Començar l'escola dels grans quan encara són petits
A Finlàndia l’escola no és obligatòria fins els set anys i a Dinamarca tenen una mestra per cada tres nens
Despertador, dutxa, cafetera. Bon dia, vinga, amunt que avui comença l'escola. Esmorzar, pantalons, rentar dents. Si l'escola de grans és súper xula, ja ho veuràs! Motxilla, patinet, semàfor. I llavors el moment de la veritat: una vintena de nens -alguns que encara no han fet ni tres anys- s’amunteguen al passadís davant la porta de la nova classe. Alguns somriuen, salten i juguen contents d’estrenar escola; altres ploren; i la majoria s'arrapa al coll del pare o la mare, mentre una -una sola- mestra intenta calmar-los a tots. I fins i tot als que tenien moltes ganes d'anar a l'escola de grans, a vegades els atrapen els nervis mentre veuen els seus companys amb els ulls plens de llàgrimes.
L'escena l’han viscuda moltes famílies aquest inici de curs, que s’han sentit repetir el mantra del “És normal, ja s’hi acostumarà”. Però en altres països la normalitat passa per altres llocs.
A Finlàndia, per exemple -el país d’Europa que durant molts anys ha liderat els informes PISA sobre rendiment escolar-, els nens i nenes no comencen a anar a l’escola fins que tenen set anys (1). És a dir, que l’escola de grans és obligatòria quan ja són grans -no com a Bèlgica, per exemple, que tot i que no és obligatòria fins els tres, quan en tenen dos ja poden anar a la “classe d’acollida”.
Els nens i nenes finlandesos, doncs, gaudeixen de sis anys aprenent a casa o a la llar d’infants a través del joc creatiu i l’educació informal abans d’anar a l’escola. De fet, l'objectiu principal d’aquests primers anys no és explícitament "l'educació" en el sentit formal, sinó promoure el benestar dels nens, i que desenvolupin hàbits socials: des d’aprendre a fer amics fins a cordar-se la jaqueta sols. Una opció que segurament faciliten altres factors com uns permisos de maternitat i paternitat més llargs, unes jornades laborals a temps parcial més normalitzades tant per pares com per mares, i les ajudes públiques per les llars d’infants (2).
I si han de començar l’escola dels grans quan encara són petits, segurament la clau és l’acompanyament. I és que, més que un nou espai i noves cares, l’escola de grans és sobretot, un repte d’autonomia. Perquè on abans, a l'escoleta, hi havia diverses mestres ajudant a cordar bambes, tancar cremalleres de motxilles i resoldre disputes entre companys per qui juga amb el cotxe de bombers, ara només n’hi ha una de sola, que per força li dedica menys temps a cadascú.
Per això, a Dinamarca, l’educació infantil compta amb una mestra per cada tres nens -mentre la xifra s’enfila per damunt dels 20 infants per mestra en països com França, segons dades de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (3). De fet, l’OCDE assenyala en el seu informe sobre educació d’aquest 2021 els beneficis de tenir ràtios més baixes a l’aula “perquè permeten els mestres centrar-se més en les necessitats individuals de cada infant i reduir la quantitat de temps que dediquen a resoldre les interrupcions de la classe” I això, no només a la llar d'infants sinó també a l'escola.
--------------------------------------
(3) https://www.oecd-ilibrary.org/sites/cff1a120-en/index.html?itemId=/content/component/cff1a120-en
