Per un moviment lliure d’adults

El moviment és una part molt important del dia a dia dels nadons i els infants. La manera com experimenten aquest moviment juga un paper decisiu en el seu desenvolupament i dona forma a la seva personalitat i les seves emocions. De fet, molts dels patrons de moviment més bàsics –com donar-se la volta, asseure’s, gatejar o caminar– són necessaris per a l’adquisició d’habilitats més complexes que requereixen d’una bona coordinació entre el cos i el cervell, com la lectoescriptura.

Pot semblar contraintuïtiu, però no podem pretendre ensenyar aquests aprenentatges superiors si abans no s’ha aconseguit percebre i dominar el cos, la qual cosa implica un bon sentit de l’equilibri, que també ajuda a la unificació i la integració de tots els sistemes sensorials. De fet, durant els primers sis anys de vida, el domini i el control del moviment com de l’esquema corporal haurien de ser una prioritat. Per aprendre a llegir i a escriure, per exemple, cal sentit de la direcció –escrivim d’esquerra a dreta i de dalt a baixa i no és el mateix os que so o és que sé–. I això només es pot assolir quan l’infant se sap situar en l’espai.

Una nova relació

Les capacitats motrius són comunes a tots els éssers humans, però és l’experiència, l’entorn i les oportunitats de cada infant les que acaben determinant com es desenvolupa el seu potencial. El moviment lliure que propugnava la pedagoga hongaresa Emmi Pikler parteix d’aquesta premissa per establir una nova relació entre l’adult i l’infant en la qual es promou l’activitat autònoma del nadó per tal que pugui descobrir les seves capacitats i les transformi en un aprenentatge útil a partir dels seus èxits i fracassos.

Aquesta nova relació entre l’adult i l’infant es construeix a través de les cures quotidianes –des d’un simple canvi de bolquer fins a l’hora de la banyera– i té com a objectiu crear un entorn segur i confortable en el qual el nadó se senti capaç d’explorar el seu cos pel seu compte. Un dels grans avenços que va aportar la recerca de Pikler és que el desenvolupament motor dels infants apareix de manera espontània i autònoma, és a dir, sense necessitat de la intervenció de l’adult, que adopta un rol d’acompanyament basat en el respecte i l’afecte. 

Tot comença al terra

Els nadons necessiten passar llargues estones al terra. Durant els primers mesos de vida, el seu cos i el procés d’exploració i descoberta que fan a cada instant són la seva joguina més important. El terra ha de ser ferm perquè pugui percebre cada part del seu cos i ampli perquè pugui moure’s amb llibertat, explorar l’espai que l’envolta i interactuar amb els objectes que té a l’abast. L’espai ha de ser segur perquè l’adult hagi d’intervenir el mínim possible.

Pel que fa als objectes que oferim als infants, és important adaptar la qualitat i la quantitat de coses a la seva curiositat. Objectes metàl·lics, de fusta o qualsevol altre material natural; llisos, rugosos i amb forats; lleugers i pesants; de colors i formes diferents; amb olors, plens de sorra i de llavors. La varietat de textures i materials multiplica les seves experiències sensorials i afavoreix i incentiva el moviment de forma positiva i plaent.

Un altre aspecte important és la roba que porten. No només els ha de permetre moure’s, sinó que ho han de poder fer amb total llibertat. El mateix passa amb les sabates. És recomanable que les portin el menor temps possible i només quan no hi hagi alternativa, com quan l’infant ja camina i ha d’anar pel carrer, per exemple. Els nadons perceben molta informació sensorial a través del peus i portar sabates o mitjons gruixuts els impedeix tenir contacte directe amb molt estímuls que els són de gran utilitat per ubicar-se.  

Reforç de l’autoestima

Cada fita assolida, cada moviment conquerit per l’infant a través del moviment lliure es convertirà automàticament en un reforç de la seva autoestima, ja que ha viscut el procés com un repte en el qual ha comptat amb la confiança de l’adult –que l’ha deixat fer al seu ritme, per així dir-ho– i des de la seva nova postura ha pogut experimentar els beneficis del seu esforç. Perquè el desenvolupament motor sigui harmònic i natural, l’adult ha d’estar present, fent que l’infant se senti mirat i tingut en compte, però no ha d’intervenir directament. 

Un vincle fort amb l’adult que l’acompanya és imprescindible perquè l’infant se senti segur i tranquil per explorar tant les seves capacitats motores com l’espai que l’envolta. Aquest vincle serà la base d’una autonomia que només podrà conquerir en el seu màxim potencial si sent que se li respecten els seus tempos. És important que l’infant gaudeixi de cada etapa. Al cap i a la fi només aprendrà a asseure’s, a gatejar o a caminar una vegada. 

Sense presses, si us plau

Quina pressa hi ha a caminar? Cap ni una. És l’adult qui té pressa, no el nadó. Hi ha infants que amb nou mesos ja caminen i n’hi ha d’altres que en necessiten 18, però tots estan a dins de la finestra de temps habitual. Per norma general, si un infant no canvia d’etapa és simplement perquè no està preparat per fer-ho, no perquè li passi alguna cosa –és cert que a vegades un retard prolongat a l’hora de començar caminar, per exemple, podria ser indicatiu d’alguna patologia, però en aquests casos són els pediatres els qui han de valorar la situació i prendre les mesures necessàries–. 

Vivim en una societat de categories i etiquetes i ningú vol que el seu fill o filla quedi enrere. A vegades, amb tota la bona fe del món, asseiem el nadó sense que ho sàpiga fer sol o li agafem les mans per ajudar-lo a caminar. Fer-li saltar etapes, encara que sigui amb bona intenció, pot tenir repercussions. Per una banda, el procés de conquesta del propi cos es veu alterat per una intervenció de l’adult que no aporta res –tard o d’hora tots els nadons s’asseuen– i, per l’altra, es genera una dependència innecessària.

Quan asseus un nadó abans que hagi conquerit la postura per sí mateix el poses en una situació compromesa. L’infant acaba de descobrir una posició que li agrada molt perquè té una perspectiva nova, més interessant i, per tant, vol seguir explorant-la tant com sigui possible. Però què passa? Que no és capaç d’assolir-la pel seu compte. Necessita que l’adult l’assegui. Això fa que perdi interès per la seva etapa actual i a sobre pensi que es tracta d’una postura que no pot conquerir sense ajuda, la qual cosa afecta la seva autoestima i la seva autonomia. Evidentment acabarà asseient-se igual, però haurà viscut malament el procés de conquesta. Donem-los la oportunitat de viure’s com són: persones capaces.