Aprenent a ser feliços

Júlia Prunés

La vida segueix endavant

Junts Zoom

Junts

"De les experiències més dures, s'aprenen les lliçons més importants."

Aquesta frase l'he escoltat una pila de vegades des que li van diagnosticar el càncer al Ferran, el meu marit. No sé per què les diu, la gent, aquestes coses, deuen pensar que consolen i la veritat és que a mi, no em consolava aleshores ni tampoc ho fa ara. Més aviat em molesta... Algú creu que, per important que sigui l'aprenentatge, compensa? Doncs no, a mi no que no em compensa.

El passat 14 de desembre, després de més de 3 anys d'intervencions i tractaments mèdics, alternatius, complementaris i fins i tot, esotèrics, de més de 3 anys d'actitud positiva i d'unes imperioses ganes de viure, el Ferran es va morir.

Ara mateix, renunciaria a tot el què he après en aquest temps, si així tonés a casa, però no ho farà.

Escriure em va bé per ordenar les idees. Sempre he pensat que les paraules s'escriuen per ser llegides, igual que la música es toca per ser escoltada, així que em poso a escriure de nou, al blog. Només espero trobar les paraules justes per explicar-vos com em sento i què n'aprenc, d'això que em toca viure. Tant debò us siguin útils.

M'agrada entendre la vida com un riu, únic per la seva llargada, el seu cabdal, els seus colors i el recorregut de les seves aigües fins el mar. Al llarg dels anys, he anat aprenent a navegar-hi. Últimament, "atrapada" en uns ràpids dignes del rafting més extrem, que han posat a prova la meva flotabilitat. Perquè, el secret, és mantenir-se "a flote" lliscant corrent avall, esquivant obstacles per no prendre mal. La força que tantes persones m'heu desitjat, no serveix de gran cosa quan es tracta d'anar surant riu enllà. El què sí que em serveix, i molt, és sentir-vos a prop, disponibles, acollint les meves paraules en silenci, fent-me costat. Són veritables flotadors que m'ajuden a navegar en equilibri. Gràcies per SER-hi!

La vida no es va aturar el passat 14 de desembre. La vida només coneix una direcció, ella, tossuda, tira sempre endavant. Pel què sembla, això que és tan obvi pel meu cap, al cor no n'hi sembla tant... Les últimes setmanes, cap i cor, no van molt sincronitzats.

Endavant Zoom

Endavant

El cor voldria que el temps s'aturés, però la vida m'empeny endavant i, resistir-s'hi és esgotador. Ahir, en un d'aquests moments d'enyorança que m'inunden de tant en tant i que em fan vessar les llàgrimes, vaig entendre per què. I és que, anar cap endavant, implica un "deixar enrere" que fa mal quan perds algú a qui estimes. Intento nedar a contracorrent per no allunyar-me'n gaire, em resisteixo al corrent que m'arrossega, inevitablement, cap endavant. I ara baixo d'esquena, mirant enrere. Fins ahir, no vaig entendre que aquest "deixar enrere" no implica oblidar, que els records i l'amor que sento sempre aniran amb mi, dins d'una "motxilla d'aquelles bones (com diu la Lluc, la meva cosina), que són impermeables, ben cosides i d'un material resistent, perquè no s'escapi cap record".

Que estranya que és la mort. El Ferran no hi és i no tornarà mai més. Com em costa d'entendre aquest mai més. Se'm fa difícil d'acceptar que tota la seva existència quedi reduïda al grapat de cendres que hi ha dins l'urna. M'agrada pensar que és en algun lloc, que està bé i que descansa en pau allà on hagi anat. Que haurà pogut abraçar a la seva mare i que estarà cantant i prenent unes birretes amb la nostra amiga Christa. Haurà rebut al Miquel, el meu oncle, que el va seguir pocs dies després. Tots, heu marxat "massa d'hora".

I amb tot això, abraço el meu cor i li escric per animar-lo a deixar-se anar, confiant que vindran aigües més tranquil·les. Que per trobar-les, hem de seguir navegant per les aigües profundes del dol. Amb la motxilla ben fermada a l'esquena, aprenc a "deixar enrere". Miro endavant mentre segueixo de reüll als nostres tres fills. Aprendrem a navegar junts.

Bona travessa, amor... Zoom

Bona travessa, amor...