¿Què passa quan diem als nostres infants: “No passa res…no tinguis por !!”?

Fa uns dies anava passejant amb el meu fill Bernat. Jo anava caminant i ell amb la seva nova bici de pedals de color taronja brillant. Fa poc que ha après anar amb la bicicleta i encara està perfeccionant la tècnica. És un crack.

Ell anava uns metres per davant meu, circulàvem per una vorera del nostre barri, Sant Antoni, i sempre sota la meva mirada atenta. De sobte, va caure a terra i una dona, ben intencionadament, se'm va avançar i es va acostar al meu fill per socórre’l. El primer que li va dir va ser: “No tinguis por, fill. Segur que no ha sigut res“.

Vaig acostar-me i vaig demanar amablement a la dona que em permetés gestionar la situació. Ella no s'ho va prednre massa bé i vaig veure com girava cua tot remugant. No li vaig fer massa cas, tot s'ha de dir, perquè tenia algú molt més important que atendre: el meu fill. I mentre estava sostenint el Bernat, un home li va cridar: “No ploris, xaval”.

Què creieu que un infant aprèn en aquesta situació? Quin és el missatge que el reb? En qüestió de minuts el Bernat va rebre dos missatges que anaven en la mateixa línia, bàsicament convidant-lo a no validar ni a donar espai allò que li estava succeint.

En caure de la bici ell va experimentar por i dolor, i la seva manera de descarregar aquesta por va ser el plor. Fins aquí tot sembla lògic, si? És una cosa totalment natural i espontània, oi? Doncs bé, més aviat sembla seguim entestats a reprimir les emocions dels nens, a tapar o compensar el seu dolor en comptes d'abraçar i sostenir el que sigui que li passi al nostre fill.

Quan li dius al teu fill amb tota la bona intenció del món: “Fill/a, no passa res o no tinguis por, no ploris”, ’estàs entrenant perquè desconnecti o minimitzi les seves emocions i això farà, molt probablement, que ell/a se senti molt confús i entri en un conflicte intern perquè sí que li passa alguna cosa. I només falta que el seu entorn l'hi negui, perquè ja no sabrà qui té raó: ell o els seus progenitors? Quin embolic, oi?

D'altra banda, si seguim reprimint i negant aquestes emocions de l’infant, si no permetem el seu plor, si li neguem el dolor, aprendrà que això és el que cal fer i que això és el correcte i això provocarà que a l'edat adulta no es permetrà expressar allò que sent, ho minimitzarà i, fins i tot, sentirà que està malament sentir el que sent. I això, sens dubte, és una font de conflicte, confusió, patiment i dolor.

És possible que et costi tant sostenir el seu dolor i les seves emocions per què a tu et van fer el mateix i com a conseqüència no tens eines per sostenir la por, la tristesa, la ràbia i altres emocions, mal anomenades com a negatives.

Els nostres infants simplement ens fan de mirall. Ens mostren allò que no està resolt en nosaltres mateixos. La bona notícia és que ara saps de la importància que té la gestió emocional en una persona i com a pares i mares som responsables d'educar els nostres fills perquè, de grans, tinguin eines que els permetin una gestió emocional mínima.