Criatures 23/04/2018

Tristesa

4 min

La tristesa és molt present en el meu repertori emocional des de fa unes setmanes. Elisabeth Kübbler-Ross ens diria que és la quarta de "Les 5 fases del dol" que va descriure tant bé, en el seu llibre "Sobre el dol i el dolor", i que, tot i no tractar-se d'un procés perfectament ordenat i matemàtic, conèixer-les i trobar-los sentit ens ajuda, tant als qui l'estem transitant com als qui hi acompanyen.

La vida n'està plena de dols, que es donen davant de qualsevol pèrdua, sigui per la mort d'algú estimat, d'una separació o divorci, de canvis de feina, de casa, de vida en general... així que no ens són estranys. Ara bé, són processos únics i intransferibles, la seva vivència és molt personal. I, si no s'encallen en alguna d'aquestes fases, un dia s'acaben.

Avui és la diada de Sant Jordi i demà, el meu aniversari... ja fa dies que em ronda una certa angoixa, només de pensar que s'acostaven dos dies que preveia durs i intensos, com tots els dies de celebracions que ja hem anat superant... Nadal, Cap d'any, els aniversaris dels nens...

Ahir vaig passar el dia amb tot d'amics i amigues, vaig riure com feia dies que no feia! Va ser un regal i així ho vaig viure! (gràcies Jordi i Lluís, vosaltres dos en sou els principals responsables). Ja, de tornada, escoltant algunes de les cançons que posava el meu fill des del bluetooth del seu mòbil als altaveus del cotxe, les primeres llàgrimes de la tarda, van començar a aflorar...

La meva tristesa és com un mar... a vegades, llepa la platja amb onades suaus que tan sols m'humitegen els ulls, d'altres, com ahir a la tarda, les onades són més grans. Arriben més enllà i fan vessar alguna llàgrima, van i vénen i són força previsibles, van acompanyades de records i pensaments, que solen ser persistents. Com la nostra primera rosa, que em vas regalar sortint d'un assaig de Minyons. Tu esperaves que fos d'allò més romàntic. La tenies amagada en algun racó del local per donar-me-la just acabar, a les 12 de la nit... però jo, feia uns minuts, havia deixat anar un encès discurs feminista i anticapitalista al voltant de les roses i els llibres de la diada, així que, me la vas donar mig disgustat, mig espantant... Aquella rosa l'hem recordat cada Sant Jordi, els últims 21 anys. Després d'uns anys sense rosa, hi vas tornar... sigui perquè te la regalaven a la feina o perquè les venien els teus alumnes per recollir diners pel viatge o, perquè me la compraves amb els nostres fills. Jo, un dia, vaig començar a comprar-te llibres també, no recordo quan ni per què, el que sí que recordo és que els escollia amb molta cura i molt d'amor.

rosa negra

A vegades, com aquest matí, la tristesa és un tsunami... arriba de cop i volta, gairebé sense avisar. El plor és intens, imparable i en un tres i no res ho deixa tot ben inundat. L'aigua queda estancada uns instants i després, torna enrere i torna de nou al mar, deixant un buit i un silenci estrany. Són durs aquests tsunamis, però alhora s'emporten molta brossa i ho deixen tot net i despullat. I és quan hi veig més clar. Sovint, és quan t'escric, us escric, des d'aquest racó d'internet.

La tristesa, com el mar, té corrents profundes i d'altres més superficials... jo, aprenc a navegar i a submergir-me en aquestes aigües, a vegades glaçades, a vegades càlides. Aprenc a ser feliç, tot i les seves onades. I d'això va aquest bloc...

Demà faré 45 anys i només pensar-hi, les onades acaricien la meva platja i em neguen els ulls, sota l'amenaça d'un nou tsunami. Segur que et trobaré a faltar tant o més que avui... seran dos dies de grans tempestes marines, de llàgrimes i enyorança. M'havia proposat demanar a la gent que no em felicités, que si ho feien, evitessin dir-me "feliç aniversari", perquè no serà un dia feliç... però he canviat d'idea. Serà un dia trist, però no per això, deixarem de caminar per recuperar la felicitat que ara neguen les llàgrimes. La tristesa és part del camí, necessària, com sempre explico en els meus tallers... Ella fa que baixi la meva energia vital, prou per regalar-me un espai per a la introspecció i la reconciliació amb la vida i amb la mort. Em permet un temps per llepar i curar-me les ferides, per deixar-me consolar, i deixar-me bressolar enmig d'aquestes onades que van i vénen.

La tristesa em demana intimitat, que es podria confondre amb la soledat... és un camí que, tot i fer-lo sola, el transito acompanyada, fins i tot, per persones que ni tansols conec. Sentir-vos a prop (tot i que alguns de vosaltres us pugui semblar que no us hi senti prou) m'aporta confort i seguretat, i fan molt més lleuger el camí.

Gràcies! Gràcies per riure amb mi, gràcies per plorar amb mi, per respectar els silencis, per entaular converses, per no espantar-vos amb els meus tsunamis, per acompanyar-me des de la distància, per fondre-us amb mi en una abraçada, gràcies per les roses... gràcies per llegir-me... Moltes gràcies!

stats