Aprenent a ser feliços

Júlia Prunes

Et recordo...

Passen els mesos i se'm fa difícil respondre a la pregunta "Què tal, com estàs?" que em fa tothom, no puc dir que estigui bé, però tampoc que estigui malament. Ara mateix, la meva vida és com una macedònia d'emocions. Cada cullerada té un gust diferent, textures diferents, intensitats diferents... així és el meu dia a dia.

Puc passar d'estar entusiasmada, enriolada preparant les vacances a la Vall de Pineta i fent broma amb la colla de "la coordi", a conduir, de tornada cap a casa, amb les llàgrimes que regalimen galtes avall, escoltant "Quan tot s'enlaira" de Txarango, que l'Oriol ha posat per bluetooth, al cotxe...

Majoritàriament, a casa hi regna la calma, i ens acompanya una serenitat que només s'explica després de conviure tres anys i mig amb la devastadora malaltia que se't va endur, i et va fer rabiar tant com va poder. I que tu, vas procurar mantenir a ratlla amb el teu optimisme i el teu sentit de l'humor. Sento una profunda admiració quan ho recordo. Al teu costat he après una important lliçó de vida, una VIDA que vas escollir viure fins l'últim alè, sabent sense voler-ho saber, que s'acabava.

I de nou, la primavera arriba carregada d'esperança, de projectes i propòsits que m'omplen d'il·lusió i d'empenta, i com cada any, he revisat l'armari. He llençat els "nostres" llençols i les fundes nòrdiques al contenidor de la "Roba amiga" i n'he comprat de nous (veia impossible tornar a dormir amb ells). També estic fent noves amistats, i n'estic recuperant algunes de quan tu i jo, encara no erem "nosaltres". Encara em costa una mica quedar amb els "nostres" amics de sempre. Hi ha alguna cosa que no encaixa... hi faltes tu. Però, a poc a poc, hi vaig tornant, m'agrada sentir-los a prop.

Aviat farà 6 mesos que et vas morir i tothom em diu que "encara fa poc", però a mi no m'ho sembla, jo diria que fa molt que no hi ets! Han passat tantes coses mentre eres fora, tantes! Els nens han crescut moltíssim! Aviat seré la més baixeta de la família... Tenim uns fills fantàstics, i aquests últims mesos els han passat una pila de coses boniques. N'estaries tan orgullós! Més del que ja n'estaves. A mi m'omplen de tendresa i d'admiració. Em sento feliç al seu costat, i a vegades, també m'inunda la tristesa. És que em sap tan greu que t'ho perdis! T'haig d'explicar tantes coses! I ho faig, no et pensis, però és que tu no hi ets.

De tant en tant, algú m'intenta convèncer que sí que hi ets, i que en el fons no et perds res. Potser tenen raó, la veritat és que ningú sap encara, què hi ha a l'altre costat de la mort. Només, a vegades, em sembla sentir que m'abraces per l'esquena, però podria tractar-se d'alguna memòria sensorial. Segur que la neurociència hi trobaria alguna explicació, com quan a algú li fa mal la cama que li acaben d'amputar. El fet és que jo no, no t'hi sento, aquí... i, en part, em consola. Et conec prou bé per saber que ho portaries fatal, això de veure'ns sense poder-hi dir la teva! Jo, estic convençuda que ets en una altra dimensió, en un lloc on t'has trobat amb aquells que et van precedir... que hi estàs bé, alliberat de tot patiment, fluint i confiant que aquí a la terra, nosaltres ja ens n'anirem sortint.

Només espero que no siguis una formiga de les que viu al nostre pati, que em vaig llegir aquell llibre que em vas recomanar, el "Maleït Karma" de David Safier, i tot podria ser! T'haig de dir que feia temps que no reia tant amb un llibre, semblava que em picaves l'ullet entre línies i que reies cada paraula amb mi. Haig de reconèixer que em vas tenir uns quants dies parlant amb les formigues! Com pots comprovar, conservo el "nostre" sentit de l'humor que tant ens va ajudar a suportar el càncer, i que s'ha convertit en el meu salvavides principal.

Mentre no ens tornem a trobar, jo em dedicaré a viure la VIDA, així, en majúscules. Gaudint-la el doble, passi el què passi, perquè ara ho faig per tots dos. Et porto amb mi, en el meu record. Et tinc present cada dia, sempre. I em retrobo amb tu cada vegada que surts a la conversa, cada cop que et veig en una foto o en un vídeo d'aquests que algú m'envia de tant en tant.

Entre somriures i llàgrimes, et recordo i t'escric, i vaig construint la meva vida i la de la nostra família... que no és que sigui una vida "nova", sinó que és diferent de com l'havíem planificat quan la vivíem plegats. Potser no hi siguis de cos present, però d'una manera o altra, sempre en formaràs part.

Et recordo, Ferran. Et recordem