Criatures 28/06/2014

Les baldufes tornen a rodar!

Aquest joc mil·lenari, ara evolucionat, omple de nou places i carrers del nostre país gràcies a la promoció que en fan algunes empreses

X. Tedó
4 min

Set de la tarda a la plaça de la Sedeta del barri de Gràcia de Barcelona. Desenes de nens i nenes fan rodar les seves baldufes. Està a punt de començar el campionat que organitza una empresa mexicana de jocs tradicionals que està reimplantant aquest joc a la capital catalana i a l’àrea metropolitana. El premi per a qui faci girar durant més estona la seva baldufa és una Turbo Cobra: “És la més nova i la millor”, explica l’Agustín Serrano, campió mexicà i mestre de cerimònies del torneig.

Com que la convocatòria ha superat totes les previsions, la mainada surt en grups de deu, la majoria nens, però també hi ha nenes. Pol Gimeno és un dels guanyadors d’aquestes eliminatòries. La seva afició és fruit de l’atzar. Fa un parell d’anys va anar amb la seva família a uns grans magatzems on se’n celebrava una competició i s’hi va apuntar. Tot i que era el primer cop que hi jugava, va guanyar. Li van regalar una baldufa i des d’aleshores no ha deixat de practicar aquest joc mil·lenari: “Mires vídeos per internet i cada cop fas més coses, el que més m’agrada és aprendre trucs perquè els amics al·lucinen”, assegura el Pol, que ja té sis baldufes. A la Vanessa, la seva mare, li sembla bé que s’hi hagi aficionat: “M’agrada perquè és a l’aire lliure i es relaciona amb altres nens”. Només li ha posat una condició, que no jugui a casa: “Fa molt soroll i només el deixem jugar a la terrassa, tot i que a l’escola també ho poden fer a l’hora del pati”.

Malgrat que tot depèn de la destresa, el Pol, que n’està ensenyant al seu germà, que té vuit anys, considera que “la millor edat per començar a jugar és als 7 anys perquè requereix un cert control i abans pots prendre mal”. L’Hugo Blasco també és un incondicional de les baldufes. “S’hi ha aficionat a l’escola, és una febrada, tots n’han de tenir una”, explica el seu pare, l’Esteban, que ja s’ha hagut de gratar la butxaca una quinzena de vegades: “Sempre em diu que la que té ja no li va bé”. Afortunadament, tenen un preu assequible i les més cares no arriben als deu euros. L’Hugo llança la baldufa amb força, però acaba caient al cap de mig minut mentre encara n’hi ha tres que giren. “El més important és que caigui recta”, subratlla l’Agustín, que afegeix que “les baldufes d’ara són de polipropilè, un plàstic resistent que et permet fer més trucs que amb les de fusta”.

Un joc cíclic

Jaume Masias, president dels Amics de la Baldufa, reconeix que aquest joc “torna a estar de moda, tot i que ara es juga amb baldufes diferents de les tradicionals, que imiten les americanes, que estan pensades per fer trucs: és cert que amb les de fusta també se’n poden fer, però és més complicat”. En qualsevol cas, el màxim responsable d’aquesta entitat, que va néixer fa 18 anys i que organitza tirades i tallers al carrer i a les escoles, remarca que “encara que només hi hagués les baldufes de fusta, els nens hi van jugant cíclicament, com passa amb el io-ios o les bales”.

Sigui com sigui, Masias no amaga que “les promocions que fan aquestes empreses ajuden a fer que aquest joc aparegui amb força al carrer”. “Als que estimem les baldufes ja ens semblen bé aquestes campanyes de difusió”, afegeix. El president de l’associació recorda: “Les baldufes eren un dels jocs més importants fa anys i a casa nostra va ser una joguina molt present en la vida de la canalla entre els anys 20 i 50 del segle passat”. Una volada que ha anat perdent amb el pas del temps a diferència d’altres indrets del món on encara s’hi juga de manera regular. “A Sud-amèrica la baldufa està molt viva, i a la Xina i Corea també. Al Japó les dissenyen com a elements decoratius, i fins i tot hi ha una regió de Malàisia on és un esport nacional”. Aquesta expansió demostra, segons Masias, que es tracta d’una “joguina universal a tot el món, un element intercultural i intergeneracional”.

El seu origen és desconegut, però els egipcis, els grecs i els romans ja hi jugaven de diferents maneres. “Al Museu del Caire hi ha baldufes, cosa que demostra la seva antiguitat”, diu Masias. A l’hora de parlar dels beneficis que implica jugar-hi, afirma que “requereix una psicomotricitat fina, una gran destresa i habilitat”. Tanmateix, en parlar de la principal virtut, diu: “És un joc de carrer que et permet relacionar-te amb altres nens i afavoreix, com la majoria de jocs tradicionals, que no et quedis tancat a casa”. Un raonament que comparteix la pedagoga Núria Pedrós, que valora molt positivament la reintroducció d’aquesta joguina: “És una manera que surtin, juguin al carrer i a les places i deixin de banda els aparells tecnològics”.

La integrant del Col·legi de Pedagogs de Catalunya considera que el gran benefici de les baldufes és que permet “l’acostament generacional entre pares i fills o avis i néts”. Tot i ser un joc individual, Pedrós nega que sigui dolent el seu caràcter competitiu: “La competitivitat no és dolenta, només cal canalitzar-la positivament, i el joc és un bon recurs per fer-ho”.

stats