fer que estimar-los. Estimar-los cada dia, pensar-hi un instant cada dia amb amor, amb agraïment, amb alegria, amb felicitat, amb joia pura.

Feliç, immensament agraïda perquè em vas permetre ser la teva mare durant 4 mesos, Ponç. Agraïda perquè vas estar dins meu 4 mesos meravellosos. Agraïda perquè vas trigar 3 dies a néixer, perquè et negaves a marxar. Feliç d'haver-te pogut abraçar abans d'acomiadar-nos.

Perquè, sí, junts vam ser molt feliços. Hi ha gent que no ho entén però, ens importa fill meu? La veritat és que no.