Aprenent a ser feliços

0

Pot sonar estrany...

Han anat passant els dies, els mesos i les setmanes i m'adono que ja no necessito escriure't tan sovint. Amb el temps, aquella enyorança punxant ha cedit el pas a una dolça nostàlgia i ara, quan et recordo, m'omple una pau serena que em dibuixa un somriure espontani. De tant en tant, encara vesso alguna llàgrima, sí... i és perquè m'emociono de pensar com t'agradaria ser aquí en moments importants. Els nostres fills creixen de pressa i voldria gaudir-ne amb tu. Com deia el Jan, ara fa un any, és com si haguessis marxat en un lloc sense cobertura i per tant, no ens podem comunicar amb tu....
Un any de dol
0

Un any de dol

14 de desembre de 2018. Avui, quan faltin 10 minuts per les 7 de la tarda, farà exactament un any que et vas morir. Ha estat un any intens, estrany, confós... Un any de dol. Les etapes que descriu tan bé, l'Elisabeth Kübbler Ros, van i venen, es combinen, s'escurcen, s'allarguen, desapareixen i ressorgeixen. Tant bon punt segueixen un ordre coherent, com es presenten de forma aleatòria i capritxosa. No hi ha qui les entengui! Passo de l'acceptació més serena al mal humor més rabiut, m'envaeix la tristesa més profunda o la incredulitat més absurda. Ja ho sé, "aquest és el procés normal", no...
0

No em cal refer la meva vida

Ara fa uns dies, algú em va dir "Encara ets jove, i trobaràs amb qui refer la teva vida". Em va remoure i no vaig saber què dir. Són més de quatre anys escoltant comentaris de tota mena, que segur que es fan amb les millors intencions del món, però també, sense pensar-los massa... Per sort, ja no em fereixen com ho feien abans. Tot i que me l'esperava, he necessitat unes setmanes per trobar-li resposta. Recordo quan el càncer va aterrar a la nostra família, que em va acompanyar força temps, la sensació de viure en un parèntesi, esperant un desenllaç, fos quin fos, que ens permetés seguir...
0

9 mesos

Han passat 9 mesos des que vas marxar, que et vas morir... Més o menys, el que dura un embaràs. I també ha fet un any que va començar el nostre peculiar compte enrere... quan, després d'una última temptativa, ens van confirmar que no hi havia cap més tractament per intentar aturar el càncer, i van començar les "cures pal·liatives". Van ser 3 mesos intensos, els més durs que hem viscut mai, plegats. Mentre lluitaves per seguir endavant, tot i el dolor, tot i perdre la mobilitat i també, la teva independència, seguies parlant del futur. Pensaves en què faríem l'estiu següent i, alhora, ho...
0

Sobrevolar les pors i mirar endavant

Terrassa, 26 de juliol de 2018 Aquesta tarda he conegut al Bernat. Ens hem trobat al parc i hem passejat plegats... ens hem assegut a l'ombra i hem estat parlant de vosaltres durant gairebé 3 hores. Ens hem convertit en el bufet lliure d'una pila de mosquits, però no ens ha importat massa. Hem parlat de tu i de la Mayte, de com vau morir, de com us vam acompanyar durant la malaltia fins el final. Dels nostres fills i filles, dels metges, d'hospitals, d'últimes voluntats, de cançons que ens fan plorar, d'anècdotes que ens han fet riure, de papallones... Ens han sorprès algunes coincidències...
0

Com t'ho podria dir...

Fa dies que hi dono voltes. Com t'ho podria dir perquè no t'ofenguis? A tu, que em mires amb llàstima... Entenc la teva mirada, és possible que jo l'hagi fet alguna vegada. Als teus ulls hi llegeixo la meva desgràcia, hi veig les teves pors. Com un eco que no sé si ve de tu o ressona en mi, em diuen coses com "pobra, tan jove...", "...i amb tres fills!", "no sé què faria, si un dia em passes a mi". Quan s'han creuat les nostres mirades potser havia sortit a comprar, o a passejar... potser ens hem trobat en una festa o en un bar... i jo estava tan tranquil·la. I ara els teus ulls m'han fet...
0

Et recordo...

Passen els mesos i se'm fa difícil respondre a la pregunta "Què tal, com estàs?" que em fa tothom, no puc dir que estigui bé, però tampoc que estigui malament. Ara mateix, la meva vida és com una macedònia d'emocions. Cada cullerada té un gust diferent, textures diferents, intensitats diferents... així és el meu dia a dia. Puc passar d'estar entusiasmada, enriolada preparant les vacances a la Vall de Pineta i fent broma amb la colla de "la coordi", a conduir, de tornada cap a casa, amb les llàgrimes que regalimen galtes avall, escoltant "Quan tot s'enlaira" de Txarango, que l'Oriol ha...
0

He adoptat la teva guitarra

Jo encara no ho sabia, però feia dies que la teva guitarra em cridava... De cop i volta, al meu cap hi ressonaven una vegada i una altra, les cançons que tu solies cantar, i els meus dits intentaven recordar-ne els acords. Després d'uns quants dies amb la música al cos, quan els nens ja dormien, un vespre la vaig anar a buscar i la vaig treure de la funda. Va ser llavors quan vaig entendre que, d'alguna manera, ella també t'enyorava.  Feia anys que no agafava una guitarra... això, ja ho feies tu, però va ser abraçar-la i sentir la necessitat imperiosa de tornar a tocar. Vaig obrir el...
1

Tristesa

La tristesa és molt present en el meu repertori emocional des de fa unes setmanes. Elisabeth Kübbler-Ross ens diria que és la quarta de "Les 5 fases del dol" que va descriure tant bé, en el seu llibre "Sobre el dol i el dolor", i que, tot i no tractar-se d'un procés perfectament ordenat i matemàtic, conèixer-les i trobar-los sentit ens ajuda, tant als qui l'estem transitant com als qui hi acompanyen. La vida n'està plena de dols, que es donen davant de qualsevol pèrdua, sigui per la mort d'algú estimat, d'una separació o divorci, de canvis de feina, de casa, de vida en general... així que...
0

Sense tu...

Terrassa, 14 de març de 2018. Ja fa 3 mesos, només tres, que et vas morir... Per aquí, anem fent, una mica com sempre. Bé, no ben bé com sempre... han canviat algunes coses. Sense tu, quedo jo. És clar, ara tot passa per mi, les decisions, els dubtes, les responsabilitats... i aquella part de mi que es mantenia eclipsada pel "nosaltres", ha quedat al descobert i m'estic retrobant, descobrint, reconeixent de nou. És bonic després de 21 anys al teu costat. Hem après tantes coses junts! Ens ha costat, però hem après a estimar-nos, ens hem convertit en pare i mare plegats, vam passar de ser...

Júlia Prunes

Júlia Prunes

Igual que molta gent, el meu objectiu principal a la vida és ser feliç i fer feliç. I he trobat, en l’educació emocional, una eina gairebé imprescindible per tal d’aconseguir-ho. El tema és que de la teoria a la pràctica... hi ha tot un món! I per això he creat aquest blog, per compartir aquest trajecte amb vosaltres. Hi trobareu reflexions, recursos, preguntes existencials, experiències, dificultats, interferències... D’aquí que el títol sigui ‘Aprenent a ser feliços’ i el subtítol ‘Educació emocional aplicada’. Benvinguts i benvingudes a la vida real, o, si més no, a la meva.

Segueix-me a les xarxes