"Si es barallen me'ls miro"

Per ser pare em va anar bé venir del món de l'esplai, on havia sigut director d'activitats infantils i juvenils. Ja tenia quatre nocions de psicologia i sabia que no t'has de posar nerviós, que hi ha molts conflictes que es resolen deixant que amainin. Saber això m'ha ajudat. També vaig treballar per al departament de Justícia de la Generalitat, en el Tribunal de Menors.

Què hi feies?

Visitava nens que estaven sota llibertat vigilada. Vaig veure casos extrems. Vaig entendre que els nens sempre t'estan desafiant, sempre volen saber fins on ets capaç d'arribar, i que si et veuen tou no hi tens res a fer. Aquella era una feina dura. Crec que em va ajudar a relativitzar-ho molt tot.

Com comenceu el dia a casa?

Ens aixequem a les set o un quart de vuit. Fem una cosa com als hotels, que a tres quarts de vuit es tanca el menjador i ja no es pot esmorzar. Així saben que no s'han d'entretenir perquè el món també funciona així. Però t'he de dir que tampoc no ens agrada que es despertin corrent, per això els despertem d'hora, perquè ens agrada anar sense presses i poder-los abraçar.

Quines altres rutines heu establert?

Amb la tele, per exemple, els demano que abans d'engegar-la triïn el que volen veure. I que un cop vist el programa la tornin a apagar. No m'agrada que l'aparell estigui sempre engegat.

Què et costa?

Que em facin més cas en algunes coses, però ja ho dono per perdut. Saps què passa? Tinc tres fills i cada un està en una etapa diferent. I si a la gran li permeto que tingui amb mi una actitud més desafiant, això tampoc no és bo per a la petita, perquè voldrà fer el mateix quan encara no li toca. Això fa que sovint em senti desarmat perquè actuaria d'una manera amb uns però no ho puc fer perquè els altres no ho vegin com un greuge. És quan et diuen: a ell li deixes fer unes coses que a mi no em deixes. No els puc aïllar i dels set als dotze anys la diferència es nota molt.

¿Tenen gaires conflictes entre ells?

De lluites fratricides n'hi ha sovint i jo opto per observar. Ells saben que estan fent una cosa que no està bé i el fet de mirar-los els posa en una situació que no els agrada. Has de tenir paciència, has de mantenir la calma i aconsegueixes que ells es vegin a si mateixos, amb la seva ràbia. Algun cop havia agafat la càmera per fotografiar-los però llavors encara s'enfadaven més, s'enfadaven amb mi.

Tu diràs.

En tot cas, quan ja ha passat tot, m'agrada que parlem del que han fet: tu has trencat això, tu has fet mal al teu germà. Fer-los conscients del que fan és la millor manera de corregir el seu comportament.

Interessant.

Una cosa que em va anar molt bé un dia va ser que m'expliquessin un per un com havia anat tot plegat. Cadascú va tenir cinc minuts per explicar la seva versió i van acabar tots tan amics, mirant la tele plegats. Llavors em va venir una frase que m'agrada molt. Els vaig dir: "Recordeu que tenim dues orelles i una sola boca. Això què vol dir? Doncs que hem d'escoltar el doble del que parlem".

Molt bona, aquesta reflexió. Fes-me'n una altra.

Mira, hi ha una altra frase que em va emocionar molt quan la vaig entendre. Em va commoure perquè sempre l'havia interpretat malament.

Quina?

Estima els altres com a tu mateix. Jo aquesta frase sempre l'havia entès de manera errònia. Creia que volia dir que m'havia d'estimar molt les altres persones. I no és això. Fixa-t'hi bé. Primer t'has d'estimar a tu mateix. Els altres no poden ser abans que tu. Ni més ni menys, però tu no pots pretendre estimar els altres si abans no t'estimes a tu mateix.